Arxiu d'etiquetes: B-21

Robert Capa i Gerda Taro per Aina Santiago B21

Robert Capa és el pseudònim dels reporters de guerra Ernest Andrei Friedmann i Gerda Taro. Encara que aquest nom, esta més associat a la part masculina del tàndem.

Ernest Andrei Friedmann va néixer el 22 d’octubre del 1913 a Budapest, Hongria, dins d’una família jueva. Quan va complir els 18 anys es va veure obligat a anar-se del país, va anar primer a Alemanya i després a París on es va forjar la carrera com a reporter cobrint revoltes i mobilitzacions del front popular.

 

Robert Capa durant la guerra civil espanyola

 

Gerta Pohorylle va néixer l’1 d’agost del 1910 a Stuttgart, Alemanya, era filla de jueus polonesos. Des de molt jove va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això amb l’arribada dels nazis al poder i després d’haver patit una detenció, va decidir fugir amb una amiga a París.

 

Gerda Taro

La primera trobada d’aquests amants tràgics va ser aproximadament el 1934 a París, quan tots dos intentaven fugir del nazisme.

Andrei i Gerda es van convertir en parella poc després. Andrei li va ensenyar tots els seus coneixements de fotografia. En veure que les seves fotos acostumaven a ser refusades, s’inventen el pseudònim “Robert Capa”, un suposat fotògraf americà.

El 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola, que marcaria decisivament a tots dos. Es traslladen a Espanya per cobrir el conflicte, dins de les Brigades Internacionals.  Implicats en la lluita antifeixista i dins del bàndol Republicà.

 

Mort d’un milicià republicà per Robert Capa

 

Els reportatges que realitzaven eren publicats a revistes com Regards o Vu.

Durant la retirada de l’exèrcit republicà a la batalla de Brunete, el 26 de juliol de 1937 Gerda Taro va morir quan el cotxe on viatjava frenà bruscament per evitar xocar contra un tanc. Ella va sortir volant del cotxe i poc després va ser atropellada per aquell mateix tanc. Gerda Taro és considerada la primera fotoperiodista dona que va cobrir un front de guerra.

Foto de Gerda Taro durant la guerra civil espanyola

Al principi la marca “Capa” era utilitzada per tots dos, però Andre Friedman es va quedar finalment amb el nom de “Robert Capa”. Poc abans de morir Gerda Taro va començar a utilitzar el nom de “Photo Taro”.

A finals de 1938, Robert Capa tornaria a Espanya i cobriria l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya, l’evacuació i els últims bombardeigs a Barcelona i els camp de refugiats republicans a Argelers.

Després de la Guerra Civil espanyola, Robert Capa va cobrir diferents conflictes: la segona guerra xino-japonesa, la segona guerra mundial des de Londres, Àfrica del Nord, Itàlia, la Batalla de Normandia a la platja d’Omaha i l’alliberament de París, la guerra àrab- israeliana de 1948 i la primera guerra d’Indoxina.

Foto durant la guerra a Itàlia per Robert Capa

Robert Capa va morir el 25 de maig de 1954 a la batalla de Indoxina, quan va trepitjar una mina sense  adonar-se’n.

“Si la teva fotografia no és prou bona és perquè no t’has apropat prou a l’objectiu.” Robert Capa.

La historia no está tan lejos como uno piensa. Rong Rong Hu/B21

Fue hace 70 años que el ejército soviético liberó el campo de concentración de Auschwitz, uno de los mayores campos de exterminio jamás construidos durante El III Reich. La Alemania nazi, liderada por Adolf Hitler, se extendió ocupando prácticamente todo el territorio europeo.
Resulta sorprendente como un único personaje, líder provocador de la Segunda Guerra Mundial, fuese capaz de llegar tan lejos, influenciando a casi todo un continente.

Tras leer la notícia que Jordi ha colgado anteriormente, he recordado que me gustaría compartir con vosotros un dato que considero realmente muy impactante que aprendí durante mis vacaciones de navidad, en mi increíble viaje a Berlín.

10891871_10205690422476856_2264205388115416984_n

Veréis, mi primo (de sangre) ha vivido en esta ciudad desde que nació, mientras que el resto de la familia nos encontramos esparcidos por China, España y quién sabe si algún país más.
La razón por la que él es “especial” es debido a que fue adoptado por una familia alemana como a consecuencia de la muerte de mis tíos, es decir, sus padres.
Durante mi estancia en Berlín visité a una parte de su gran familia adoptiva, muy agradables.

