Aquell dia de boira…

Era un dia molt estrany, no hi havia ningú al carrer, era tot buit, era fantasmagòric. No es podia veure més d’un metre més o menys, ja que la boira era molt espessa. Semblava que aquella boira s’ hagués empassat a tot el món. Jo anava cap a l’escola com qualsevol altre dia però m’ havia adormit i arribava una mica tard, anava a gambades ja que no em feia molta gràcia aquell ambient tan desolat. ( Unai )

A meitat de camí que ja se’m feia tard vaig començar a córrer una mica perquè no volia arribar tard, ja m’apropava a la porta de l’escola i encara no veia a ningú… Segur que ja haurien entrat i jo era l’últim. Vaig entrar, i buscar la meva classe, tot seguia fosc i amb un ambient apagat. A la meva classe no hi havia ningú, ni a la meva classe ni a la del costat ni en tot l’institut, em vaig començar a espantar i vaig trucar a la policia. ( Eloi 🙂

Vaig marcar el telèfon i no em va contestar ningú. Em vaig començar a espantar, vaig sortir de l’edifici i me’n vaig anar a casa corrents, pel carrer encara no hi havia ningú. Quan vaig arribar a casa, no hi era ni la mare, ni el pare, ni la meva germana petita que estava malalta i no havia anat al cole. Pensava que només estava jo sol en el món. Quan vaig sortir de casa tot espantat, vaig veure només a una persona, i la vaig seguir. ( Saskia)

Quan es va parar li vaig pregunta cap a on es dirigia, ell no em contestava i jo pensava que estava sord, però no era veritat.Vaig passar d’ell i vaig anar caminant mes endavant, encara era fosc i no es veia a ningú mes pel carrer. Jo cada vegada mes espantat i sense saber cap a on dirigir-me anava pensant on hi podria ser la gent. No pudia córrer per anar a buscar ajuda perquè anava carregat amb la motxilla i no es veia gent pel carrer.

( Laura ) =)

Tot estava en silenci, i vaig anar al parc del costat de la meva casa i s’escoltaven veus cridant com desesperats llavors si que em vaig posar dels nervis,vaig llençar la meva motxilla i em vaig posar a cridar per s’hi havia algú que en pugues ajudat. Hi havien s’ombres a las fosques que em deixen que hagués cap allà, però jo no vaig fer cas de res.(*OskiiR,,,,])

Estava tan preocupat que no s’havia el que fer. Veia ombres pel camí tan fosc que hi havia i en aquell moment estava tan nerviós que no s’havia el que fer, ja havia tirat la motxilla dels nervis i allà tenia el mòbil. Volia trucar a la feina del meu pare per comunicar-li que havia anat a l’escola que tenia molta por per aquell camí que semblava tan perillós i que en arribar al l’escola no hi havia ningú , només un senyor gran. De tanta estona que estava allà esperant vaig pensar d’anar aquell home i preguntar-li que si em podria ajudar a creuar aquell camí tan fosc, però de sobte quan va veure que m’estava apropant a ell va tocar al dos, ara ja si que no s’havia que fer.

Rut:)

No sabia si creuar el camí o esperar una mica a veure si venia algú, em vaig quedar uns 3 minuts esperant que vingués alguna persona i no arribava ningú. De sobte, vaig escoltar unes veus lluny molt lluny. Anava perseguint aquelles veus quan, de sobte, les vaig sentir a prop i més a prop. Quan vaig a arribar a sentir les veus més a prop, em vaig adonar que la gent estava a l’altre costat. Jo tenia por de creuar a l’altre camí, em vaig donar compte de que si i havia gent a l’altre costat no em passaria res, se’m va ocórrer la idea de tirar una pedra a l’altre costat per veure si no era la meva fantasia de que havia algú a l’altre costat.

*–>SeeLeeNaa<–*

Quan vaig tirar aquella pedreta, per cert no molt grossa, es clar, vaig sentir una veu de noia jove mes o menys de 18 anys exclamant un fort, “au” de sobte vaig saber que si, que si que hi havia algú al altre costat i que si tenia por d’aquella trista i fosca nit havia de ser una bestiesa perquè normalment quan hi ha gent al voltant de tu no et solen fer res. crec que seguia tenint por a pesar de que hi hagués al menys una persona al altre costat.

MARIA ANGELS

després que hages tirat la pedra vaig anar per el primer parc vaig anar cap al parc per beure una mica de aigua estava molt cansat i havia començat a corre molt ràpid i després  amb vaig trobar amb una iaia molt vella que estava en el parc tot sola i se’m va quedar mirant una bona estona la iaia estava menjant pipes i després de que acabes de menjar pipes amb va dir que..

((_K.perucho_))

-Que tinc alguna cosa a la cara?-va dir amb una veu tant trista com s’hagués  mort tota la família!

-No tens res a la cara. Volia preguntar on sóc.

Però la vella no va esperar que jo li preguntés i em va dir (com si pogués llegir el meu pensament ):

– Estàs en un món infernal, on només hi ha la gent que està morta-em va dir mentre reien.

Quan va escoltar el que va dir, em vaig quedar ….

/P.K.SJN./

Quina por!! Ara pensava que era el meu final. No sabia si creure-m’ho… Però es clar, era la única persona que hi havia allà, a part d’aquell senyor que no m’havia contestat. Estava molt desconcertada… De sobte vaig sentir un: -Ring!!- ho es despertador. Tot havia sigut un somni! Però com podia ser un somni? Era tant real… Vaig estar pensant uns instants i desprès vaig preparar-me per anar a l’escola.

.HeLeNa.