Vaig arribar fa molts anys a terres catalanes dins d’ un avió. El viatge el vaig fer sola, i allò que em donava forces era que quan aterressim tindria uns pares esperant-me.
A la terra on vaig nèixer hi vaig deixar una vida plena de tristesa, de pèrdues i de soletat. D’aquells moments de dolor haig aprendre a somriure sempre a la vida, i agrair-li cada dia el fet d’ estar viva.
I de la terra que em va acollir ho he après tot. Sóc el que sóc gràcies a gent meravellosa que s’ha creuat al meu camí. Alguns m’ han donat la mà per saltar obstacles, altres m’ han donat una empenta per donar-me força i creure més en mi, i altres tan sols m’han acompanyat, fent-me d’ombra, per si en algun moment del viatge defallia i perdia el nord del camí.
I ara, em toca retornar-ho tot. Diuen que portem a l’ esquena una motxilla plena de records i aprenentatges. La meva la tinc plena! i ara em cal compartir-ho tot per poder tornar a viure de nou.
Per això vaig pensar en que, al igual que han fet amb mi, podria ser el far d’altres persones, donar-los llum pel camí. D’aquí neix les ganes de fer aquest blog: Ikigaï. Trobar el sentit veritable de les nostres vides.
