Com el roure de les muntanyes

Era una generació forta com el roure
de les muntanyes,
els penyals altius que s’alcen,
com els gegants de les rondalles,
envoltant les valls amagades,
el sord repicar de les campanes.

Homes i dones insistents
en llur fantasmal presència,
torxes il·luminant el camí,
foragitant el mal,

gegants adormits en el rocam
que ens empresona,
fets paisatge,
silenciosos habitants d’aquests boscos

urulls de fades i dimonis,
retornant en cada primavera

des del mercuri  dels  espills.

Miquel
López Crespí
(Sa Pobla, Mallorca
1946)

El roure de Serrabona

És deserta la serra on bat sempre el teu cor.
El repòs de ton ombra aparta el foc del dia.
Ta dura soledat vigila son tresor
i espera com un temple obert en nostra via. 

Fill de l’esclava negra i de cos pacient,
el riu de l’alba plora al fil de la carena.
L’abrivada del sol eixida a l’Orient
calcina i redueix en cendra el munt Elena.

Si arreplegaves tu l’aroma de la vall,
el sospir de la nit en la ta rama suspesa,
ara que tot ho abrusa un implacable dall
i brilla tota llosa al clot de la devesa,

respira, mou ta fulla, i fort del teu balanç,
suscita a cada braç una brisa adormida,
bressa d’una remor d’onatge ton descans,
i encara amb un murmull consola ta ferida.

Sigues per tu mateix escuma, vela i rem.
En un bany absolut de saba fugissera,
roure bellugadís de l’un a l’altre extrem,
recorda tot l’estiu l’aire de primavera.

Oracle abandonat a la vista del mas,
testimoni fullós d’una fe ja esvanida,
fes voltejar ton ombra i conjura l’ermàs,
roure de Serrabona amb l’alè de ta vida.

Josep-Sebastià Pons
(Illa, Rosselló, 5 novembre 1886 – 25 gener 1962)