Narracions inspirades en el quadre El pati blau, de Santiago Rusiñol.
8 thoughts on “MOD 4t C”
Estefania Pérez Rueda
En Pere era un noi a qui li agradava molt pintar que vivia a Sitges. Un dia, mentre passejava, li va cridar l’atenció una noia que entrava a casa seva. El pati de la casa d’aquesta noia li va agradar molt i va tenir la idea de pintar un quadre del pati.
Un dia va trucar a casa de la noia i va sortir el seu pare. Li va preguntar si podia pintar un quadre del seu pati. L’home li va dir que sí. En Pere, el primer dia, no va veure la noia. Tenia l’esperança de veure-la al dia següent, però tampoc no va ser així. El tercer dia de pintar, ja es feia tard i en Pere ja estava recollint les seves coses per marxar a casa seva, quan la noia va sortir a agafar unes peces de roba. Quan anava a ficar-se cap a dins, es va girar i es va quedar mirant el Pere des de la porta.
Passaven els dies, parlaven a estones i s’anaven coneixent. A en Pere li agradava molt, però la noia, que es deia Natàlia, no li ho posava gens fàcil, fins que va arribar el dia que en Pere ja havia acabat el quadre i estava a punt de marxar. Quan va anar a acomiadar-se, la Natàlia li va dir que s’esperés, que volia ensenyar-li una cosa. En Pere estava molt nerviós i la Natàlia li va dir: No t’has adonat que amb el meu silenci i amb les meves mirades, ja t’estic oferint el que no li he ofert a ningú?
ariadna
Això és una imatge, a la qual Rusiñol li devia dedicar molts dies, fins i tot mesos. Dóna la sensació que no coneixia de res a la dona, ni la casa ni res, simplement que aquell lloc l’inspirava i devia demanar permís a la família de la casa per poder passar just a una hora precisa cada dia perquè la llum del sol no canviés, la dona sortís sempre a la mateixa hora i els reflexos de la llum en les parets del pati no canviessin.
No hi devia estar més de mitja hora al dia, ja que en mitja hora un paisatge pot canviar molt, també dóna la sensació, per la imatge, que la dona devia ser vergonyosa, ja que el pintor la retrata mig amagada per la porta, sembla que la dona sortia una estona a estendre la roba i quan veia que el pintor estava pintant s’avergonyia una mica, però era una vergonya que a la vegada es transformava en curiositat per saber com seria el quadre i, el més important, per què pintava el seu pati.
Segurament, el pintor volia deixar constància que per ell la dona era el més important. Una simple imatge obre a la imaginació un munt de camins, expressions, sentiments, sensacions…
Maica Martín Cano
Un dia qualsevol d’hivern. Ja ha acabat de ploure i em disposo a plegar el paraigua. Segueixo caminant per les rocoses voreres i, de sobte, hi ha un pati que em crida molt l’atenció. Intento mirar entre els arbustos: és un pati fantàstic per fer-ne un quadre.
Obro la porta (ja que no està tancada amb clau) i m’hi trobo una senyora fent la bugada. La senyora em mira i em pregunta:
-Perdoni, que vol alguna cosa?
-Sí, m’ha encantat al seu pati… li importaria si el pinto?
-És clar que no! Endavant, endavant… no tingui por.
La senyora es fica a dins de la casa. Potser no vol molestar-me. Trec del meu maletí els estris de pintura i immediatament, començo a pintar.
Ja són les quatre, el temps m’ha passat volant. La mateixa senyora d’abans, s’aboca i, una altra vegada, em pregunta:
-Vol una tassa de cafè? Així pot descansar una estona…
-D’acord, moltes gràcies.
-Entri cap a la cuina, veig que plourà una altra vegada.
Entro a la cuina i sec en una cadira que hi ha davant de la taula. Començo a mirar al meu voltant. Em fixo en la porta que hi ha davant meu: dóna a un estudi o alguna cosa semblant. Però això no es el que em crida l’atenció. Hi ha una noia molt bonica intentant memoritzar la partitura que hi ha a sobre del piano. No sé què té, però… esdevé una font d’inspiració brusca, però agradable.
-Qui és aquella noia? -li pregunto a la senyora.
-És la meva filla Clara. Té una malaltia per la qual no pot sortir de casa… sempre és al piano, però quan torna el meu marit de treballar, se n’ha d’anar, perquè està tip de veure-la allà. Però què vol que hi faci?, no pot sortir de casa ni res… amb alguna cosa s’ha de entretenir.
