Entrevista a la psicòloga Maria Vila.
Maria Vila és psicòloga i treballa en l’àmbit clínic. És psicòloga sanitària.
Tracta ansietats, depressions, temes d’estat d’ànim, etc. Encara que està especialitzada en psicooncologia (tractament de persones amb càncer). També fa tallers als instituts en el que parla precisament de temes d’imatge corporal, d’autoestima, nutrició…i per això vam considerar que era una persona que podia donar llum al nostre treball, ja que li podríem preguntar els nostres dubtes, i ella, com a professional que està en constant contacte amb aquests temes, ens trauria d’alguns dubtes.
El tema clau en aquesta entrevista és veure si en la realitat els cànons de bellesa influeixen molt o poc en la societat. Ja que ella tracta amb persones que amb la intenció de seguir el cànon de bellesa perfecte per sentir-se millor o acceptades, tenen problemes i malalties molt greus, i quines són les conseqüències i solucions d’aquests problemes.
També volem informar-nos de la importància que tenen el reflex del cànon de bellesa en l’actualitat a les xarxes socials, on tothom té accés.
Tractes molts casos d’anorèxia o bulímia?
Molts no, o sigui, com a trastorn diagnosticat no, perquè normalment entren en altres circuits, es a dir, quan algú té un trastorn alimentari, generalment no decideix anar al psicòleg privat, sinó que quan algú se n’adona, que normalment sol ser algú del seu entorn, els pares, algun amic, la família… Normalment els porten a salut publica (al metge de capçalera), per saber que està passant realment i saber que fer, o a un centre de trastorns alimentaris. O si no l’altre via d’accés és a través de dietistes, que és més o menys on la gent comença a ensenyar el seu problema, l’únic que no ho fan per ensenyar-lo, sinó que van per millorar més en aquesta pèrdua de pes, o el que sigui que estan intentant fer. És a dir, que és difícil que arribin a una consulta privada.
Aquí ve gent que té molta preocupació pel pes i pel menjar però sense que sigui un trastorn, és a dir, que la persona es conscient, o que tot i que no és conscient en el moment en què arriba aquí, a mesura que anem treballant cosetes, de cop i volta un dia surt dient: ”el tema del pes el preocupa” o ”m’estic adonant que estic menjant malament”. Llavors es comença a explorar aquesta part, i te n’adones que hi ha gent que menja per ansietat, que es restringeix alguns aliments, se salta alguns àpats perquè aquell dia es veu malament i decideix no sopar, etc. Coses així, que són esporàdiques, que no són habituals ni de cada setmana ni de cada dia, però que també passen i que també s’han de tractar, perquè sinó a la llarga això pot acabar desenvolupant un altre problema més greu.
Però no, aquest no sol ser el lloc on la gent ve a tractar aquests temes directament.
Una persona amb un trastorn alimentari, anorèxia, bulímia, etc. Li costa dir que ho te? Ho acaba dient en algun moment?
No, una persona que té anorèxia o bulímia, no reconeix que té un problema, no ho sap.
Una persona amb bulímia, te el pes normal i es veu més grassa del que és en realitat. No és ni molt prima ni molt grassa. No hi ha una estructura corporal concreta. Així que la gent del seu voltant serà difícil que ho vegi.
I clar, elles no ho perceben com un problema, perquè segons elles estan fent un bé per elles. O sigui, es volen aprimar perquè estan grasses, però no veuen que ho estiguin perquè no són capaces de veure-ho a causa de la distorsió cognitiva que tenen de la seva imatge corporal. I per tant es veuen d’una manera que no són.
És com per exemple, si tinc una taca a la cara i em diuen que no la tinc, encara que em diguin que no la tinc, jo sé que la tinc, tinc la certesa d’això. Doncs a elles els hi passa això. Es veuen grasses, i per tant, consideren que han de baixar pes, i comencen a baixar pes.
Amb l’anorèxia, baixen tan ràpidament de pes, que el cos no és capaç d’assumir tan poc aliment, i el cervell necessita aliment per funcionar. Amb el qual comencen a tenir més problemes. I encara que s’aprimin, es continuen veient grasses. O sigui, la distorsió de la imatge no es resol, continua sent present. Llavors per molt que es vegin al mirall, no es veuen més primes. Potser es veuen una mica més primes, i saben que s’han aprimat perquè es pesen contínuament i veuen que han baixat de pes. Però no en tenen mai suficient perquè pel que fa a l’imatge no es veuen bé.
