Per aquest cap de setmana, havíem de buscar algun quadre relacionat amb la història del segle XIX o XX que ens semblés interessant, i jo he decidit fer l’article d’aquest quadre que he trobat xafardejant per la web del Prado, un homenatge a Carles IV i la seva família fet per Vicente López d’estil neoclàssic utilitzant la tècnica de pintura a l’oli.

Hi ha diversos aspectes que m’han cridat l’atenció, a continuació us en faré un petit resum personal.

Un d’ells és el personatge central de l’obra, el Rei en aquells moments, Carles IV. Un borbó que va tenir la mala sort de rebre la corona espanyola al segle XVIII-XIX, just quan els fonaments absolutistes van començar a trontollar sense esperances de millora.

Es podria dir que va tenir molt mala sort. El seu ascens a la corona de 1759, en comptes de ser de pel·lícula i honorable, va ser degut a que el seu germà gran tenia problemes mentals i, tot i que en un principi tenia uns propòsits reformistes i unes altes expectatives que començaven designant l’il·lustrat Comte de Floridablanca primer ministre, amb la Revolució Francesa de 1789 fent-li pessigolles i apressurant-lo, va superar-lo la pressió i les ganes de canvi d’una població fins aquell moment adormida i conformista.
L’esclat d’aquesta revolució que tocava ben d’aprop va canviar totalment la política de l’estat i el poder va anar canviant de mans entre Godioy, Saavedra i Urquijo.
El pobre rei titellla, va veure devallar el seu veí francès i va veure’s obligat a pactar amb Napoleó i participar així en moltes guerres com a aliats.
Napoleó, es va afegir a la moda d’utilitzar al pobre rei, invitant-lo i convencent-lo perquè li entregués la corona espanyola, que a continuació va lliurar al seu germà José Bonaparte. A més de prendre-li la corona, li va prendre la llibertat i va romandre el seu presoner fins la derrota de l’emperador, quan van haver-se d’exiliar a la cort papal de Roma fins la seva mort, al 1819.

En assumptes amorosos, tampoc va ser gaire afortunat, ja que la seva dona, Maria Lluïsa de Parma, l’enganyava clarament amb el primer ministre Manuel Godoy, qui manava a l’ombra sense deixar involucrar a penes al mateix Rei.
Els seus fills, per l’altra banda, tampoc van ser-li fidels. L’hereu, Fernando VII, va encapçalar la conspiració de la Conjura de l’Escorial, que pretenia la substitució de Godoy i la destronació del seu propi pare.

Durant el seu regnat, una de les coses que sí que es varen potenciar foren les arts. Era violinista aficionat i va rodejar-se de músics talentosos. Va nombrar Goya pintor de la Cort i va mostrar gran interès per la pintura, creant una pròpia acadèmia. Potser en això pensava mentre feia de model per Vicente López, en aquest voler i no poder interior que sentia, el fet de tenir a les mans un càrrec tan desitjat i preferir, en canvi, estar en l’ambient privilegiat dels grans artistes i aprendre els seus passos.

En l’homenatge que la Universitat de València li fa el 1802 amb aquest quadre, es mostra el monarca, la seva família (la seva esposa Maria Lluïsa, els prínceps d’Astúries Fernando VII i María Antonia, els Reis d’Etrúria Lluís i Maria Lluïsa i els infants Carlos María Isidro i Francisco de Paula) i una versió de la Universitat encarnada en una jove matrona que presenta a la família real les diferents Facultats: Teologia, Dret, Filosofia i Medicina. També les acompanya la deesa Minerva que senyala la Pau, la Victòria i l’Abundància, que sobrevolen la recepció amb significat simbòlic.
Aquest regal es pot entendre com una mostra d’apreci que adula la família reial i la deixa en un nivell insuperable, igualat amb déus i deeses. A més a més, els desitja Pau, que només devien trobar un cop exiliats ja que el seu mandat va incloure moltes guerres, Victòria, que només l’ha acompanyat en quadres, i abundància, que li va aparèixer en vagades que la muller li havia estat infiel i, a jutjar pel quadre, en els peus de porc que menjava cada tarda.

Si pensem una mica en el que representa el quadre, els Reis no devien para gaire atenció als assumptes, ja que, mentre la “Universitat” els parla, ells miren indecisos cap un altre costat. Semblen fixar-se en un altre punt de la sala. Un altre detall curiós és la semblança del Rei del quadre amb l’antic rei don Juan Carlos i també la semblança del Rei i la Reina del quadre, ambdós amb un clot a la barbeta i uns llavis fins dibuixant un mig somriure. L’home, però, no porta tots els complements que té Maria Lluïsa, tot fent gala de la femeninitat i elegància que es respirava pel castell. Les seves vestimentes llargues i aparatoses d’època mostren una gama de colors clars i lluminosos, deixant entreveure la puresa i benestar de l’aigua, que s’oposa al vermell potent del sofà, coixins i cel, tot deixant veure el luxe i el poder que els envolten.

Aquests colors quasi transparents reafirmen la seva presència com estàtica, sense moviment, en comparació amb els altres personatges no pertanyents a la família que es mouen i semblen actuar més vivament. Pot ser que fagi referència a la seva manera de governar, tot esperant rebreu-ho tot fet? La seva mirada perduda realment espera que caigui un miracle del cel i els ajudi a passar aquest mal tràngol? Aquest ninot de peluix plantat al mig com un estaquirot s’ensuma tot el que passarà durant el seu regnat o pensa realment que els del cim de la piràmide social no són uns interessats encegats per ànsies de poder?

Tot i que mai sabrem si la mala fortuna de Carles IV va ser realment per la seva mala sort, per la malícia externa que podia amb un bon home o per un home estúpid a qui li anaven amples les responsabilitats i preferia omplir-se el cap d’art i bona poesia que d’obligacions reials, la seva biografia ens indica que aquest personatge és el que realment suggereix el quadre, un homenot d’ulls distrets i somriure beneit, a qui, tot i les bones intencions inicials, va engolir el poder.