L’actitud reductiva o reduccionisme és una actitud arquetípica que s’expressa en frases com “això no és més que….”, “això no és sinó…”, etc…, i que consistèix en desvalorar les creences religioses i les experiències espirituals i reduir-les a simples disposicions orgàniques del cos. És a dir, es nega l’existència al món espiritual subtil i es redueix tot a la matèria.
L’actitud reductiva s’aplica en molts casos:
-En l’àmbit de la filosofia tenim l’exemple del mite de la caverna, quan els presoners cautius li diuen al ex-presoner alliberat que retorna a informar els demés que està boig, que s’ho ha inventat.
-En l’àmbit religiós veiem l’exemple dels profetes, els quals eren negats i burlats pels poderosos de la comunitat, els quals veien amenaçats els seus privilegis pel missatge del profeta.
-En psicologia es produeix també aquest reduccionisme quan es diu per exemple que les experiències espirituals o visionàries són simples invencions o al·lucinacions del cervell.
Contra aquesta posició els psicòlegs creients argumenten que s’han registrat molts casos de persones que clínicament es donaven per mortes i que han tornat a la vida, i que moltes d’aquestes persones asseguren que han tingut percepcions extracorporals.
I filòsofs com William James, diuen que si miressim els estats orgànics bé veuriem que els ateus també en tenen, és a dir, per exemple quen el fetge filtrés la sang així sortiria la mentalitat creient, i quan la filtrés aixà, sortiria la atea. Per tant és absurd atribuïr a disposicions orgàniques les creences religioses.
L’actitud reductiva nega per exemple l’existència de l’amor, i el redueix a una simple disposició orgànica del cervell en la que aquest segrega diverses substàncies (dopamina…). Per contra, la posició dels filòsofs creients diuen que les substàncies del cervell són només un señal de que l’ànima ha vist la Bellesa en majúscules, la qual desperta amor.
També en psicologia trobem la posició de Freud, que considera a Déu com una simple projecció de la idea de pare. Per contra, Jung, alumne de Freud i que va trencar amb ell precisament per aquest tema entre d’altres, declara la seva disconformitat amb el seu antic mestre i diu que les creences religioses donen sentit a la vida perquè són reals i no una simple invenció:
“L’ésser humà, positivament, necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.
C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.
En tot cas, argumenta l’escola junguiana, és al revés: l’existència de la idea de pare es deu a que existeix un ésser o intel·ligència suprema, una de les funcions del qual és donar seguretat i confiança als qui creuen en Ell.
Precisament Jung, deia que els continguts mentals tenen existència objectiva, no només subjectiva. Els pensaments no els creem nosaltres, sinó que ens els trobem. Tenim responsabilitat alhora de donar-los-hi cabuda dins nostre o no.