L’HOME VELL I EL PONT

Un vell amb ulleres de muntura d’acer i roba molt ampla estava assegut al costat de la carretera. Hi havia un pont de pontons que creuava el riu pel qual travessaven carros, camions, homes, dones i nens. Els carros, tirats per mules, anaven pujant agitats per la riba escarpada des del pont amb els soldats que ajudaven a empènyer els radis de les rodes. Els camions van anar a terra i marxaven fora de tot,mentre que els camperols avançaven amb la pols fins al turmell. Però l’home vell va quedar-se assegut allí sense moure’s. Estava massa cansat per anar més lluny.

La meua feina era creuar el pont, explorar el cap de pont més enllà i esbrinar fins a quin punt havia avançat l’enemic. Vaig fer aquesta tasca i vaig tornar pel pont. A hores d’ara no hi havia tants carros i molt poca gent a peu, però el vell encara hi era.

“D’on ve vostè?”, li vaig preguntar.

“De Sant Carles”, va contestar amb un somriure.

Era el seu poble natal, per això tenia el goig de fer-ne esment.

“Em dedicava a cuidar animals”, va explicar.

“Oh”, vaig dir, sense entendre-ho del tot.

“Sí”, va dir, “em vaig quedar, ja ho veu, cuidant animals. Vaig ser el darrer en sortir del poble de Sant Carles”.

No tenia aspecte de pastor, per la roba negra polsosa i el rostre gris polsós i les ulleres amb muntura d’acer. Li vaig preguntar:

“Quin tipus d’animals eren?”

“Diferents”, va dir, mentre capejava.

– Vaig haver de deixar-los”.

Estava guaitant el pont i el país d’aspecte africà del Delta de l’Ebre, mentre em preguntava quant de temps passaria abans que poguéssim veure l’enemic, i escoltava tot el temps els primers sorolls que assenyalarien aquest esdeveniment sempre misteriós anomenat contacte. El vell encara estava assegut allà.

“Esperaré una estona”, “va dir-me, i després me n’aniré”.

“On van els camions?”

“A Barcelona”, li vaig contestar.

“No conec ningú en aquesta direcció”, “va afegir”, “però moltes gràcies. Moltes gràcies de nou”.

Em va mirar com si s’hagués quedat en blanc i cansat, després va dir, ja que volia compartir la seua preocupació amb algú:

“El gat estarà bé, n’estic segur. No hi ha necessitats d’inquietar-se pel gat. Però els altres. Ara, què pensa dels altres?

“Per què probablement se’n sortiran bé”. “No creu?”

“Per què no”, vaig dir, observant la vora més llunyana on a hores d’ara no hi havia carros.

“Però què faran sota l’artilleria, quan a mi em van dir que marxés a causa de l’artilleria?”

“Va deixar la gàbia de coloms oberta?” Vaig preguntar.

“Sí.”

“Llavors volaran”.

“Sí, segur que volaran. Però els altres? És millor no pensar en els altres”, va afegir.

“Si ja ha descansat, jo aniria tirant”, vaig instar-lo.

“Aixeques i intente caminar ara”.

“Gràcies”, va dir i va aixecar-se, va balancejar-se d’un costat a l’altre i després va asseure’s cap enrere a la pols.

“Estava cuidant els animals”, va dir amb to, però ja no a mi. “Només em cuidava dels animals”.

No hi havia res a fer amb ell. Era diumenge de Pasqua i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Era un dia gris ennuvolat amb un sostre baix, de manera que els seus avions no estaven enlairats. Aquesta situació i el fet que els gats saben cuidar-se de si mateixos va ser tota la sort que tindria aquell home vell.