La noia es gira cap a nosaltres i saluda amb una somriure tímid. Els seus ulls blaus transmeten molta tristesa… pot ser que necessiti parlar amb algú, així que m’aixeco de la cadira i m’apropo a ella.
Mireia
Un dia de tardor, Santiago Rusiñol anava lentament pels carrers de sitges, intentant pintar alguna cosa, quan de sobte li va cridar l’atenció una casa vella amb alguna esquerda. Va anar a trucar a la porta, però ja era oberta, així que va entrar cautelosament, com un lladre.
Va anar habitació per habitació mirant si hi havia algú. Va entrar a la cuina, però res, no hi havia ningú. De sobte, es va sentir un soroll de fons, va anar corrents a veure què havia estat, però al pati només hi havia unes simples flors, un pou i roba estesa. El pati tenia les parets pintades de blau cel, tot i que era un dia fosc a punt de ploure.
A Santiago Rusiñol li va agradar tant aquesta casa que es va posar a pintar un quadre. Quan anava a pintar el blau de les parets va aparèixer una dona amb els cabells mullats i la cara molt trista.
Rusiñol va parlar amb la dona, es deia Maria i estava buscant el seu fill que s’havia perdut. Maria va explicar-li la història del seu fill: se n’havia anat de casa feia 3 dies, just quan es van assabentar que els embargaven la casa.
Rusiñol va deixar la pintura a un costat i es va dedicar a ajudar la pobra dona fent-se passar per detectiu. Va preguntar-li a la Maria pel seu marit: estaven divorciats però mai l’haia molestada, i Rusiñol va investigar tots els llocs on podia haver anat.
Un cop ja havia descobert què passava, va anar a casa de la Maria, directament al pati per mirar el pou. Hi va veure el fill de la Maria, que era viu, el va ajudar a pujar i va reunir tota la família.
El que havia passat era que en David, fill de la Maria, s’havia enfadat amb el món perquè no volia que li embarguessin la casa. Llavors, com que la Maria era a casa de la tieta, ell va aprofitar per anar casa seva per poder plorar, es va recolzar malament al pou i va caure per això s’havien sentit sorolls al pati.
Maria va agrair a Rusiñol el que havia fet i li va dir que faria el que ell volgués. Llavors Rusiñol va respondre:
-Jo només vull una cosa, que vostè surti al meu quadre.
Ara el quadre és en un museu i la gent l’admira, però només pel que veuen no pel seu significat.
cristina
Hi havia una vegada un pintor que es deia Rusiñol. Un matí d’hivern, passava pel carrer i va trobar a la butxaca un paper que deia “Hola sóc la Magdalena, no sé si te’n recordaràs de mi, però ahir va ser la tarda més feliç de la meva vida. Un petó.”
Ell es va parar a pensar i es va recordar d’ella. Era una dona molt maca i simpàtica. Va mirar el paper pel darrere i va trobar-hi la seva adreça. Va anar corrents per veure si hi era. En arribar, va sentir cantar una dona amb la veu molt dolça. Es va abocar al pati i la va veure com estenia la roba. Ell li va fer una foto sense que se n’adonés i li va fer un regal pel seu aniversari: un quadre. A ella l’hi va agradar molt i es va adonar que l’estimava i van tenir una vida molt feliç.
Eric Martin Rojas
Santiago Rusiñol era un home amb un gran talent que estava enamorat de Sitges.
Un dia va decidir anar a casa d’una amiga seva i es va sorprendre del color que ara tenia el seu pati, d’un color blau cel preciós, que li va fer recordar la seva infància al poble. Les tardes en què jugava al pati mentre sa mare estenia la roba, l’olor de les plantes del jardí de casa seva, tot aquell entorn li recordava la seva infantesa.
A causa d’aquesta manta de records li demana a la seva amiga, Pepa, si podria intentar plasmar en un quadre tots aquells records que el pati blau li havia fet retornar de la seva infància ja oblidada. La Pepa va acceptar, encara que li portaria uns quants dies acabar l’obra i hauria d’estar molt temps en aquell pati.
Santiago Rusiñol durant uns dies va estudiar la manera de com situar-se per poder plasmar en el seu quadre tot el que hi havia a l’interior del pati. Quan va col·locar-se i començà a pintar el pati, s’adonà que hi faltava per la imatge de la seva mare, la qual era la protagonista dels seus records. Per aquest motiu i en agraïment per deixar-li pintar el seu pati, decidí pintar la Pepa mentre estava desprevinguda estenent la roba.
