Al tombant de la nova centúria van instal·lar-se vora l’Ebre una parella que havia deixat petjada literària i intel·lectual a l’altra banda de l’Atlàntic. En Curt i la Marie-Louise Wittlin varen veure la primera llum a Reinach, al cantó suís de Basilea Camp. Varen portar a terme llur extraordinària carrera professional en àmbits diversos a la universitat de Saskatchewan, a la ciutat de Saskatoon. Sobre la figura de l’afamat medievalista, que va deixar-nos al setembre de 2019, n’hem parlat abastament. En l’apunt d’avui voldríem retre tribut a la seua vídua, atès que l’avala una exitosa trajectòria en l’àmbit teatral. El 1963, als vint anys, al seu país natal, va especialitzar-se en disseny de moda, art i història del vestit, i confecció. Durant tres anys va impartir cursos de sastreria i de tèxtils a la concorreguda Escola d’Economia Domèstica a la població de Sissach.
A Saskatoon va bastir una relació fructífera amb els responsables del Departament d’Arts Escèniques de la Universitat. Durant 25 anys va encarregar-se de la confecció de diferents vestuaris per a les peces dramàtiques del calendari teatral anual, però també del disseny i de la il·luminació d’escenaris. La majoria dels actors i de les actrius eren quasi professionals, cosa que comportava una gran exigència quant a l’ús adient del vestuari en correspondència amb la qualitat de l’obra que s’interpretava.
Va nodrir-se d’obres ben diferents que li varen permetre fer un autèntic mestratge de l’art dramàtic. Va fundar un taller de confecció que va encarregar-se de dissenyar tota mena de vestimentes. Entre els aspectes preferits que li agrada destacar és el fet que va contraure una lloable amistat amb persones que feien tot tipus d’oficis, fossen fusters, soldadors, electricistes, cosidores, escenògrafs, guionistes, etc. Varen ser anys de dedicació absoluta que li varen permetre conèixer de prop un món il·lusionant i persones de gran talent i amb molta responsabilitat. Sortosament, encara manté contacte, tot i que llunyà, amb molts d’aquests amics que la varen ajudar a tirar endavant un model professional de nivell, que mereix el nostre reconeixement.
Durant l’any 1975 va arribar un veritable punt d’inflexió, ja que va poder combinar els coneixements sobre vestuaris amb la passió teatral. Va dissenyar els vestits de la producció Le Tartuffe del Departament de Francès de la Universitat de Saskatchewan, en la qual Curt tocava l’orgue. Aquesta primera producció li va obrir camí, car va entrar en contacte amb grups teatrals de tots els àmbits com: Gateway Players, 25th Street House, Greystone Theatre, Magnus Theatre, Persephone Theatre, The Riverbank Opera Company, Theatre Rosthern, Shakespeare on the Saskatchewan, and Unitheatre. Va implicar-se a consciència amb més d’un centenar de produccions en total!
El 1979 va endegar els estudis universitaris de teatre al College of Arts and Sciences i va graduar-se cinc anys després “with great distinction”. Del 1983 al 1994 va exercir com a cap i dissenyadora de vestuari del Persephone Theatre, fins que va entrar com a professora del Departament de Teatre de la Universitat de Saskatchewan.
A l’estiu feia una tasca molt important a redós del prestigiós festival Shakespeare on the Saskatchewan, en obres importantíssimes del Bard d’Strattford, així com en altres òperes i produccions musicals i teatrals que comptaven amb un gran nombre de professionals en obres com Man of La Mancha, Carmen, Zaubeflöte, Cabaret, Westside Story, Marriage of Figaro, Fiddler on the Roof, Macbeth & Much Ado About Nothing; Romeo and Juliet & A Midsummer Night’s Dream; Merchant of Venice & Taming of the Shrew, La Vie Parisienne, The Threepenny Opera.
Ja en un altre àmbit, un aspecte personal que cal tindre ben present és el fet que és una enamorada de la natura. L’ha volguda trepitjar de ben prop en tantes ocasions com ha tingut l’oportunitat. Tots dos havien compaginat l’afició enlairada per l’excursionisme, fent tresc en incomptables turons i muntanyes, acampant en indrets inhòspits però amb vistes gairebé paradisíaques.
Durant aquests anys a les Terres de l’Ebre, ha pogut aprofundir en la seua afició a la fotografia, tant de paisatges urbans com rurals; dona ple suport a les campanyes antitaurines i en defensa dels animals i del medi ambient, així com es manté al dia de tot l’entramat independentista perquè creu fermament que el poble català té dret a decidir el seu futur, més encara com a part del joc democràtic.

