Quan vaig veure aquell plat d’amanida vaig pensar que me la menjaria sencera, mai no havia vist cap d’igual, era tan… no hi havia paraules per explicar com era. Però l’inconvenient era que no tenia diners per comprar-la, sóc pobre, així es la vida hi ha gent pobra i gent rica, que malament que està repartit el mòn… Així que seguia caminant com cada dia buscant un lloc calentet, amb un bon sopar,on poder passar aquella freda nit.

Helena

anava buscan algun caixer per passar-hi la nit, passava per restaurants i anava veien gent menjan d’aquelles amanides que sempre m’he volgut cruspir, pero la meva vida de pobre al carrer mai no m’ho ha permes. Tenia una gana de llop em cruspiria fins i tot un escarabat si el trobes p’el terra d’aquella acera per on caminava. Nomes feia que pensar en aquella apetitosa amanida, amb les seves olivetes negres i blanques, el seu formatge, les fulletes verdes barrejades per alla i els seus granets de blat escampats.

Mª ANGELS

Anaba per tot arreu demanant diners per menjar pero ningu em donavan diners, va anar-se a dormir sota un pont sense menjar res, pel matí es va trobar 5 euros, es va possar molt content ba anar a un bar i es ba menjar un entrepa.

Josue

Però aleshores em vaig enrecordar de l’amanida. Abans cuan tenia treball , casa , diners ni em mirava les amanides. No m’agradaven , pero com ara tot sem feia indiferent , m’ haves menjat tot , al que abanas em repugnava…Em vaig decidir anar al bar on havia vist l’amanida i aleshores…

Nuuriiaa:)

Vaig anar pels carrers on hi ha el restaurants de le amanides. De la gana que tenia esperava a que el homes del restaurant, tiressin les restes que quedaven per jo menjarme-les, vaig estar esperant i esperant però tenia moltísima gana aquells 5 euros que em vaig trobar no m ‘arribava per gran cosa, només per un entrepà, i no em va alimentar molt. Vaig pensar que si pel carrer aniria demanat diners potser em donarien alguna cosa per sortir del pas… Necesitava com minim 15 euros, i la gent no crec que sigui tan generosa.

Ruuut:)

Llavors em vaig anar al metro a demanar diners mentre tocava la guitarra destrosada que em vaig trobar en les escombreries estava feta un porqueria plena de taronjes podrides, orinades de gos, i les cordes totes trencades, pero jo tenia que aconseguir diners com pugues o si no em moriria de ganes.

OskiiR

Despres vaig vaixar el metro a tocar la guitarra dintre del vagó vaig estar cmabian de metro cada parada em donaven 1 euro si tocava be i si no doncs res i una dona em va di que io tocava molt be la guitarra i em va donar molts diners perque tenia molta gana i volia anar a mejar.

K.perucho?

Vaig vaixar del vagó i em vaig anar a comprar l’amanida que tant m’agradava. Despres de menjarme-la, vaig anar a dormir a un caixer que hi havia molt a prop. A dia següent, quan em vaig despertar, vaig anar a veure si trobava alguna cosa per esmorzar, pero no vaig trobar res de res. Com el dia anterior em van donar diners al metro, vaig tornar a anar, i em vaig trobar a la senyora, que em va donar mes diners. Resulta que la senyora era professora de piano, i em va dir que si volia anar a les seves clases, li vaig dir que si, pero que no les podia pagar.

SASKIA.*

Ella em va dir que no pasava res, peró que em donaria classes gratis. Yo volia apredre

pero em sabia molt greu fer les classes. Ella em va dir que no em sapigues res de greu que ella nomes volia ajudar-me. Ella va dir que em volia donar classes i aixi poster quan tornes a tocar al metro guanyaria alguns diner mes, per poder menjar alguna cosa mes.

Era la tarda i em va convidar a berenar jo vaig di que si perque no tenia res que menjar ni que fer, em va portar galetes amb té, aquelles galetes eran bonissimes i el té mai l’havia probat, pero em va agradar molt.

Em va dir si tenia per on passar la nit, jo vaig dir que la passo en un caixer, em va oferir de quedarme a casa seva perque tenia lloc de sobras. Aquella nit vaig dormir com mai ho havia fet.

El dai seguent em vaig despertar i…

LAURA.*

Al dia seguent al llevarme, em va preparar l’esmorzar a la taula. quan mel vaig acabar, vam començar a fer les classes de piano… Al principi em costaba moltissim, vam estar moltes hores practicant. Al final ja em vaig apendre una petita canço que em serviria per guanyar alguns dinerets.

Aquella dona em va demanar que em quedes una mica mes pero jo no volia.