¿Y por qué os cuento todo esto?

Bien, ¡La razón es porque descubrí que la abuela de mi primo fue una de las secretarias de Hitler!
Además, sigue viva y tiene 94 años.
El abuelo, que en paz descanse, fue un soldado nazi capturado por el ejercito ruso. Lo mantuvieron prisionero durante 10 años, cuando finalmente lo soltaron ya que por fin había acabado la guerra. Desde Rusia a Alemania, supo encontrar el camino de vuelta a Berlín, pero una vez ahí, murió a causa de las heridas producidas por las torturas.

Con todo esto me he dado cuenta de que el mundo es de hecho, un pañuelo y que la historia no está tan lejos de nosotros como pensaba.

Si tenéis preguntas, ¡no tengáis vergüenza en preguntar!

 

Rong Rong Hu / B21

La dictadura de Primo de Rivera por Álvaro Martínez

Esta dictadura quizás fue la última oportunidad que tuvo Alfonso  XIII para solventar los problemas que tenía España (por eso, entre otras cosas, es considerada una solución para la crisis que había):

– El desastre de Annual ( descontento del ejército tras él)

-Agitación social

-Temor a que el movimiento obrero se hiciese con el poder en otros países.

– Aumento de los nacionalismos periféricos

-Triunfo del fascismo en Italia

-Crisis del turismo

El golpe de estado se produjo el 13 de Septiembre de 1923 por el capitán general de Cataluña, Miguel Primo de Rivera. Con el golpe, se suspendieron  las garantías constitucionales y  la disolución de las Cortes.

El directorio militar (asesores de Primo de Rivera) tomó  medidas como las siguientes:

-Se prohíben la bandera y el himno catalán.

-Política de mano dura.

-Se creó un partido único: Unión Patriótica.

La dictadura cae el 27 de Enero de 1930 ya que el crash de la bolsa de Nueva York de 1929 hizo aumentar el descontento social.

¿QUÉ FUE DE AMADEO DE SABOYA? Por Mar Parejo y Mireia Marquínez.

Hijo del rey de Italia, Víctor Manuel II, y de María Adelaida de Austria, Amadeo de Saboya, nacido en Turín en 1845 y fallecido en la misma ciudad el 18 de enero de 1890. Recibió el título de duque de Aosta . Durante su juventud se le sometió a una intensiva educación militar a cargo de los coroneles Giovanetti y Ricci, así como del general Rossi, después de lo cual, realizó varios viajes por Francia, Inglaterra, Turquía, España, Dinamarca o Suecia para completar su formación. Pronto pudo demostrar su formación castrense al ser designado jefe de los granaderos de Cerdeña; se batió en la guerra contra Austria, se adjudicó una merecida reputación en la batalla de Custozza y resultó herido en la batalla de Cavelchina; así, el joven príncipe fue ascendiendo en el escalafón militar, primero con grado de brigadier de caballería (1867), para más tarde llegar a vicealmirante en el ejército. En 1867 se casó con María Victoria dal Pozzo della Cisterna; de este primer matrimonio tuvo tres hijos: los príncipes Manuel Filiberto, duque de Aosta; Víctor Manuel, conde de Turín y Luis Amadeo, duque de los Abruzzos.

Cuando Isabel II fue expulsada del trono español, las Cortes iniciaron el proceso de elección de un nuevo monarca. El nuevo sistema político, una monarquía constitucional hereditaria, debía contar con un rey leal a estos principios políticos. De esta manera, se hicieron unas votaciones en las que las Cortes votaron a Amadeu como próximo rey de España.

Gracias al tema que hemos estudiado este trimestre sabemos cómo y porque terminó el reinado de Amadeo, pero, ¿qué fue de él después de eso?

Después de abdicar se trasladó a Lisboa para poco después dirigirse a su ciudad natal, Turín, donde murió su esposa María Victoria el 8 de noviembre de 1876. El 11 de septiembre 1888 Amadeo contrajo segunda nupcias con la hija de Jerónimo Napoleón y sobrina suya, Leticia Bonaparte, quien le daría un cuarto hijo, Humberto, conde de Salemi.

EL CATALÀ QUE VA CAMBIAR EL CURS DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL per Antoni-Guillem

El nom de Joan Pujol pot resultar completament aliè per a algú amb manca de coneixements avançats en l’àmbit històric pel que fa a la Segona Guerra Mundial i, sobretot, pel que fa al Desembarcament de Normandia.