A Santiago Rusiñol li va quedar un quadre magnífic i la Pepa estava orgullosa que aquell fos el seu pati i ella la protagonista d’aquesta obra.
Sergi Martinez Lopez
Un dia, en Santiago es va fixar en el pati tant bonic que tenia la seva veïna Maria i li va demanar si podia fer un quadre amb el seu pati amb aquell color blau. En Santiago va estar molts dies fent el quadre. La Maria anava tots els dies a mentre pintava a recollir la roba de l’estenedor perquè li semblava molt atractiu. El seu marit es va enfadar molt perquè prestava més atenció al pintor que a ell.
Quan en Santiago va acabar el quadre, va donar les gràcies a la Maria i se’n va anar a casa seva. Al cap dels dies, la Maria i en Santiago es veien d’amagat del seu marit, es va adonar que la seva dona l’enganyava amb el veí. Després d’adonar-se que la seva dona l’enganyava amb el veí va deixar la seva dona i es va oblidar de la Maria i els seus 3 fills i Santiago va anar a cuidar-los.
Sandra
El senyor Rusiñol es va llevar molt aviat, perquè va sentir que plovia molt, va intentar dormir més, però el soroll era tan fort que no va poder aconseguir-ho. Fins que al final va pensar de fer alguna cosa, ja que no podia dormir. I va pensar a escriure, però no li acabava d’agradar la idea i va tenir-ne una altra de millor: pintar.
Va començar a pintar casa seva amb molts detalls. Amb tants, que quan la seva mare anava a estendre la roba, perquè també s’havia llevat del llit pel soroll tan fort que feia la pluja, just només sortir la mare de casa al terrat, a en Rusiñol li va venir una idea molt maca al cap perquè el quadre fos més real i va pintar la silueta de la mare, com si fos una fotografia de veritat.
Va esperar el moment que la mare posava un peu a fora i l’altre a l’interior de la casa, d’aquesta manera, li va quedar el quadre quasi perfecte. Però com que no parava de ploure li va fer un difuminat al cel, que encara quedava més realista. La mare li va preguntar que què feia i ell li va contestar que eren coses seves.
El dia següent, va intentar fer un altre quadre com l’anterior i li va agradar molt més i va decidir fer-ne més i mes i més. Així, fins que es va presentar a un concurs i va guanyar el primer premi. Va guanyar molts diners i se’n va anar amb la seva mare a un altre poble millor i a una casa més gran.
En Pere era un noi a qui li agradava molt pintar que vivia a Sitges. Un dia, mentre passejava, li va cridar l’atenció una noia que entrava a casa seva. El pati de la casa d’aquesta noia li va agradar molt i va tenir la idea de pintar un quadre del pati.
Un dia va trucar a casa de la noia i va sortir el seu pare. Li va preguntar si podia pintar un quadre del seu pati. L’home li va dir que sí. En Pere, el primer dia, no va veure la noia. Tenia l’esperança de veure-la al dia següent, però tampoc no va ser així. El tercer dia de pintar, ja es feia tard i en Pere ja estava recollint les seves coses per marxar a casa seva, quan la noia va sortir a agafar unes peces de roba. Quan anava a ficar-se cap a dins, es va girar i es va quedar mirant el Pere des de la porta.
Passaven els dies, parlaven a estones i s’anaven coneixent. A en Pere li agradava molt, però la noia, que es deia Natàlia, no li ho posava gens fàcil, fins que va arribar el dia que en Pere ja havia acabat el quadre i estava a punt de marxar. Quan va anar a acomiadar-se, la Natàlia li va dir que s’esperés, que volia ensenyar-li una cosa. En Pere estava molt nerviós i la Natàlia li va dir: No t’has adonat que amb el meu silenci i amb les meves mirades, ja t’estic oferint el que no li he ofert a ningú?
Això és una imatge, a la qual Rusiñol li devia dedicar molts dies, fins i tot mesos. Dóna la sensació que no coneixia de res a la dona, ni la casa ni res, simplement que aquell lloc l’inspirava i devia demanar permís a la família de la casa per poder passar just a una hora precisa cada dia perquè la llum del sol no canviés, la dona sortís sempre a la mateixa hora i els reflexos de la llum en les parets del pati no canviessin.
No hi devia estar més de mitja hora al dia, ja que en mitja hora un paisatge pot canviar molt, també dóna la sensació, per la imatge, que la dona devia ser vergonyosa, ja que el pintor la retrata mig amagada per la porta, sembla que la dona sortia una estona a estendre la roba i quan veia que el pintor estava pintant s’avergonyia una mica, però era una vergonya que a la vegada es transformava en curiositat per saber com seria el quadre i, el més important, per què pintava el seu pati.
