Arxiu d'etiquetes: Catalunya

DOCUMENTALS, GEOGRAFIA, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, POLÍTICA, PRIMER BATXILLERAT, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT, TERCER ESO

Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014

3 comentaris

Molt sovint reflexionem poc sobre aspectes referits a la Història, la Geografia o aconteixements de l’actualitat. Ens deixem portar pels tòpics o per informacions parcials de determinats medis de comunicació, pel que diu la gent al carrer o les idees de coneguts nostres sense posar un filtre protector. En aquest l’inici de curs m’ha semblat convenient fer un exercici d’anàlisi i reflexió desprès de veure un documental sobre un tema d’actualitat, el referèndum escocès i la seva relació amb Catalunya.

Antoni MARÍ del B21 ha fet una plantilla molt ben feta (que ja us he enviat per correu) per explicar algunes de les similituds i diferències entre “els casos” d’Escòcia i Catalunya en quant al procès soberanista/independentista. S’ha basat en el documental de 8TV presentat per Josep Cuní que es va emetre el dimecres dia 17 de setembre.

Per entendre aquest referèndum i els seus resultats, ès interessant que mireu alguns minuts del documental clicant l’enllaç, llegiu la fitxa d’en Toni i feu comentaris seriosos i reflexius a l’entrada. Per exemple, coneixieu tantes coses sobre Escòcia i el seu referèndum? Com que en el referèndum va guanyar el NO podeu afegir idees sobre aquest fet i si influeix en el cas català.

http://www.8tv.cat/8aldia/videos/catalunya-mira-escocia-aquesta-nit-a-8tv/

1411109571_068722_1411113389_noticia_normal

Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014, per Toni MARÍ B21:

PERSONATGES ENTREVISTATS:

  • David Llamas (enginyer informàtic resident a Escòcia): Segons Llamas, Catalunya entra més en un context de nació: en un sentit de sentiment nacionalista, sentit cultural. etc. En canvi, Llamas considera què Escòcia entra en un context de país “on hi ha gent amb esperança de poder gestionar les seves coses, poder fer-ho millor”. “Aqui a Escòcia hi ha més raó que sentiment”.
  • Oriol Gracià (periodista): Considera que el fet nacional no té tant de pes en el debat com en el cas de Catalunya.
  • José Saval (prof. Estudis Hispànics Univ. Edimburg): Comenta que “son tan patriòtics uns com els altres” “Venezuela és un país amb molt de petroli però no he vist igualtat social”.
  • Rafael Ramos (La Vanguardia): “Los partidarios del “No” se sienten por encima de todo británicos y después escoceses”
  • Daniel Kenealy (politòleg i prof. Universitat Edimburg): “És un referèndum en el que el debat està centrat en les qüestions pràctiques. És més aviat el cap, no el cor”
  • Michael Keating (dir. Centre Escocès pel Canvi Constitucional): “puede ser una revolución social”. “las relaciones políticas entre Escocia y Inglaterra han cambiado para siempre”.
  • José Vicente Rodriguez Mora (prof. Economia Univ. Edimburg): “hay paralelismos que en el resumen de 2 líneas son muy parecidos, pero en el de 10 son bastante diferentes”. “Los dos nacionalismos son completamente distintos”. “la campanya del No ha estat un desastre”
  • Kathryn Crameri (dir. Centre Estudis Hispànics Univ. Glasgow): “Cameron és molt impopular” – Jil Murphy (Business for Scotland): “Mai penso amb ell (Cameron) com el meu primer ministre, la gent no vota al partit conservador en aquest país”
  • Guillem Carles Santacana (ANC): “són dos processos fonamentalment similars”, “veure com la gent lluita per la seva independència dóna certa enveja a aquí (Escòcia).
  • Quim Aranda (corresponsal “Avui”): “el què ensenya el procés escocès és que a Catalunya no es poden fer les coses tan a la lleugera.

POLÍTICS QUE SURTEN:

  • Alex Salmond (primer ministre escocès en el moment en que es graba el documental que va dimitir el 19 de setembre): “Escòcia representa un 1% de la població europea, el 20% de la pesca, el 25% d’energies renovables i el 60% de les reserves de petroli”.
  • David Cameron (primer ministre britànic): “Em preocupo molt per aquest extraordinari país, aquest Regne Unit que hem construït junts. Em trencaria el cor si aquesta família de nacions fos destruïda” El primer ministre del govern conservador britànic, és molt impopular a Escòcia.
  • Margaret Thatcher (antiga dirigent conservadora): Escòcia tenia cert odi cap a Thatcher perquè va desindustrialitzar i va arruïnar Escòcia, i per això no voten als conservadors. I això els escocesos no ho han perdonat mai.
  • Tony Blair (Partit Laborista): va empènyer als votants escocesos cap a l’independentisme. Aconseguint que un 30% dels votants dels laboristes d’Escòcia es decantin pel Sí.