Resulta curiós pensar que un país com és Espanya, que no ha intervingut militarment i s’ha mantingut al marge d’aquesta guerra, sigui pàtria d’un civil, un català, que va canviar el destí en tots els àmbits (polític, econòmic, militar, social …) fins a saber quin any, de la Segona Guerra Mundial. Dons sembla dificultós pensar en com hauria estat aquell futur alternatiu sense la transcendental contribució de Joan Pujol.

De nom en clau Garbo, Pujol va rebre una ordre directa, a gairebé 6 mesos de l’anomenat dia D, del futur president dels Estats Units i, per aquells temps, general i comandant aliat a càrrec d’aquesta invasió, Dwight D. Eisenhower . Aquesta ordre deia el següent: “Només et demano que em treguis de sobre el XV exèrcit els dos primers dies. Res més “. Doncs al llarg de les costes es trobaven les forces alemanyes: 56 divisions (entre 560.000 i 840.000 soldats o unitats), 10 d’elles eren ni més ni menys que Panzer blindats i 4 divisions de la SS. Cobrien, protegien i estaven alerta de possibles assalts per mar al llarg de la costa atlàntica francesa i belga, sector Calais, principalment.

Fer un desembarcament amb aquests nivells de defensa seria un carreró sense sortida que portaria a les forces anglo-americanes directament a l’aniquilació i haurien cobrat un alt preu en vides humanes. Calia aclarir el camí, i aquesta era precisament la missió que acolliria el nom d’Operació Fortalesa; mantenir les divisions alemanyes allunyades del punt de desembarcament el temps suficient per desplegar l’exèrcit anglo-americà en les seves costes. El pla constava d’un desembarcament fantasma a Calais i un arriscat i rigorós comès d’espies dobles del qual, Joan Pujol, va ser la peça clau. Va ser l’home que va guanyar-se la confiança del servei d’intel·ligència alemanya i influir en les decisions de fins al mateix Hitler, tenint un paper tant crucial i determinant, que va ser condecorat amb medalles d’ambdós bàndols (La Creu de Ferro i l’Ordre de l’Imperi Britànic ) i ser nomenat “l’espia més valuós”, també en tots dos bàndols.

Durant la seva joventut, afectat i dominat pel seu odi cap al totalitarisme, Pujol va buscar la forma de servir a l’únic país que es mantenia ferma davant Hitler: espiar com a agent doble per demolir el nazisme. Però Pujol va ser rebutjat i va ser llavors quan es va oferir a Abwehr, els serveis d’intel·ligència alemanya que a Espanya, disposaven d’alt poder. Aquesta vegada, va ser acceptat i Arabel va ser el seu nom en clau per als alemanys. A l’abril de 1942, Pujol va ser captat com a espia doble per al bàndol anglès i va ser portat a Anglaterra per participar en aquesta farsa.

Amb el suport d’un grup d’espies i la supervisió del coronel Strangeways, es va crear FUSAG, un exèrcit fantasma d’un milió de soldats inexistents sota el comandament del general Patton, amb un únic objectiu: convèncer a Hitler que el desembarcament es produiria en Calais. Aquesta farsa va ser portada a terme mitjançant una xarxa d’estratagemes en les quals constaven 1200 missatges que Garbo va enviar a l’Abwehr. El nombre de missatges era equivalent al seu objectiu, ja que també havia de fer desaparèixer l’exèrcit aliat real a mesura que creava l’exèrcit fantasma. La medalla d’honor va venir al convèncer a Hitler per mantenir en les seves bases de Calais les divisions de tancs alemanyes el temps suficient pera que l’exèrcit aliat realitzés amb èxit el seu desplegament -malgrat el quantiós nombre de baixes- i, d’aquesta manera, obrir un sender cap a la reconquesta d’Europa.

http://www.isabelarqueologia.com/wp-content/uploads/2014/06/desembarco2_zpsa6b2bb86.jpg

EL TERRIBLE SECRETO DEL FRANQUISMO. Por Federico García y Roger Curià B-21.

