El documental de TV3 anomenat “Els últims morts de Franco” tracta sobre els assassinats per part dels ultres radicals, d’ETA i del FRAP i els últims condemnats del règim franquista.
Tot comença l’estiu de 1975 quan la part ultra del règim demana la repressió pel terrorisme. Aquell estiu el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) assassinen a un policia i les accions d’ETA comencen a ser més nombroses. A finals d’agost, el govern aprova a la residència del General Franco la Llei Antiterrorista que també agrupava a l’oposició. L’endemà de la posada en vigor de la llei, se celebra a Burgos un Consell de Guerra contra dos militants d’ETA.
Tot article que fos en contra del règim és fortament reprimit. L’escriptor Huertas és acusat i li fan un Consell de Guerra pel simple fet de posar una frase en català.
El dia de desembre a Barcelona assassinen a un policia i el FRAP reivindica l’atemptat. Van haver nou detinguts a Madrid, quatre a Barcelona i uns altres al País Basc. Un d’ells és Txiki, un militant d’ETA què és condemnat a pena de mort. En el judici de Juan Paredes (Txiki) es fan irregularitats i els advocats defensors donen vuit causes d’irregularitat contra el judici que són rebutjades.
A partir d’aquí tota Europa es va mobilitzar en contra de les penes de mort que va ordenar el Govern del règim i el propi Franco. Les manifestacions en les capitals dels països europeus i el propi Papa Pablo VI va demanar clemència pels condemnats, el propi Comte de Barcelona va enviar una carta al seu fill el príncep Juan Carlos per que li donés a Franco i el germà de Franco també va intentar que no es facin.
Divendres 26 de setembre es confirmen les penes de morts per cinc del condemnats i es commuta la pena a trenta anys de presó pel altres sis.
Ángle Otaegui, Juan Paredes, Josep Umberto Baena, Ramón García Sanz, José Luís Sánchez Bravo seran executats el 27 de setembre el matí.
El periodista Huertas era bibliotecari de la presó de Barcelona i va ser l’últim en veure a Txiki, li portava llibres perquè li agradava llegir i aquella nit en Huertas va dir-li què agafés un altre llibre i li va respondre: “No, hoy no necesitaré ninguno más”. L’últim llibre que es va llegir era un novel•la sindicalista titulada: Te veré en el infierno.
A la presó de Burgos es troba Ángel Otaegui. A la presó de Carabanchel es trobaven els altres tres condemnats membres del FRAP: Sánchez Bravo, García Sanz i Umberto Baena.
Els membres de l’escamot d’afusellament són voluntaris de la Guàrdia Civil. Primerament mor Ángel Otaegui tot sol. A Txiki el porten a un descampat al costat del cementiri de Cerdanyola. Es troba amb els advocats i el seu germà. En el moment d’afusellament, Txiki va començar a cantar una cançó del País Basc en Euskera. Els voluntaris el comencen a matar tret a tret i fins que un d’ells no va anar a fer el tret de gràcia no va parar de cantar. Els tres membres del FRAP el porten al camp de tir militar de Matalagraja a prop de Madrid.
Un altre cop Europa es va mobilitzar i es van convocar mobilitzacions a Barcelona, Madrid i el País Basc que van ser reprimides fortament. Tots el ambaixadors occidentals es retiren de Madrid menys el d’Estats Units, això s’interpreta com un element de suport per part d’ells a la dictadura de Franco. El president de Mèxic demana a la ONU la expulsió d’Espanya d’aquesta assemblea.
A Espanya, l’1 d’octubre a la Plaça d’Orient, se celebra el trenta-novè aniversari de la pujada de Franco com Cap d’Estat on participa una multitud de ciutadans en favor del règim i de Franco. Aquell dia va ser l’ultima vegada que es va veure a Franco donant un discurs al poble franquista. Aquell mateix dia, va sorgir el grup 1 d’octubre, el GRAPO. 1 mes després, Franco mor. A Espanya la pena de mort va ser abolida del codi penal amb la Constitució de 1978 i de la justícia militar no ho va fer fins el 1995. El FRAP no va tornar a matar mai més, ETA sí.
