Per començar, bon curs a tots!

Aquest estiu he anat a Irlanda i m’ha fascinat. Els seus paisatges tot verds menys pel blanc que aporten unes poques ovelles, la pluja i vent constant, els petits pobles amagats entre boscos de pel·lícula i el caràcter dolç i acollidor de la gent.
Després de passar un parells de setmanes pel meu compte (per aprendre anglès) i acollida per una família nativa a Dublin, la meva família va venir també i, amb un cotxe llogat, vam emprendre l’aventura de conèixer Irlanda amb tan sols una setmana.  Cada nit canviàvem de Bed&Breakfast, així que cada nit dormíem en diferents extrems de l’illa. Vam buscar informació dels llocs que podríem visitar però deixàvem una gran part del dia a llocs per descobrir, que ens recomanessin els mateixos irlandesos de la zona. Així podríem descobrir parts d’Irlanda més íntimes i originals, cosa que molts cops costa molt en llocs turístics però que és el que ens agrada.

I, efectivament, el que més ens va agradar van ser coses que no ens esperàvem i que, francament, ens van sorprendre. Potser més endevant faré més entrades d’altres racons irlandesos que m’han semblat interessants, però avui volia parlar sobre la Workhouse de Portumna, ja que, només entrar, vaig pensar: quan comenci al curs haig de fer una entrada al blog sobre això!

La tercera nit del nostre viatge vam allotjar-nos a Portumna, un petit poble del centre d’Irlanda amb molt d’encant i al costat d’un llac. El poble ja ens havia robat el cor amb el seu majestuós castell (com tenen tots els pobles irlandesos) i els seus extensos jardins (com tenen també tots els pobles irlandesos) quan la dona propietària del B&B ens va recomanar com a atracció local una “Workhouse”. Ens vam quedar sorpresos perquè no sabíem que era, això de les Workhouses. Per curiositat, vam anar a veure i ens vam trobar amb uns edificis grans, grisos, tristos, que guardaven entre ells uns patis igualment desolats. Fent les nostres hipòtesis abans d’entrar vam arribar a la conclusió de que seria una colònia, com les que es van crear a Catalunya degut a la Revolució Industrial, perquè això era el que ens sugeria al seu nom. Però a l’entrar ens vam endur una gran sorpresa.
Erem els únics visitants, però un grup de guies ens esperaven dintre mentre conversaven alegrement. El guia que se’ns va assignar era el John, un home de tercera edat que des de sempre ha viscut a Portumna i que com a voluntari i per passar el temps ve a ajudar a aquesta associació pertanyent al Galway Community Heritage, que pretén preservar i mostrar la història de la zona de Galway i voltants.

Primerament, vam anar a una sala on vam veure una pel·lícula-documental sobre la Workhouse (si algú està interessat en veure’l aquí hi ha l’enllaç:  https://youtu.be/TAoXOYi4o-8 ).
Em va sorprendre quan van dir que, a finals del segle XVIII hi havia 2,3 milions de gent pobra a Irlanda quan el nombre d’habitants era de set milions. Per posar solució a aquest problema, Anglaterra va crear “The Poor Law Act”, que va dividir el país en 163 Unions i a cadascuna hi van col·locar una Workhouse.
La Workhouse de Portumna va obrir l’any 1840, al començament de la “Great Famine” irlandesa, una epidèmia que s’agafava a través de les patates (el principal aliment que es conreava), i que va acabar amb la vida de un de cada vuit habitants d’aquella época (1 milió). Molts dels que van sobreviure, no tenien suficients recursos econòmics per viure, així que decidien entrar a la Workhouse, simplement per intentar no morir de fam.
Estava dissenyada per 80.000 persones, 50 nous entraven cada dia. També en morien molts per diferents malalties.
És curiós que si volies entrar a la Workhouse, havies d’entrar amb la teva família. Però, des de bon començament els membres es separaven i ja no es tornaven a veure mai més (només si els fills tenien menys de dos anys podien quedar-se amb la mare). Hi havia un edifici on dormien, un on menjaven i una escola i pati per les noies fins 15 anys, a part, el mateix pels nois, a part un edifici on dormien, un on menjaven i una sala de rentar roba per les dones i, a part, el mateix pels homes. Per menjar, durant un dia, només menjaven dos bols d’una massa feta amb llet i patates i després també un tros de pa i aigua. En el cas dels nens eren tres bols diaris. Segons el que ens van explicar, el govern anglès havia decidit donar el menjar just, el menjar que tindria un pobre i sense excedents.
Un altre fet rellevant és l’arquitectura de l’edifici. L’arquitecte va ser un noi de vint-i-pocs anys però molt astut perquè va dissenyar uns sistemes de ventilació per les habitacions molt ben aconseguits (tot i que a l’hivern feia que fes més fred) i també de lluminositat. Hi havia també un edifici separat que era l’hospital, tot i que només dues de les noies que hi treballaven eren infermeres professionals. La resta eren dones que s’allotjaven allà i s’oferien voluntàries. Els residents també s’ocupaven de tasques de jardineria, netejant cases de la ciutat o fent tasques manuals. Però no treballaven gaire per no competir amb altres empreses.
Alguns dels fets curiosos que em van sorprendre van ser:
-La poca quantitat de personal: Només hi havia treballant els encarregats (un a cada secció) un cuiner (un a cada secció), les dues professores (una en cada una de les seccions infantils) i les dues infermeres.
-A l’entrar els hi feien una entrevista i només si els veien realment entre la vida i la mort els permetien entrar. A l’entrar, els hi donaven un bagul per tot el temps que estiguessin aquí. N’hi havia un de mostra i no hi havia gaire més que tres mudes, dues pastilles de sabó, un parell de sabates i recanvis de roba interior.
-Quan algú feia una infracció havia de passar la nit (o més, depén) a l’habitació dels castigats, que estava al costat dels lavabos (l’olor devia ser terrible) on no hi havia més que un llit de pedra.
-Molts dels interns tenien problemes mentals i la convivència era realment difícil.
-Alguns dels joves eren enviats a altres països com a Austràlia o Estats Units. El John ens va explicar que alguna gent, sobretot d’Austràlia, s’ha posat en contacte amb ells perquè van descobrir que els seus antepassats provenien d’aquesta Workhouse.

Vers el 1920 la Workhouse de Portumna van deixar d’utilitzar-se degut al creixement d’hospitals locals i la importància de les associacions eclesiàstiques que ajudaven als pobres.

Quan vaig acabar la visita i després de recòrrer totes les sales i escoltar les històries que s’amagaven rere els seus murs, estava súper sorpresa. Em costava d’imaginar que en menys d’un segle la vida en aquell país hagués canviat tan radicalment (actualment, la qualitat de vida a Irlanda és excel·lent). I m’imagino que la vida devia ser complicada allà dins, però aquella gent era l’únic que tenia. Sé que alguns irlandesos estan a favor i altres en contra de les Workhouses però jo crec que com tot a la vida, té aspectes dolents i bons. Viure sola entre gent que del·lira i mor diàriament devia ser desagradable, així com separar-se dels éssers estimats. Però, o els separava un guàrdia vestit d’uniforme amb accent anglès o els separava la mort. Tampoc tenien gaire alternativa. A més, sempre podien marxar si volien (les altes muralles eren perquè no entrés gent, no perquè no sortís) i de fet era el que el sistema volia, que la gent sortís abans d’envellir. Com sabien que com a mínim durant la seva estància si ells o els seus fills es posaven malalts tenien accès a sanitat, no s’ho pensaven gaire. Però m’omple de pena que tantíssima gent hagi hagut de passar per aquesta situació.