Arxiu d'etiquetes: política

LA CRISI FINANCERA DE GRÈCIA – PER MARIA FERNÁNDEZ I MARINA MORENO E-31

Hem fet aquesta entrada al blog perquè l’altre dia a classe ,ens vas parlar sobre la la crisi financera de Grècia .

La crisi ecònomica de Grècia es va donar a terme després de la crisi financera d’Estats Units ( a l’any 2007). A conseqüècia d’aquesta crisi ,el preu per pagar  el deute es va disparar, és a dir, el govern grec va donar una  ajuda ecònomica al FMI (organització internacional encarregada de vigilar el sistema financer global) amb la finalitat d’evitar la suspensió dels pagaments. L’atenció financera internacional es va mostrar sobre Grècia en les primeres semanes de 2010, ja que pensaven que Grècia ocultava era d’un deute de 12’7 % ( no un 3’7% que era el que pensaven abans, encara que mai s’ha pogut saber la cifra real) . Papandreu ( primer ministre del PASOK) va afirmar la falsificació que va ser produïda durant els governs del ND (partit polític de Grècia, Nova Democràcia) i el banc Goldman Sachs. Les condicions del préstec va portar al govern grec a aprobar una sèrie d’importants retalls polítics socials ( van disminuir el sou de 600.000 treballadors en un 10%, un 30 % del salari en el Nadal i un augment de l’edat de jubilació. A part , l’IVA va pujar un 0’5% i un 2% a productes com l’alcohol i el tabac.

No obstant això, el deute va seguir augmentant considerablement ( degut a les mesures de poder, que van provocar una depressió econèmica amb taxes de creixement negatiu del PIB) . El govern de Grècia es va tonar a imposar a la suspensió dels pagaments i es van veure obligat a demanar un altre rescat (aquesta vegada en mans de la Unió Europea ,2011). Les mesures que es van prendre referents aquest segon rescat són les següents:

  • 30.000 persones van ser acomiadats o jubilats
  • Els jubilats de menys de 55 anys van perdre un 55% de l’import de les seves pensions.
  • Van disminuir els salaris públics amb un 15%.
  • Un impost a la propietat immobilaria ( 0’5 a 16 euros per metre quadrat)
  • Les persones que cobraven més de 5000 euros anuals, van haver de pagar impostos.pp

En aquesta imatge es veu com ha anat pujat cada vegada la deuda pública grega ( percentatge sobre PIB).

En el 2011 va haver-hi una gran manifestació a la plaça Sintagma (Atenes). On molta de la població hi va asistir per protestar sobre tots els aconteixements que havien passat i que encara seguien estant. ( crisi financera, que havia portat a diversos retalls…)

merkel

atenas-grecia-manifestacion-indignados

Va haver-hi un fet molt impactant. Tractava sobre un jubilat grec de 77 anys, que es trobava agobiat per les deudes i es va treure la vida davant del Parlament Grec. ( va deixar una nota que deia: “Sóc jubilat. No puc viure en aquestes condicions. Em negó a buscar menjar a les deixalles. Per això he decidit posar fi a la meva vida.”

També es van desencadenar una sèrie de factors: inseguretat alimentària, molts dels alumnes anaven desnutrits al col·legi).

El maig del 2012, com continuava la crisis, Grècia va voler votar a un nou govern. El resultat de les eleccions no va ser l’esperat perquè ningún partit polític va obtenir els escons suficients per poder governar. Per això, el 17 de juny la població grega va tornar a ser cridada per a les eleccions parlementàries.

Cal afegir que la borsa grega va baixar a gran quantitat, ja que els mercats no confiaven en Grècia. També van estar a punt de treure l’ euro, a causa dels deutes.

Actualment, encara aquest problema no ha trobat una solució. Però si que es pot dir que està governant un nou partit polític “Syriza” ( semblant al que hi ha aquí Espanya, que és el de Podemos).

Per concluir, creiem que Grècia està patint molt econòmicament. Per això, el govern ha tingut que fer importants retallades als pressupostos en polítiques socials, és a dir, tot això influeix en les famílies.

MOMENT DE FER CAMPANYA! – per Meritxell Torres B21

Trist però cert, com es nota quan arriben eleccions… 

 

Sí, les eleccions municipals s’acosten, i això fa que de sobte, els partits polítics destapin la seva faceta d’amistat amb els ciutadans, o en el cas de la nostra ciutat, fa que un partit de dretes incorpori una part més “progresista”.

 

Fa set anys que visc a Castelldefels, i m’encanta el meu poble! Però no m’agrada gens veure com se’l tracta, veure com una ciutat tan bonica i turística com la nostra és deixada, no es cuida… Fins que arriben les eleccions, el pròxim diumenge 24 de Maig.

En un període de tres mesos, des que vam començar l’any he vist com rentaven la cara a les voreres del meu barri, posant-hi les tan esperades rampes als passos de peatons, rampes que havien estat reclamades moltíssimes vegades, sobretot per la gent gran (cal dir que aquí, a la platja, hi ha tres residències de la tercera edat) i que, quina casualitat, arriben a les portes del possible canvi de govern.

