Xerrada en línia amb el professor Xabier Colui

Dimecres 18 de gener l’alumnat de 2n de batxillerat F, l’escènic, va gaudir d’una xerrada en línia amb el professor tortosí Xabier Coluig, que exerceix en un centre educatiu de Texas, als Estats Units.

És un artista multidisciplinar, que s’ha anat formant en cursos d’interpretació i de cinematografia. La seua gran passió és però la literatura, el fet de ser escriptor. És autor de llibres que homenatgen la cultura ebrenca i el paper que han jugat alguns dels grans homenots i donasses de la nostra terra. Recentment acaba d’estrenar un documental sobre la figura de Felip Pedrell, en l’any del centenari del seu traspàs.

Els alumnes han pogut gaudir d’una sessió molt entretinguda, durant la qual els ha fet cinc cèntims de les seues inquietuds docents i artístiques. A la vegada, han pogut enraonar amb ell directament i explicar-li les seus motivacions particulars en àmbits com la dansa, la música instrumental, el fet literari, el cant, la producció musical i l’audiovisual.

FacebookTwitterWhatsAppGmail

Maria Lluisa Wittlin i la seua destacada trajectòria teatral

Al tombant de la nova centúria van instal·lar-se vora l’Ebre una parella que havia deixat petjada literària i intel·lectual a l’altra banda de l’Atlàntic. En Curt i la Marie-Louise Wittlin varen veure la primera llum a Reinach, al cantó suís de Basilea Camp. Varen portar a terme llur extraordinària carrera professional en àmbits diversos a la universitat de Saskatchewan, a la ciutat de Saskatoon. Sobre la figura de l’afamat medievalista, que va deixar-nos al setembre de 2019, n’hem parlat abastament. En l’apunt d’avui voldríem retre tribut a la seua vídua, atès que l’avala una exitosa trajectòria en l’àmbit teatral. El 1963, als vint anys, al seu país natal, va especialitzar-se en disseny de moda, art i història del vestit, i confecció. Durant tres anys va impartir cursos de sastreria i de tèxtils a la concorreguda Escola d’Economia Domèstica a la població de Sissach.
A Saskatoon va bastir una relació fructífera amb els responsables del Departament d’Arts Escèniques de la Universitat. Durant 25 anys va encarregar-se de la confecció de diferents vestuaris per a les peces dramàtiques del calendari teatral anual, però també del disseny i de la il·luminació d’escenaris. La majoria dels actors i de les actrius eren quasi professionals, cosa que comportava una gran exigència quant a l’ús adient del vestuari en correspondència amb la qualitat de l’obra que s’interpretava.
Va nodrir-se d’obres ben diferents que li varen permetre fer un autèntic mestratge de l’art dramàtic. Va fundar un taller de confecció que va encarregar-se de dissenyar tota mena de vestimentes. Entre els aspectes preferits que li agrada destacar és el fet que va contraure una lloable amistat amb persones que feien tot tipus d’oficis, fossen fusters, soldadors, electricistes, cosidores, escenògrafs, guionistes, etc. Varen ser anys de dedicació absoluta que li varen permetre conèixer de prop un món il·lusionant i persones de gran talent i amb molta responsabilitat. Sortosament, encara manté contacte, tot i que llunyà, amb molts d’aquests amics que la varen ajudar a tirar endavant un model professional de nivell, que mereix el nostre reconeixement.
Durant l’any 1975 va arribar un veritable punt d’inflexió, ja que va poder combinar els coneixements sobre vestuaris amb la passió teatral. Va dissenyar els vestits de la producció Le Tartuffe del Departament de Francès de la Universitat de Saskatchewan, en la qual Curt tocava l’orgue. Aquesta primera producció li va obrir camí, car va entrar en contacte amb grups teatrals de tots els àmbits com: Gateway Players, 25th Street House, Greystone Theatre, Magnus Theatre, Persephone Theatre, The Riverbank Opera Company, Theatre Rosthern, Shakespeare on the Saskatchewan, and Unitheatre. Va implicar-se a consciència amb més d’un centenar de produccions en total!
El 1979 va endegar els estudis universitaris de teatre al College of Arts and Sciences i va graduar-se cinc anys després “with great distinction”. Del 1983 al 1994 va exercir com a cap i dissenyadora de vestuari del Persephone Theatre, fins que va entrar com a professora del Departament de Teatre de la Universitat de Saskatchewan.
A l’estiu feia una tasca molt important a redós del prestigiós festival Shakespeare on the Saskatchewan, en obres importantíssimes del Bard d’Strattford, així com en altres òperes i produccions musicals i teatrals que comptaven amb un gran nombre de professionals en obres com Man of La Mancha, Carmen, Zaubeflöte, Cabaret, Westside Story, Marriage of Figaro, Fiddler on the Roof, Macbeth & Much Ado About Nothing; Romeo and Juliet & A Midsummer Night’s Dream; Merchant of Venice & Taming of the Shrew, La Vie Parisienne, The Threepenny Opera.
Ja en un altre àmbit, un aspecte personal que cal tindre ben present és el fet que és una enamorada de la natura. L’ha volguda trepitjar de ben prop en tantes ocasions com ha tingut l’oportunitat. Tots dos havien compaginat l’afició enlairada per l’excursionisme, fent tresc en incomptables turons i muntanyes, acampant en indrets inhòspits però amb vistes gairebé paradisíaques.
Durant aquests anys a les Terres de l’Ebre, ha pogut aprofundir en la seua afició a la fotografia, tant de paisatges urbans com rurals; dona ple suport a les campanyes antitaurines i en defensa dels animals i del medi ambient, així com es manté al dia de tot l’entramat independentista perquè creu fermament que el poble català té dret a decidir el seu futur, més encara com a part del joc democràtic.

