Arxiu d'etiquetes: Maria Fernández

“Pensaments” de Heine o el meu petit tresor-Maria Fernández E41

imageimageAhir mateix, vaig anar amb la meva tieta al pis de la seva sogra, que va morir fa tres anys. Vam estar guardant les seves pertinences en caixes per donar-les posteriorment. Cal dir que ella sempre havia estat una dona immensament culta a qui sempre he admirat per la seva gran saviesa. Li encantava llegir, la qual cosa mostren les seves prestatgeries, a vessar de llibres de totes les époques, tant actuals com de llom descolorit i pàgines morenes que cauen al mínim moviment. Entre els del segon grup, en vaig trobar un que em va cridar especialment l’atenció. Petit com el palmell de la mà i de portada lila com el raïm que hi té dibuixat, es tracta d’un llibre de la col·lecció “Microcosmos”, del cèlebre Enrique Heine (Heinrich Heine), un poeta i assagista alemany del segle XIX. El llibret és d’una edició del 1919, però mostra els pensaments del que m’atreviria a dir un dels filòsofs romàntics més destacats, així com les seves opinions sobre temes molt variats en les 100 pàgines de reflexions personals que conté. A través de la seva lectura, un és capaç de posar-se a la pell de Heine i adonar-se del seu patiment.image

En llegir-lo, s’aprecia la clara admiració que sent l’autor cap als anglesos degut als seus avenços tècnics: “En Inglaterra los hombres nos producen el efecto de máquinas, y las máquinas el de los hombres” (tot i que, en aquest fragment, l’admiració sembla adquirir un to crític). I, sobretot, cap als francesos: “El pueblo francés es comparable a un gato: aunque caiga de muy alto siempre cae en buena postura” o “A veces me ha parecido que el cerebro de los franceses está, igual que sus cafés, cubierto interiormente de espejos, de suerte que la idea más pequeña se multiplica dentro de ellos hasta lo infinito”. No és d’estranyar, doncs, que jo pensés que ell era d’origen francès. Però, després de consultar la wikipedia, resulta que és d’origen alemany, justament la nacionalitat contra la qual no para de llençar boimagembeimages durant tot el llibre: “Los alemanes no tienen necesidad de libertad ni de igualdad: Alemania es un pueblo soñador que vive en el pasado y en el porvenir, mas no en el presente” o “Los alemanes igual que su cerveza, pierden mucho al ser exportados”. Tot i que, segurament, aquest odi és degut a que Heine és jueu i d’idees polítiques totalment oposades a les que governaven Alemanya, el qual li va costar l’exili: “Ahí donde se queman libros se acaba quemando también seres humanos”.

Alguns dels temes que tracta són la literatura, incloient-hi una reflexió de Don Quijote de la Mancha on hi expressa que un llibre, depenent de l’etapa de la vida en que el llegeixis, t’aporta uns sentiments o uns altres. La música el fascinava enormement, utilitzant-la molt com a tema. La defineix com un miracle, format per dues ales: l’esperit, el qual necessita mesura i temps, i la matèria, la qual prescindeix d’espai. I aquestes dues ales volen sobre nostre i ens toquen a un i a altre sense excepció, acariciant-nos.
Els sentiments i les malalties també tenen molta importància al llarg de tot l’escrit, acabant amb unes reflexions de quan ell està malalt, abans de morir. Va estar 8 anys cec i amb paràlisi, sense poder aixecar-se del llit. Es creu que va ser esclerosi múltiple. En els últims paràgrafs del llibre s’aprecia el seu dolor i la impotència que sent en tenir una malaltia que el consumeix, sense poder fer-hi res per evitar-ho. Fou en els últims moments de vida que digué una de les seves frases més famoses, dirigida a la seva dona: “Dios me perdonará, es su oficio“.

Però, sense dubte, la religió i la història/política és el que més comenta Heine. Potser és degut a que tenien un paper molt important a la seva vida. Recordem la seva condició jueva, la qual l’havia dut a ser un polític actiu, simpatitzant del socialisme utòpic, moviment precedent al marxisme, estudiat a classe. És per aquests temes més polítics que m’ha semblat bona idea comentar algunes de les seves reflexions, ja que ell va viure tot el que estem estudiant però no com un observador, sinó com un protagonista. Pensarà igual que nosaltres, o és com el Sol, que des d’aquí sembla càlid i bonic però des de dins és abrasador i crema a tot i tothom sense pietat?

