Arxiu d'etiquetes: posguerra

General, POLÍTICA, SOCIETAT, TERCER ESO

La Guerra Freda i el Mur de Berlín -Marina Moreno i Maria Fernández E31

1 comentari

A l’assignatura de ciutadania hem estat treballant les societats democràtiques del segle XX i XXI. Últimament hem parlat de la Guerra Freda i de la Caiguda del Mur de Berlín i com que són temes que també hem treballat a classe de socials (a la pel·lícula del Señor de la Guerra, per exemple), hem pensat resumir les idees que tractades i informació que hem trobat per Internet.

La Guerra Freda (1947-1991) va ser un enfrontament tàctic i no declarat entre la Unió Soviètica i els Estats Units (juntament amb els seus respectius aliats). Va començar després de la Segona Guerra Mundial i no va incloure ofensives militars, sinó que estava basada en l’amenaça, en l’intent per expandir les àrees d’influència, en la tensió entre les dues grans potències que dominaven el món en aquell moment i que el separaven en dos costats, l’Est (URSS) i l’Oest (EEUU) i alhora el separaven en dos blocs, el capitalista (EEUU) i el comunista (URSS). El primer bloc unia els països amb l’OTAN i el segon, amb el Pacte de Varsòvia.

Entre aquests dos blocs hi havia molta competència en tots els àmbits. Això va afavorir l’espionatge per tal d’obtenir informació confidencial de l’altre bàndol i la Cursa espacial, que és la competició entre EEUU i l’URSS per a l’explotació de l’espai, que va començar el 1957 amb el llançament de l’Spútnik (URSS) i que va esdevenir un mitjà eficaç de propaganda per a les dues superpotències. Així, la Guerra Freda va ser un enfrontament polític, ideològic, econòmic, tecnològic, militar i informatiu. Tot i que aquesta competitivitat va impulsar una millora científica, tecnològica i intel·lectual, és indiscutible que la Guerra Freda va separar el món en dos grans blocs i algunes ciutats, com Berlín, van patir una gran fragmentació social, tot anant en contra dels drets humans i la llibertat ciutadana.

Finalment, la Guerra Freda va acabar el 1991 degut al cop d’Estat a l’URSS (1991) i el desmembrament (separació en diferents països) de la Unió Soviètica que va provocar la caiguda del comunisme.

El final de la Guerra Freda va coincidir poc després de la caiguda del Mur de Berlín (1989).
El Mur de Berlín separava la capital d’Alemanya en dos costats, l’Est i l’Oest. Tan Alemanya com Berlín va ser dividit en quatre zones o sectors (controlats i administrats per l’URSS, Estats Units, Regne Unit i França, respectivament), així que la ciutat va convertir-se en un centre d’espionatge entre els dos blocs. Abans de que el bloc oriental decidís construir el mur, els habitants de l’Oest (el costat ric, que s’anava convertint en un estat federat alemany) freqüentaven el costat Est perquè allà els productes els hi sortien més barats. Per l’altra banda, els habitants del costat Est (el costat més pobre, que esdevenia la capital de la República Democràtica) sortien perjudicats pel canvi de moneda i, per tal de deixar de ser pobres, van començar a traslladar-se a l’altre costat. Així va ser que el bloc oriental va decidir construir el Mur, per tal d’evitar que sortissin més persones i béns. La construcció del Mur es va dur a terme en secret i a l’acabar van omplir les seves parets amb forces de seguretat, sobretot al costat Est. Molta gent va intentar saltar-lo, no només pel mateix Mur, sinó també pel filferro espinós que tenien alguns carrers o per les finestres de les cases contigües a la frontera.

Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat mentre fugien cap a l’Oest i com a mínim hi va haver 238 morts incloent-hi els morts en accident. Tot i això, les dades exactes són confuses.

El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del 1989, després de més de 28 anys alçat. Abans de la seva caiguda, es van dur a terme diverses manifestacions i protestes. Però el detonant va ser una conferència de premsa del membre del Politburó (màxim òrgan executiu del partit comunista), de Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per televisió i vista per la majoria de gent. Al final d’aquesta conferència va llegir un document que no estava aprovat encara i que deia que el reglament de visats canviava i que a partir d’aquell moment ja es podria viatjar d’un costat a l’altre del mur. La ràdio i televisió de l’Est van començar a emetre notícies com: “El Mur és obert”. La policia frontera no havia rebut ordres oficials, però per la pressió de les masses van començar a aixecar les barreres de tots els passos. Això va ser retransmès en directe per televisió en directe i va fer que encara sortís més gent i creués la frontera, sense control. A l’Oest, els de l’Est van ser molt ben rebuts, van donar cervesa de franc als bars propers al mur i van fer desfilades de cotxes tocant la botzina. Al saber la notícia, els diputats i diputades del Bundestag de Bonn (Parlament alemany) van interropre la sessió que estaven fent i van començar a cantar espontàniament l’himne nacional.

La caiguda del mur de Berlín va ser un esdeveniment excepcional de la història de la humanitat que va significar la reunificació d’Alemanya i un símbol del triomf de la llibertat. Tot i això, encara hi ha diferències entre ambdos costats d’Alemanya i en el pla econòmic, la unificació va exigir als alemanys de l’Oest una gran contribució econòmica i als alemanys de l’Est un gran esforç per adaptar-se a les condicions de treball i de vida.

