Aquest setembre passat es van complir els 40 anys de la inauguració de l’Institut Frederic Martí Carreras. La primavera que ve ens agradaria celebrar-ho. Tots els que d’una manera o altra heu estat relacionats amb l’institut segur que teniu moltes anècdotes per explicar: aquest bloc és el vostre espai per fer-ho. A veure si en podem fer un recopilatori!
molta sort!! ernest frede marc i xevi
Doncs mireu per on: el 1967 des de La Bisbal ens varen portar a fer examens finals de 1r batx a un institut de Girona però a segon com que a Pgell ja teniu INSTITUT i era més aprop ens vàrem venir a examinar aqui. Aleshores era examinar-se lliure, que volia dir fer totes les assignatures en 2 dies, us “sona” d’alguna cosa?. I resulta que després de tants anys hi van passant les meves “criatures”.
Qui m’ho havia de dir!
Hola!!
Felicitats pel 40è aniversari. Tinc un record molt positiu dels alumnes i dels companys i companyes. Hi vaig estar realment bé.
A més, els migdies de primavera anàvem un grup de tres o quatre a dinar amb carmanyola a Calella. Quina naturalització de l’esperit tan increïble!
Molts records i petons a tothom!
Carme Ramilo
http://blocs.xtec.cat/cramilo
Del 1973 al 1977 vaig ser alumne, el meu primer institut.
Del 1983 al 1989 vaig ser professor, el meu primer institut.
Ja us enviaré fotos i alguna anècdota quan estigui més inspirat.
Suposo que com tothom a l’institut hi vaig viure els millors i pitjors records. El primer suspens, el primer amors, les millors amistats, els pitjors desneganys,… Es l’etapa de la vida que més intensa sento que he viscut. Ara hi estudia la meva filla i revisc molts moments passats. Espero poder retrobar antics professors i companys.
Angela Gonzalez
40 anys????
els mateixos que jo???????
doncs com ho ha fet l’institut, m’haurè d’afrontar a un “reestiling”…demà m’apunto al gimnàs, compraré entrades del sònar, menjarè tofu i cervesa “0”, faré taichí (o com s’escrigui), m’inscriuré a un curs de risoteràpia, em posaré rodelles de cogombre als ulls (i on calgui), em compraré una bici de muntainbaik, em compraré una samarreta de Custo (marcachichas, com és natural), em tenyiré de rubio platino (que dissimula la mortadela), em faré del feisbuc per mirar de tobar la Tonyi, la Pepita, la Maripili, la Conxita,…
ostres…de debò 40?…i jo sense enterar-me’n…. Gràcies pel recordatori, jo vindré….sense reformes, però.
El meu primer record de l’Institut no és ben bé meu, me l’ha “deixat” la meva mare: diu que quan l’estaven fent em portava a passejar per allà (jo sóc tres anyets més vella que el centre) i em deia: “potser quan siguis gran hi aniràs, a aquesta escola” i sí, hi vaig anar, i la llista de records i experiències que en podria explicar es faria llarguíssima; en vaig sortir; vaig tornar-hi a la celebració dels 25 anys, amb la meva filla, que encara no caminava, al seu cotxet (i ara la “nena” està a punt d’acabar 4t d’ESO al costat, a la “competència” -que consti que ho va triar ella-) i aquests dos últims anys hi he passat dos cops per setmana per davant, per anar a tai-txi (Pere, jo ja he començat el “reestiling”) i he anat veient com esdevenia un edifici nou. Em moro de ganes de veure’l per dintre, però què voleu que us digui, em fa una mica d’angúnia pensar que no el reconeixeré, que ja no serà el “meu insti”. Bé, fora nostalgies, per als que hi treballen i hi estudien segur que ha millorat moltíssim. Ens hi veurem el 6 de juny, no?
Ja fa 40 anys de l’institut!!!
El que jo recordo més emotivament de primer de BUP són els nous companys -molts i de diferents indrets a part dels de Palafrugell (Pals, Verges, Torroella, Sant Joan de Palamós…)-, també la sensació de llibertat…
Encara conservem alguns amics i amigues d’aquella època tan particular de la nostra vida i el record nostàlgic de la celebració de Carnestoltes, el cine club dels dimecres a la tarda, la diada de Sant Tomàs (que ja no es fa), el viatge a Itàlia i a Madrid; sense oblidar alguns dels nostres carismàtics professors: en Valeri, en Narcís Mallol, en Guillermo i molts més.