1r concepte: REVOLUCIONS

“Cuando la cultura intelectual de un pueblo, son su resulta de costumbres y necesidades, no está en armonía con las instituciones políticas, se alza contra estas un combate que recibe el nombre de revolución. Y mientras esa armonía de la cultura, las necesidades y las costumbres no se establece por completo, la enfermedad del cuerpo social subsiste; y aun cuando el pueblo, fatigado por la excitación, caiga a veces en un marasmo* engañoso, pronto la fiebre lo vuelve a erguir, y, arrancándose las vendas más reciamente anudadas y las sedas enlazadas más suavemente, vuelve a luchar hasta lograr el triunfo de las instituciones no creadas de él, sino nacidas de él”.
*Paralización

És una definició molt diferent a: Una revolució és una transformació profunda que comporta un canvi important en la política, la societat o la indústria (poden anar relacionades). Però, personalment, crec que són definicions igual de correctes i veritables. Una més sensacionalista i emocional i l’altra més freda i esquemàtica. Podria aplicar-s’hi perfectament el símil d’una moneda vora el foc. Una cara sent escalfor i inclòs pot començar a desfer-se, mentre que l’altra només sap el que senten les seves orelles i allò que endivina segons el que sent, les brases que espeteguen li suggereixen el que està passant. Si cada cara de la moneda expliqués la seva experiència, utilitzarien maneres i paraules molt diferents, tot i referir-se al mateix esdeveniment.

2n concepte: ABSOLUTISME vs. DESPOTISME

“La doctrina del poder absolutista es tan defendible como cualquier otra opinión política, y nada más absurdo que confundirse con el despotismo. El déspota obra arbitrariamente, según su capricho; el príncipe absoluto procede guiado por sus luces y por el sentimiento de deber. El carácter de la protestad del rey absoluto radica en que todo se realiza teóricamente en el Estado, por su voluntad particular; pero como exiten pocos hombres que tengan una voluntad particular, ocurre que los cortesanos más próximos al rey goviernan por este”.

En aquest fragment, Heine fa una comparació d’aquestes dues doctrines aportant-hi el seu toc d’humor. Tot i que comença dient que l’absolutisme és tan vàlid com qualsevol altra doctrina, acaba deixant-lo verd, així com tampoc sembla entusiasmar-li la idea del despotisme. Segons l’estudiat, el poder absolutista és quan el rei domina tots els poders (legislatiu, executiu i judicial) i es creu que ha rebut aquest poder per gràcia de Déu. El despotisme és un poder absolut però tot intentant educar al poble: Tot per al poble, però sense el poble.
Tot i que hem estudiat que el despotisme continua sent absolutista, l’autor subratlla com de diferents són ambdues formes de governar i com de “veritables i transparents” les considera.

3r concepte: EL PODER DE LA CORT

“El arte de la corte consiste en endurecer el corazón de los reyes sensible y en dulcificar los reyes de carácter acre de modo que se presten a todos los juegos y actitudes, a semejanza de los leones de Mr. Martín. Y, como este sabe domar al rey de la selva iniciándole durante la noche con mano furtiva en los vicios ciudadanos para que al día siguiente esté dócil y debilitado, así los cortesanos poseen el arte de domar a los reyes de los hombres, valiéndose de enervantes placeres; y cuando surge un monarca demasiado independiente o altivo, lo debilitan valiéndose de las amantes, de los cocineros, de los cómicos, de las músicas voluptuosas, de los bailes, y, en fin, yendo hasta su anulación por todos los fáciles caminos de los sentidos.”

Aquesta crítica tan sincera que revela sense cap mena d’escrúpols, ens fa qüestionar-nos la vida i decisions de tot rei de l’època. El tema de les corts no és gaire tractat en estudiar història i, segons Heine, han tingut un paper molt més important en les decisions preses que molts dels reis de l’època. Però ja se sap, molts polítics d’abans, d’ara i de sempre, són tan sols ninots de palla, perquè el que un vol no sempre és possible, les bones intencions no ho són tot quan es tracta de governar un país. Sempre hi haurà gent molt poderosa de la que, inclòs un cap d’Estat o un rei depenen. Pot semblar injust, però també és inevitable.

4t concepte: NAPOLEÓ

“Napoleón no procedió nunca ni como revolucionario ni como reaccionario: su acción, producto en todo instante de las dos tendencias que se reunían en él, fué siempre sencilla y grande, sin ásperas convulsiones de inseguridad, tranquila y segura como la naturaleza misma”

Mostrant així el respecte que sent pel gran líder francès, li atribueix un mandat senzill però gran i amb pas ferm. Les dues tendències que es reuneixen en ell, podrien referir-se a l’aspecte militar i expansiu del seu mandat i al desig de l’educació dels francesos que tenia Napoleó, qui va crear els Liceus francesos. Tot i que és una interpretació totalment subjectiva.
Els origens de Napoleó, com hem partlat a classe, eren totalment humils i des de 0. Aquest és un dels punts que Heine admira del coronel victoriós. Però, si ho pensem una mica, aquesta evolució també la va tenir un altre líder de la història, Hitler. Heine i Hitler no van coincidir en la línia del temps, però m’arriscaria a dir que no haguessin estat gaire bons amics i que les boniques paraules cap a Napoleó no les rebria el cap alemany tot i compartir orígens.

