Em van agafar unes ganes de llençar-m’hi a sobre , de córrer i de cridar. Però em vaig haver de controlar perquè hi havia molts turistes al voltant. Vaig fer un parell de fotografies, i després em vaig quedar una estona pensant, imaginant com seria viure en una casa envoltada d’aquestes flors. Tenien una olor que em treia l’angoixa que duïa dins. Havia perdut de vista aquell noi extrany que hem seguia. Tenia por , però em resultava familiar. No estava segura de si el coneixia. Potser sí , potser no. Vaig estar passejant una mica per veure si el veia. Però res, no hi era. Se n’hauria anat sense més? Després de seguir-me des del petit hostalet on estava hostatjada. Era ros, ulls clars. Tenia pinta de ser Francés. Jo havia estat estiuejant uns anys a França, a Rochelle. I mira , com ara treballava en una agència de viatges, em va tocar en un sorteig un viatge a la ciutat que jo volgués de França. I sense pensar-m’ho més vaig escollir Rochelle, ja que de petita havia estat aquí. També havia descobert l’amor, el primer amor.

Vaig anar al port i vaig sentir aquella olor a estiu francès, a platja… Vaig anar al bar més proper, des d’on podia veure la platja. Em vaig demanar un cafè amb llet i vaig demanar-li al camarer Le Monde. Vaig començar a llegir-lo quan em vaig adonar  que aquell noi misteriós estava al meu costat demanant el mateix que jo. Se’m va quedar mirant i tota vergonyosa i li vaig dir:

-Tu veux le Monde?

-Tu est …

-Je suis Piere, tu ne te conviens pas de moi ?

Em vaig quedar parada. Sí,  s’havia qui era. EnPiere! El meu amic francès. Es van traslladar i no en vaig saber res més d’ell. I ara el tenia davant. Es recordava de mi… El meu primer amor…

Ara estava segura que el primer amor mai no s’oblida i que els altres són per intentar oblidar…

Núria Buera Hernández (=