Vaig tornar al metro i em vaig possar a tocar aquella petita canço que tant em va costar, la gent es paraba i em miraba cuan acabava la canço em van donar mes de 20 € !!!

Em vaig emocionar perquè mai avia vist tants diners a les meves mans. Ja era denit el dia avia pasat rapid vaig anar al caixer que sempre anaba i…

El0&.

Al dia seguent vaig anar una altra vegada on aquella dona pero em va dir que volia que toques pero que sigui el capdesetmana siusplau que vindra molta gent. Li vaig dir que vale que estaria a primera hora aqui. Em vaig anar molt content pero vaig pensar i abui que menjare?…Vaig pensar pero si tinc els meus 20 euros! abui menjare un bocata ven bó amb una cocacola, vaig buscar els 20 euros que em vaig guanyar a la nit i…

*~~>SeeLeeNaa<~

Al final va arribar el dia que esperava, estava molt content i emocionat ja que mai habia tocat en public. Quan anava a agafar el metro per anar a casa de la señora es va donar comte que no tenia per el metro, va decidir colar-se pero li va veure el vigilant i es va posar a perseguir-lo. Al final es va escapar per els pels i, per fi va arribar a aquella casa.

“#· ( UN@| ) · # ”

Quan vaig arribar a aquella casa, allá i era la señora que era molt amable. Vaig començar a tocar la cançó, i la señora va començar a vallar,quan vaig acavar la cançó vaig agafar les meves coses. Peró vaig tenir un problema, que no tenia diners per el metro i amés el vigilant lla m’havia vist, no podia tornar a casa. La señora em va dir que em pasava i jo li vaig dir que no tenia diners per el metro, jo vaig pensar que no em donaria res peró la señora tan amable em va donar diners.Li vaig donar les gracies, i em vaig anar per agafar el metro, llavors quan el vigilant em va veure em va dir:

-Escolta tu no pots passar! A on vas noi?

I ell va dir, estas parlant amb my? A esque jo si que tinc diners. Em penso que t’equivoques de persona, llavors el vigilant es va quedar vocavadat i el noi va anar al metro amb el seus diners que li habia donat aquella señora. Tot feliç i content amb aquella cançó que i va tocar, va anar a la seva casa.

$.'(Di@r@y

Aquell dia de boira…

Era un dia molt estrany, no hi havia ningú al carrer, era tot buit, era fantasmagòric. No es podia veure més d’un metre més o menys, ja que la boira era molt espessa. Semblava que aquella boira s’ hagués empassat a tot el món. Jo anava cap a l’escola com qualsevol altre dia però m’ havia adormit i arribava una mica tard, anava a gambades ja que no em feia molta gràcia aquell ambient tan desolat. ( Unai )

A meitat de camí que ja se’m feia tard vaig començar a córrer una mica perquè no volia arribar tard, ja m’apropava a la porta de l’escola i encara no veia a ningú… Segur que ja haurien entrat i jo era l’últim. Vaig entrar, i buscar la meva classe, tot seguia fosc i amb un ambient apagat. A la meva classe no hi havia ningú, ni a la meva classe ni a la del costat ni en tot l’institut, em vaig començar a espantar i vaig trucar a la policia. ( Eloi 🙂

Vaig marcar el telèfon i no em va contestar ningú. Em vaig començar a espantar, vaig sortir de l’edifici i me’n vaig anar a casa corrents, pel carrer encara no hi havia ningú. Quan vaig arribar a casa, no hi era ni la mare, ni el pare, ni la meva germana petita que estava malalta i no havia anat al cole. Pensava que només estava jo sol en el món. Quan vaig sortir de casa tot espantat, vaig veure només a una persona, i la vaig seguir. ( Saskia)

Quan es va parar li vaig pregunta cap a on es dirigia, ell no em contestava i jo pensava que estava sord, però no era veritat.Vaig passar d’ell i vaig anar caminant mes endavant, encara era fosc i no es veia a ningú mes pel carrer. Jo cada vegada mes espantat i sense saber cap a on dirigir-me anava pensant on hi podria ser la gent. No pudia córrer per anar a buscar ajuda perquè anava carregat amb la motxilla i no es veia gent pel carrer.

