L’origen de la Filosofia és ‘l’admiració’ del món extern. Els fenòmens apareixen canviants, però al mateix temps s’hi reconeix certa regularitat i ordre. Aquest món no és un tot anàrquic i desordenat (caos), sinó un tot ordenat (cosmos).
Els primers filòsofs, anomenats ‘filòsofs presocràtics’, es van centrar en l’observació de la naturalesa (physis), i es van preguntar quina és la realitat permanent i única subjacent a les impressions sensibles, quin és el principi (arkhé) d’on provenien totes les coses, el principi que perdura en el fons de tot i a on va a parar tot. El fonament de tot el què apareix, múltiple i canviant davant els sentits, és una realitat única, i tot n’és una manifestació. Es tractava doncs de trobar quins eren els atributs de l’Ésser (‘d’allò que és’). Totes les coses es transformen, però, què és allò que està a sota i que es vesteix amb diferents formes i colors?
En el segle VII a.c. es produí una expansió colonial de la península helènica cap a les costes de l’Àsia Menor (actual Turquia). Entre les ciutats jònies de l’Àsia menor destaca Milet. Així, l’Escola de Milet (fundada pel filòsof Tales de Milet al s. VI a.c.) fou la primera escola filosòfica que intentà donà resposta a la pregunta per el principi únic o arkhé.