DIFERÈNCIES CATALUNYA-SCOTLAND:

  • El moviment independentista ha vingut de la classe política que del poble. Motiu per el qual podem explicar aquesta incertesa.
  • Hi ha certs paral·lelismes, com què són processos diferents i com els governs centrals s’ho han pres. Per tant, diferència de maduresa democràtica.
  • És significatiu que la identitat i història juguen un paper molt petit en Escòcia mentre què a Catalunya, el nacionalisme va a la avantuarda.
  • L’economia escocesa està relacionada amb el whisky, sent l’exportador més important. (1.300 milions d’ampolles per any). L’altre és la pesca, amb 178.200 tones per any. En l’àmbit turístic destaca el golf. Per tant, les raons són econòmiques i el nacionalisme ocupa un paper petit.
  • Catalunya no té petroli, i per l’electricitat depèn de França. Escòcia és el principal exportador Europeu de petroli, els partidaris del Sí esgrimen aquest argument com a garantia d’un benestar econòmic en una Escòcia independent. Encara que hi ha països amb molt de petroli com Venezuela, i amb poca igualtat social.
  • El nacionalisme escocès actual és impulsat als 70 pel descobriment de petroli. En canvi, el nacionalisme independentista català sorgeix al segle XX abans de la dictadura de Primo Rivera. Si el procés independentista què segueix Catalunya, s’hagués aplicat a Escòcia, hauria portat a la dimissió de Mas, dons s’està portant un referèndum quan no s’ha especificat un pla d’energia, transport, econòmic etcètera. I si el govern central hagués s’hagués limitat a dir “NO” i “nosaltres no parlem d’això, ens limitem a la Constitució”.

SIMILITUDS

  • Tant a Escòcia com a Catalunya els governs de dreta d’ambdós (Gran Bretanya i Espanya) són menyspreats i odiats. (El 1% dels vots per a escollir a Cameron com a primer ministre eren d’Escòcia)
  • Sòn dues de les nacions més antigues d’Europa.
  • En ambdós nacions hi ha l’element “econòmic” en els processos independentistes.
  • Els missatges que ataquen als independentistes amb el “NO” per davant es basen en amenaces i pors constants, predicant conseqüències desastroses.

(La lletra cursiva és meva)

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

EL REFERÈNDUM D’ESCOCIA, I EL QUE POTSER MAI ARRIBARÀ – per Meritxell Torres B21

1 comentari

Avui és el dia per als Escocesos, avui 18 de Setembre de 2014. Gairebé 4,3 milions d’Escocesos més grans de 16 anys decideixen si la seva regió, que forma part d’Anglaterra des de l’aprovació de l’acta d’Unió d’aquesta amb Escòcia com a un país comú, hauria de ser independent del Regne Unit.

2014-06-10_referendum

Perquè ells han pogut convocar un referèndum tan senzillament i els catalans no? És molt senzill. A Anglaterra hi ha un “buit legal”, és a dir no existeix cap llei que impedeixi un referèndum (sigui de la temàtica que sigui), sempre que el parlament anglès n’estigui d’acord, i així va ésser l’any 2012 quan David Cameron, primer ministre anglès, i Alex Salmond, ministre principal del govern autonòmic escocès, van signar un acord on totes dues parts acceptaven un referèndum per a que els escocesos decidissin el futur del seu país, fós quin fós el resultat.

Aquí, a Catalunya, fa uns tres anys que es va engegar el procés sobiranista encapçalat llavors pel president Artur Mas i amb el recolzament dels partits sobiranistes catalans com Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP o IPC

Des de llavors s’han dut a terme tres manifestacions multitudinàries organitzades per l’Assamblea Nacional Catalana, una organització popular, unitària i plural amb l’objectiu de recuperar l’estat Català,coincidint amb l’11 de Setembre, diada de Catalunya. L’any 2012 es va celebrar una macro-manifestació als carrers de Barcelona que van omplir entre 1 i 1,5 milions de persones. L’any següent, el 2013, va tenir lloc una cadena humana de 400 km, la Via Catalana, que unia el nord amb el sud de Catalunya, des de la Jonquera fins a les Cases d’Alcanar reseguint tota la costa catalana amb una participació d’uns 1.600.000 catalans i catalanes a favor de la independència.

