La repercussió que causa en les persones els canons de bellesa
Gran part de la societat dedica temps a mirar-se al mirall, però hi ha persones que dediquen massa temps a mirar-se en ell i en aquest punt és quan hem de començar a preocupar-nos. Cuidar el nostre cos i preocupar-nos per la nostra aparença és natural, però sense arribar a obsessionar-se.
Quan ens mirem al mirall, els nostres ulls veuen el que nosaltres sentim respecte a la nostra aparença i a nosaltres mateixos.
Encara que a moltes persones no els agrada el seu cos, això no els ocupa el pensament tot el dia o els turmenta. Però hi ha persones que la seva preocupació amb el seu físic és tanta que les arriba a obsessionar.
Algunes persones enfoquen la seva obsessió pel seu cos en imperfeccions imaginàries o petites, és a dir, defectes que una persona no percep a simple vista. Estar constantment preocupant-se per imperfeccions del cos o la seva aparença s’anomena trastorn dismòfic corporal (TDC), també anomenat lletjor imaginària.
Trastorn dismòfic corporal (TDC)
El TDC és una malaltia que té a veure amb les obsessions i pensaments preocupants que sorgeixen de forma repetitiva a la ment d’una persona, sempre són sobre imperfeccions que la mateixa persona amb TDC percep. Les persones amb aquesta malaltia perceben les imperfeccions d’un aspecte de la seva aparença, a diferència dels trastorns alimentaris que la perceben del seu pes. Poden veure la imperfecció a la cara, a la mesura de les seves cames, a la talla dels pits o fins i tot la forma del seu cos, hi ha persones que també s’obsessionen que el pèl dels seus cabells és molt prim, o tenen un ull més petit que l’altre o una llavis molt prims.
Per una persona amb TDC les seves preocupacions es perceben de forma real perquè els seus pensaments obsessius distorsionen i amplien qualsevol petita imperfecció. A causa d’aquesta distorsió una persona pot arribar a creure que és massa lletja perquè els altres la vegin. A part també aquest tipus de trastorns inclouen comportaments compulsius.
El comportament compulsiu és quan una persona fa alguna cosa per alleujar la tensió que li provoquen els seus pensaments sobre el seu defecte. Per exemple, si una persona creu que els seus llavis són massa prims, els maquilla perquè semblin més grans o no para de preguntar a altres persones si els seus llavis es veuen massa prims. Un altre comportament compulsiu seria evitar fer activitats, és quan una persona es queda a casa perquè altres persones no la vegin, uns bons exemples d’evitar activitats serien que no participen a classe, no es socialitzen, eviten els miralls, no volen sortir amb gent,no fan extraescolars en el cas dels nens…
Encara que la causa del TDC no està clara, els experts pensen que està relacionada amb problemes amb la serotonina, un dels neurotransmissors químics del cervell, ja que la regulació insuficient de serotonina també juga un paper en el trastorn obsessiu compulsiu TOC i en altres trastorns provocats per ansietat, com la depressió.
Algunes persones ja estan exposades a tenir problemes amb la serotonina, ja que tenen familiars amb problemes de depressió o ansietat. Això podria explicar perquè algunes persones tenen TDC i d’altres no en tenen.
Generalment les persones amb TDC no busquen ajuda quan tenen aquest trastorn. Poques persones ho pateixen i sol sortir a l’adolescència, i si no es tracta a temps, potser continua fins l’edat adulta.
Les persones amb TDC la majoria guarden les seves preocupacions en secret perquè no volen que els altres pensin que són superficials. El resultat d’això és que la persona que pateix aquesta condició pensi que ningú l’entén i que la puguin jutjar de forma injusta. I a causa del fet que aquestes persones eviten el contacte amb persones, acaben sent asocials o amb pocs amics i poques activitats de les que gaudir.
És molt preocupant estar tot el dia aterrat pels pensaments sobre els defectes que tens i a sobre són difícils d’ignorar. Les persones amb símptomes lleus del TDC passen molt de temps als matins arreglant-se. Durant el dia passen molt de temps mirant-se al mirall per examinar la seva aparença. A més a més busquen que les persones els assegurin que el seu aspecte és bo.
Moltes persones amb aquest trastorn busquen l’ajuda d’un dermatòleg o un cirurgià per tractar i corregir les seves imperfeccions, però cap d’aquests metges pot canviar el TDC de la persona que el pateix, normalment després de les operacions o aplicacions mèdiques per tractar els defectes, aquestes persones no queden satisfetes amb els resultats i si ho fan, després començan a fixar-se en una altra imperfecció. Les persones amb excessiva preocupació poden arribar al suïcidi.