Ferran Miquel Benaiges, que la llum de Berlin t’acompanye!

Ferran Miquel Benaiges, que la llum de Berlin t’acompanye!

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, componia el grec Konstantinos Kavafis (Κωνσταντίνος Καβάφης) i musicava Lluís Llach, tota una icona musical a casa nostra. Aquests versos, que alliberen un missatge ben explícit i extraordinari, ens serveixen per donar el nostre trist comiat a l’estimat amic Ferran Miquel Benaiges, que ens deixava el passat dimarts 17 de gener als 33 anys, víctima de la maleïda leucèmia. No cal dir que mai no hauria volgut haver d’escriure aquest article; ben al contrari, encara tinc ben present el somriure juvenil que caracteritzava la seua cara de xiquet.
Vam entrar en contacte ja fa un grapat d’anys en un dels actes reivindicatius del Casal Popular Panxampla, en protesta per la perpetuació a Tortosa del monument feixista més gran del món. Se’m va atansar atès que coneixia els meus estudis sobre Gerard Vergés, en un moment en què personalment estava a punt de treure a la llum el seu apunt biogràfic amb Onada Edicions de Benicarló. A partir d’aquesta trobada casual, vam quedar en nombroses ocasions ja que tothora volia que li fes cinc cèntims sobre l’apotecari lletrat, i altres patums de les lletres ebrenques que volíem situar en un lloc predominant de la literatura catalana, de la qual s’havia entusiasmat de la mà del professor Manel Ollé.
Plegats vam forjar una nodridora amistat, adobada amb estimació mútua. Em trobava en un moment àlgid de la meua trajectòria literària, i en Ferran m’acompanyava al violoncel en molts recitals poètics arreu de les comarques centrals dels Països Catalans. En concret, voldria fer la remembrança de la nostra participació al festival Bouesia a la piràmide del Galatxo, en què vaig interpretar un llarguíssim poema personal El càntic a la vida, i la famosa Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia donat el tret d’inici a la Renaixença el 24 d’agost de 1833. També, el nostre espectacle L’infern de Gusen, que vàrem estrenar durant les Jornades Literàries de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta a l’octubre de 2013. En tercer lloc, el recital de poesies-cançons patriòtiques durant el qual vàrem interpretar quatre peces relacionades amb els conflictes bèl·lics que ha patit el país al llarg de la història: Versió antiga dels segadors, Romanç del cec, Corrandes d’exili i Assaig del càntic en el temple.
Vaig tindre’l al meu costat en el moment més important de la meua vida pública, quan vaig rebre el premi d’Acció Cívica de la Fundació Carulla al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona al novembre de 2014. El 25 d’abril del mateix any vàrem compartir espai i plany durant el funeral del gran Vergés, que no s’hauria perdut per res del món.
Ferran formava part dels nous cadells que s’entusiasmaven amb la frenètica tasca literària ebrenca d’aquells anys. Tenia uns ideals molt ferms, les seues lluites tenien rames diverses: l’independentisme, l’antitransvasisme, les llibertats sexuals, la catalanitat literària, que varen convertir-se en l’essència dels seus quefers.