Aquest any, però, ha estat el més reivindicatiu. Els catalans a favor de la llibertat del seu poble van traçar una V gegant que recorria la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Diagonal de Barcelona, unint-se a la plaça de les Glòries, on hi havia el vèrtex d’aquesta lletra en reivindicació de la Victòria del poble català i del Vot que demanen a l’estat Espanyol. Fins a 1,8 milions de persones van assistir el passat dijous 11 de Setembre a la gran manifestació.

El que més volen els catalans és un vot que demostri la voluntat del poble, encara que potser sigui el NO el majoritari.

El govern Espanyol no permet a Catalunya dur a terme un referèndum com el que s’està portant a terme avui a Escocia, potser perquè la nostra comunitat autònoma és un dels principals motors econòmics del país? També he d’afegir que aquest sentiment independentista ha anat augmentant a mesura que al llarg de la crisi econòmica que està patint Europa l’estat Espanyol ha près molts privilegis als catalans i ha negat concessions com la d’una hisenda pròpia.

Per tant, Espanya s’està tirant pedres a la seva pròpia teulada; no permet el referèndum que tants catalans esperen, però tampoc els dona beneficis que facin que aquests afluixin el seu interès de lluitar.

Aquest any precisament ha estat clau, ja que és el tricentenari de l’11 de Setembre del 1714, dia que Barcelona va ser arrasada i any en que l’estat català va caure en mans de les tropes del rei Felip V.

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, SEGON BATXILLERAT

EL CATALÀ QUE VA CAMBIAR EL CURS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL per Antoni-Guillem

2 comentaris

El nom de Joan Pujol pot resultar completament aliè per a algú amb manca de coneixements avançats en l’àmbit històric pel que fa a la Segona Guerra Mundial i, sobretot, pel que fa al Desembarcament de Normandia.

Resulta curiós pensar que un país com és Espanya, que no ha intervingut militarment i s’ha mantingut al marge d’aquesta guerra, sigui pàtria d’un civil, un català, que va canviar el destí en tots els àmbits (polític, econòmic, militar, social …) fins a saber quin any, de la Segona Guerra Mundial. Dons sembla dificultós pensar en com hauria estat aquell futur alternatiu sense la transcendental contribució de Joan Pujol.

De nom en clau Garbo, Pujol va rebre una ordre directa, a gairebé 6 mesos de l’anomenat dia D, del futur president dels Estats Units i, per aquells temps, general i comandant aliat a càrrec d’aquesta invasió, Dwight D. Eisenhower . Aquesta ordre deia el següent: “Només et demano que em treguis de sobre el XV exèrcit els dos primers dies. Res més “. Doncs al llarg de les costes es trobaven les forces alemanyes: 56 divisions (entre 560.000 i 840.000 soldats o unitats), 10 d’elles eren ni més ni menys que Panzer blindats i 4 divisions de la SS. Cobrien, protegien i estaven alerta de possibles assalts per mar al llarg de la costa atlàntica francesa i belga, sector Calais, principalment.

Fer un desembarcament amb aquests nivells de defensa seria un carreró sense sortida que portaria a les forces anglo-americanes directament a l’aniquilació i haurien cobrat un alt preu en vides humanes. Calia aclarir el camí, i aquesta era precisament la missió que acolliria el nom d’Operació Fortalesa; mantenir les divisions alemanyes allunyades del punt de desembarcament el temps suficient per desplegar l’exèrcit anglo-americà en les seves costes. El pla constava d’un desembarcament fantasma a Calais i un arriscat i rigorós comès d’espies dobles del qual, Joan Pujol, va ser la peça clau. Va ser l’home que va guanyar-se la confiança del servei d’intel·ligència alemanya i influir en les decisions de fins al mateix Hitler, tenint un paper tant crucial i determinant, que va ser condecorat amb medalles d’ambdós bàndols (La Creu de Ferro i l’Ordre de l’Imperi Britànic ) i ser nomenat “l’espia més valuós”, també en tots dos bàndols.