 

Reflexions com aquestes omplen les pàgines d’aquest llibret que tinc entre les mans i que considero un tresor,p que ha viatjat en el temps per caure, per casualitat o per sort, sobre meu. La veritat és que el venguin avui en dia. De fet, aquestes pàgines semblen a punt de fer-se pols, però contenen tants secrets i curiositats! Em sap greu no poder-ne compartir més amb vosaltres, però com a mínim heu pogut fer un tastet dels Pensaments de Heine. I, us asseguro que, tot i ser una lectura que pot semblar pesada i complicada, el to crític i burlesc de l’autor aconsegueix que una se submergeixi en la seva vida sense tenir-ne intenció, que una sigui capaç de conèixer-lo i entendre’l sense tenir res en comú. He arribat a sentir la seva ràbia en llegir les seves paraules crítiques o la seva impotència durant la malaltia que esdevé tranquil·litat en deixar la vida. I això ho ha aconseguit sense necessitat d’imatges, com cal en una pel·lícula, ni en forma de descripcions, com és el cas de la novel·la, sinó en forma de pensaments i inquietuds, quelcom molt més bàsic, senzill però sincer i meravellós, ja que aquests són el que ens fan ser realment qui som.

Ypres en memòria de la Primera Guerra Mundial- Maria Fernández E41

Ja he comentat diversos cops a classe la meva experiència a Bèlgica l’any passat relacionada amb la Primera Guerra Mundial, però he pensat que seria interessant fer un petit comentari al blog perquè tots els interessats sàpiguin de què parlo.

imageL’any passat, amb el projecte Erasmus+, uns pocs afortunats vam poder visitar Bèlgica i viure una setmaneta amb famílies d’acollida. Principalment, l’objectiu era conèixer més francès, però va resultar que la zona on vam anar estava plena de curiositats històriques relacionades amb la Primera Guerra Mundial.

Comines, la ciutat on ens allotjàvem, estava totalment recontruïda d’ençà que les tropes alemanes van entrar per la ciutat a França (Comines està just a la frontera, de fet, la meitat de la ciutat és francesa i l’altra meitat, belga) i també ho estaven tots els municipis propers.

Entre aquests municipis n’hi havia un que estava estretament relacionat amb aquesta guerra i n’estava ple de petjades i memorials. Es tracta d’Ypres. Tot i que només hi vam estar una tarda, em va cridar molt l’atenció el record d’aquesta lluita que està vivament present a la ciutat tot i haver passat ja un centenar d’anys. image
Durant el curt trajecte en cotxe des de Comines, els “meus pares d’acollida” em van estar explicant una mica la història d’Ypres i què anàvem a veure.

Es tractava d’un espectacle en memòria de les víctimes de la zona durant l’entrada de les tropes alemanes. La cerimònia es feia cada dia sense interrupció a l’edifici Menin Gate des del 2 de juliol de 1928 a les 8 del vespre. Inclòs el dia en què les tropes polaques van lliberar Ypres a la Segona Guerra Mundial, la ceremònia va continuar tot i les violentes batalles que s’estaven vivint en altres parts de la ciutat.

No és d’estranyar, doncs, que tanta fe i devoció van provocar en mi una gran sorpresa i admiració al mateix temps. Només entrar al Menin Gate, els meus ulls no podien creure el que veien. Un enorme i altíssim edifici s’aixecava davant meu. Ja era impressionant des de lluny, però, en apropar-me, vaig diferenciar a les seves parets milers de noms propis escrits un darrere l’altre.

Eren els noms dels anglesos o de nacions aliades que van morir a la Salient d’Ypres, una àrea de la ciutat que va presenciar una de les escenes més devastadores de la WWI. Dissenyat per Reginald Blomfield, l’edifici de gegantesques mides era com una llista de tots els desafortunats que havien deixat enrere la seva família i tot el qui estimaven per la guerra. Aquesta llista s’alçava davant meu i acollia a la munió de gent que s’hi acostava amb pas solemne i lent i mirada melancòlica, perduda entre les lletres que s’hi inscrivien, potser intentant trobar algun conegut que ja no era més que pols.