El punt d’inflexió de la seua vida va esdevindre a Berlin, on va cursar un erasmus durant la seua carrera de Filologia catalana. En companyia de la seua parella, David, va passar uns mesos molt feliços. El cosmopolitisme de la ciutat va captivar-lo, així com tota la remembrança sobre la memòria històrica reflectida en els monuments dedicats als jueus, als gitanos i als homosexuals assassinats pels nazis. A la vegada, li encantava la llengua de Schiller i Goethe, per la qual cosa solíem enraonar sobre aspectes gramaticals punyents, car Ferran era un entusiasta de la sintaxi i de la morfologia, passió que va iniciar durant els seus anys a l’institut a redós de la professora de llatí Montse Segura.
Anys més tard, des de Dublín estant, solia posar-se en contacte amb mi per demanar consell sobre les oposicions de llengua i literatura catalanes del Departament d’Ensenyament. A la ciutat de Joyce buscava superar la seua assignatura pendent que era adquirir fluïdesa en la parla shakesperiana. Last but not least, va fer-me saber entusiasmat que estava portant a terme la tesi doctoral sobre la literatura de temàtica gai, de la mà de la Dra. Montserrat Palau de la URV i del Dr. Josep-Anton Fernández de la UOC. Era la seua gran fita, amb la qual xalava com un xiquet en sabates noves.
Els estudis literaris, la publicació a la revista digital Núvol i els podcasts de literatura catalana El Llimoner, les reivindicacions de Vergés, i l’esmentada tesi doctoral incentivaven la passió lletrada. La lluita pel fet homosexual va portar-lo a presidir diversos col·lectius ebrencs de dignificació de les orientacions sexuals. Formava part del grup Fanzine Les lloques a Barcelona, els seus grans i estimats amics. Al bell mig de tot plegat, la seua afició cultural va portar-lo a ser membre de la Banda de Música de Paüls (poble on tenia les raïls familiars), de l’Orquestra d’estudiants de la URV i dels Gaiters de l’Aguilot. Saxofó, gralla i violoncel, molts cops amb la seua estimada amiga d’infantesa Sinta Salvadó, li transmetien pau d’esperit i arrodonien la seua formació.
L’inoblidable Miquel Martí i Pol ens regalava uns versos clarificadors per alleugerir la tristesa del decés. Ferran Miquel, gràcies per tot el que ens has donat, com et dedicaven els teus estimats amics del Panxampla: estaràs present en totes les nostres lluites. Sit tibi terra levis, escolta els versos del versador de Roda de Ter:
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.

Àlex Castells, músic i trompetista, in memoriam

Àlex Castells, músic i trompetista, in memoriam

El passat 12 de gener la dama negra va vindre a visitar un entusiasta de la música, Àlex Castells i Juste, que ens deixava als 55 anys a causa d’una llarguíssima malaltia. Professionalment va ser un músic molt estimat i valorat. Va endegar els seus passos musicals de molt jovenet a la Banda de Cornetes i Tambors Grup Xiquets Balmes del seu poble natal, Santa Bàrbara, de la qual era director el seu pare, Alejandro Castells i Arasa. Primerament, va formar-se al conservatori de Tortosa, per posteriorment continuar els seus estudis a Barcelona i a l’estat francès.


Posteriorment, va formar part d’una de les habituals xarangues festives tan típiques de la nostra Festa Major, que va sembrar alegria vora l’Ebre i el Baix Aragó. La seua trajectòria va portar-lo a formar part d’una orquestra professional de Port Aventura que va actuar durant uns mesos al Japó. Va deixar petjada allargada com a director de la Banda de Música de l’Ametlla de Mar. A l’encop, va ser un excel·lent trompetista, que va ser convidat a tocar amb algunes orquestres de gran nivell.

