Si, jo vaig matar la meva dona. Tot va començar aquell dia d’estiu que els rajos del sol brillaven més que mai. Just arribava a casa meva. Estava ella, tan serena, amb el seu cabell castany i els seus ulls verds, en harmonia llegint un llibre d’amor, com sempre, estirada al sofà. Se’m va dibuixar un somriure als llavis al veure-la i anar a besar-la. I crec que aquell va ser el moment que més fàstic cap a ella vaig sentir. Els meus sentits olfactius van poder reconèixer en el seu ésser una estranya fragància d’home. M’havia estat infidel, ho notava. M’ho demostraven els seus petons cansats, els seus llavis desgastats i el seu lent i avorrit batec del cor. La gelosia em recorroia com foc dins meu. No obstant això, em vaig poder contenir. ‘’Seran imaginacions meves’’, vaig pensar. Tot va transcórrer com sempre, sense cap canvi destacable. Però quan va arribar la nit, tampoc va voler prestar-me atenció al llit. Així que em vaig proposar seguir-la a l’endemà. Ella va sortir de bon matí. Era diumenge. Just abans que sortís, em va deixar una nota a la nevera dient-me que no tornaria a l’hora de dinar. Va ser llavors quan em vaig arreglar ràpidament per a sortir just 5 minuts després d’ella. Des de lluny, vaig poder observar com entrava a una casa a les afores de la ciutat, en un petit i desconegut poble. Em vaig disposar a entrar, trencant cada obstacle que s’interposava al meu camí amb un bat de beisbol que tenia dins el cotxe. Vaig entrar i els vaig veure. La reacció que vaig tenir va ser immediata. No em vaig poder estar d’anar cap a ells i matar-los, amb un somriure a la boca. Després em vaig entregar a la policia jo mateix. En realitat, després de fer-ho, es va manifestar dins meu allò que en diem consciència. Per això, m’he declarat culpable davant el jutge, per això mateix ara estic entre reixes, sense a penes llum solar, amb una vestimenta monòtona dient-me a mi mateix, que sí, que jo vaig matar a la meva dona. I ara me’n penedeixo l’estimava, m’ho repeteixo una i altre vegada, la vaig matar, no puc oblidar-ho. Potser no sóc el més indicat però et vull dunar un petit consell: Aprecia el que tens abans que sigui tard!

Isela