Tot i el gairebé centenar de persones que érem, el silenci fou sepulcral quan una de les noies que estava dreta com nosaltres però a primera fila va fer un pas endavant. Amb el violí sota la mandíbula i els ulls tancats, una melodia dolça i trista alhora va començar a fluir d’entre els seus dits i a ressonar entre les altes parets. Dedicada a totes les persones de les quals només en quedava el nom i el record, tots els oïents vam quedar encisats i, els més afectats, inclòs van deixar caure una petita llàgrima dels seus ulls.

Un cop la música es va fer silenci de nou, cinc persones d’edats diferents i vestits de dol van acompanyar un ram de flors cap a la zona on era costum col·locar-lo i el van deixar suaument, agenollant-se. A continuació, uns soldats vestits com a tals van començar a desfilar: un, dos, un, dos…seguint el seu comandant que els donava ordres. Els presents els vam seguir fins a sortir de l’edifici i llavors vam anar a sopar.

En una setmana de diversió, aquesta experiència va ser com un parèntesiimage de reflexió que ens va mostrar com de dures i de cruels són les guerres i com pateixen també els que es queden aquí un cop passades, plens de tristesa i de dolor.

Mai oblidaré aquell vespre ni aquell llistat fet de pedra i de ciment que aconsegueix, gràcies a tots els participants plens de bondat i d’empatia, nit rere nit, omplir de vida els noms de totes i cadascuna de les víctimes i recordar les greus consequències que tenen les guerres sobre les persones que, volent o no, s’hi veuen involucrades.

*Imatges tretes d’Internet (les que vaig fer jo, en ser tan tard, són massa fosques i prefereixo que pogueu observar l’edifici òptimament)

Carles IV i la seva família homenatjats per la Universitat de València (Museu del Prado)- Maria Fernández E41

image

 

Per aquest cap de setmana, havíem de buscar algun quadre relacionat amb la història del segle XIX o XX que ens semblés interessant, i jo he decidit fer l’article d’aquest quadre que he trobat xafardejant per la web del Prado, un homenatge a Carles IV i la seva família fet per Vicente López d’estil neoclàssic utilitzant la tècnica de pintura a l’oli.

Hi ha diversos aspectes que m’han cridat l’atenció, a continuació us en faré un petit resum personal.

Un d’ells és el personatge central de l’obra, el Rei en aquells moments, Carles IV. Un borbó que va tenir la mala sort de rebre la corona espanyola al segle XVIII-XIX, just quan els fonaments absolutistes van començar a trontollar sense esperances de millora.

Es podria dir que va tenir molt mala sort. El seu ascens a la corona de 1759, en comptes de ser de pel·lícula i honorable, va ser degut a que el seu germà gran tenia problemes mentals i, tot i que en un principi tenia uns propòsits reformistes i unes altes expectatives que començaven designant l’il·lustrat Comte de Floridablanca primer ministre, amb la Revolució Francesa de 1789 fent-li pessigolles i apressurant-lo, va superar-lo la pressió i les ganes de canvi d’una població fins aquell moment adormida i conformista.
L’esclat d’aquesta revolució que tocava ben d’aprop va canviar totalment la política de l’estat i el poder va anar canviant de mans entre Godioy, Saavedra i Urquijo.
El pobre rei titellla, va veure devallar el seu veí francès i va veure’s obligat a pactar amb Napoleó i participar així en moltes guerres com a aliats.
Napoleó, es va afegir a la moda d’utilitzar al pobre rei, invitant-lo i convencent-lo perquè li entregués la corona espanyola, que a continuació va lliurar al seu germà José Bonaparte. A més de prendre-li la corona, li va prendre la llibertat i va romandre el seu presoner fins la derrota de l’emperador, quan van haver-se d’exiliar a la cort papal de Roma fins la seva mort, al 1819.

En assumptes amorosos, tampoc va ser gaire afortunat, ja que la seva dona, Maria Lluïsa de Parma, l’enganyava clarament amb el primer ministre Manuel Godoy, qui manava a l’ombra sense deixar involucrar a penes al mateix Rei.
Els seus fills, per l’altra banda, tampoc van ser-li fidels. L’hereu, Fernando VII, va encapçalar la conspiració de la Conjura de l’Escorial, que pretenia la substitució de Godoy i la destronació del seu propi pare.

Durant el seu regnat, una de les coses que sí que es varen potenciar foren les arts. Era violinista aficionat i va rodejar-se de músics talentosos. Va nombrar Goya pintor de la Cort i va mostrar gran interès per la pintura, creant una pròpia acadèmia. Potser en això pensava mentre feia de model per Vicente López, en aquest voler i no poder interior que sentia, el fet de tenir a les mans un càrrec tan desitjat i preferir, en canvi, estar en l’ambient privilegiat dels grans artistes i aprendre els seus passos.

