
Ahir mateix, vaig anar amb la meva tieta al pis de la seva sogra, que va morir fa tres anys. Vam estar guardant les seves pertinences en caixes per donar-les posteriorment. Cal dir que ella sempre havia estat una dona immensament culta a qui sempre he admirat per la seva gran saviesa. Li encantava llegir, la qual cosa mostren les seves prestatgeries, a vessar de llibres de totes les époques, tant actuals com de llom descolorit i pàgines morenes que cauen al mínim moviment. Entre els del segon grup, en vaig trobar un que em va cridar especialment l’atenció. Petit com el palmell de la mà i de portada lila com el raïm que hi té dibuixat, es tracta d’un llibre de la col·lecció “Microcosmos”, del cèlebre Enrique Heine (Heinrich Heine), un poeta i assagista alemany del segle XIX. El llibret és d’una edició del 1919, però mostra els pensaments del que m’atreviria a dir un dels filòsofs romàntics més destacats, així com les seves opinions sobre temes molt variats en les 100 pàgines de reflexions personals que conté. A través de la seva lectura, un és capaç de posar-se a la pell de Heine i adonar-se del seu patiment.
En llegir-lo, s’aprecia la clara admiració que sent l’autor cap als anglesos degut als seus avenços tècnics: “En Inglaterra los hombres nos producen el efecto de máquinas, y las máquinas el de los hombres” (tot i que, en aquest fragment, l’admiració sembla adquirir un to crític). I, sobretot, cap als francesos: “El pueblo francés es comparable a un gato: aunque caiga de muy alto siempre cae en buena postura” o “A veces me ha parecido que el cerebro de los franceses está, igual que sus cafés, cubierto interiormente de espejos, de suerte que la idea más pequeña se multiplica dentro de ellos hasta lo infinito”. No és d’estranyar, doncs, que jo pensés que ell era d’origen francès. Però, després de consultar la wikipedia, resulta que és d’origen alemany, justament la nacionalitat contra la qual no para de llençar bo
mbe
s durant tot el llibre: “Los alemanes no tienen necesidad de libertad ni de igualdad: Alemania es un pueblo soñador que vive en el pasado y en el porvenir, mas no en el presente” o “Los alemanes igual que su cerveza, pierden mucho al ser exportados”. Tot i que, segurament, aquest odi és degut a que Heine és jueu i d’idees polítiques totalment oposades a les que governaven Alemanya, el qual li va costar l’exili: “Ahí donde se queman libros se acaba quemando también seres humanos”.
Alguns dels temes que tracta són la literatura, incloient-hi una reflexió de Don Quijote de la Mancha on hi expressa que un llibre, depenent de l’etapa de la vida en que el llegeixis, t’aporta uns sentiments o uns altres. La música el fascinava enormement, utilitzant-la molt com a tema. La defineix com un miracle, format per dues ales: l’esperit, el qual necessita mesura i temps, i la matèria, la qual prescindeix d’espai. I aquestes dues ales volen sobre nostre i ens toquen a un i a altre sense excepció, acariciant-nos.
Els sentiments i les malalties també tenen molta importància al llarg de tot l’escrit, acabant amb unes reflexions de quan ell està malalt, abans de morir. Va estar 8 anys cec i amb paràlisi, sense poder aixecar-se del llit. Es creu que va ser esclerosi múltiple. En els últims paràgrafs del llibre s’aprecia el seu dolor i la impotència que sent en tenir una malaltia que el consumeix, sense poder fer-hi res per evitar-ho. Fou en els últims moments de vida que digué una de les seves frases més famoses, dirigida a la seva dona: “Dios me perdonará, es su oficio“.
Però, sense dubte, la religió i la història/política és el que més comenta Heine. Potser és degut a que tenien un paper molt important a la seva vida. Recordem la seva condició jueva, la qual l’havia dut a ser un polític actiu, simpatitzant del socialisme utòpic, moviment precedent al marxisme, estudiat a classe. És per aquests temes més polítics que m’ha semblat bona idea comentar algunes de les seves reflexions, ja que ell va viure tot el que estem estudiant però no com un observador, sinó com un protagonista. Pensarà igual que nosaltres, o és com el Sol, que des d’aquí sembla càlid i bonic però des de dins és abrasador i crema a tot i tothom sense pietat?
1r concepte: REVOLUCIONS
“Cuando la cultura intelectual de un pueblo, son su resulta de costumbres y necesidades, no está en armonía con las instituciones políticas, se alza contra estas un combate que recibe el nombre de revolución. Y mientras esa armonía de la cultura, las necesidades y las costumbres no se establece por completo, la enfermedad del cuerpo social subsiste; y aun cuando el pueblo, fatigado por la excitación, caiga a veces en un marasmo* engañoso, pronto la fiebre lo vuelve a erguir, y, arrancándose las vendas más reciamente anudadas y las sedas enlazadas más suavemente, vuelve a luchar hasta lograr el triunfo de las instituciones no creadas de él, sino nacidas de él”.
*Paralización
És una definició molt diferent a: Una revolució és una transformació profunda que comporta un canvi important en la política, la societat o la indústria (poden anar relacionades). Però, personalment, crec que són definicions igual de correctes i veritables. Una més sensacionalista i emocional i l’altra més freda i esquemàtica. Podria aplicar-s’hi perfectament el símil d’una moneda vora el foc. Una cara sent escalfor i inclòs pot començar a desfer-se, mentre que l’altra només sap el que senten les seves orelles i allò que endivina segons el que sent, les brases que espeteguen li suggereixen el que està passant. Si cada cara de la moneda expliqués la seva experiència, utilitzarien maneres i paraules molt diferents, tot i referir-se al mateix esdeveniment.