( Laura ) =)

Tot estava en silenci, i vaig anar al parc del costat de la meva casa i s’escoltaven veus cridant com desesperats llavors si que em vaig posar dels nervis,vaig llençar la meva motxilla i em vaig posar a cridar per s’hi havia algú que en pugues ajudat. Hi havien s’ombres a las fosques que em deixen que hagués cap allà, però jo no vaig fer cas de res.(*OskiiR,,,,])

Estava tan preocupat que no s’havia el que fer. Veia ombres pel camí tan fosc que hi havia i en aquell moment estava tan nerviós que no s’havia el que fer, ja havia tirat la motxilla dels nervis i allà tenia el mòbil. Volia trucar a la feina del meu pare per comunicar-li que havia anat a l’escola que tenia molta por per aquell camí que semblava tan perillós i que en arribar al l’escola no hi havia ningú , només un senyor gran. De tanta estona que estava allà esperant vaig pensar d’anar aquell home i preguntar-li que si em podria ajudar a creuar aquell camí tan fosc, però de sobte quan va veure que m’estava apropant a ell va tocar al dos, ara ja si que no s’havia que fer.

Rut:)

No sabia si creuar el camí o esperar una mica a veure si venia algú, em vaig quedar uns 3 minuts esperant que vingués alguna persona i no arribava ningú. De sobte, vaig escoltar unes veus lluny molt lluny. Anava perseguint aquelles veus quan, de sobte, les vaig sentir a prop i més a prop. Quan vaig a arribar a sentir les veus més a prop, em vaig adonar que la gent estava a l’altre costat. Jo tenia por de creuar a l’altre camí, em vaig donar compte de que si i havia gent a l’altre costat no em passaria res, se’m va ocórrer la idea de tirar una pedra a l’altre costat per veure si no era la meva fantasia de que havia algú a l’altre costat.

*–>SeeLeeNaa<–*

Quan vaig tirar aquella pedreta, per cert no molt grossa, es clar, vaig sentir una veu de noia jove mes o menys de 18 anys exclamant un fort, “au” de sobte vaig saber que si, que si que hi havia algú al altre costat i que si tenia por d’aquella trista i fosca nit havia de ser una bestiesa perquè normalment quan hi ha gent al voltant de tu no et solen fer res. crec que seguia tenint por a pesar de que hi hagués al menys una persona al altre costat.

MARIA ANGELS

després que hages tirat la pedra vaig anar per el primer parc vaig anar cap al parc per beure una mica de aigua estava molt cansat i havia començat a corre molt ràpid i després  amb vaig trobar amb una iaia molt vella que estava en el parc tot sola i se’m va quedar mirant una bona estona la iaia estava menjant pipes i després de que acabes de menjar pipes amb va dir que..

((_K.perucho_))

-Que tinc alguna cosa a la cara?-va dir amb una veu tant trista com s’hagués  mort tota la família!

-No tens res a la cara. Volia preguntar on sóc.

Però la vella no va esperar que jo li preguntés i em va dir (com si pogués llegir el meu pensament ):

– Estàs en un món infernal, on només hi ha la gent que està morta-em va dir mentre reien.

Quan va escoltar el que va dir, em vaig quedar ….

/P.K.SJN./

Quina por!! Ara pensava que era el meu final. No sabia si creure-m’ho… Però es clar, era la única persona que hi havia allà, a part d’aquell senyor que no m’havia contestat. Estava molt desconcertada… De sobte vaig sentir un: -Ring!!- ho es despertador. Tot havia sigut un somni! Però com podia ser un somni? Era tant real… Vaig estar pensant uns instants i desprès vaig preparar-me per anar a l’escola.

.HeLeNa.

Al principi jo no volia llegir quest llibre ja que, de petit, el vaig agafar per veure com era i no em va agradar però ara que ja sóc més gran l’he pogut valorar tal i com és.

M’ha agradat força.

Al final del llibre una vegada l’he llegit m’he adonat de que m’haig de prendre més seriosament les coses que em diuen i que, en un principi, no crec que pugui passar però, la veritat, és que sempre passa encara que jo no ho vegi. Un exemple: no és més feliç qui més té sinó el que menys necessita, que és una dita que ja havia sentit però que mai li havia fet massa cas fins que he llegit aquest llibre.

Molly Moon explica la vida d’una nena que viu en un orfenat i que és molt desgraciada fins que un dia per casualitat troba un llibre en una biblioteca sobre l’hipnotisme que fa que pugui sortir d’aquell lloc i pugui aconseguir tot el que necessita. Una vegada, però, quan té tot el volia, pensa que no podia ser més feliç i s’adona que li falta una cosa assensial per a ella: la companyia dels seus amics. Veu que no té ningú, que tothom a qui ella apreciava se n’havia anat i finalment s’adona que ella era més feliç quan estava a l’orfenat amb tota la gent que apreciava i no ara sola, amb un munt de coses que ni tan sols feia servir però que sempre li havia fet il·lusió tenir.

Al final torna a l’orfenat i veu que tenia raó.

Georgia Byng, escriptora de Molly Moon.

Per a més informació sobre l’escriptora i el llibre entreu a aquesta pàgina:

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/molly/escrit.htm

Pol