Segurament, el pintor volia deixar constància que per ell la dona era el més important. Una simple imatge obre a la imaginació un munt de camins, expressions, sentiments, sensacions…
Un dia qualsevol d’hivern. Ja ha acabat de ploure i em disposo a plegar el paraigua. Segueixo caminant per les rocoses voreres i, de sobte, hi ha un pati que em crida molt l’atenció. Intento mirar entre els arbustos: és un pati fantàstic per fer-ne un quadre.
Obro la porta (ja que no està tancada amb clau) i m’hi trobo una senyora fent la bugada. La senyora em mira i em pregunta:
-Perdoni, que vol alguna cosa?
-Sí, m’ha encantat al seu pati… li importaria si el pinto?
-És clar que no! Endavant, endavant… no tingui por.
La senyora es fica a dins de la casa. Potser no vol molestar-me. Trec del meu maletí els estris de pintura i immediatament, començo a pintar.
Ja són les quatre, el temps m’ha passat volant. La mateixa senyora d’abans, s’aboca i, una altra vegada, em pregunta:
-Vol una tassa de cafè? Així pot descansar una estona…
-D’acord, moltes gràcies.
-Entri cap a la cuina, veig que plourà una altra vegada.
Entro a la cuina i sec en una cadira que hi ha davant de la taula. Començo a mirar al meu voltant. Em fixo en la porta que hi ha davant meu: dóna a un estudi o alguna cosa semblant. Però això no es el que em crida l’atenció. Hi ha una noia molt bonica intentant memoritzar la partitura que hi ha a sobre del piano. No sé què té, però… esdevé una font d’inspiració brusca, però agradable.
-Qui és aquella noia? -li pregunto a la senyora.
-És la meva filla Clara. Té una malaltia per la qual no pot sortir de casa… sempre és al piano, però quan torna el meu marit de treballar, se n’ha d’anar, perquè està tip de veure-la allà. Però què vol que hi faci?, no pot sortir de casa ni res… amb alguna cosa s’ha de entretenir.
La noia es gira cap a nosaltres i saluda amb una somriure tímid. Els seus ulls blaus transmeten molta tristesa… pot ser que necessiti parlar amb algú, així que m’aixeco de la cadira i m’apropo a ella.
Un dia de tardor, Santiago Rusiñol anava lentament pels carrers de sitges, intentant pintar alguna cosa, quan de sobte li va cridar l’atenció una casa vella amb alguna esquerda. Va anar a trucar a la porta, però ja era oberta, així que va entrar cautelosament, com un lladre.
Va anar habitació per habitació mirant si hi havia algú. Va entrar a la cuina, però res, no hi havia ningú. De sobte, es va sentir un soroll de fons, va anar corrents a veure què havia estat, però al pati només hi havia unes simples flors, un pou i roba estesa. El pati tenia les parets pintades de blau cel, tot i que era un dia fosc a punt de ploure.
A Santiago Rusiñol li va agradar tant aquesta casa que es va posar a pintar un quadre. Quan anava a pintar el blau de les parets va aparèixer una dona amb els cabells mullats i la cara molt trista.
Rusiñol va parlar amb la dona, es deia Maria i estava buscant el seu fill que s’havia perdut. Maria va explicar-li la història del seu fill: se n’havia anat de casa feia 3 dies, just quan es van assabentar que els embargaven la casa.
Rusiñol va deixar la pintura a un costat i es va dedicar a ajudar la pobra dona fent-se passar per detectiu. Va preguntar-li a la Maria pel seu marit: estaven divorciats però mai l’haia molestada, i Rusiñol va investigar tots els llocs on podia haver anat.
Un cop ja havia descobert què passava, va anar a casa de la Maria, directament al pati per mirar el pou. Hi va veure el fill de la Maria, que era viu, el va ajudar a pujar i va reunir tota la família.
El que havia passat era que en David, fill de la Maria, s’havia enfadat amb el món perquè no volia que li embarguessin la casa. Llavors, com que la Maria era a casa de la tieta, ell va aprofitar per anar casa seva per poder plorar, es va recolzar malament al pou i va caure per això s’havien sentit sorolls al pati.
Maria va agrair a Rusiñol el que havia fet i li va dir que faria el que ell volgués. Llavors Rusiñol va respondre:
-Jo només vull una cosa, que vostè surti al meu quadre.