I clar, fins aquest problema no és molt greu, la família no se’n entera.
I això passa encara més en la bulímia. O sigui, l’anorèxia es veu més de pressa perquè la persona s’aprima de seguida, però la bulímia costa molt més de detectar. Perquè clar, mengen normal. Intenten fer una mica de dieta però no ho aconsegueixen. O a vegades fan afartaments, i després dels afartaments vomiten. Perquè se senten culpables.
A mi una vegada un professor m’ho va explicar així: ”una persona que té bulímia, és una persona que voldria ser anorèxica però no ho aconsegueix, perquè no té la constància i no és tan metòdica com una persona amb anorèxia”.
Hi ha molts blocs que et diuen com aprimar-te. Com ser anorèxica o com ser bulímica. No diuen com aprimar-se, sinó com desenvolupar una anorèxia, i que s’ha de fer. Una vegada vaig mirar aquest bloc i em vaig esgarrifar.
Jo quan estava fent la carrera vaig estar en un centre de trastorns alimentaris, i me’n recordo que hi havia una noia que s’amagava la pasta de la sopa a la sabata. O sigui, quan la mare es girava pel que sigui, la noia amb la collera recollia el menjar i s’ho amagava. També els talls de pollastre els posaven a sota de la xeta per treure l’oli. Perquè ja que ho havien de menjar perquè en aquell moment no els hi quedava altre remei, doncs ho feien així.
També això passa molt a persones que no tenen molt control a casa, és a dir, que hi ha molts àpats en què estan sols. I per tant, poden fer veure que han menjat i en realitat no ho han fet, i després a la nit si estan els pares, diuen que no es troben bé, o qualsevol excusa per no sopar. I durant tot el dia potser no han menjat res.
A part, les persones que tenen anorèxia, fan compensacions també. No és només deixar de menjar, també vomiten, és a dir, si han de sopar perquè algú les fa menjar, després van al lavabo i vomiten, o es prenen laxants, i també fan molt exercici. Potser es desperten a les tres de la matinada per posar-se a fer abdominals, etc.no pugen mai les escales mecàniques, sempre pugen escales normals, després van al metro o on sigui que podrien tenir seient i es queden dretes perquè creuen que així cremen, estan assegudes i van movent les cames perquè senten que així estan cremant calories de les quals s’han menjat. És a dir, és tot el conjunt, no és només restringir-se alguns aliments, cada vegada es restringeixen més, i a poc a poc se’n van quedant amb un repertori més petit i potser l’únic que acaba quedant es l’aigua i la poma, perquè ja ni una amanida serveix perquè és massa calòrica i te massa condiments. Llavors acaben menjant molt poques coses. Fins que no poden menjar res més que la poma i l’aigua.
I a part de tot això, són persones que compensen molt.
En canvi les persones amb bulímia, intenten restringir però no poden. És com que es mentalitzen per no menjar més pasta, però com els hi agrada tant, acaben menjant-la, i quan se l’han acabat de menjar doncs senten que no l’haurien d’haver pres i se senten malament. També intentaran fer exercici, però no són tan constants, i llavors no ho faran, potser ho fan un dia, i a més a més vomiten, o diuen que no sopen, però després tenen gana i es fan un afartament i s’ho mengen tot, i després vomiten un altre cop per no sentir-se malament, etc. I clar, aquestes persones no veuen que tenen un problema, amb el qual per voluntat pròpia no vindran mai. Quan s’adona algú de l’entorn, si s’ha agafat en un moment que encara és molt d’hora, venen aquí. Com per exemple, si es comencen a fer ximpleries amb el menjar i els pares estan molt pendents, i ho noten, perquè estan sempre, i estan al dinar i estan al sopar, i poden veure més coses, o algú els avisa i estan molt a sobre, doncs és possible que s’adonin que hi ha un problema, i la primera opció seria anar a veure a un dietista i que ho derivin a un psicòleg, o ho soluciona el mateix dietista, etc. Llavors aquí pot ser que hi vagi per la privada, és a dir, a consulta ambulatòria. Perquè depèn del cas, si s’agafa molt d’hora, sí que és més fàcil controlar-ho. Però penseu que quan la persona està molt ficada en el trastorn, es necessita molt control dels pares o de qui hi hagi. Perquè també hi ha persones adultes amb problemes d’anorèxia i