En l’homenatge que la Universitat de València li fa el 1802 amb aquest quadre, es mostra el monarca, la seva família (la seva esposa Maria Lluïsa, els prínceps d’Astúries Fernando VII i María Antonia, els Reis d’Etrúria Lluís i Maria Lluïsa i els infants Carlos María Isidro i Francisco de Paula) i una versió de la Universitat encarnada en una jove matrona que presenta a la família real les diferents Facultats: Teologia, Dret, Filosofia i Medicina. També les acompanya la deesa Minerva que senyala la Pau, la Victòria i l’Abundància, que sobrevolen la recepció amb significat simbòlic.
Aquest regal es pot entendre com una mostra d’apreci que adula la família reial i la deixa en un nivell insuperable, igualat amb déus i deeses. A més a més, els desitja Pau, que només devien trobar un cop exiliats ja que el seu mandat va incloure moltes guerres, Victòria, que només l’ha acompanyat en quadres, i abundància, que li va aparèixer en vagades que la muller li havia estat infiel i, a jutjar pel quadre, en els peus de porc que menjava cada tarda.

Si pensem una mica en el que representa el quadre, els Reis no devien para gaire atenció als assumptes, ja que, mentre la “Universitat” els parla, ells miren indecisos cap un altre costat. Semblen fixar-se en un altre punt de la sala. Un altre detall curiós és la semblança del Rei del quadre amb l’antic rei don Juan Carlos i també la semblança del Rei i la Reina del quadre, ambdós amb un clot a la barbeta i uns llavis fins dibuixant un mig somriure. L’home, però, no porta tots els complements que té Maria Lluïsa, tot fent gala de la femeninitat i elegància que es respirava pel castell. Les seves vestimentes llargues i aparatoses d’època mostren una gama de colors clars i lluminosos, deixant entreveure la puresa i benestar de l’aigua, que s’oposa al vermell potent del sofà, coixins i cel, tot deixant veure el luxe i el poder que els envolten.

Aquests colors quasi transparents reafirmen la seva presència com estàtica, sense moviment, en comparació amb els altres personatges no pertanyents a la família que es mouen i semblen actuar més vivament. Pot ser que fagi referència a la seva manera de governar, tot esperant rebreu-ho tot fet? La seva mirada perduda realment espera que caigui un miracle del cel i els ajudi a passar aquest mal tràngol? Aquest ninot de peluix plantat al mig com un estaquirot s’ensuma tot el que passarà durant el seu regnat o pensa realment que els del cim de la piràmide social no són uns interessats encegats per ànsies de poder?

Tot i que mai sabrem si la mala fortuna de Carles IV va ser realment per la seva mala sort, per la malícia externa que podia amb un bon home o per un home estúpid a qui li anaven amples les responsabilitats i preferia omplir-se el cap d’art i bona poesia que d’obligacions reials, la seva biografia ens indica que aquest personatge és el que realment suggereix el quadre, un homenot d’ulls distrets i somriure beneit, a qui, tot i les bones intencions inicials, va engolir el poder.

James Joyce i la seva màgica farmàcia -Maria Fernández E41

Avui us parlaré de James Joyce i la meva petita anècdota personal que va fer-me apropar a aquest gran escriptor i poeta irlandès qui va tenir un gran impacte literari durant el segle XX i va ser un dels propulsors més importants i influents del moviment modernista anglosaxó.

La seva mare era de família rica i el seu pare era natural de Cork (sud d’Irlanda). Van traslladar-se a Dublín quan aquest últim va aconseguir una feina de recaptador d’impostos a la capital. La seva infància va transcórrer dins d’internats però aviat l’economia familiar va caure dràsticament. James tampoc hi ajudava i va començar a agafar males adiccions com l’alcohol i el joc. Va exiliar-se per motius religiosos a París i a Suïssa.

Aquesta vida tan moguda i tots els seus conflictes interiors van dur-lo a escriure obres molt humanes i amb molta riquesa en l’ús del llenguatge. A més, la majoria de les seves obres passen en un escenari molt limitat, la ciutat de Dublín, que recorda melancòlicament.

Algunes de les seves obres més conegudes són Ulysses (1922), Finnegans Wake (1939), Dubliners (1914), A Portrait of the Artist as a Young Man (1916) i també diversos poemes.

Si heu llegit una entrada que vaig escriure al començament del curs, sabreu que vaig anar de vacances a Irlanda l’estiu passat. Va ser durant aquestes dues setmanes que vaig passar a Dublín que vaig descobrir el local que preserva l’esperit d’aquest escriptor. Amb una professora de l’escola i alguns estudiants de diferents països, vam anar al que ens havien dit que era “un museu”. Estava relativament a prop de l’acadèmia, pels interessats, l’adreça és: 1 Lincoln Place, Dublin 2, Ireland. El nom del local és Sweny’s Pharmacy, també anomenada Swenys Joycean Pharmacy i, com deveu haver esbrinat es tracta d’una farmàcia. Què té d’especial?