El primer pas per solucionar el TDC és reconèixer que és el que pot estar causant el problema.
El verdader problema està en les obsessions i les compulsions que distorsionen la imatge que perceben del seu cos fent que se sentin lletjos, ells creuen que el que perceben és real. Per això a vegades la part més difícil és que aquestes persones estiguin obertes a que d’altres els puguin ajudar.
El TDC el pot tractar un especialista en salut mental amb experiència. El tractament es basa en la teràpia cognitiva conductual.
La teràpia cognitiva conductual consisteix en que un especialista ajuda a corregir i canviar els pensaments incorrectes de la persona que té el trastorn, també l’ajuda a resistir a comportaments compulsius i a afrontar situacions preocupants que porten a preocupacions per l’aparença. A vegades els metges també recepten medicaments paral·lelament a aquest tractament. Aquest tractament comporta molt de temps, esforç, treball i paciència. Ajuda molt sempre que el malalt tingui persones al seu entorn que el recolzin.
Trastorns alimentàris
Cada any milers d’adolescents desenvolupen trastorns d’alimentació per problemes de pes o de la seva imatge corporal.
Aquests impliquen efectes com:
- Purgues
- Vòmits
- Practicar molt d’esport
- Dietes molt rigoroses.
Encara no és segur el perquè sorgeixen els trastorns alimentaris, però hi ha vàries teories, ja que moltes persones desenvolupen els trastorns entre els tretze i disset anys, és a dir, en plena adolescència, quan la pressió pels estudis, pel teu futur, la que a vegades imposen els pares i el moment dels grans canvis físics i emocionals a vegades ens pot perjudicar.
Durant la pubertat, els adolescents se senten més independents i poden sentir que no poder controlar la seva llibertat personal i en alguns casos els seus propis cossos.
El que més influeixen són els factors socioculturals, com els ideals d’una persona prima que s’imposen des dels mitjans de comunicació i les modes fan que la societat intenti aconseguir-los i quan no s’aconsegueix provocar la frustració. Aquesta s’incrementa a l’època adolescent.
La pressió per ser com els famosos i ser popular, combinada amb el fet que el cos creix i canvia, provoca depressió o ansietat, tenir problemes mentals com el trastorn obsessiu compulsiu…i evidentment els trastorns alimentaris que normalment algú de la família ja ha tingut o té. El fet que això pugui ser genètic és que aprenem dels valors de la família i de les conductes d’aquesta.
Els esportistes i ballarins a la pubertat són els que tenen més probabilitats de patir aquests trastorns i potser desitgen parar o eliminar el creixement, tant en l’altura com el pes. Els entrenadors i família poden inculcar als adolescents que facin un esport on la gent sigui prima per influenciar-los que han de ser així.
Quan una persona té un pes corporal menor a un quinze per cent del pes mitjà corresponent a la seva altura no compta amb la grassa corporal necessària per mantenir els seus òrgans i altres parts del cos sans, en casos extrems arriben a provocar la mort per desnutrició.
Tenir un trastorn alimentari també consumeix molta energia mental: pensar motius a dir per anar al bany després dels menjars sense que la seva família se n’adoni de les seves veritables intencions, evitar segons quins aliments, quan després de menjar volen estar sols…
Afortunadament és possible tractar aquestes malalties, les quals involucren al cos i la ment, per això són tractats per metges clínics, psicòlegs i psiquiatres.
La teràpia familiar és la més important d’aquest tractament. A les famílies se’ls aconsella que segueixin una dieta equilibrada i que evitin l’obesitat causada per una mala dieta. Les escoles poden contribuir també a la prevenció de persones amb bulímia educant als nens sobre l’alimentació i bona nutrició, fomentar la seva autoestima i les seves habilitats socials i comunicatives.
Les opcions de tractament depenen de cada persona, però portar un diari, parlar amb especialistes, treballar amb dentistes, aquests poden ajudar a evitar i millorar l’erosió àcida a les seves dents, és a dir, el desgast de l’esmalt provocat per pèrdua progressiva de l’esmalt i la dentina, causat pels àcids que provenen dels vòmits. I altres professionals, són coses que inclouen pràcticament tots els tractaments.
Els primers passos per millorar la seva conducta i salut són: evitar els vòmits i normalitzar el seu metabolisme, ensenyar-li com mantenir una dieta equilibrada i a tenir bons hàbits alimentaris.