Arxiu d'etiquetes: documental
Els documentals de tv3 – Marisol en portada. Sergi Nogués, B-21
Ens trobem davant d’una producció de tv3, Vernal, elPeriodico i Endesa de 30′ de duració aproximadament en el que hi cal destacar la gran varietat de recursos periodistics (entrevistes entre d’altres) utilitzats per informar a l’espectador.
Resulta que amb la mort de Franco, durant la pujada al poder d’Adolfo Suárez, arriba a Espanya el bum de l’erotisme. El 2 de setembre de 1976, la revista Interviu desafia la censura i s’atreveix a treure, per primer cop en portada, una dona completament despullada: Pepa Flores (Marisol); que va ser fotografiada per Cesar Lucas. La revista costava 40 pesetas.
“Interviu era un cóctel: sexe, escándal polític i econòmic i sang; lo imprescindible. (…)I clar, aquesta dona estava alla representant una mica a tots aquests lectors. Si no sonés tant malament, diria que era: la nueva España(…)”.
Marisol quan era petita era una nena simpàtica i desenvolta amb un salero andaluç que agradava molt. En poques paraules, era la nena prodigi que el régim franquista va promoure com a model durant la década dels 60.
Paral·lelament era el moment en que el cotxe començava a estar a l’abast de tothom i esquivar la censura era tan façil com atravessar la frontera. Perpinyà va ser el paradigma d’aquestes peregrinacions. Anys més tard el mateix cine espanyol va parodiar aquestes escapades a frança amb la pel·lícula “Lo verde empieza en los Pirineos”. Per que us feu una idea, hi trobavem censures de l’estil “suprimir la expressión puta“.
Finalment, la revista no es va segrestar però l’atreviment d’interviu no va quedar impune. Cesar Lucas va estar a punt de ser condemnat a tres mesos d’arrest i a nou anys sense excercir però va ser absolt en el judici. Amb la llibertat d’expressió reconeguda, tres temes van continuar éssent intocables: l’exercit, el rei i la homosexualitat.
Els nens perduts del franquisme, Sònia Company i Florencia Alonso B-21
Els diaris de Gumersindo de Estella ens mostren la crueltat de Franco i l’exercit respecte els vençuts. Totes les presons es van omplir, hi havia molta més gent de la que en realitat hi hauria d’haver hagut. Això va passar perquè empresonaven a qualsevol persona que lis sembles sospitosa, per exemple molta gent en acabar la guerra no es volia quedar a Espanya i des de altres països van enviar vaixells perquè pugessin marxar. Però Franco va fer que aquest vaixells no pugessin sortir del port i tota aquella gent va ser empresonada.
Moltes dones van ser empresonades no només per haver sigut republicanes, sinó que també per ser dones, germanes, o familiars d’algun home que havia escapat. Moltes d’elles estaven embarassades o tenien fills petits, i van haver de endure-se’ls amb elles, perquè no tenien ningú més amb qui deixar-los. De camí al cementiri on afusellaven als republicans, els soldats i els guàrdies treien, per la força, les criatures de les mans de les seves mares, que anaven a morir. Elles, però, preferien que matessin els seus fills amb elles perquè no se’ls emportessin, ja que no sabien que els podrien fer, o com els podrien educar.
Com a conseqüència de la sobre població de les presons, no hi havia menjar, la higiene era nul·la. Els nens morien de gana, o per culpa de malalties que els metges de les presons no intentaven curar. Moltes mares no deien que els seus fills estaven malalts perquè sabien que si se’ls empotaven a d’infermeria no tornarien mai.
