Els orígens del catalanisme els hem de buscar al segle XVIII, després de la derrota de 1714. La consciencia nacional dels catalans es va mantenir viva al llarg de tot aquell segle, encara que hi hagués una política castellanitzadora de la monarquia borbònica.

Durant aquest període, podem parlar de un catalanisme cultural, amb consciencia de catalanisme, d’un patriotisme lingüístic… No es tractava en absolut d’un catalanisme polític. Una sèrie de sentiments es van anar accentuant a mida que en Catalunya es desenvolupava una renovació econòmica que va desembocar a una revolució industrial.

Aquest pas es va mantenir al llarg de tot el segle XVIII, considerat el segle de la decadència catalana, i va estallar en determinats moments. Els moments mes clars van ser les dues invasions del territori català, la primera durant la “Guerra Gran” (1793-1795) i la segona durant la “Guerra de la Independència” (1808-1814)

En 1899, el Partit Carlista va aprovar un Projecte d’Estatut de Autonomia de Catalunya. Valentí Almirall convoca el Primer Congres Catalanista (1880) que es va celebrar a Barcelona amb la assistència de representants de totes les tendències del catalanisme. Almirall va publicar “Lo catalanisme”, on exposava, de forma sistemàtica la seva doctrina política.

L’any següent, en una reunió celebrada a Manresa, els membres de la ‘Unió Catalanista’ van redactar les Bases de Manresa (1892). Un document que concretava el programa polític del catalanisme conservador i que, durant força temps, va ser considerat el punt de partida del catalanisme polític.