Fa poc temps, vaig veure una notícia al diari Ara.cat que parlava de les eleccions presidencials africanes que s’estaven fent i el que simbolitzen -que, sorprenentment, és diferent del que signifiquen aquí, als països europeus-. Alguns dels països que acaben de passar per aquest procés electoral o hi passaran abans d’acabar l’any són Bielorússia, l’Aràbia Saudita, l’Azerbaidjan, la Costa d’Ivori o Burkina Faso.
Aparentment, les eleccions són un símbol democràtic que potencia la sobirania nacional, el sistema representatiu i el dret al sufragi. Però en aquests països són tan sols el maquillatge de les dictadures que oculten el seu règim autoritari.
Aquest tema, però, és un tema que per ara els “presidents” d’aquests països tenen al cofre dels secrets i és per això que, tot i que hi ha institucions com “I think tanks” que elaboren cada any rànquings sobre les llibertats del món, sovint no hi ha coincidència plena, perquè per mesurar-les es prenen “valors en termes parlamentaris o socials”, segons explica a l’article Joan Botella, catedràtic i actual degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). I afegeix “la qualitat de la democràcia es mesura també pel tractament que reben dones i minories”.
Per diferenciar la democràcia liberal de les dictadures, un s’ha de fixar en si es consagra la divisió de poders, un procés electoral “lliure i competitiu” i garanteix el respecte als drets civils i polítics de la ciutadania. I és que “guanyar en escons no et converteix en democràcia”.
Segons el rànquing de Freedom House, hi ha un 46% d’estats lliures, un 28% de parcialment lliures i el 26% restant com a directament dictadures.
I un 47% dels dictadors arriben al poder gràcies a successions i eleccions controlades pel mateix règim. L’objectiu final i únic és concentrar i mantenir el màxim de poder sense riscos ni sorpreses.
Tot i això, hi ha hagut tres grans “onades de democratització” que han comportat que, actualment, el 60% de la població del planeta visqui en un règim lliure, mentre que el 40% restant pateix algun dels sistemes autocràtics.
Com estem estudiant a classe, el 1828 marca la primera de les etapes, que dura un segle, i recull el fruit de la Revolució Francesa i l’americana, tot i que les dones i minories ètniques queden al marge del sufragi.
La segona onada democràtica arriba després de les interrupcions de personatges com Hitler, Mussolini o Franco i de la Segona Guerra Mundial quan les potències perdedores -Alemanya, Àustria, Itàlia i el Japó- viren cap a la democràcia.
La tercera i última onada arrenca amb la Revolució dels Clavells de Portugal del 1974. Fins aquell any, tres quartes parts dels estats estaven sotmeses a totalitarismes. Des d’aleshores, una trentena de països s’han democratitzat: Espanya, a l’Amèrica Llatina, les repúbliques exsoviètiques, les Filipines o Corea del Sud, per citar-ne uns quants.
Però encara queden molts països que esperen la seva onada, com Veneçuela, Rússia, Nigèria o el Pakistan.
Personalment, em costa creure que una part tan gran del món estigui sotmesa a dictadures.
Després d’haver-les estudiat a història, em semblen un sistema antic, tinc la sensació que corresponen a un període llunyà. I aquests països que encara les pateixen són eternament tancats en el temps, sense poder avançar políticament. Les societats estamentals, els càrrecs hereditaris o d’origen diví, etc. són conceptes que es van repetint al llarg de la història i semblen no tenir mai fi. Sento una terrible compassió per els habitants d’aquests països que criden que volen llibertat dins del seus caps, perquè, dir-ho obertament pot suposar la pèrdua de la seva vida. Desitjo fortament que aquests crits interns es sentin i acabin amb aquesta situació, però alhora comprenc que podria provocar tragèdies, com sempre que el poble ha fet una revolució.
Tot i així, estem al segle XXI, i sento que aquest món hauria de ser molt més homogeni. L’educació hauria de ser potent i d’igual qualitat en tots els països, també els drets haurien de complir-se de la mateixa manera.
Tot plegat dóna la sensació que Europa viu dins d’una bombolla, una bombolla maca i avançada, però que es nega a ajudar a les bombolles del seu voltant que estan a punt d’esclatar. I això no pot continuar gaire més, hem d’aconseguir, tots els estats junts, que la democràcia triomfi plenament (i no s’utilitzi el seu nom per emmascarar el seu enemic) i que, un cop aconseguida, perduri fins al final dels temps.
Perquè ja no som a l’Antic Règim, estem a una nova era, la de la tecnologia i els avanços. Si no avança també el nostre sistema polític, aconseguirem mai realment progressar com a societat mundial?