El passat 12 de gener la dama negra va vindre a visitar un entusiasta de la música, Àlex Castells i Juste, que ens deixava als 55 anys a causa d’una llarguíssima malaltia. Professionalment va ser un músic molt estimat i valorat. Va endegar els seus passos musicals de molt jovenet a la Banda de Cornetes i Tambors Grup Xiquets Balmes del seu poble natal, Santa Bàrbara, de la qual era director el seu pare, Alejandro Castells i Arasa. Primerament, va formar-se al conservatori de Tortosa, per posteriorment continuar els seus estudis a Barcelona i a l’estat francès.
Posteriorment, va formar part d’una de les habituals xarangues festives tan típiques de la nostra Festa Major, que va sembrar alegria vora l’Ebre i el Baix Aragó. La seua trajectòria va portar-lo a formar part d’una orquestra professional de Port Aventura que va actuar durant uns mesos al Japó. Va deixar petjada allargada com a director de la Banda de Música de l’Ametlla de Mar. A l’encop, va ser un excel·lent trompetista, que va ser convidat a tocar amb algunes orquestres de gran nivell.

Va sofrir una greu malaltia ara fa 18 anys que va apartar-lo de la seua passió musical i de la vida pública completament. El destí li causava una mala passada, com es diu popularment. L’esperaven uns anys de sofriments, de desconeixement d’allò que passava al seu voltant, d’impossibilitat de creixement professional o de gaudir de la seua gran passió.
Vaig compartir amb ell dos anys inoblidables a l’institut de Tortosa. Ni ell ni jo mai vam usar el nom que portava el centre en aquell temps ja que érem joves idealistes i antifeixistes. Compartíem una passió descomunal pel Barça, en un període en què només vam poder gaudir de la lliga de 1985 amb l’anglès Terri Venables a la banqueta, i amb jugadors tan significatius com Schuster, Archibald, Urruti, Migueli, Julio Alberto o Alexanko. Cursàvem el batxillerat de lletres, amb formació profundament lletrada. Personalment m’inclinava per l’afició de l’escriptura, ell m’inundava d’entusiasme musical. Parlava tostemps del món de les bandes, de les potencialitats professionals, dels diversos tipus de trompeta, que gairebé em coneixia ja de memòria. Literatura i música, Barça i moments de lleure, ens agermanaven en tot moment.
Posteriorment, m’enorgullia dels seus èxits professionals, malgrat les dificultats perennes per guanyar-se la vida en qualsevol fenomen artístic al nostre país. Va tindre la sort de gaudir d’experiències inoblidables amb orquestres com la de TVE a la capital de l’estat o en terra nipona. Sempre enraonava amb entusiasme sobre el futur aprenentatge, envers allà on volia arribar.
Sentia molt d’orgull pel progrés dels xiquets i de les xiquetes que formaven part de la Banda de música de l’Ametlla de mar. Em feia cinc cèntims de llur potencialitat. Estimava la banda i la seua gent, se sentia un calero més, ja que havia tingut una rebuda extraordinària. Feia plans pel seu creixement, se sentia plenament realitzat.
Àlex era una persona entusiasta, que transmetia positivisme, que volia autosuperar-se. La seua vida anava a redós d’un instrument, amb el qual volia arribar a l’excel·lència. Tot el seu món era la música, que li permetia créixer com a persona. Ell era un humanista amb tota profunditat de pensament. Creia en la funcionalitat de la música com a transmissora de tota mena de valors humanistes. Eren justament aquests valors els que l’encoratjaven a no defallir, a fer recerca constant, a buscar nous sons, a creure en l’excel·lència com a culminació de l’artista.

El seu decés ha causat commoció en el món de la música. El seu caràcter amable i divertit es mesclava amb la seua gran categoria professional. Hem perdut un gran trompetista i agent musical. Sobretot, ens ha deixat una persona entranyable que va dedicar-se en cos i ànima a la seua formació.
Vull morir len-ta-ment com les acàcies, que arriba l’abril i ja no rebroten, Gerard Vergés dixit. El vers del mestre entre els mestres de la nostra poètica, em permeten dir l’adéu sentit a un dels millors amics d’adolescència i músic admirat. Estimat Àlex, al gener ha arribat el teu abril! Sit tibi terra levis!

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, componia el grec Konstantinos Kavafis (Κωνσταντίνος Καβάφης) i musicava Lluís Llach, tota una icona musical a casa nostra. Aquests versos, que alliberen un missatge ben explícit i extraordinari, ens serveixen per donar el nostre trist comiat a l’estimat amic Ferran Miquel Benaiges, que ens deixava el passat dimarts 17 de gener als 33 anys, víctima de la maleïda leucèmia. No cal dir que mai no hauria volgut haver d’escriure aquest article; ben al contrari, encara tinc ben present el somriure juvenil que caracteritzava la seua cara de xiquet.
