En un solar abandonat

l’amfiteatre Flavio,

va ser començat,

per distreure al poble

dels assumptes importants.

 

Pedra a pedra,

durant vuit anys.

el magnífic Coliseu es va anar edificant

fins que en temps de l’emperador Tito, va ser inaugurat.

 

Va ser del romans l’orgull,

i del gladiadors,

glòria i mort.

Allà és celebraven,

les més cruentes lluites,

entre gladiadors i feres,

per a guanyar la ben preuada llibertat,

o la seva pau, per sempre.

 

D’artesans i mercaders,

n’estava l’edifici ple,

d’homes i dones també,

tant de gent rica

com de la desfavorida,

vinguda de tot l’imperi,

era el circ romà,

el nexe d’unió,

tant per rics com per pobres,

per esclaus o per metges.

 

Amb el pas del anys,

aquesta flor fresca,

que era el coliseu,

com a la resta de flors del camp,

sense aigua, seques,

és pansí.

 

Així arribà la decadència,

per aquesta civilització en crisis,

amb el atacs d’Atila rei del uns,

que l’imperi d’occident,

va ser incendiat i assetjat,

ni les seves cendres roges,

van continuar lluint a la nit,

van ser espargides pel terra, disperses, oblidades.

 

Només en la memòria del monjos.

va continuar brillant el rècord,

dels grans triomfs i gestes d’aquesta  antiga civilització.

 

Amb l’aire humit i fred,

els dies i les nits,

es van anant succeint,

així que de la grandesa del Coliseu,

només quedaven en peu,

unes quantes estàtues i pedres,

brins d’herba i molsa,

ho havien cobert tot,

d’una catifa verda i groga,

pel vent, la pluja, les nits i l’oblit.

 

Només l’utilitzaven,

en l’època de cavallers i donzelles,

alguns camperols i pobres,

per a refugiar el seu bèstia,

uns altres el feien servir de cantera,

per extreure-hi les pedres

i construir un monestir.

 

La ciutat de Roma canvia,

és transforma dia a dia,

les llums del semàfors,

el seu escandalós tràfic,

les seves fontanes del renaixement,

el seu atrotinat metro,

els capuccinos…

han pres el lloc de les lluites de gladiadors,

de les festes nocturnes i dels seus antics déus.

 

D’emperadors,

de reis, de princeses,

a Roma ja no en queden,

a arribat el segle vint-i-un,

on els cotxes i les motos,

desplaçant-se per les víes de la capital,

han substituït els carros de cavalls.

 

A les arenes del circ romà,

ja no és celebren lluites de gladiadors,

Ja no cacen als esclaus les feres,

Corretejen per entre les seves columnes,

Centenars i centenars de turistes,

Que venen emocionats,

A contemplar el màxim esplendor,

D’aquest imperi tan innovador.

Compren postals i pintures,

Samarretes i estatuetes,

Per a que no s’els oblidi,

Quan tornin a la seva pàtria

Aquest meravellós record.

 

 

                       Per Nici