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

Anécdotas en tiempos de guerra, Queralt Hidalgo Haro y Roger Barrull Pérez, B-21

2 comentaris

Estos días estamos tratando en clase temas relacionados con el final de la Guerra Civil española y el inicio de la Posguerra.

Nos pareció muy buena idea preguntar a nuestros mayores por anécdotas familiares de esas etapas, y las queremos compartir con vosotros para poder así implicarnos y entender que estos sucesos y consecuencias afectaron a todos de un modo u otro.

Los nacionales iniciaban partidas para buscar a los que tenían ideales diferentes a los suyos. Una vez los encontraban los ejecutaban. No solo se asesinaba a los que se sabía que tenían ideologías políticas diferentes, sino que se acababa con cualquiera que pasase por su camino. Más tarde, estas mismas partidas se llegaron a realizar en los mismos vecindarios.

Los exiliados con destino francés, tenían que atravesar los Pirineos para llegar al país vecino. Llegaban muertos de hambre y cansancio, por lo que arrasaban con los pueblos por donde pasaban, dejando a sus agricultores y ganaderos en la miseria. Los aldeanos, a partir de ahí, escondían al ganado para evitar que acabasen con él.

Pero cuando el hambre no acababa con los exiliados, lo hacía el extremo frío, ya que apenas iban preparados para las bajas temperaturas de los montes pirenaicos.

Una vez en el exilio, los franceses los esperaban para internarlos, en su mayoría en campos de concentración en las playas del este. Esto se debía a que el número de exiliados era exagerado. Cientos de miles de refugiados llegaron a Francia sin saber adónde ir, sin saber qué hacer, sin saber cómo vivir.

 

QUERALT:

Uno de mis bisabuelos (Antequera), estaba en el río con un remado de ovejas cuando su esposa vio como se aproximaban unas tropas franquistas. Ella, asustada, llamó a mi bisabuelo y lo escondió en la parte de atrás de la casa para salvarle de la crueldad de las tropas nacionalistas. Él se abstenía de tener una opinión política, pero por la ley de “sino estás conmigo estás en contra de mi”, los reflejos de mi bisabuela lo salvaron de una muerte injusta, como tantas ya se produjeron.

Hay dos cosas que realmente me han impresionado de lo que me han contado, porque nunca te imaginas que has llegado a tener este conflicto tan cerca de ti.

–  Uno de mis bisabuelos (de Ronda) fue rojo y murió en la Guerra Civil defendiendo sus ideales. Mi tía abuela conserva una caja de esa época que le enviaron los compañeros de pelotón de mi bisabuelo poco después de la muerte de este. En la caja se encuentra una banda con la bandera republicana que lleva inscrita la frase: “Vengaremos tu muerte” y también se encuentran unas cuantas pesetas.

– Los abuelos de mi madre (Antequera) eran carpinteros. Asustados por el panorama de muerte y represión, se propusieron huir de España, con la mala suerte de que por la ruta que seguían para huir se encontraron con tropas nacionalistas, que acabaron con ellos sin piedad. 

Por último, hablé recientemente con mi tia abuela, y me confesó, que a pesar de que hayan pasado 75 años desde la Guerra Civil Española, si volviera a suceder una, pasaría exactamente lo mismo: los hermanos venderían a los propios hermanos, la represión sería extrema, volvería a provocarse un baño de sangre de inocentes…

Lo que nos lleva a la conclusión de que pese a todas las innovaciones culturales y tecnológicas, la locución latina “homo homi lupus” (el hombre es un lobo para el hombre) sigue y seguirá siendo cierta.

 

ROGER:

Hace varios años hablé con mi abuela materna sobre cómo vivió la guerra, el final de esta y la posguerra. En general no tuvo muchas anécdotas que contar, pero una de ellas, la que recuerdo con mayor claridad, fue la siguiente.

Cuando empezó la guerra, el 17 de julio de 1936, ella tenía solo 6 años. Era una niña que disfrutaba de una buena infancia y de una buena vida. A principios de 1939, durante los bombardeos de Barcelona, su familia se vio enormemente sorprendida. Sonó la alarma de bombas y corrieron hasta el refugio más cercano. Mi abuela me explicó también que se refugió en el sótano de una masía de Hospitalet.

También me contó que durante el final de la guerra y las primeras semanas de la posguerra pasó bastante hambre, cosa que se dio en general. Una vez pasada esa época no tuvo el más mínimo problema político.

También debo decir que un tío abuelo de mi madre, Manuel Samper Morales, decidió exiliarse en Francia, ya que era de ideología comunista y su vida peligraba en España. Lo curioso es que mi bisabuelo Tomás Pérez Garrido, el abuelo paterno de mi madre, fue guardia civil, y no conocemos detalles de la relación entre los cuñados, aunque se puede deducir que no podría ser demasiado mala, ya que ejerció durante la II República.

La conclusión que saco de todo esto es que, por suerte y dentro de lo que cabe, provengo de una familia bastante neutral. El único conflicto que ha habido es el de mi tío bisabuelo, que tuvo que huir, pero nada más.