2n concepte: ABSOLUTISME vs. DESPOTISME
“La doctrina del poder absolutista es tan defendible como cualquier otra opinión política, y nada más absurdo que confundirse con el despotismo. El déspota obra arbitrariamente, según su capricho; el príncipe absoluto procede guiado por sus luces y por el sentimiento de deber. El carácter de la protestad del rey absoluto radica en que todo se realiza teóricamente en el Estado, por su voluntad particular; pero como exiten pocos hombres que tengan una voluntad particular, ocurre que los cortesanos más próximos al rey goviernan por este”.
En aquest fragment, Heine fa una comparació d’aquestes dues doctrines aportant-hi el seu toc d’humor. Tot i que comença dient que l’absolutisme és tan vàlid com qualsevol altra doctrina, acaba deixant-lo verd, així com tampoc sembla entusiasmar-li la idea del despotisme. Segons l’estudiat, el poder absolutista és quan el rei domina tots els poders (legislatiu, executiu i judicial) i es creu que ha rebut aquest poder per gràcia de Déu. El despotisme és un poder absolut però tot intentant educar al poble: Tot per al poble, però sense el poble.
Tot i que hem estudiat que el despotisme continua sent absolutista, l’autor subratlla com de diferents són ambdues formes de governar i com de “veritables i transparents” les considera.
3r concepte: EL PODER DE LA CORT
“El arte de la corte consiste en endurecer el corazón de los reyes sensible y en dulcificar los reyes de carácter acre de modo que se presten a todos los juegos y actitudes, a semejanza de los leones de Mr. Martín. Y, como este sabe domar al rey de la selva iniciándole durante la noche con mano furtiva en los vicios ciudadanos para que al día siguiente esté dócil y debilitado, así los cortesanos poseen el arte de domar a los reyes de los hombres, valiéndose de enervantes placeres; y cuando surge un monarca demasiado independiente o altivo, lo debilitan valiéndose de las amantes, de los cocineros, de los cómicos, de las músicas voluptuosas, de los bailes, y, en fin, yendo hasta su anulación por todos los fáciles caminos de los sentidos.”
Aquesta crítica tan sincera que revela sense cap mena d’escrúpols, ens fa qüestionar-nos la vida i decisions de tot rei de l’època. El tema de les corts no és gaire tractat en estudiar història i, segons Heine, han tingut un paper molt més important en les decisions preses que molts dels reis de l’època. Però ja se sap, molts polítics d’abans, d’ara i de sempre, són tan sols ninots de palla, perquè el que un vol no sempre és possible, les bones intencions no ho són tot quan es tracta de governar un país. Sempre hi haurà gent molt poderosa de la que, inclòs un cap d’Estat o un rei depenen. Pot semblar injust, però també és inevitable.
4t concepte: NAPOLEÓ
“Napoleón no procedió nunca ni como revolucionario ni como reaccionario: su acción, producto en todo instante de las dos tendencias que se reunían en él, fué siempre sencilla y grande, sin ásperas convulsiones de inseguridad, tranquila y segura como la naturaleza misma”
Mostrant així el respecte que sent pel gran líder francès, li atribueix un mandat senzill però gran i amb pas ferm. Les dues tendències que es reuneixen en ell, podrien referir-se a l’aspecte militar i expansiu del seu mandat i al desig de l’educació dels francesos que tenia Napoleó, qui va crear els Liceus francesos. Tot i que és una interpretació totalment subjectiva.
Els origens de Napoleó, com hem partlat a classe, eren totalment humils i des de 0. Aquest és un dels punts que Heine admira del coronel victoriós. Però, si ho pensem una mica, aquesta evolució també la va tenir un altre líder de la història, Hitler. Heine i Hitler no van coincidir en la línia del temps, però m’arriscaria a dir que no haguessin estat gaire bons amics i que les boniques paraules cap a Napoleó no les rebria el cap alemany tot i compartir orígens.
Reflexions com aquestes omplen les pàgines d’aquest llibret que tinc entre les mans i que considero un tresor,p que ha viatjat en el temps per caure, per casualitat o per sort, sobre meu. La veritat és que el venguin avui en dia. De fet, aquestes pàgines semblen a punt de fer-se pols, però contenen tants secrets i curiositats! Em sap greu no poder-ne compartir més amb vosaltres, però com a mínim heu pogut fer un tastet dels Pensaments de Heine. I, us asseguro que, tot i ser una lectura que pot semblar pesada i complicada, el to crític i burlesc de l’autor aconsegueix que una se submergeixi en la seva vida sense tenir-ne intenció, que una sigui capaç de conèixer-lo i entendre’l sense tenir res en comú. He arribat a sentir la seva ràbia en llegir les seves paraules crítiques o la seva impotència durant la malaltia que esdevé tranquil·litat en deixar la vida. I això ho ha aconseguit sense necessitat d’imatges, com cal en una pel·lícula, ni en forma de descripcions, com és el cas de la novel·la, sinó en forma de pensaments i inquietuds, quelcom molt més bàsic, senzill però sincer i meravellós, ja que aquests són el que ens fan ser realment qui som.