Doncs ni més ni menys que recrea un escenari que surt en la novel·la de James Joyce Ulysses. Així doncs, tot i que a primera vista sembla una farmàcia-llibreria antiga, amb objectes de cristall engolits per la pols i altres elements centenaris que semblen trets de l’època de Sherlock Holmes, és una botiga relativament nova, que pretén seguir amb meticulositat tots i cadascun dels detalls descrits per l’escriptor. És un lloc petit, tan ple d’andròmines que pot semblar inclòs claustrofòbic però que transmet una mena de tranquil·litat i pau que només sents al llegir un llibre. I és que de fet, estàs dins d’un llibre, dins d’un món literari paral·lel.  El dependent de la botiga, un home ja jubilat, no estava exercint cap ofici, sinó que era un home que s’havia ofert voluntari, com tots els qui venien dia a dia a la farmàcia per mantenir viu el rècord d’aquest escriptor que tant havia aportat a la ciutat. L’home era tot generositat, somreia i parlava amb una veu trencada i profunda que semblava ser un component més de la màgica esfera literària.

Vam seure en unes cadires desfaçades d’època que encerclaven la taula central i vam rebre un exemplar de “Dubliners”, la novel·la de Joyce Jonathan composada per diferents relats dublinesos. Com cada dia a la mateixa hora, va arribar més gent a la botiga i es va seure al costat nostre. Es veien alleujats, com si venir a llegir setmanalment a la farmàcia fos una medicina dolça i eficaç, i mentre seien ens saludaven amb el cap com si fóssim vells coneguts. Alguns d’aquests amants de l’escriptor vam descobrir posteriorment que eren també estrangers, que vivien en aquell moment a Dublín i no podien resistir-se a trencar la monotonia i desgana del món actual durant una horeta.

Un a un i en l’ordre de posicionament, vam començar a llegir el relat que ens va indicar el voluntari. Mentre escoltava la veu del dependent –que va ser qui va començar la lectura- vaig adonar-me que els seus ulls a penes es fixaven en el text, era com si els seus llavis sabessin cada lletra de memòria, així com sabien cada secret de James amagat en aquells relats i també en aquella sala. Després, vam començar a llegir nosaltres. Escoltant els altres, tot i l’accent i la dificultat de l’idioma anglès, semblava fàcil d’entendre, les paraules fluïen sobre nosaltres i semblaven parar el temps. I en aquest sospir de ficció en la nostra vida terrenal em va passar pel cap que són llocs com aquest que valen la pena visitar, són llocs com aquest que mereixen ser conservats, perquè uneixen la fantasia i somnis amb la nostra vida quotidiana, uneixen gent de tots els països en una sola llibreria, uneixen moltes ments diferents amb un sol punt en comú: l’amor per la lectura.

Si en teniu ocasió, us recomano visitar aquest indret irlandès. És gratuït (tot i que podeu donar propina) i també podeu demanar algun dels llibres de Joyce Jonathan i comprar-lo (jo vaig comprar-me el llibre de Dubliners). Espero que us hagi semblat interessant l’entrada i si algun cop teniu la sort d’entrar a la Sweny’s Pharmacy ja em direu què us ha semblat!

El 40% de la població mundial encara està sotmesa a dictadures -MARIA FERNÁNDEZ E41

Fa poc temps, vaig veure una notícia al diari Ara.cat que parlava de les eleccions presidencials africanes que s’estaven fent i el que simbolitzen -que, sorprenentment, és diferent del que signifiquen aquí, als països europeus-. Alguns dels països que acaben de passar per aquest procés electoral o hi passaran abans d’acabar l’any són Bielorússia, l’Aràbia Saudita, l’Azerbaidjan, la Costa d’Ivori o Burkina Faso.

Aparentment, les eleccions són un símbol democràtic que potencia la sobirania nacional, el sistema representatiu i el dret al sufragi. Però en aquests països són tan sols el maquillatge de les dictadures que oculten el seu règim autoritari.

image

Aquest tema, però, és un tema que per ara els “presidents” d’aquests països tenen al cofre dels secrets i és per això que, tot i que hi ha institucions com “I think tanks” que elaboren cada any rànquings sobre les llibertats del món, sovint no hi ha coincidència plena, perquè per mesurar-les es prenen “valors en termes parlamentaris o socials”, segons explica a l’article Joan Botella, catedràtic i actual degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). I afegeix “la qualitat de la democràcia es mesura també pel tractament que reben dones i minories”.
Per diferenciar la democràcia liberal de les dictadures, un s’ha de fixar en si es consagra la divisió de poders, un procés electoral “lliure i competitiu” i garanteix el respecte als drets civils i polítics de la ciutadania. I és que “guanyar en escons no et converteix en democràcia”.