 

Això també amb l’ampliació del passeig marítim a partir de l’estació del Baixador fins les Botigues de Sitges.

I el que ve ara… digueu-me tancada de ment però, no entenc com les ideologies personals poden ser violades d’aquesta manera. Algú d’esquerres, progressista i (durant molt de temps) totalment en contra de les idees de l’actual govern de l’ajuntament, s’afegeix a l’equip del nostre alcalde del PP Manuel Reyes! Sincerament, no ho entenc massa, però potser sí, sóc jo que sóc massa radical en aquest sentit.

Jutgeu vosaltres mateixos, però a les portes de les eleccions… No és just que es maregin els ciutadans d’aquesta manera!

http://www.ppcastelldefels.es/angie-benavent-formara-part-de-la-candidatura-de-manuel-reyes-en-les-properes-eleccions-municipals/

 

Bona Setmana Santa, potser després dels actes del poble tornaré per opinar… Tinguem esperança.

 

Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014

Molt sovint reflexionem poc sobre aspectes referits a la Història, la Geografia o aconteixements de l’actualitat. Ens deixem portar pels tòpics o per informacions parcials de determinats medis de comunicació, pel que diu la gent al carrer o les idees de coneguts nostres sense posar un filtre protector. En aquest l’inici de curs m’ha semblat convenient fer un exercici d’anàlisi i reflexió desprès de veure un documental sobre un tema d’actualitat, el referèndum escocès i la seva relació amb Catalunya.

Antoni MARÍ del B21 ha fet una plantilla molt ben feta (que ja us he enviat per correu) per explicar algunes de les similituds i diferències entre “els casos” d’Escòcia i Catalunya en quant al procès soberanista/independentista. S’ha basat en el documental de 8TV presentat per Josep Cuní que es va emetre el dimecres dia 17 de setembre.

Per entendre aquest referèndum i els seus resultats, ès interessant que mireu alguns minuts del documental clicant l’enllaç, llegiu la fitxa d’en Toni i feu comentaris seriosos i reflexius a l’entrada. Per exemple, coneixieu tantes coses sobre Escòcia i el seu referèndum? Com que en el referèndum va guanyar el NO podeu afegir idees sobre aquest fet i si influeix en el cas català.

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/catalunya-mira-escocia-aquesta-nit-a-8tv/

1411109571_068722_1411113389_noticia_normal

Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014, per Toni MARÍ B21:

PERSONATGES ENTREVISTATS:

  • David Llamas (enginyer informàtic resident a Escòcia): Segons Llamas, Catalunya entra més en un context de nació: en un sentit de sentiment nacionalista, sentit cultural. etc. En canvi, Llamas considera què Escòcia entra en un context de país “on hi ha gent amb esperança de poder gestionar les seves coses, poder fer-ho millor”. “Aqui a Escòcia hi ha més raó que sentiment”.
  • Oriol Gracià (periodista): Considera que el fet nacional no té tant de pes en el debat com en el cas de Catalunya.
  • José Saval (prof. Estudis Hispànics Univ. Edimburg): Comenta que “son tan patriòtics uns com els altres” “Venezuela és un país amb molt de petroli però no he vist igualtat social”.
  • Rafael Ramos (La Vanguardia): “Los partidarios del “No” se sienten por encima de todo británicos y después escoceses”
  • Daniel Kenealy (politòleg i prof. Universitat Edimburg): “És un referèndum en el que el debat està centrat en les qüestions pràctiques. És més aviat el cap, no el cor”
  • Michael Keating (dir. Centre Escocès pel Canvi Constitucional): “puede ser una revolución social”. “las relaciones políticas entre Escocia y Inglaterra han cambiado para siempre”.
  • José Vicente Rodriguez Mora (prof. Economia Univ. Edimburg): “hay paralelismos que en el resumen de 2 líneas son muy parecidos, pero en el de 10 son bastante diferentes”. “Los dos nacionalismos son completamente distintos”. “la campanya del No ha estat un desastre”
  • Kathryn Crameri (dir. Centre Estudis Hispànics Univ. Glasgow): “Cameron és molt impopular” – Jil Murphy (Business for Scotland): “Mai penso amb ell (Cameron) com el meu primer ministre, la gent no vota al partit conservador en aquest país”
  • Guillem Carles Santacana (ANC): “són dos processos fonamentalment similars”, “veure com la gent lluita per la seva independència dóna certa enveja a aquí (Escòcia).
  • Quim Aranda (corresponsal “Avui”): “el què ensenya el procés escocès és que a Catalunya no es poden fer les coses tan a la lleugera.

