MOMENTS DE TRANSICIÓ

Desde la mort del Generalíssim el 1975 fins que es dissolgué el partit de Calvo Soltelo Unió de Centre Democràtica el 1982, aquest va ser el període clau en la història d’Espanya i gràcies al qual ara tenim un país molt diferent del d’aleshores, per a molts la Transició va ser aire fresc per un país reprimit i trist.

Com que els meus pares en aquella època eren molt joves (4 i 1 anys), no recorden pràcticament res de la transició democràtica ni de la superació del franquisme, així que he hagut de recórrer a la següent generació, els avis.

Tots coincideixen en dades molt semblants, entre la gent de poble i poc posada al món de la política hi havia un cert desconeixement real de la situació i de com de perjudicant havia estat el règim Franquista a Espanya, ja queaixí havia estat des que havíen nascut, no havien viscut cap tipus de país diferent fins llavors. Sí, va ser com una alegria interior, que en aquell temps no podia expressar-se del tot, la mort de Franco va capgirar la situació social, política i econòmica arreu.

Era el moment de la fi de la repressió a unes identitats, a uns sentiments i a una manera de viure liberal, sense por d’ésser jutjat per parlar en català, o per dir que el règim Franquista era dolent, etc.

La meva àvia materna, que es diu Montserrat m’ha explicat que quan la meva mare i el meu tiet eren petits, vivien en un pis molt petit a la Rambla Catalana de l’Hospitalet, una zona més aviat pobre i de classe treballadora i, per tant, sense massa cultura ni coneixement de política. Quan va morir el generalíssim però, el barri de la Torrassa va cobrar vida, semblava que havien arribat nous temps.

A més, al cap de temps de morir Franco va publicar-se un llibre de les seves memòries “Franco, Ese Hombre” que tothom, els que eren a favor, en contra i els que no deien res, va anar a comprar-lo a les llibreries fins que s’exhaurien milers i milers de copies.

Davant just de casa els meus avis hi havia una llibreria que es deia el Libro Viejo, diu que en els dos mesos després de la publicació de les memòries van fer el dineral de la seva vida, hi havia cues infinites que omplien de vida els bars, comerços… Seria per morbo que la gent el comprava?

Aquest cop sí, de Maig i no d’Octubre i amb unes causes prou diferents al moment en què empresonaren Lluís Companys.

Els fets de maig van ser els enfrontaments que es van donar a Barcelona l’any 1937 entre el 3 i el 7 de Maig. Es van donar entre dos bàndols cada vegada més distanciats: La República Espanyola i la Generalitat, amb l’ajuda i suport de partits socialistes com el PSUC, l’UGT i l’Estat Català en front dels milicians de la CNTi, la FAI amb el suport del POUM.

L’epicentre i l’inici d’aquests fets es va donar a la Plaça Catalunya de Barcelona, concretament a l’edifici de Telefònica (que per cert, encara ho és). El bàndol anarquista l’ocupà, posant com a treballadors els seus homes, que en realitat anaven armats i per tant per a les forces de seguretat fou difícil reduir-los.

Els més Troskistes i anarquistes perderen aquesta “batalla” contra el Govern de la República, un bàndol més Estalinista.

Barricades formades durant els fets de Maig impedint el pas de vehicles de la República.

El final de la República no semblava haver d’arribar tan de cop com ho va fer, els generals que organitzaren l’Aixecament però, no eren massa organitzats i no van anar a l’una, tan és així que la Guerra començà en dies diferents en els diferrents territoris del país que veia arribar una època difícil.

La guerra començà el 17 de Juliol al Marroc, territori a càrrec del General Franco, i més tard, els següents dies s’expandí a la resta d’Espanya.

Els nacionals, així anomenaven al bàndol a favor del cop i que inicià la guerra, van començar a aclaparar Espanya des del sud, avançant cap al nord a mida que el temps passava. Badajoz, una ciutat del sud, d’Extremadura, va ser un dels primers territoris invaïts per l’exèrcit, el que va passar en aquesta ciutat el 14 d’agost del 1936, poc temps després d’iniciar-se la guerra, va ser tan gros que els fets acabaren anomenant-se la Batalla de Badajoz, que podriem anomenar també la Batalla Campal, perquè no va haver-hi cap tipus de regulació.

El general Yagüe va ser l’encarregat de dirigir les seves tropes cap a la ciutat-fortalesa de Badajoz. Allà els nacionals van dur a terme una masacre afusellant a la plaça de toros a tot aquell “vermell” o “roig” que s’oposava a l’ocupació de la ciutat, mentre nobles no partidaris de la República s’ho miraven des de les grades.

En total va haver-hi més de dos mil afusellaments. I entre exiliats i gent que va fugir i morts, la població de la petita ciutat extremenya es reduí en un 10%.