Va sofrir una greu malaltia ara fa 18 anys que va apartar-lo de la seua passió musical i de la vida pública completament. El destí li causava una mala passada, com es diu popularment. L’esperaven uns anys de sofriments, de desconeixement d’allò que passava al seu voltant, d’impossibilitat de creixement professional o de gaudir de la seua gran passió.
Vaig compartir amb ell dos anys inoblidables a l’institut de Tortosa. Ni ell ni jo mai vam usar el nom que portava el centre en aquell temps ja que érem joves idealistes i antifeixistes. Compartíem una passió descomunal pel Barça, en un període en què només vam poder gaudir de la lliga de 1985 amb l’anglès Terri Venables a la banqueta, i amb jugadors tan significatius com Schuster, Archibald, Urruti, Migueli, Julio Alberto o Alexanko. Cursàvem el batxillerat de lletres, amb formació profundament lletrada. Personalment m’inclinava per l’afició de l’escriptura, ell m’inundava d’entusiasme musical. Parlava tostemps del món de les bandes, de les potencialitats professionals, dels diversos tipus de trompeta, que gairebé em coneixia ja de memòria. Literatura i música, Barça i moments de lleure, ens agermanaven en tot moment.
Posteriorment, m’enorgullia dels seus èxits professionals, malgrat les dificultats perennes per guanyar-se la vida en qualsevol fenomen artístic al nostre país. Va tindre la sort de gaudir d’experiències inoblidables amb orquestres com la de TVE a la capital de l’estat o en terra nipona. Sempre enraonava amb entusiasme sobre el futur aprenentatge, envers allà on volia arribar.
Sentia molt d’orgull pel progrés dels xiquets i de les xiquetes que formaven part de la Banda de música de l’Ametlla de mar. Em feia cinc cèntims de llur potencialitat. Estimava la banda i la seua gent, se sentia un calero més, ja que havia tingut una rebuda extraordinària. Feia plans pel seu creixement, se sentia plenament realitzat.
Àlex era una persona entusiasta, que transmetia positivisme, que volia autosuperar-se. La seua vida anava a redós d’un instrument, amb el qual volia arribar a l’excel·lència. Tot el seu món era la música, que li permetia créixer com a persona. Ell era un humanista amb tota profunditat de pensament. Creia en la funcionalitat de la música com a transmissora de tota mena de valors humanistes. Eren justament aquests valors els que l’encoratjaven a no defallir, a fer recerca constant, a buscar nous sons, a creure en l’excel·lència com a culminació de l’artista.

El seu decés ha causat commoció en el món de la música. El seu caràcter amable i divertit es mesclava amb la seua gran categoria professional. Hem perdut un gran trompetista i agent musical. Sobretot, ens ha deixat una persona entranyable que va dedicar-se en cos i ànima a la seua formació.
Vull morir len-ta-ment com les acàcies, que arriba l’abril i ja no rebroten, Gerard Vergés dixit. El vers del mestre entre els mestres de la nostra poètica, em permeten dir l’adéu sentit a un dels millors amics d’adolescència i músic admirat. Estimat Àlex, al gener ha arribat el teu abril! Sit tibi terra levis!

Ein neuer Literaturweg auf Deutsch/ una nova ruta literària en alemany

Literatur genießen – inmitten der reizvollen Landschaft des Parks. Gaudeix la literatura, en mig del ric paisatge del parc

Auf einen sonnigen Junimorgen (En un dia assolellat de juny) és el nom de la nova ruta literària en alemany, que ha agafat com a base diferents espais del parc municipal Teodor González. Està destinada a alumnes d’alemany de 1r de batxillerat del nostre centre, tot i que es pot adaptar per portar-la a terme també amb els de 3r i 4t d’ESO. El nom homenatja la primera frase de la famosa història Heidi, una xiqueta que gaudeix com ningú de la natura als Alps Suïssos al costat del seu iaio, a la qual li passen aventures dissortades diverses.

