Màxim representant del Ocasionalisme, posició filosòfica que neix a la llum del problema plantejat pel dualisme cartesià entre substància pensant i substància extensa. Intenta fonamentar racionalment el cristianisme, prenent com a base la filosofia de Descartes.
Malebranche és un dels pares més il·lustres de la Congregació del Oratori, orientada cap a la filosofia de Sant Agustí. Troba a Descartes compatible amb la tradició platònico-agustiniana.
L’ocasionalisme és una doctrina elaborada inicialment pels seguidors de Descartes: Louis de la Forge, Géraud de Cordemoy, Johannes Clauberg i, sobretot, Arnold Geulincx. Va ser desenvolupada amb posterioritat per Malebranche (1638-1715), i afirma en l’essencial que l’ànima i el cos no actuen directament una sobre l’altre, i viceversa, sent com són substàncies totalment heterogènies, sinó que és Déu qui produeix en l’ànima una sensació quan el cos l’experimenta, i qui dóna al cos un moviment quan l’ànima així ho desitja.[1]
L’acció recíproca de l’ànima i el cos no és sinó aparent, ja que el que realment passa és que el que ens sembla una acció de l’ànima sobre el cos no és més que una “ocasió” de l’acció divina.
ocasionalisme
ocasionalismo (es), occasionalism (en)
Doctrina filosòfica del segle XVII, d’arrel cartesiana, que cerca de resoldre el problema de la relació entre la substància pensant i l’extensa, tot postulant la intervenció de Déu per produir un moviment en el cos o en l’ànima cada vegada que en aquell o en aquesta se’n produeix un altre de corresponent.
Més radical que la doctrina de l’harmonia preestablerta, l’ocasionalisme estrictament dit (N.Malebranche, A.Geulincx, G.de Courdenoy, J.Clauberg i, en una certa manera, L.de la Forge) s’emparenta no sols amb Hume i els seus precursors (Algatzell i Nicolau d’Autrecourt), en tant que oposats a la noció de causa, ans també, en relació amb el problema de l’acte moral, amb doctrines com la de la sygkatáthesis de l’estoïcisme (l’home ha d’acceptar el destí), la del consentiment (qasb) d’al-As’arī (l’home té la capacitat de fer seu, amb joia i resignació o sense l’una i l’altra, allò que resta determinat per Al·là) i, sobretot, la de Ricard de Sant Víctor sobre la llibertat (entesa, aquesta, com a possibilitat no pas de fer el bé o el mal, sinó de consentir o no a l’un o a l’altre); d’altra banda, no és purament casual, bé que no hi hagi cap relació directa entre ambdós fenòmens, que l’ocasionalisme i les disputes filosoficoteològiques sobre la gràcia i la predestinació (controvèrsies de auxilis i problema del concurs diví) siguin contemporanis.
Text:
“No hay relación necesaria entre las dos sustancias de las que estamos compuestos. Las modalidades de nuestro cuerpo no pueden, por su propia eficacia, cambiar las de nuestro espíritu. Sin embargo, las modalidades de una cierta parte del cerebro están siempre seguidas de unas modalidades o unos sentimientos de nuestra alma. […] No hay ninguna relación de causalidad de un cuerpo a un espíritu. Qué digo, no hay ninguna de un espíritu a un cuerpo. Digo más, no hay ninguna de un cuerpo a un cuerpo, ni de un espíritu a otro espíritu. En una palabra, ninguna criatura puede actuar sobre ninguna otra por una eficacia que le sea pròpia. […] En la unión del alma y el cuerpo no hay otro lazo que la eficacia de los decretos divinos, decretos inmutables, eficacia que jamás se ve privada de su efecto. Así pues, Dios ha querido y quiere sin cesar, que las diversas conmociones del cerbero estén siempre seguidas de los diversos pensamientos del espíritu que le está unido, y es esta voluntad constante y eficaz del Creador la que logra propiamente la unión de estas dos sustancias”.
Comentari:
Según Malebranche, Dios es la única causa verdadera de todo lo que ocurre; las criaturas no son causas, sino sólo ocasiones de que se vale Dios para llevar a cabo sus designios.
Entre cuerpo y alma no existe interacción causal, esto es, el alma no puede actuar sobre el cuerpo y viceversa. No hay -dice Malebranche en su investigación de la verdad– una conexión necesaria entre mi voluntad de mover el brazo y el movimiento efectivo de este; el hecho de que mi brazo se mueva cuando yo quiera no significa exactamente que yo sea la causa eficiente de dicho movimiento; significa sólo que yo soy la ocasión de que Dios se vale, en orden al cumplimiento de sus decretos. Tampoco hay ninguna relación de causaliad de un cuerpo a otro cuerpo, ni de un espíritu a otro espíritu. El único ser con eficacia causal es Dios.