Segons el rànquing de Freedom House, hi ha un 46% d’estats lliures, un 28% de parcialment lliures i el 26% restant com a directament dictadures.

I un 47% dels dictadors arriben al poder gràcies a successions i eleccions controlades pel mateix règim. L’objectiu final i únic és concentrar i mantenir el màxim de poder sense riscos ni sorpreses.

image
Tot i això, hi ha hagut tres grans “onades de democratització” que han comportat que, actualment, el 60% de la població del planeta visqui en un règim lliure, mentre que el 40% restant pateix algun dels sistemes autocràtics.
Com estem estudiant a classe, el 1828 marca la primera de les etapes, que dura un segle, i recull el fruit de la Revolució Francesa i l’americana, tot i que les dones i minories ètniques queden al marge del sufragi.
La segona onada democràtica arriba després de les interrupcions de personatges com Hitler, Mussolini o Franco i de la Segona Guerra Mundial quan les potències perdedores -Alemanya, Àustria, Itàlia i el Japó- viren cap a la democràcia.

La tercera i última onada arrenca amb la Revolució dels Clavells de Portugal del 1974. Fins aquell any, tres quartes parts dels estats estaven sotmeses a totalitarismes. Des d’aleshores, una trentena de països s’han democratitzat: Espanya, a l’Amèrica Llatina, les repúbliques exsoviètiques, les Filipines o Corea del Sud, per citar-ne uns quants.
Però encara queden molts països que esperen la seva onada, com Veneçuela, Rússia, Nigèria o el Pakistan.

Personalment, em costa creure que una part tan gran del món estigui sotmesa a dictadures.
Després d’haver-les estudiat a història, em semblen un sistema antic, tinc la sensació que corresponen a un període llunyà. I aquests països que encara les pateixen són eternament tancats en el temps, sense poder avançar políticament. Les societats estamentals, els càrrecs hereditaris o d’origen diví, etc. són conceptes que es van repetint al llarg de la història i semblen no tenir mai fi. Sento una terrible compassió per els habitants d’aquests països que criden que volen llibertat dins del seus caps, perquè, dir-ho obertament pot suposar la pèrdua de la seva vida. Desitjo fortament que aquests crits interns es sentin i acabin amb aquesta situació, però alhora comprenc que podria provocar tragèdies, com sempre que el poble ha fet una revolució.
Tot i així, estem al segle XXI, i sento que aquest món hauria de ser molt més homogeni. L’educació hauria de ser potent i d’igual qualitat en tots els països, també els drets haurien de complir-se de la mateixa manera.
Tot plegat dóna la sensació que Europa viu dins d’una bombolla, una bombolla maca i avançada, però que es nega a ajudar a les bombolles del seu voltant que estan a punt d’esclatar. I això no pot continuar gaire més, hem d’aconseguir, tots els estats junts, que la democràcia triomfi plenament (i no s’utilitzi el seu nom per emmascarar el seu enemic) i que, un cop aconseguida, perduri fins al final dels temps.
Perquè ja no som a l’Antic Règim, estem a una nova era, la de la tecnologia i els avanços. Si no avança també el nostre sistema polític, aconseguirem mai realment progressar com a societat mundial?

La causa de l’estranya interrupció en el regnat de Felip V – MARIA FERNÁNDEZ

Com hem estudiat a classe, Felip V va ser rei d’Espanya durant 1700-1724 i 1724-1746. Vam comentar quin devia ser el motiu pel qual el seu regnat va patir aquesta interrupció el 1724 i després d’una petita recerca he trobat que va ser degut a que el seu fill, Lluís I va ocupar el lloc del seu pare durant el que ha estat el regnat més efímer de la història espanyola (229 dies, 15/01/1724 – 31/08/1724). Lluís I era l’hereu de Felip V i Maria Lluïsa.

Per què Felip V va abdicar? No se sap. Alguns ho atribueixen als seus problemes d’autoestima, de poca energia i depressió que l’impulsaven a preferir anar a la Granja que tenia a San Ildefonso. Les males llengües deien que esperava la mort de Lluís V de França, que, al no tenir descendència, potser li cediria el tron.