Té el punt d’inici al passeig principal, on s’analitzarà la vida i obra de Johanna Spiry, l’autora justament de l’esmentat clàssic de la literatura infantil. Posteriorment, davant de la locomotora del Carrilet s’homenatjarà la figura de la poeta local Zoraida Burgos (Tortosa, 1933), bona coneixedora de la llengua alemanya. Davant del restaurant del Parc es representarà un diàleg gastronòmic. Just al costat de la Llotja medieval, es remembrarà la figura de Roc Llop i Convalia (Miravet, 1908 – Vitry-sur-Seine, 1987), poeta que va sofrir la llopada al camp de la mort de Mauthausen-Gusen entre 1941 i 1945. Es llegiran les diferents traduccions del seu poema vibrant Aquella mort, guanyador dels Jocs Florals de l’exili a París el 1965. Finalment, a l’espai Gerard Vergés, es recordarà l’obra del gran poeta tortosí, així com es farà esment dels grans clàssics de la literatura alemanya com Goethe, Schiller, Rilke, Hesse o Kafka.

 

Sweet rumble of water in memory

Sweet rumble of water in memory is a new literary trail to carry out in the Teodor González Municipal Park, whose name was taken  from a famous verse by local poet Gerard Vergés, Dolça remor de l’aigua en el record, which wa translated into the Shakespeare’s language. Students will be walking along the park, in which there will be several spots so as to talk about famous writers who have had some kind of relationship with the town. As a final step, they will be reading a short outstanding text of their works.

The starting shot will be at the central Promenade, in which they will be analysing historical North-american poet Thomas S. Eliot, whose poem book “The Waste Land” influenced poet Gerard Vergés’s style so much. The second spot will take place just in front of the Narrow Railway Engine, called El Carrilet, where they will tell about famous Sylvia Plath, whose poetry local poet Zoraida Burgos knows so well. Nearby there is a monument related to the 1936-39 Civil War, just the right place to talk about Nobel Prize winner Ernest Hemingway, who spent a fortnight in Tortosa in April 1938 and wrote the most famous articles about the terrible bloody bombings that the city suffered from the Italian and German fascist armies. The modernist opening stairs was the place chosen to talk about reknown  poet Zoraida Burgos (Tortosa, 1933), who translated the famous Letter from the prison of Birmingham by human rights fighter Rev. Martin Luther King Jr. At the famous medieval Corn Exchange building, the works of Welsh jubenile writer Ronald Dahl will be analysed. Last but not least, at Vergés literary space students will talk about his relashionship with the English language, his gorgeous translation of All Shakespeare’s poets, and the different translations of his own poetry books into English.

The better the writers, the more you can enjoy a literary route!

Dol per l’artista tortosí Leonardo Escoda

Diumenge 27 de novembre ens deixava l’artista  Leonardo Escoda, que ha deixat una llarga petjada en l’àmbit artístic i intel·lectual. Va ser un pintor de llarga trajectòria, activista de l’art i  exdirector de l’Escola d’Art de la Diputació a Tortosa. La seua pintura ha estat definida com a abstracta i s’expressa a través dels materials que utilitzava en gravats, teles i tinta sobre paper.

Nascut a Tortosa el 1956, Leonardo Escoda era llicenciat en Belles Arts en l’especialitat de pintura, graduat en Gravat i Tècniques d’Estampat i graduat en Conservació i Bens culturals per la Universitat de Barcelona.

Era fill del veterà Roberto Escoda Valldepérez (Tortosa, 1927), històric professor de dibuix del nostre centre fins als anys 1990, i un dels pintors més prestigiosos que ha donat la ciutat de Tortosa. La seua companya, Pili Lanau, és l’actual directora de l’Escola d’art de la ciutat, amb la qual tenim un conveni d’ús de les seues instal·lacions per part de l’alumnat del batxillerat artístic.

Volem expressar el nostre més sincer condol a la família de l’artista que ens ha deixat als 66 anys, en un moment de creativitat i plenitud personal. Sit tibi terra levis.

Trobada amb els autors del projecte artístic Sequere

L’artista Marco Noris i la psicoanalista Celeste Reyna van realitzar el passat mes de juny una vista al refugi antiaeri de Tortosa, conjuntament amb l’artista local Antonia Ripoll. Era part del seu trajecte caminant des del Delta de l’Ebre fins a la Font de Segre. Van tindre una trobada amb el grup de 4t B del curs passat del nostre centre just davant del refugi antiaeri del conflicte bèl·lic situat al carrer Hemingway.

