Ja he comentat diversos cops a classe la meva experiència a Bèlgica l’any passat relacionada amb la Primera Guerra Mundial, però he pensat que seria interessant fer un petit comentari al blog perquè tots els interessats sàpiguin de què parlo.

L’any passat, amb el projecte Erasmus+, uns pocs afortunats vam poder visitar Bèlgica i viure una setmaneta amb famílies d’acollida. Principalment, l’objectiu era conèixer més francès, però va resultar que la zona on vam anar estava plena de curiositats històriques relacionades amb la Primera Guerra Mundial.

Comines, la ciutat on ens allotjàvem, estava totalment recontruïda d’ençà que les tropes alemanes van entrar per la ciutat a França (Comines està just a la frontera, de fet, la meitat de la ciutat és francesa i l’altra meitat, belga) i també ho estaven tots els municipis propers.

Entre aquests municipis n’hi havia un que estava estretament relacionat amb aquesta guerra i n’estava ple de petjades i memorials. Es tracta d’Ypres. Tot i que només hi vam estar una tarda, em va cridar molt l’atenció el record d’aquesta lluita que està vivament present a la ciutat tot i haver passat ja un centenar d’anys.
Durant el curt trajecte en cotxe des de Comines, els “meus pares d’acollida” em van estar explicant una mica la història d’Ypres i què anàvem a veure.

Es tractava d’un espectacle en memòria de les víctimes de la zona durant l’entrada de les tropes alemanes. La cerimònia es feia cada dia sense interrupció a l’edifici Menin Gate des del 2 de juliol de 1928 a les 8 del vespre. Inclòs el dia en què les tropes polaques van lliberar Ypres a la Segona Guerra Mundial, la ceremònia va continuar tot i les violentes batalles que s’estaven vivint en altres parts de la ciutat.

No és d’estranyar, doncs, que tanta fe i devoció van provocar en mi una gran sorpresa i admiració al mateix temps. Només entrar al Menin Gate, els meus ulls no podien creure el que veien. Un enorme i altíssim edifici s’aixecava davant meu. Ja era impressionant des de lluny, però, en apropar-me, vaig diferenciar a les seves parets milers de noms propis escrits un darrere l’altre.

Eren els noms dels anglesos o de nacions aliades que van morir a la Salient d’Ypres, una àrea de la ciutat que va presenciar una de les escenes més devastadores de la WWI. Dissenyat per Reginald Blomfield, l’edifici de gegantesques mides era com una llista de tots els desafortunats que havien deixat enrere la seva família i tot el qui estimaven per la guerra. Aquesta llista s’alçava davant meu i acollia a la munió de gent que s’hi acostava amb pas solemne i lent i mirada melancòlica, perduda entre les lletres que s’hi inscrivien, potser intentant trobar algun conegut que ja no era més que pols.

Tot i el gairebé centenar de persones que érem, el silenci fou sepulcral quan una de les noies que estava dreta com nosaltres però a primera fila va fer un pas endavant. Amb el violí sota la mandíbula i els ulls tancats, una melodia dolça i trista alhora va començar a fluir d’entre els seus dits i a ressonar entre les altes parets. Dedicada a totes les persones de les quals només en quedava el nom i el record, tots els oïents vam quedar encisats i, els més afectats, inclòs van deixar caure una petita llàgrima dels seus ulls.

Un cop la música es va fer silenci de nou, cinc persones d’edats diferents i vestits de dol van acompanyar un ram de flors cap a la zona on era costum col·locar-lo i el van deixar suaument, agenollant-se. A continuació, uns soldats vestits com a tals van començar a desfilar: un, dos, un, dos…seguint el seu comandant que els donava ordres. Els presents els vam seguir fins a sortir de l’edifici i llavors vam anar a sopar.

En una setmana de diversió, aquesta experiència va ser com un parèntesi de reflexió que ens va mostrar com de dures i de cruels són les guerres i com pateixen també els que es queden aquí un cop passades, plens de tristesa i de dolor.

Mai oblidaré aquell vespre ni aquell llistat fet de pedra i de ciment que aconsegueix, gràcies a tots els participants plens de bondat i d’empatia, nit rere nit, omplir de vida els noms de totes i cadascuna de les víctimes i recordar les greus consequències que tenen les guerres sobre les persones que, volent o no, s’hi veuen involucrades.

*Imatges tretes d’Internet (les que vaig fer jo, en ser tan tard, són massa fosques i prefereixo que pogueu observar l’edifici òptimament)