Amb només quinze anys, Lluís I es va casar amb Lluïsa Isabel d’Orleans, que patia greus transtorns de personalitat. Aquí hi ha un fragment de com la descriu Wikipedia:

“Luisa Isabel, como reina, se hizo acreedora de fuertes censuras por su conducta extravagante debido al Trastorno límite de la personalidad que padecía. Luisa Isabel se presentaba ante toda la corte sucia y maloliente, se negaba a utilizar ropa interior e intentaba provocar al personal exponiendo sus partes vergonzantes de un modo sibilino. También se dice que rechazaba tocar la comida en la mesa, pero luego se escondía y engullía de modo compulsivo todo lo que encontraba a mano, fuera o no comestible. Su comportamiento parecía empeorar con el tiempo, ya que de la noche a la mañana, se la ve limpiando pañuelos, cristales, baldosas, azulejos y tejidos de toda índole en el palacio. Los súbditos allí presentes ven atónitos cómo la soberana se desnuda, agarra su vestido y se afana en limpiar con él los cristales del salón. Incluso Luis horrorizado ante la situación escribió a su padre:
No veo otro remedio que encerrarla lo más pronto posible, pues su desarreglo va en aumento”.

Com podem veure, Lluís I va estar sempre envoltat de bojos (el seu pare també ho era), així que és molt probable que ell acabés amb més que algun deliri també. El que el va matar, però, va ser la verola, quan ell tenia tan sols 17 anys.

Aquest regnat no és de gaire importància i molta gent no el coneix, no només per la seva brevetat sinó perquè els que realment governaven eren Felip V i la seva esposa des del Real Sitio de la Granja, mentre Lluís s’ocupava de fer festes amb amics.

A la seva mort, Felip V va tornar al tron i l’esposa ara vídua de Lluís I va tornar a França perquè no era d’utilitat i tampoc queia bé a la Cort.

Portumna Workhouse -de Maria Fernández E41

Per començar, bon curs a tots!

Vista exterior

Aquest estiu he anat a Irlanda i m’ha fascinat. Els seus paisatges tot verds menys pel blanc que aporten unes poques ovelles, la pluja i vent constant, els petits pobles amagats entre boscos de pel·lícula i el caràcter dolç i acollidor de la gent.
Després de passar un parells de setmanes pel meu compte (per aprendre anglès) i acollida per una família nativa a Dublin, la meva família va venir també i, amb un cotxe llogat, vam emprendre l’aventura de conèixer Irlanda amb tan sols una setmana.  Cada nit canviàvem de Bed&Breakfast, així que cada nit dormíem en diferents extrems de l’illa. Vam buscar informació dels llocs que podríem visitar però deixàvem una gran part del dia a llocs per descobrir, que ens recomanessin els mateixos irlandesos de la zona. Així podríem descobrir parts d’Irlanda més íntimes i originals, cosa que molts cops costa molt en llocs turístics però que és el que ens agrada.

I, efectivament, el que més ens va agradar van ser coses que no ens esperàvem i que, francament, ens van sorprendre. Potser més endevant faré més entrades d’altres racons irlandesos que m’han semblat interessants, però avui volia parlar sobre la Workhouse de Portumna, ja que, només entrar, vaig pensar: quan comenci al curs haig de fer una entrada al blog sobre això!

 

La tercera nit del nostre viatge vam allotjar-nos a Portumna, un petit poble del centre d’Irlanda amb molt d’encant i al costat d’un llac. El poble ja ens havia robat el cor amb el seu majestuós castell (com tenen tots els pobles irlandesos) i els seus extensos jardins (com tenen també tots els pobles irlandesos) quan la dona propietària del B&B ens va recomanar com a atracció local una “Workhouse”. Ens vam quedar sorpresos perquè no sabíem que era, això de les Workhouses. Per curiositat, vam anar a veure i ens vam trobar amb uns edificis grans, grisos, tristos, que guardaven entre ells uns patis igualment desolats. Fent les nostres hipòtesis abans d’entrar vam arribar a la conclusió de que seria una colònia, com les que es van crear a Catalunya degut a la Revolució Industrial, perquè això era el que ens sugeria al seu nom. Però a l’entrar ens vam endur una gran sorpresa.
Erem els únics visitants, però un grup de guies ens esperaven dintre mentre conversaven alegrement. El guia que se’ns va assignar era el John, un home de tercera edat que des de sempre ha viscut a Portumna i que com a voluntari i per passar el temps ve a ajudar a aquesta associació pertanyent al Galway Community Heritage, que pretén preservar i mostrar la història de la zona de Galway i voltants.

image
Habitació de les dones

Primerament, vam anar a una sala on vam veure una pel·lícula-documental sobre la Workhouse (si algú està interessat en veure’l aquí hi ha l’ Continua la lectura de Portumna Workhouse -de Maria Fernández E41