Ens diuen sobre el projecte: el passat 20 de juliol vam finalitzar la nostra ruta, lliurant l’aigua que vam recollir en el Delta de l’Ebre a la Font del Segre, després de 44 dies de camí. Amb l’aigua de la desembocadura que hem portat amb nosaltres caminant per 750 km, hem entregat el viscut i registrat, la memòria del que va ser, del travessat per nosaltres i per aquesta aigua en el seu recorregut d’anada i tornada. Cada trobada singular, com la que es va produir amb vosaltres, és va sumar a la nostra travessa i es va anar convertint, a mesura que vam anar avançant, en una vivència col·lectiva en la qual l’aigua es va impregnar simbòlicament de la història del territori a través de les narracions en primera persona i de totes les vivències trobades. Amb la memòria de l’aigua, hem entregat tot allò que, actualitzat en la història des del present, ens parla i interpel·la: la guerra, el canvi climàtic, les migracions internes i externes, l’explotació neoliberal del territori, la desaparició de la cultura rural…

En llançar l’aigua impregnada amb la història del territori en el seu interior, hem construït un gest poètic col·lectiu que pretén renovar i transformar el que es repeteix cíclicament en el temps i en la història; un gest que intenta reparar algun segment de la memòria de la humanitat que manté ferides obertes, encara. Volem compartir amb vosaltres el nostre trajecte dels camins caminats, perquè puguin imaginar per on es van desplaçar les paraules que ens van entregar en la travessia, paraules que després van ser part del “acte de entrega” i que en llançar l’aigua a la font van prendre nous llits, noves formes, naixent d’altres maneres. Esperant seguir en contacte, us anirem informant de l’evolució del projecte i de l’exposició que es realitzarà en Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida en el 2023 i que serà el primer resultat d’aquesta travessa en la qual les persones han participat amb els seus passos, paraules, històries. Aquesta travessa caminant pertany al projecte artístic Sequere de Marco Noris, produït per l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida;  si voleu saber més, podeu consultar la web del projecte aquí: http://m.noris.link/Sequere.

FacebookTwitterWhatsAppGmail

La Jueva de Tortosa amb l’alumnat de 2n de batxillerat escènic

Durant un parell d’hores del matí de dilluns 7 de novembre, l’alumnat de 2n de batxillerat escènic va desplaçar-se a la plaça Menahem Ben Saruq de Remolins, al Call jueu de Tortosa i davant de la torre del Celio, per tal d’assistir a una xerrada molt didàctica i educativa per part de la cantant jesusenca Pili Cugat i del guitarrista Carlos Lupprian, impulsors des de fa uns quants anys d’una figura artística de notable interès “La Jueva de  Tortosa”. A partir de la figura de la Blanca, una jueva que va haver de marxar en l’expulsió dels jueus de 1492, es reviuen els sentiments dels expatriats que han de deixar enrere tot allò que tenen, sobretot el paisatge on han viscut.

Tots dos els han fet cinc cèntims de la seua trajectòria artística i de la seua formació acadèmica en l’àmbit musical. Nogensmenys,  també de les dificultats inherents en els professionals de la música en comarques menudes, allunyades del rovell de l’ou cultural del país. Finalment, els han interpretat unes quantes cançons de raïl sephardí que han delectat els nostres xavals.

S’ha portat a terme un interessant debat, en el qual els i les alumnes van poder explicar igualment llur formació musical, així com els anhels que els mouen en l’àmbit artístic.

 

Visita de l’actriu Bienve Borràs

Dilluns 16 de gener l’alumnat de 2n de batxillerat F (l’escènic) han assistit durant l’hora de tutoria a una sessió molt didàctica i educativa amb l’actriu Bienve Borràs, la qual, a la vegada, exerceix com a professora de llengua castellana al nostre centre.

Els ha fet cinc cèntims de la seua formació en l’àmbit teatral, així com de la seua activitat artística que va endegar a l’antiga Sala Colibrí de Tortosa a principis de la nova centúria. Actualment forma part de l’ETcA Escola de teatre i circ d’Amposta, que dirigeix el seu company Jordi Príncep.

L’alumnat també ha compartit amb ella llurs inquietuds artístiques en àmbits ben diversos com la dansa, el cant, l’activitat dramàtica, la producció musical, la interpretació, etc. A la vegada, han pogut veure una interpretació de Bienve en l’àmbit professional, que els ha causat grata impressió.