El passat 12 de gener la dama negra va vindre a visitar un entusiasta de la música, Àlex Castells i Juste, que ens deixava als 55 anys a causa d’una llarguíssima malaltia. Professionalment va ser un músic molt estimat i valorat. Va endegar els seus passos musicals de molt jovenet a la Banda de Cornetes i Tambors Grup Xiquets Balmes del seu poble natal, Santa Bàrbara, de la qual era director el seu pare, Alejandro Castells i Arasa. Primerament, va formar-se al conservatori de Tortosa, per posteriorment continuar els seus estudis a Barcelona i a l’estat francès.
Posteriorment, va formar part d’una de les habituals xarangues festives tan típiques de la nostra Festa Major, que va sembrar alegria vora l’Ebre i el Baix Aragó. La seua trajectòria va portar-lo a formar part d’una orquestra professional de Port Aventura que va actuar durant uns mesos al Japó. Va deixar petjada allargada com a director de la Banda de Música de l’Ametlla de Mar. A l’encop, va ser un excel·lent trompetista, que va ser convidat a tocar amb algunes orquestres de gran nivell.

Va sofrir una greu malaltia ara fa 18 anys que va apartar-lo de la seua passió musical i de la vida pública completament. El destí li causava una mala passada, com es diu popularment. L’esperaven uns anys de sofriments, de desconeixement d’allò que passava al seu voltant, d’impossibilitat de creixement professional o de gaudir de la seua gran passió.
Vaig compartir amb ell dos anys inoblidables a l’institut de Tortosa. Ni ell ni jo mai vam usar el nom que portava el centre en aquell temps ja que érem joves idealistes i antifeixistes. Compartíem una passió descomunal pel Barça, en un període en què només vam poder gaudir de la lliga de 1985 amb l’anglès Terri Venables a la banqueta, i amb jugadors tan significatius com Schuster, Archibald, Urruti, Migueli, Julio Alberto o Alexanko. Cursàvem el batxillerat de lletres, amb formació profundament lletrada. Personalment m’inclinava per l’afició de l’escriptura, ell m’inundava d’entusiasme musical. Parlava tostemps del món de les bandes, de les potencialitats professionals, dels diversos tipus de trompeta, que gairebé em coneixia ja de memòria. Literatura i música, Barça i moments de lleure, ens agermanaven en tot moment.
Posteriorment, m’enorgullia dels seus èxits professionals, malgrat les dificultats perennes per guanyar-se la vida en qualsevol fenomen artístic al nostre país. Va tindre la sort de gaudir d’experiències inoblidables amb orquestres com la de TVE a la capital de l’estat o en terra nipona. Sempre enraonava amb entusiasme sobre el futur aprenentatge, envers allà on volia arribar.
Sentia molt d’orgull pel progrés dels xiquets i de les xiquetes que formaven part de la Banda de música de l’Ametlla de mar. Em feia cinc cèntims de llur potencialitat. Estimava la banda i la seua gent, se sentia un calero més, ja que havia tingut una rebuda extraordinària. Feia plans pel seu creixement, se sentia plenament realitzat.
Àlex era una persona entusiasta, que transmetia positivisme, que volia autosuperar-se. La seua vida anava a redós d’un instrument, amb el qual volia arribar a l’excel·lència. Tot el seu món era la música, que li permetia créixer com a persona. Ell era un humanista amb tota profunditat de pensament. Creia en la funcionalitat de la música com a transmissora de tota mena de valors humanistes. Eren justament aquests valors els que l’encoratjaven a no defallir, a fer recerca constant, a buscar nous sons, a creure en l’excel·lència com a culminació de l’artista.

El seu decés ha causat commoció en el món de la música. El seu caràcter amable i divertit es mesclava amb la seua gran categoria professional. Hem perdut un gran trompetista i agent musical. Sobretot, ens ha deixat una persona entranyable que va dedicar-se en cos i ànima a la seua formació.
Vull morir len-ta-ment com les acàcies, que arriba l’abril i ja no rebroten, Gerard Vergés dixit. El vers del mestre entre els mestres de la nostra poètica, em permeten dir l’adéu sentit a un dels millors amics d’adolescència i músic admirat. Estimat Àlex, al gener ha arribat el teu abril! Sit tibi terra levis!