Aquesta celebració possibilitarà, potser, que veiem alguns companys dels que no en sabem gaire res i que ens faria il·lusió retrobar.
Montse Ordóñez
Hola! Els, las, los exalumnes/as/os que us dediqueu a la música o que tenieu un grup o que etc. envieu-me un mail o el vostre numero de telefon per contactar amb vosaltres. Intentarem fer una festa musical i que la gent hi tingui participacio en la mesura de les possibilitats d’infraestructura i temps. Sigui com sigui ho passarem d’alló més maravellosament, estupendament i més enllà. Farem una reunió per coordinar l’espectacle o abans de Setmana Santa o tot just després. Tambè els Funkies i Teatreros, Marionetistes Dances i floritures son part de la festa, per tant tambè us hi apunteu. Adreceuvos a l’IES per deixar la vostra adreça mail o telefon. JA!!
“Les faltes d’ortografia son fetes expressament…” no patiu.
Que la força us acompanyi
Alex Trabal
HOLA!!
que tal? uf…quan de temps fa que no entro en la pàgina web del institu? crec que fa uns 10 anys…o potse exagero…en fi donar les gràcies a l’institu per tot el que ma ensenyat i res més…la veritat es que em feia ilusió deixar un comentari no dic el meu nom…però sóc un ex-alumne…orgullos del que va ser el seu institut
atentament: EX ALUMNE!!!
FELICITATS INSTITUT! (**40è anivarsari**)
La nostra classe va inaugurar l’institut, només i avia fins à 4t de bachiller al 1969 ( em sembla), al 1970 només fins a cinqué etc.. nosaltres erem els més grands, en gu
Nosaltres vam inaugurar el institut, i amb 4t de bachiller erem els mes grands,
al any 1968-69. En guardo molt bon record, dels companys i les companyes, i de la majoria des professors, llàstima no haber fet aquesta reunio avans, (o potser no m’en he enterat, dons visc a França), deuen quedar pocs professors
dels nostres… . I les faltes d’ortografia,no son volgudes, soc del temps on el català estaba prohibit a l’escola, el poc que podia llegir era el ..Nou Testament!!! dons avans del Institut, la majoria anavem a les montjes.
Una abraçada als de la meva quinta!
A molts us semblarà una ximpleria, però jo en tinc un record molt entranyable i fa referència a un professor de dibuix, el pare Benjamí.
Era (o és?) un home afable, d’una ironia subtil, físicament molt i molt baixet i obès.
D’altra banda, teníem una aula de dibuix amb unes taules individuals molt grans i moooooolt altes, i uns tamborets per asseure, també molt alts. Tot plegat, ho recordo com un equipament còmode per als alumnes, però no ho devia ser per al pare Benjamí, que quan caminava pels espais que quedaven entre les taules pràcticament quedava amagat i només en vèiem la “coronilla”, i l’home, per veure els treballs dels seus alumnes s’havia d’agafar a la taula i posar-se de puntetes.
La situació era còmica i la falta de tacte d’uns alumnes adolescents pretenia treure’n profit, però el pare Benjamí amb ironia i humor, amb la confiança de qui té seguretat en sí mateix, resolia les situacions amb una dignitat admirable. Aconseguia donar la volta amb elegància als intents de mofa dels alumnes.
No hi queda gaire bé res al meu “disc dur” d’aquella assignatura de dibuix, però sí que hi ha el record de la personalitat d’aquell professor que quan caminava pel passadís al costat d’en Joan Resplandis (alt i prim) eren una clara imatge dels dibuixos que se’n fa de “Don Quijote y Sancho Panza” .
No voldria que aquestes quatre ratlles ofenguessin en cap sentit al pare Benjamí, ja que la intenció és justament al contrari
A part d’això felicitats a “l’Insti”, als qui el van fer possible i als qui han treballat per la renovació, i records als ex-alumnes de la primera fornada de BUP
Sa meva germana gran va obrir el cicle de batxillerat d’aquest institut acudint a Sa primera maniobra cap a es batxiller.
Seguidament va entrar sa meva mare, formant part de sa associacio de mares i pares de ses alumnes anomenat tambe AMPA.