bulímia, llavors necessitem que hi hagi molta contenció a casa, que no tinguin accés a cap bàscula, que no es puguin mirar al mirall, que no puguin decidir que mengen… Amb el qual se’ls hi ha de donar el menjar i la ració que li poses s’ho ha d’acabar i s’ha de vigilar que s’ho acabi. A més, normalment hi ha moltes baralles, llavors clar, es necessita un suport a fora, i si això no és possible, hi ha d’haver un ingrés. Llavors això controlar-ho aquí un cop a la setmana, és difícil. Si és algú que no està totalment dins de la malaltia, sí. O persones que ja han patit algun tipus de trastorn, que després estan més alerta, la mateixa persona detecta que està fent coses estranyes. Per exemple, jo tinc una amiga que va patir bulímia, i ho nota. Quan porta un temps fent ximpleries i sap que s’ha de posar més rígida, va a la seva psicologia i li ho diu. I llavors ho treballen de la manera que sigui, depèn de cada cas. Perquè potser en el seu cas és que està molt ansiosa per la feina, però potser una altra persona pot ser perquè estigui vivint una ruptura, o el que sigui. Perquè al final és un recurs per tapar moltes altres coses. Comença com: “em veig malament i necessito aprimar-me”, però aquest “necessito aprimar-me” és perquè no m’accepto, i no em sento bé amb mi mateixa. Potser estic trista, em sento rebutjada, abandonada, el que sigui… Quan hi ha aquest problema el primer que s’ha de tractar és el símptoma, el problema en si, que la persona mengi, que recuperi el pes, etc., que deixi de fer les conductes de fer esport, vomitar, prendre laxants… i que tot això es reguli. Però un cop s’ha treballat això, s’ha de treballar tota la resta, perquè el pacient aprengui que allò no és un recurs positiu, i que en qualsevol moment pot tornar a entrar. Això ho fem treballant l’autoestima. I treballant recursos nous, altres coses més sanes a fer en una mala situació, de quina manera ho puc afrontar, etc. Però clar, això depèn de la situació.
Les persones amb anorèxia i bulímia durant el tractament, no es veuen gaire al mirall, llavors després s’ha de fer una adaptació del cos. Poder recuperar aquelles coses positives que si té el seu cos. I al principi això costa molt, però amb el temps van veient coses. S’han d’adonar que es veuen molt més grasses del que són en realitat, i el que veuen és una distorsió del seu cos, i això costa molt.
Aquest és el primer treball que s’ha de fer, adonar-se que el que està veient és una distorsió, que no és real. Però a partir d’aquí s’ha de fer un treball per estimar el cos. Poder acceptar com és un mateix.
Però d’entrada això no és el més important, el que corre pressa és que mengin, perquè hi ha risc que morin. Hi ha noies que entren en centres amb menys de 30 kg, fins i tot jo recordo a una noia que va entrar al centre amb 29 kg. Molt prima. Però clar, a simple vista no es nota que estan tan primes, i a més als centres les fan anar amb roba ampla perquè quan es comencin a engreixar no ho notin, els hi fan portar xandalls elàstics en comptes de pantaló amb botó, perquè si no de seguida noten que els hi queda més just. Amb roba ampla i elàstica trigues més a adonar-te. Llavors es dona temps a què vagin guanyant pes, i mentrestant vagi fent un treball psicològic perquè entengui que aquella imatge que està veient no és reial, i que no passa res que perdin una mica aquesta por a engreixar-se. Al final el que passa és que tenen por al pes. Por a pesar més. A engreixar-se.
Se sol solucionar aviat?
No, és bastant lent, encara que depèn de la persona. Són molt lents perquè també són trastorns molt complicats, que normalment van acompanyats d’altres trastorns d’altres tipus, com per exemple, el trastorn de la personalitat. Que per tant, creen una tendència en la persona a l’obsessió, que es molt més difícil de parar. Llavors es una cosa que porta temps, i el que porta més temps no es que mengin, o que recuperin el pes. El que porta més temps és que deixin de controlar i de mirar quantes calories té cada aliment, permetre’s prendre xocolata, una Coca Cola normal, que no cal que sigui light… Coses d’aquestes és el que costa més. Que desconnectin d’això, i que desconnectin d’aquest recurs com a manera de resoldre els problemes que tenen.