Un cop les criatures arribaven als tres anys dins la presó, els portaven a un “asilo” a Madrid. Això volia dir que les seves famílies ja no els tornarien a veure mai més. Això feia que moltes mares preferissin inclús asfixiar els seus propis fills abans no se’ls enduguessin, perquè llavors elles ja no serien responsables de la seva educació i no volien permetre que criessin els seus fills en contra del que havien defensat els seus pares. L’organització “Auxilio Social” s’encarregava de cuidar els fills dels vençuts. Els càstigs que aquests nens rebien eren molt durs, eren tractats com a delinqüents. A més, els mentalitzaven per a que pensessin com ells per por a que seguissin les passes dels seus pares i es convertissin en rebels.
Aquestes organitzacions eren com camps de concentració de nens. Les encarregades rebien quatre pessetes per dia i per nen, una xifra molt elevada per aquella època, i a més, no tots els diners anaven cap a les necessitats d’aquestes criatures. En aquests llocs molts nens van ser donats en adopció sense consentiment de la família. Molts cops, quan una dona paria, agafaven el nen per batejar-lo, però no el tornaven, i moltes mares no van arribar a conèixer els seus fills per aquesta raó.
Un cop acabada la guerra, Franco va fer que tornessin els nens, que s’havien refugiat a l’estranger, a Espanya sense el permís de les pròpies famílies. Quan aquests nens arribaven a Espanya, no sempre eren tornats a les seves famílies perquè tenien por que pugessin anar en contra de Franco. A més, va sortir una llei firmada per Franco que permetia canviar els noms i cognoms dels nens per a que fos més difícil per a les famílies trobar-los.
Aquest és un tema que no es parla molt sobre tot perquè volen ocultar tot el que va passar, però això no s’hauria de fer. Tot el que va passar va ser molt greu es van destrossar la vida de milers de famílies. Els nens són les persones més innocents que hi han i tractar-los com se’ls va tractar és imperdonable, ningú té el dret de treure un fill als seus pares per la seva ideologia, i encara més donar-lo en adopció per això mateix. En el documental es pot veure que els nens eren tractat com delinqüents, i ells no entenien el perquè, no els semblava que els seus pares haguessin fet res dolent. Encara hi han persones que no saben on estan els seus fills, o qui són els seus pares i que els va passar. Quan tot això va passar el govern feia propagandes que mostraven tot el contrari, això va fer que molta gent no tingués ni idea del que passava i encara hi ha molta que no sap el que va passar. Tot el que va succeir va ser horrible, però és una par de la història d’Espanya i és important que tothom la conegui.
Sònia Company i Florencia Alonso B-21
Valoración del documental ”El retorn de l’exili i la recuperació de la memòria històrica” por Daniel Delgado, B-21
En este documental se muestra la llegada de Josep Tarradelles a Barcelona. Josep Tarradelles era presidente de la Generalitatde Cataluña en el exilio y murió el 10 de junio de 19988 a los 88 años.. Se ve como hacen todos los preparativos para su llegada unos meses antes. Cuando llega tiene una gran acogida inesperada para él en Cataluña. Aún así las relaciones políticas seguían siendo un poco frías. Lo que estaba claro era que para muchos era el final del Franquismo.
En el documental también le dan una gran importancia respecto al exilio. Explicaba que cuando alguien se exiliaba su vida cambiaba por completo y que había gente que acababa echando raíces en otras tierras que no eran España. Cuando Franco murió mucha gente que estaba en el exilio decidió quedarse allí.
Una de las cosas que me ha gustado mas del documental ha sido que todo lo que decían lo respaldaban testigos que habían pasado por aquellas situaciones, ya sea de exilio o de la llegada de Josep Tarradelles. Esto le da un mayor realismo y profundidad al documental. En cuanto a los testigos quería decir que me hizo gracia que fueran de profesiones muy diferentes y la ideología que tenía cada uno de ellos. (Locutores, maestros, herreros, carteleros…). Durante el documental he podido apreciar que la mayoría de las veces se muestran imágenes reales y verdaderamente impactantes.
En general ha sido un documental interesante y lo mejor es que como esta toda la información comprimida no dura mas de 30 minutos.