Ara el quadre és en un museu i la gent l’admira, però només pel que veuen no pel seu significat.
Hi havia una vegada un pintor que es deia Rusiñol. Un matí d’hivern, passava pel carrer i va trobar a la butxaca un paper que deia “Hola sóc la Magdalena, no sé si te’n recordaràs de mi, però ahir va ser la tarda més feliç de la meva vida. Un petó.”
Ell es va parar a pensar i es va recordar d’ella. Era una dona molt maca i simpàtica. Va mirar el paper pel darrere i va trobar-hi la seva adreça. Va anar corrents per veure si hi era. En arribar, va sentir cantar una dona amb la veu molt dolça. Es va abocar al pati i la va veure com estenia la roba. Ell li va fer una foto sense que se n’adonés i li va fer un regal pel seu aniversari: un quadre. A ella l’hi va agradar molt i es va adonar que l’estimava i van tenir una vida molt feliç.
Santiago Rusiñol era un home amb un gran talent que estava enamorat de Sitges.
Un dia va decidir anar a casa d’una amiga seva i es va sorprendre del color que ara tenia el seu pati, d’un color blau cel preciós, que li va fer recordar la seva infància al poble. Les tardes en què jugava al pati mentre sa mare estenia la roba, l’olor de les plantes del jardí de casa seva, tot aquell entorn li recordava la seva infantesa.
A causa d’aquesta manta de records li demana a la seva amiga, Pepa, si podria intentar plasmar en un quadre tots aquells records que el pati blau li havia fet retornar de la seva infància ja oblidada. La Pepa va acceptar, encara que li portaria uns quants dies acabar l’obra i hauria d’estar molt temps en aquell pati.
Santiago Rusiñol durant uns dies va estudiar la manera de com situar-se per poder plasmar en el seu quadre tot el que hi havia a l’interior del pati. Quan va col·locar-se i començà a pintar el pati, s’adonà que hi faltava per la imatge de la seva mare, la qual era la protagonista dels seus records. Per aquest motiu i en agraïment per deixar-li pintar el seu pati, decidí pintar la Pepa mentre estava desprevinguda estenent la roba.
A Santiago Rusiñol li va quedar un quadre magnífic i la Pepa estava orgullosa que aquell fos el seu pati i ella la protagonista d’aquesta obra.
Un dia, en Santiago es va fixar en el pati tant bonic que tenia la seva veïna Maria i li va demanar si podia fer un quadre amb el seu pati amb aquell color blau. En Santiago va estar molts dies fent el quadre. La Maria anava tots els dies a mentre pintava a recollir la roba de l’estenedor perquè li semblava molt atractiu. El seu marit es va enfadar molt perquè prestava més atenció al pintor que a ell.
Quan en Santiago va acabar el quadre, va donar les gràcies a la Maria i se’n va anar a casa seva. Al cap dels dies, la Maria i en Santiago es veien d’amagat del seu marit, es va adonar que la seva dona l’enganyava amb el veí. Després d’adonar-se que la seva dona l’enganyava amb el veí va deixar la seva dona i es va oblidar de la Maria i els seus 3 fills i Santiago va anar a cuidar-los.
El senyor Rusiñol es va llevar molt aviat, perquè va sentir que plovia molt, va intentar dormir més, però el soroll era tan fort que no va poder aconseguir-ho. Fins que al final va pensar de fer alguna cosa, ja que no podia dormir. I va pensar a escriure, però no li acabava d’agradar la idea i va tenir-ne una altra de millor: pintar.
Va començar a pintar casa seva amb molts detalls. Amb tants, que quan la seva mare anava a estendre la roba, perquè també s’havia llevat del llit pel soroll tan fort que feia la pluja, just només sortir la mare de casa al terrat, a en Rusiñol li va venir una idea molt maca al cap perquè el quadre fos més real i va pintar la silueta de la mare, com si fos una fotografia de veritat.
Va esperar el moment que la mare posava un peu a fora i l’altre a l’interior de la casa, d’aquesta manera, li va quedar el quadre quasi perfecte. Però com que no parava de ploure li va fer un difuminat al cel, que encara quedava més realista. La mare li va preguntar que què feia i ell li va contestar que eren coses seves.
El dia següent, va intentar fer un altre quadre com l’anterior i li va agradar molt més i va decidir fer-ne més i mes i més. Així, fins que es va presentar a un concurs i va guanyar el primer premi. Va guanyar molts diners i se’n va anar amb la seva mare a un altre poble millor i a una casa més gran.