Hi ha persones que tenen el trastorn crònic, i que són persones que no acaben d’entendre que tenen un problema. És similar a una addicció amb les drogues, que és molt difícil d’eliminar del tot, sempre hi ha una tendència. A més a més aquesta persona per molt que ja no consumeixi, si li ve la idea de la cocaïna, el tabac… sempre té les ganes de tornar a consumir, i sempre serà molt fàcil que torni a caure. Doncs és una mica això. Són noies i nois (encara que passa molt més amb les noies), que tenen una vulnerabilitat, i que és relativament fàcil que puguin tornar a repetir els patrons, llavors es molt difícil. En psicologia mai hi ha un temps estipulat, perquè depèn de cada persona. Hi ha persones que quan les porten a un centre, no estan preparades, perquè encara estan molt lluny d’acceptar que tenen un problema. Llavors clar, si no ho volen acceptar, potser aprenen que el que han de fer es dir que sí que ho veuen, que s’adonen, però perquè saben que això és el que es vol que digui. Menja perquè li enviïn a casa i pugui tornar a fer de les seves. Perquè de fet, les persones que tenen anorèxia són persones amb una intel·ligència més alta. Amb el qual, són persones que de seguida saben molt bé com manipular-ho tot, quan estan amb la malaltia, però també quan estan amb el tractament. Llavors és molt difícil saber si aquella persona realment t’està dient que està menjant perquè entén que ha de menjar, o perquè sap que tu vols que mengi. Llavors per això és molt complicat. Amb el temps, són persones que han d’anar tenint un seguiment bastant llarg, és a dir, quan creiem que el tractament ja està, no podem abandonar del tot, sinó que de tant en tant se les ha de veure per veure com van. I segurament quan tinguin problemes greus a la vida, quan es trobin amb algun obstacle, és fàcil que utilitzin el menjar una altra vegada.
Es a dir, parlar de curació es difícil, hi ha persones que entenen molt bé que tenen un problema i que arriba un moment en què fan una evolució molt gran i que poden veure que mai més utilitzaran això com a recurs. Encara que tinguin la tendència, però se n’adonaran ràpidament. I hi haurà persones que no ho veuran, o que s’adonaran més tard, i llavors ja estaran fent ximpleries. O que tota la vida faran algunes trampes. Com prendre Coca Cola, però sempre zero, o dir que segons quins menjars no els hi agraden, quan en realitat si els hi agraden, però ho diuen per no menjar-los, o tenen molt controlat els dies que mengen pasta, i si la mengen, després han d’anar a fer exercici obligatòriament. Això és molt difícil de controlar, perquè mentre estiguin sanes o no facin coses exageradament rares, no es veu. Llavors és molt difícil parlar de curació, perquè és molt difícil treure aquesta obsessió amb el menjar i el pes del cap.
Per què creus que hi ha més noies que nois que pateixen això?
Des del meu punt de vista, la meva teoria, es que s’ha comercialitzat molt més amb el cos de la dona que amb el de l’home, sempre s’ha donat molta més importància al físic de la dona que al de l’home. Només cal veure les pel·lícules, un home pot ser el protagonista estan gras, o sent lleig, i una dona no. La dona ha de ser jove, ha de ser guapa, ha d’anar ben vestida…no pot ser al contrari. Per molt bona actriu que sigui no la posaran de protagonista. Potser la posaran de dolenta, o la posaran de secundària o figurant, però no de protagonista. I amb la publicitat passa el mateix. I ara, com que també s’està fent una mica el mateix amb els nois, hi ha també més nois amb problemes d’aquest tipus i més preocupats pel físic.
Jo crec que té a veure amb aquest fet.
A més, en les noies, el cànon, sempre és ser primes. I els nois forts. Perquè clar, també hi ha la creença que un noi que estigui prim, i no estigui fort, és poc masculí. El problema està en els estereotips que tenim de masculinitat i feminitat. Acceptem que una dona és femenina quan vesteix d’una manera i quan té les corbes d’una manera, per tant, si no coincideixes amb això, ja no ets femenina, i l’home igual, si estàs gras o estàs massa prim i no estàs fort, tampoc tens una imatge masculina. Més encara amb el prim que amb el gras.
T’has trobat amb persones amb problemes derivats de les xarxes socials?