Aprendre a estar bé amb un mateix és un procés que comporta crear noves aptituds i desfer-se d’altres. Els malalts han de tenir paciència i descobrir la relació entre els seus sentiments i el menjar.
Per preveure els trastorns alimentaris els especialistes destaquen l’importància de la prevenció social i la col·laboració de models, dissenyadors, publicistes, esportistes… perquè redueixin o eliminin els missatges que envien indirectament sobre la pèrdua de pes no responsable.
Tot això és el que es necessita per acceptar-se i estimar-se a un mateix.
Anorèxia:
És un trastorn alimentari que és provocat pel malalt i comporta inanició. Es caracteritza per la por d’aquest a pujar de pes i per una percepció distorsionada i delirant del seu cos que fa que quan el malalt es pesa encara que estigui per sota del pes recomanat es vegi gras. Per això comença a deixar de menjar.
Comencen evitant els carbohidrats perquè pensen que engreixen, després és desfan dels greixos, les proteïnes inclòs els líquids i això els porta a la deshidratació. A més a més prenen fàrmacs com diürètics, laxants…
Les persones poden arribar a perdre fins i tot un cinquanta per cent del seu pes corporal. Aquesta malaltia es deu a alteracions greus psicològiques que provoquen canvis de comportament i de la conducta emocional.
L’edat a la qual sol començar l’anorèxia és als dotze anys, la població més afectada es troba entre els catorze i divuit anys i és mes freqüent entre les classes socials mitjana-alta i mitjana.
Hi ha dos subtipus a l’anorèxia nerviosa:
-Subtipus restrictiu: Es redueix el pes amb dietes i un excés d’exercici.
-Subtipus bulímic: El malalt recorre a purgues. El mètode de la purga es utilitzar laxants, medicaments que faciliten l’evacuació de l’intenstí de manera natural, per poder defecar i no engreixar.
Fins ara no se’n sap la causa biològica de l’origen d’aquesta malaltia, però hi ha factors socioculturals que influeixen en la seva causa. L’origen de l’anorèxia definitivament es troba en factors psicològics, físics i socials.
Bulímia:
La bulímia és un trastorn de conducta alimentària que es caracteritza perquè els malalts d’aquesta malaltia es donen afartaments de menjar en un espai curt de temps.
Els bulímics no poden dominar les sensacions que els porten a menjar tant i tenen sensació que no poden parar de menjar quan han començat. Però després el sentiment de culpa i vergonya que senten per aquest excés 
d’aliments els porta a una purga, dietes rigoroses i exercici excessiu. Es caracteritzen per tenir una gran impulsivitat i baix autocontrol. És molt freqüent que en ells aparegui ansietat i depressió, a més a més algun arriben a abusar d’alcohol i drogues.
Símptomes físics:
- Mals de cap.
- Inflor de la cara, causat per l’augment de les glàndules salivals.
- Problemes amb les dents.
- Marejos.
- Irregularitats menstruals en el cas de les dones.
- Canvis bruscos al pes.
El quaranta per cent de casos amb bulímia es curen, però és una malaltia intermitent que sol cronificar-se. El nombre de morts supera el dels anorèxics, ja que el tractament de la bulímia té més complicacions pel fet que ens derivada per vòmits i purgues.
-Trastorn d’alimentació restrictiu o selectiu:
Les persones amb trastorn alimentàri restrictiu o selectiu presenten problemes amb l’alimentació. Els tipus de problemes alimentaris que són considerats com a trastorns alimentàris restrictius o selectius són:
- Dificultat per digerir determinats aliments.
- Evitar aliments amb certs colors o textures.
- Menjar només porcions petites.
- No tenir gana.
- Tenir por a menjar després d’haver vomitat o haver-se entravessat.
Com els nutrients de les dietes que mengen aquestes persones no són suficients, els malalts baixen de pes, se’ls tracta com nens petits, és probable que no pugin de pes o creixin com s’espera… La majoria de persones amb aquest trastorn necessiten suplements cada dia per aconseguir la quantitat adequada de nutrients i calories. A més a més les persones amb aquest problema pateixen males circumstàncies a la seva vida quotidiana: a l’escola, amb els seus amics.
Algunes persones amb aquest trastorn d’alimentació restrictiu o selectiu poden arribar a desenvolupar anorèxia o bulímia.
Conclusió:
Els cànons de bellesa poden provocar que la gent s’obsessioni per arribar a tenir el cos perfecte.