Vam entrar en contacte ja fa un grapat d’anys en un dels actes reivindicatius del Casal Popular Panxampla, en protesta per la perpetuació a Tortosa del monument feixista més gran del món. Se’m va atansar atès que coneixia els meus estudis sobre Gerard Vergés, en un moment en què personalment estava a punt de treure a la llum el seu apunt biogràfic amb Onada Edicions de Benicarló. A partir d’aquesta trobada casual, vam quedar en nombroses ocasions ja que tothora volia que li fes cinc cèntims sobre l’apotecari lletrat, i altres patums de les lletres ebrenques que volíem situar en un lloc predominant de la literatura catalana, de la qual s’havia entusiasmat de la mà del professor Manel Ollé.
Plegats vam forjar una nodridora amistat, adobada amb estimació mútua. Em trobava en un moment àlgid de la meua trajectòria literària, i en Ferran m’acompanyava al violoncel en molts recitals poètics arreu de les comarques centrals dels Països Catalans. En concret, voldria fer la remembrança de la nostra participació al festival Bouesia a la piràmide del Galatxo, en què vaig interpretar un llarguíssim poema personal El càntic a la vida, i la famosa Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia donat el tret d’inici a la Renaixença el 24 d’agost de 1833. També, el nostre espectacle L’infern de Gusen, que vàrem estrenar durant les Jornades Literàries de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta a l’octubre de 2013. En tercer lloc, el recital de poesies-cançons patriòtiques durant el qual vàrem interpretar quatre peces relacionades amb els conflictes bèl·lics que ha patit el país al llarg de la història: Versió antiga dels segadors, Romanç del cec, Corrandes d’exili i Assaig del càntic en el temple.
Vaig tindre’l al meu costat en el moment més important de la meua vida pública, quan vaig rebre el premi d’Acció Cívica de la Fundació Carulla al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona al novembre de 2014. El 25 d’abril del mateix any vàrem compartir espai i plany durant el funeral del gran Vergés, que no s’hauria perdut per res del món.
Ferran formava part dels nous cadells que s’entusiasmaven amb la frenètica tasca literària ebrenca d’aquells anys. Tenia uns ideals molt ferms, les seues lluites tenien rames diverses: l’independentisme, l’antitransvasisme, les llibertats sexuals, la catalanitat literària, que varen convertir-se en l’essència dels seus quefers.
El punt d’inflexió de la seua vida va esdevindre a Berlin, on va cursar un erasmus durant la seua carrera de Filologia catalana. En companyia de la seua parella, David, va passar uns mesos molt feliços. El cosmopolitisme de la ciutat va captivar-lo, així com tota la remembrança sobre la memòria històrica reflectida en els monuments dedicats als jueus, als gitanos i als homosexuals assassinats pels nazis. A la vegada, li encantava la llengua de Schiller i Goethe, per la qual cosa solíem enraonar sobre aspectes gramaticals punyents, car Ferran era un entusiasta de la sintaxi i de la morfologia, passió que va iniciar durant els seus anys a l’institut a redós de la professora de llatí Montse Segura.
Anys més tard, des de Dublín estant, solia posar-se en contacte amb mi per demanar consell sobre les oposicions de llengua i literatura catalanes del Departament d’Ensenyament. A la ciutat de Joyce buscava superar la seua assignatura pendent que era adquirir fluïdesa en la parla shakesperiana. Last but not least, va fer-me saber entusiasmat que estava portant a terme la tesi doctoral sobre la literatura de temàtica gai, de la mà de la Dra. Montserrat Palau de la URV i del Dr. Josep-Anton Fernández de la UOC. Era la seua gran fita, amb la qual xalava com un xiquet en sabates noves.
Els estudis literaris, la publicació a la revista digital Núvol i els podcasts de literatura catalana El Llimoner, les reivindicacions de Vergés, i l’esmentada tesi doctoral incentivaven la passió lletrada. La lluita pel fet homosexual va portar-lo a presidir diversos col·lectius ebrencs de dignificació de les orientacions sexuals. Formava part del grup Fanzine Les lloques a Barcelona, els seus grans i estimats amics. Al bell mig de tot plegat, la seua afició cultural va portar-lo a ser membre de la Banda de Música de Paüls (poble on tenia les raïls familiars), de l’Orquestra d’estudiants de la URV i dels Gaiters de l’Aguilot. Saxofó, gralla i violoncel, molts cops amb la seua estimada amiga d’infantesa Sinta Salvadó, li transmetien pau d’esperit i arrodonien la seua formació.
L’inoblidable Miquel Martí i Pol ens regalava uns versos clarificadors per alleugerir la tristesa del decés. Ferran Miquel, gràcies per tot el que ens has donat, com et dedicaven els teus estimats amics del Panxampla: estaràs present en totes les nostres lluites. Sit tibi terra levis, escolta els versos del versador de Roda de Ter:
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.