Problemes pel que fa a l’autoestima sobretot. Perquè el problema principal, i sobretot me n’adono quan vaig als instituts, és que es comparen amb un model que és totalment fals, i que pensen doncs que han d’anar sempre perfectes. Això sobretot els hi sol passar a les noies, els nois no cauen tant en tot això, o cauen amb menys freqüència. Les noies o sigui, ens fixem molt més en aquestes coses, intentem imitar. Pensem que hem d’estar sempre envoltats d’un munt de gent, i també quant a l’estat d’ànim, pensem que hem d’estar sempre contents, i alhora de la veritat tot això és fals. És una imatge que ens estan venent, perquè han de vendre aquesta imatge. Llavors això acaba derivant en problemes d’estat d’ànim, ansietats, i òbviament, problemes d’autoestima que poden anar des de ”no em valoro i em veig fatal” a ”intento canviar el meu cos”, perquè pensar que el problema és estar grassa, tenir un cos que no encaixa amb el model que s’està dient que s’ha de seguir, i per tant es comencen a fer ximpleries amb el menjar o amb l’exercici. A partir d’aquí tenim un problema que és més greu pel que fa a salut, salut física, però també se’n deriven, no només anorèxies i bulímies, sinó també hi ha problemes de depressions i molta ansietat davant de la vida, perquè ens sentim molt jutjats també. Perquè el fet que estan venent la seva vida fantàstica i meravellosa, ens porta també a intentar vendre nosaltres la nostra vida fantàstica i meravellosa. El que es parla habitualment de postureo, del fet que si vaig aquí o allà a dinar, he de fer una foto al dinar, perquè és molt bonic, i a més, jo estic molt contenta i feliç d’haver anat a aquest lloc amb les persones més magnifiques del món, i així actuem sempre. Llavors que passa? Doncs que això pot crear una angoixa molt gran, perquè t’està jutjant el món, i si tu no penges coses, és que no tens amics, o no saps divertir-te, o igual les coses que fas no molen, etc. A partir d’aquí és quan comencen a haver-hi problemes més d’angoixes, d’ansietat, de no sentir-se com tothom,etc.
Consideres positiva la figura de l’influencer?
Bé, partim de la base que a mi parlar d’influencer com a professió em costa, perquè al final són persones que han decidit exposar la seva vida i el seu cos, i a mi la idea no m’agrada.
El que si es cert, es que aquestes persones tenen l’oportunitat de ser bones influències, i vendre coses que siguin sanes. És a dir, vendre la idea que no importa si pots posar-te un vestit o un altre, o un abric o un altre, i et poden dir també que es pot menjar de tot i no hi ha problema. Si no venen això estan influenciant a la societat cap a un cantó que no es que sigui insà, però tampoc estan mostrant el cantó sa. Perquè els influencers mai diuen “estic trist”, o “he tingut un mal dia”. Mostren la seva vida perfecte, que en la realitat no és així.
A més a més es passen hores i hores per fer-se una foto. La seva vida gira entorn de l’aprovació dels altres, i això no és sa. S’haurien de mostrar molt més sincerament, honestament. Mostrant la seva vida real.
És a dir, diguem que es negativa si es mostra un contingut que no aporta res o que és negatiu per a la societat.
De vegades jo vaig als instituts i quan pregunto a segons d’ESO els objectius que tenen a la vida, molts em diuen que el seu màxim objectiu és entrar a Gran Hermano o ser influencer. I jo no veig malament que agradi la figura d’influencer o youtuber, però el que si veig increïble, es que l’únic objectiu a les seves vides sigui aquest.
Conclusió de l’entrevista:
Gràcies a aquesta entrevista ens hem adonat d’allò que encara no sabíem amb gran certesa, ens hem adonat que realment sí que hi ha problemes i malalties molt creus derivades del perfecte cànon de bellesa, de voler seguir el reflex que veiem de la vida dels influèncers, i que en veure que la nostra vida no és així, això ens produeix frustració. Si a més a més, el nostre cos no és igual que el d’aquestes “figues exemplars”, intentarem tenir-lo, i això pot derivar a malalties molt més greus del que ens pensem. I aquestes malalties, són molt difícils de solucionar, i es poden convertir en cròniques. A més, ens ha confirmat, que pel que veu als instituts, creu que els joves estan molt influenciats per aquestes figures perfectes, els influencers. I el que volen fer en un futur es ser com ells, i aquest és l’únic objectiu a les seves vides.