Despres va seguir amb la tradicio familiar sa meva germana petita, que va acompanyar a que sa meva mare passes a ser sa presidenta de sa AMPA.
Ses dues van estar durant forces anys representant a s’alumnat i a es pares/mares respectivament en es consell escolar.
Avans de que marxes sa meva germana de l’institut, vam entrar es meu germa i jo a acabar sa invasio de s’institut a traves de sa nostra familia.
Ara, jo i es meu germa (junt amb sa presidenta de sa AMPA (que segueix sent sa meva mare)) tambe estem dins de es consell escolar representant tambe s’alumnat.
ANECDOTA: puc gairebe assegurar (sense saver-ho de es cert) que sa meva familia es sa unica que, en un moment determinat de sa existencia d’aquest magnific institut, ha estat representant petites parts de es Frederic (alumnat, pares i mares) dins es consell escolar: Sa meva germana, Sa meva mare, Es meu germa i jo.
pd. mes que anecdota ho podriem considerar com a récord no superat de l’institut.
dono les 1000 gracies a aquest institut per haver-me ensenyat el cami cap a la felicitat en forma d’amistat grupal i amistat musical i, aixi, portant al mon un gran grup de musica com es el de Miralls Trencats.
Fart com estava d’una professora de Literatura que ens va fer avorrir els llibres (a qui algun dia vull dir-li a la cara el mal que va fer), va arribar Guillermo de la Arada, al curs següent, i amb ell va arribar l’emoció a l’institut. Va obrir la finestra. Emoció per un Machado immens, per un sentiment enorme de plenitud, contradiccions adolescents, exilis íntims i el preu de saber que el mar és gran, i hem d’anar lleugers d’equipatge.
I amb aquesta gran persona, millor professor i visionari, a poc a poc es va anar redescobrint que l’institut no estava fet de renúncies sinó de possibilitats. Per volar, per obrir capses, per mirar endavant.
Els meus grans records del Frederic Martí s’escriuen sempre en Lletres, partint d’aquesta absurda divisió entre ciències i lletres, que encara no he entès.
Batalles de Salamina, llegides en un grec bàsic amb la Teresa, matins apassionants de discussions de les cinc vies de Sant Tomàs amb un Jaume Ros refotudament convincent; geografies íntimes amb l’Empar, la puta cinquena declinació del llatí que sempre s’encallava i la paciència de la Maria Àngels per fer-nos-la més entenedora; o els ‘listening’ vius amb la Kathleen, l’Anna o el recordat Luis Capaz, de fet, per a mi, l’únic que ens va fer aprendre amb garanties el “past participle” dels ‘irregular verbs’ de l’anglès.
Moments esplèndids amb la Montserrat, la Roser, en Martí. O en Pere i la Carme a gimnàstica. Fins i tot amb el Mossèn -Déu l’hagi, que diuen a Palafrugell-, malgrat la rebel.lia dels poquets anys de vida que teníem aleshores ens fessin veure que la raó estava de part nostra. Ara veig sovint en Joan Boada, vint anys més tard -crec que ell no em reconeix- però jo a ell sí. Coses que passen: el ‘profe’ és un, els alumnes som desenes, centenars, milers.
Sempre escriuré bé el català amb l’ajuda de la Laura, el castellà amb la paciència franciscana d’en Jaume, o dominaré els ordinadors, perquè un bon Ernesto ens va fer perdre la por a aquelles monstruoses màquines amb pantalles de fòsfor verd que permetien fer moltes coses, però encara -en aquell moment- no estava inventat el Cortar/Pegar, que tant mal ha fet.
Els meus apunts d’història (de l’art) són encara escrits a màquina, cosa prehistòrica, però encara avui quan visito algun museu recordo la guia i la passió d’aquest gran professor que es diu Joan Mató, per dotar-nos d’una gran visió estètica de la vida, com també feien l’Alex o en Daniel. Visca el mètode.
Ara sóc periodista, per consell d’alguns professors d’aquest centre, i per coses que passen. Us dic que sóc segurament un professional feliç. Miro d’estudiar amb lentitud Humanitats, que és una barreja de tot i de res -vida, art, cultura i història-, només perquè em recorda aquells feliços anys de la meva vida a Palafrugell que també eren això: una barreja de plenitud. Anys plausibles, que diria Josep Pla.
