Els diaris de Gumersindo de Estella ens mostren la crueltat de Franco i l’exercit respecte els vençuts. Totes les presons es van omplir, hi havia molta més gent de la que en realitat hi hauria d’haver hagut. Això va passar perquè empresonaven a qualsevol persona que lis sembles sospitosa, per exemple molta gent en acabar la guerra no es volia quedar a Espanya i des de altres països van enviar vaixells perquè pugessin marxar. Però Franco va fer que aquest vaixells no pugessin sortir del port i tota aquella gent va ser empresonada.
Moltes dones van ser empresonades no només per haver sigut republicanes, sinó que també per ser dones, germanes, o familiars d’algun home que havia escapat. Moltes d’elles estaven embarassades o tenien fills petits, i van haver de endure-se’ls amb elles, perquè no tenien ningú més amb qui deixar-los. De camí al cementiri on afusellaven als republicans, els soldats i els guàrdies treien, per la força, les criatures de les mans de les seves mares, que anaven a morir. Elles, però, preferien que matessin els seus fills amb elles perquè no se’ls emportessin, ja que no sabien que els podrien fer, o com els podrien educar.
Com a conseqüència de la sobre població de les presons, no hi havia menjar, la higiene era nul·la. Els nens morien de gana, o per culpa de malalties que els metges de les presons no intentaven curar. Moltes mares no deien que els seus fills estaven malalts perquè sabien que si se’ls empotaven a d’infermeria no tornarien mai.
Un cop les criatures arribaven als tres anys dins la presó, els portaven a un “asilo” a Madrid. Això volia dir que les seves famílies ja no els tornarien a veure mai més. Això feia que moltes mares preferissin inclús asfixiar els seus propis fills abans no se’ls enduguessin, perquè llavors elles ja no serien responsables de la seva educació i no volien permetre que criessin els seus fills en contra del que havien defensat els seus pares. L’organització “Auxilio Social” s’encarregava de cuidar els fills dels vençuts. Els càstigs que aquests nens rebien eren molt durs, eren tractats com a delinqüents. A més, els mentalitzaven per a que pensessin com ells per por a que seguissin les passes dels seus pares i es convertissin en rebels.
Aquestes organitzacions eren com camps de concentració de nens. Les encarregades rebien quatre pessetes per dia i per nen, una xifra molt elevada per aquella època, i a més, no tots els diners anaven cap a les necessitats d’aquestes criatures. En aquests llocs molts nens van ser donats en adopció sense consentiment de la família. Molts cops, quan una dona paria, agafaven el nen per batejar-lo, però no el tornaven, i moltes mares no van arribar a conèixer els seus fills per aquesta raó.
Un cop acabada la guerra, Franco va fer que tornessin els nens, que s’havien refugiat a l’estranger, a Espanya sense el permís de les pròpies famílies. Quan aquests nens arribaven a Espanya, no sempre eren tornats a les seves famílies perquè tenien por que pugessin anar en contra de Franco. A més, va sortir una llei firmada per Franco que permetia canviar els noms i cognoms dels nens per a que fos més difícil per a les famílies trobar-los.
Aquest és un tema que no es parla molt sobre tot perquè volen ocultar tot el que va passar, però això no s’hauria de fer. Tot el que va passar va ser molt greu es van destrossar la vida de milers de famílies. Els nens són les persones més innocents que hi han i tractar-los com se’ls va tractar és imperdonable, ningú té el dret de treure un fill als seus pares per la seva ideologia, i encara més donar-lo en adopció per això mateix. En el documental es pot veure que els nens eren tractat com delinqüents, i ells no entenien el perquè, no els semblava que els seus pares haguessin fet res dolent. Encara hi han persones que no saben on estan els seus fills, o qui són els seus pares i que els va passar. Quan tot això va passar el govern feia propagandes que mostraven tot el contrari, això va fer que molta gent no tingués ni idea del que passava i encara hi ha molta que no sap el que va passar. Tot el que va succeir va ser horrible, però és una par de la història d’Espanya i és important que tothom la conegui.
Sònia Company i Florencia Alonso B-21