Durant la seva joventut, afectat i dominat pel seu odi cap al totalitarisme, Pujol va buscar la forma de servir a l’únic país que es mantenia ferma davant Hitler: espiar com a agent doble per demolir el nazisme. Però Pujol va ser rebutjat i va ser llavors quan es va oferir a Abwehr, els serveis d’intel·ligència alemanya que a Espanya, disposaven d’alt poder. Aquesta vegada, va ser acceptat i Arabel va ser el seu nom en clau per als alemanys. A l’abril de 1942, Pujol va ser captat com a espia doble per al bàndol anglès i va ser portat a Anglaterra per participar en aquesta farsa.

Amb el suport d’un grup d’espies i la supervisió del coronel Strangeways, es va crear FUSAG, un exèrcit fantasma d’un milió de soldats inexistents sota el comandament del general Patton, amb un únic objectiu: convèncer a Hitler que el desembarcament es produiria en Calais. Aquesta farsa va ser portada a terme mitjançant una xarxa d’estratagemes en les quals constaven 1200 missatges que Garbo va enviar a l’Abwehr. El nombre de missatges era equivalent al seu objectiu, ja que també havia de fer desaparèixer l’exèrcit aliat real a mesura que creava l’exèrcit fantasma. La medalla d’honor va venir al convèncer a Hitler per mantenir en les seves bases de Calais les divisions de tancs alemanyes el temps suficient pera que l’exèrcit aliat realitzés amb èxit el seu desplegament -malgrat el quantiós nombre de baixes- i, d’aquesta manera, obrir un sender cap a la reconquesta d’Europa.

http://www.isabelarqueologia.com/wp-content/uploads/2014/06/desembarco2_zpsa6b2bb86.jpg

General

Doce horas de vida: La ejecución de Puig Antich y Heinz Chez, por Cristina González B-21

1 comentari

Este documental de TV3 muestra como vivieron Salvador Puig Antich y Heinz Chez sus últimas horas de vida. Además muestra los testimonios de personas que pasaron con ellos sus últimas horas, como las hermanas y el abogado de Salvador y los funcionarios de la cárcel de ambos, así como el sacerdote que le dio la extremaunción a Chez.

Salvador tenía 25 años y estaba preso en la cárcel de Barcelona. El 1 de marzo de 1974, a las nueve de la noche, los funcionarios le fueron a buscar a su celda para informarle de que el gobierno había dado el visto bueno para llevar a cabo su ejecución. El juez militar fue quien le dio la noticia. Le quedaban doce horas de vida. Salvador militaba en un grupo anarquista llamado el MIL (movimiento ibérico de liberación), activo des de 1971 hasta diciembre de 1973. En la noche del uno al dos de marzo sus hermanas, Imma, Merçona y Carme, pasan la noche en la cárcel con él, mientras que su abogado, Oriol Arau, intenta por todos los medios posibles y con la ayuda de otros abogados conseguir el indulto que solo puede ser dado por Franco. Se pasaron la noche haciendo llamadas a personas que pudieran ayudarles como el Papa e incluso llamaron a otros países como EEUU. Todos se aferraban a la posibilidad del indulto. A las 6 de la mañana los funcionarios obligan a sus hermanas a irse. Mientras tanto estaban preparando la ejecución en la sala de mensajería. Cuando le preguntan a Salvador por su última voluntad, él dice que quiere saber cómo y dónde lo van a ejecutar. No murió en el acto. A las 9 horas y 40 minutos de la mañana se certificó su muerte. .

En la cárcel de Tarragona esperaba ser ejecutado Heinz Chez, que había matado a un guardia civil. El 20 de diciembre de 1972, Heinz disparó con una escopeta robada a un guardia civil. Cuando lo detuvieron admitió el crimen. Más tarde se descubrió que ese no era su verdadero nombre y que tampoco era polaco. Raúl M. Riebenbauer, un periodista, descubrió que su verdadero nombre era George Michel Welzel y que su verdadera nacionalidad era alemana. Había huído de Alemania y tenía 3 hijos. Jordi Salvà fue el abagado que llevó el caso. Heinz/George pasó sus últimas horas jugando al parchís con unos funcionarios de prisión y con el sacerdote Joan de la Creu Bardell, que además estuvo con el hasta los últimos minutos antes de que fuera ejecutado. Para él tampoco llegó el indulto.

Salvador Puig Antich fue enterrado en el cementerio de Montjuic y Heinz en la fosa comuna de Tarragona. A pesar de que el gobierno sabía su verdadera identidad, nadie avisó a su familia.

Ellos fueron los últimos ejecutados por garrote vil en España, pero no los últimos ejecutados. Los 5 condenados de septiembre de 1975 fueron fusilados. La pena de muerte fue abolida en España en 1978 con la proclamación de la Constitución.