El meu record cap al centre és viu, però encara ho és més el record als grans amics que vaig fer amb els i les alumnes (alguns, lamentablement ja no presents). Dies d’autoestop i sarfes, dies de cafès, bollycaos i primers tabacs, dies dels primers flirtejos al Xarai i dies, com diria la pel.lícula, de vi i de roses. Com els tangos, com els boleros o els fados portuguesos i com tot allò que volem ser quan siguem grans, si algun dia hi arribem.
En fi, que els 40 anys de l’institut són també una part del meu aniversari íntim.
Per cert, a l’institut vaig descobrir Leonard Cohen, tot i que quan miro com ho vaig escriure la primera vegada m’horroritzo!
De cor.
Pere Carreras
Hola Bona tarda,
Moltes felicitats pel 40 aniversari.
Només dir-vos que els anys que vaig passar a l´Insti van ser uns dels millors que records.
Salutacions
Volem més fotos a la web de l’institut !!!!
Em va encantar venir i retrobar aquelles parets que en un moment de la vida foren casa meva.
Una abraçada
És parlar de l’institut Frederic Martí Carreras i tot un munt de records desfilen per la memòria de molts ex-alumnes que allí passàrem segurament els millors moments de la nostra adolescència.
Alguns ja “històrics” de l’institut, d’altres que feia menys que hi eren, alumnes i professors formàrem una gran família: La Montse Serra, la Maria Salvador, en Josep M. Mora, en Joan Mató, en Xavier Almenara, la Roser Roura, en Jordi Minguell, la Rosa Vilà, l’Empar Llopis, en Lluís Drou, la Lola Barranco, la Carme Barceló, en Josep Parals, la Teia Galí, l’Anna Blanch, en Jaume Ros, en Joan Boada, en Jaume Ungé, l’Imma Compte, la Conxita Haro, la Montse Lloveras, en Julián Garde, en Joan Burgas, l’Ernesto, la Mercè …
I també per tots aquells professors que passaren per l’institut durant algun dels cursos, i per d’altres que amb el pas del temps acaben ja sense retenir-se a la nostra memòria, a tots ells i a tots els ex-alumnes i actuals alumnes, Moltes Felicitats !
Aquesta tarda he entrat a l´institut després de 20 anys i és clar no m´hi he reconegut.Mirant el llarg del passadís he adivinat el senyor Baguer caminant amb dificultat cap a la nostra aula.En Tete Moner,que també m´acompanyat en l´aventura,ha recreat una paròdia inoblidable de´n Joan Mató quin tip de riure ! que ens hem fet l´Ernesto Bribian i la seva dona.He mirat per la finestra i ha aperegut en Valeri amb vespa,quina pinta que porta!.Els anys 80 arribaren a l´IEStota una colla de profes que trencaren mólts esquemes i nosaltres,esponges afamades,els seguirem amb majoor o menor èxit.Calla! que em sembla que en Lorenzo fa fotocòpies ,tot rondinant ,com sempre.I ha tocat el timbre i han passat pel meu davant la Montse Bartrolí,l´Alzira,en Carles Mata,en Pepe,en Guillermo,en Pujol,en Boada i en … bufa m´oblido de mólts però els recordo amb afecte,ja se sap que la memòria juga a favor nostre.Finalment he mirat les fotos,m´hi resistia però he tornat aquests 25 anys enrera i òstia!quin cop de nostàlgia.Estàveu allà callats i somrients,amb pentinats horrorosos i els d´ulleres ‘es que no n´hi havien de més grosses i gruixudes?Algun no us he reconegut,però amb la majoria que aquells 80 vàrem conviure crec que en vam avenir,vam disfrutar,en férem una mica adults alguns i algunes inclús ens vàrem estimar amb aquells turbolents i màgics amors que només es poden viure en l´adolescència.Voldria trobar-vos demà a l´hora del pati compartin un bollicao i una cigarreta però ja no fumo i hem de vigilar amb la sucre i malauradament tindríem poc a dir-nos,o no.Bé,unes fortes abraçades i fins els 50 anys
FELICITATS!!! HE SIGUT ALUMNE, I NOMÉS TINC BONS RECORDS, I EXPERIENCIES QUE M’HAN SERVIT PEL SÓC AVUI DIA!!!
NOUNJA