POLÍTICS QUE SURTEN:

  • Alex Salmond (primer ministre escocès en el moment en que es graba el documental que va dimitir el 19 de setembre): “Escòcia representa un 1% de la població europea, el 20% de la pesca, el 25% d’energies renovables i el 60% de les reserves de petroli”.
  • David Cameron (primer ministre britànic): “Em preocupo molt per aquest extraordinari país, aquest Regne Unit que hem construït junts. Em trencaria el cor si aquesta família de nacions fos destruïda” El primer ministre del govern conservador britànic, és molt impopular a Escòcia.
  • Margaret Thatcher (antiga dirigent conservadora): Escòcia tenia cert odi cap a Thatcher perquè va desindustrialitzar i va arruïnar Escòcia, i per això no voten als conservadors. I això els escocesos no ho han perdonat mai.
  • Tony Blair (Partit Laborista): va empènyer als votants escocesos cap a l’independentisme. Aconseguint que un 30% dels votants dels laboristes d’Escòcia es decantin pel Sí.

DIFERÈNCIES CATALUNYA-SCOTLAND:

  • El moviment independentista ha vingut de la classe política que del poble. Motiu per el qual podem explicar aquesta incertesa.
  • Hi ha certs paral·lelismes, com què són processos diferents i com els governs centrals s’ho han pres. Per tant, diferència de maduresa democràtica.
  • És significatiu que la identitat i història juguen un paper molt petit en Escòcia mentre què a Catalunya, el nacionalisme va a la avantuarda.
  • L’economia escocesa està relacionada amb el whisky, sent l’exportador més important. (1.300 milions d’ampolles per any). L’altre és la pesca, amb 178.200 tones per any. En l’àmbit turístic destaca el golf. Per tant, les raons són econòmiques i el nacionalisme ocupa un paper petit.
  • Catalunya no té petroli, i per l’electricitat depèn de França. Escòcia és el principal exportador Europeu de petroli, els partidaris del Sí esgrimen aquest argument com a garantia d’un benestar econòmic en una Escòcia independent. Encara que hi ha països amb molt de petroli com Venezuela, i amb poca igualtat social.
  • El nacionalisme escocès actual és impulsat als 70 pel descobriment de petroli. En canvi, el nacionalisme independentista català sorgeix al segle XX abans de la dictadura de Primo Rivera. Si el procés independentista què segueix Catalunya, s’hagués aplicat a Escòcia, hauria portat a la dimissió de Mas, dons s’està portant un referèndum quan no s’ha especificat un pla d’energia, transport, econòmic etcètera. I si el govern central hagués s’hagués limitat a dir “NO” i “nosaltres no parlem d’això, ens limitem a la Constitució”.

SIMILITUDS

  • Tant a Escòcia com a Catalunya els governs de dreta d’ambdós (Gran Bretanya i Espanya) són menyspreats i odiats. (El 1% dels vots per a escollir a Cameron com a primer ministre eren d’Escòcia)
  • Sòn dues de les nacions més antigues d’Europa.
  • En ambdós nacions hi ha l’element “econòmic” en els processos independentistes.
  • Els missatges que ataquen als independentistes amb el “NO” per davant es basen en amenaces i pors constants, predicant conseqüències desastroses.

(La lletra cursiva és meva)

La Transición. Por Federico García y Roger Curià B-21

En poco más de 10 meses, España vivió más cambios que en las últimas 4 décadas. Todo comenzó en el año 1977, una fecha crucial en el proceso que llevo a España de la dictadura a la democracia. La Transición tuvo un antes y un después, comenzó con la promulgación de la Ley de la Reforma Política, pasó por la legalización de los partidos políticos, con el notable episodio ocurrido con la del PCE, culminó en las elecciones del de junio y fructificó en los Pactos de La Moncloa. Todo en 10 meses en el cual se hizo más historia que en muchos años.
El 15 de junio de 1977, los españoles volvían a ejercer su derecho de votar en las urnas tras ser abolida en febrero de 1936. En 1976 se discutían las opciones de reformismo o continuidad del sistema. Tras la aprobación de la Ley de Reformas Políticas, la continuidad quedó descartada y, en 1977, se decidió la alternativa entre reforma o Constitución. El 15 de junio se decidió lo que el pueblo quería. La ciudadanía debía decidir votar entre más de doscientos grupos políticos distintos, de desigual entidad, capacidad, alcance territorial y representación. En las elecciones los españoles tenían claro lo que querían, un cambio por parte de los responsables que ellos eligieran. Los resultados evidenciaron la decisión mayoritaria de hacer una apuesta por el centro. La victoria fue abrumadora pero sin la mayoría absoluta de un grupo político tan complejo y tan improvisado como la Unión de Centro Democrático.
Los protagonistas del cambio fueron:
– Adolfo Suárez (1932-2014)
– Felipe González (1942)
– Santiago Carrillo (1915-2012)
– Manuel Fraga (1922)
– M. Gutiérrez Mellado (1912-1995)
– Pasionaria (1895-1989)
– Marcelino Camacho (1918-2010)
– Cardenal Tarancón (1907-1994)
– Carmen Díez de Rivera (1942-1999)
– Josep Tarradelles (1899-1988)
– Carlos Garaikoetxea (1938)
– Enrique Tierno Galván (1918-1986)

Este comentario está extraído de los datos proporcionado por un dosier llamado: La transición.