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels, componia el grec Konstantinos Kavafis (Κωνσταντίνος Καβάφης) i musicava Lluís Llach, tota una icona musical a casa nostra. Aquests versos, que alliberen un missatge ben explícit i extraordinari, ens serveixen per donar el nostre trist comiat a l’estimat amic Ferran Miquel Benaiges, que ens deixava el passat dimarts 17 de gener als 33 anys, víctima de la maleïda leucèmia. No cal dir que mai no hauria volgut haver d’escriure aquest article; ben al contrari, encara tinc ben present el somriure juvenil que caracteritzava la seua cara de xiquet.
Vam entrar en contacte ja fa un grapat d’anys en un dels actes reivindicatius del Casal Popular Panxampla, en protesta per la perpetuació a Tortosa del monument feixista més gran del món. Se’m va atansar atès que coneixia els meus estudis sobre Gerard Vergés, en un moment en què personalment estava a punt de treure a la llum el seu apunt biogràfic amb Onada Edicions de Benicarló. A partir d’aquesta trobada casual, vam quedar en nombroses ocasions ja que tothora volia que li fes cinc cèntims sobre l’apotecari lletrat, i altres patums de les lletres ebrenques que volíem situar en un lloc predominant de la literatura catalana, de la qual s’havia entusiasmat de la mà del professor Manel Ollé.
Plegats vam forjar una nodridora amistat, adobada amb estimació mútua. Em trobava en un moment àlgid de la meua trajectòria literària, i en Ferran m’acompanyava al violoncel en molts recitals poètics arreu de les comarques centrals dels Països Catalans. En concret, voldria fer la remembrança de la nostra participació al festival Bouesia a la piràmide del Galatxo, en què vaig interpretar un llarguíssim poema personal El càntic a la vida, i la famosa Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, que havia donat el tret d’inici a la Renaixença el 24 d’agost de 1833. També, el nostre espectacle L’infern de Gusen, que vàrem estrenar durant les Jornades Literàries de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta a l’octubre de 2013. En tercer lloc, el recital de poesies-cançons patriòtiques durant el qual vàrem interpretar quatre peces relacionades amb els conflictes bèl·lics que ha patit el país al llarg de la història: Versió antiga dels segadors, Romanç del cec, Corrandes d’exili i Assaig del càntic en el temple.
Vaig tindre’l al meu costat en el moment més important de la meua vida pública, quan vaig rebre el premi d’Acció Cívica de la Fundació Carulla al saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona al novembre de 2014. El 25 d’abril del mateix any vàrem compartir espai i plany durant el funeral del gran Vergés, que no s’hauria perdut per res del món.
Ferran formava part dels nous cadells que s’entusiasmaven amb la frenètica tasca literària ebrenca d’aquells anys. Tenia uns ideals molt ferms, les seues lluites tenien rames diverses: l’independentisme, l’antitransvasisme, les llibertats sexuals, la catalanitat literària, que varen convertir-se en l’essència dels seus quefers.
El punt d’inflexió de la seua vida va esdevindre a Berlin, on va cursar un erasmus durant la seua carrera de Filologia catalana. En companyia de la seua parella, David, va passar uns mesos molt feliços. El cosmopolitisme de la ciutat va captivar-lo, així com tota la remembrança sobre la memòria històrica reflectida en els monuments dedicats als jueus, als gitanos i als homosexuals assassinats pels nazis. A la vegada, li encantava la llengua de Schiller i Goethe, per la qual cosa solíem enraonar sobre aspectes gramaticals punyents, car Ferran era un entusiasta de la sintaxi i de la morfologia, passió que va iniciar durant els seus anys a l’institut a redós de la professora de llatí Montse Segura.
Anys més tard, des de Dublín estant, solia posar-se en contacte amb mi per demanar consell sobre les oposicions de llengua i literatura catalanes del Departament d’Ensenyament. A la ciutat de Joyce buscava superar la seua assignatura pendent que era adquirir fluïdesa en la parla shakesperiana. Last but not least, va fer-me saber entusiasmat que estava portant a terme la tesi doctoral sobre la literatura de temàtica gai, de la mà de la Dra. Montserrat Palau de la URV i del Dr. Josep-Anton Fernández de la UOC. Era la seua gran fita, amb la qual xalava com un xiquet en sabates noves.
Els estudis literaris, la publicació a la revista digital Núvol i els podcasts de literatura catalana El Llimoner, les reivindicacions de Vergés, i l’esmentada tesi doctoral incentivaven la passió lletrada. La lluita pel fet homosexual va portar-lo a presidir diversos col·lectius ebrencs de dignificació de les orientacions sexuals. Formava part del grup Fanzine Les lloques a Barcelona, els seus grans i estimats amics. Al bell mig de tot plegat, la seua afició cultural va portar-lo a ser membre de la Banda de Música de Paüls (poble on tenia les raïls familiars), de l’Orquestra d’estudiants de la URV i dels Gaiters de l’Aguilot. Saxofó, gralla i violoncel, molts cops amb la seua estimada amiga d’infantesa Sinta Salvadó, li transmetien pau d’esperit i arrodonien la seua formació.
L’inoblidable Miquel Martí i Pol ens regalava uns versos clarificadors per alleugerir la tristesa del decés. Ferran Miquel, gràcies per tot el que ens has donat, com et dedicaven els teus estimats amics del Panxampla: estaràs present en totes les nostres lluites. Sit tibi terra levis, escolta els versos del versador de Roda de Ter:
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.