Tal y como conocemos de primera mano, la represión en la época de Franco fue más que evidente. ¿Pero estaba esto planeado de esta forma? ¿Pretendían ya desde el principio generar bajas para asustar a la población? Evidentemente no fue ninguna coincidencia ni tampoco se generó la represión según sucedían los hechos. Ya estaba todo preparado. Por ejemplo, Mola ya lo tenía claro mucho antes de la sublevación “Serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos y otros sindicatos no afectados al Movimiento, aplicándoles castigos ejemplares para estrangular los movimientos de rebeldía”. Y tras la sublevación aun fue más contundente: “Cualquiera que sea abierto o secretamente defensor del Frente Popular, debe ser fusilado”.
La represión franquista tuvo carácter constitucional desde el principio y los primeros fusilados cayeron la tarde del 17 de julio.
La franquista afectó a todas las poblaciones españolas sin excepción y casi a cada uno de sus municipios. Esto les provocaba una represión usada como estrategia. Los franquistas utilizaban el fusilamiento masivo, la razzia y el escarmiento al estilo rifeño en el momento de ocupar los pueblos, con lo que conseguían ninguna tipo de reacción sojuzgando a la gente por el terror.
Siempre que fue posible, el régimen, ocultó, mientras pudo, las cifras del genocidio cometido. Hasta 1938 que Franco lo expresa de esta manera: “Nosotros no hemos matado; han sido ellos”. I cifraba en 470.000 los “los caídos por la horda marxista”.
En el dosier también aparece una crítica al libro de Ramón Salas Larrazábal. Pérdidas de la guerra. Su tesis decía que los franquistas mataron (57.808), pero los republicanos mataron más (72.337). El problema según explica el autor es que R. Salas recogía las muertes supuestamente del Registro Civil, donde no se publicaban ni la mitad de las muertes. Y a parte se basaba en los Registros indirectamente del INC y a demás Salas asume haber utilizado suposiciones, estadísticas, etc.

Datos:
(1) El régimen oculto celosamente que su represión había causado más de 130.000 víctimas.
(2) En Córdoba, capital, fueron fusiladas 4.000 víctimas.
(3) 2.500 más en Canarias.
(4) (4.1) Fusilamientos durante la guerra: 7.679.
(4.2) Fusilamientos en la postguerra: 1.594.
(4.3) Víctimas causadas al maquis o a la guerrilla: 185.
(4.4) Campesinos liquidados en la represión de la guerrilla: 121.
TOTAL: 9.579 + 756 presos exterminados por hambre en las cárceles.
(5) En el dosier aparece un cuadro que recoge los fusilamientos de 29 provincias de las cuales 5 tienen estudios parciales (suman 8.568 victimas) y las otras 24 ascienden a 71.756 fusilados. En cambio Ramón Salas, quien recopiló las muertes no llegan ni a la mitad (34.250 fusilados).

Este comentario está extraído de los datos del dosier titulado El Terrible Secreto del Franquismo.

Doce horas de vida: La ejecución de Puig Antich y Heinz Chez, por Cristina González B-21

Este documental de TV3 muestra como vivieron Salvador Puig Antich y Heinz Chez sus últimas horas de vida. Además muestra los testimonios de personas que pasaron con ellos sus últimas horas, como las hermanas y el abogado de Salvador y los funcionarios de la cárcel de ambos, así como el sacerdote que le dio la extremaunción a Chez.

Salvador tenía 25 años y estaba preso en la cárcel de Barcelona. El 1 de marzo de 1974, a las nueve de la noche, los funcionarios le fueron a buscar a su celda para informarle de que el gobierno había dado el visto bueno para llevar a cabo su ejecución. El juez militar fue quien le dio la noticia. Le quedaban doce horas de vida. Salvador militaba en un grupo anarquista llamado el MIL (movimiento ibérico de liberación), activo des de 1971 hasta diciembre de 1973. En la noche del uno al dos de marzo sus hermanas, Imma, Merçona y Carme, pasan la noche en la cárcel con él, mientras que su abogado, Oriol Arau, intenta por todos los medios posibles y con la ayuda de otros abogados conseguir el indulto que solo puede ser dado por Franco. Se pasaron la noche haciendo llamadas a personas que pudieran ayudarles como el Papa e incluso llamaron a otros países como EEUU. Todos se aferraban a la posibilidad del indulto. A las 6 de la mañana los funcionarios obligan a sus hermanas a irse. Mientras tanto estaban preparando la ejecución en la sala de mensajería. Cuando le preguntan a Salvador por su última voluntad, él dice que quiere saber cómo y dónde lo van a ejecutar. No murió en el acto. A las 9 horas y 40 minutos de la mañana se certificó su muerte. .

En la cárcel de Tarragona esperaba ser ejecutado Heinz Chez, que había matado a un guardia civil. El 20 de diciembre de 1972, Heinz disparó con una escopeta robada a un guardia civil. Cuando lo detuvieron admitió el crimen. Más tarde se descubrió que ese no era su verdadero nombre y que tampoco era polaco. Raúl M. Riebenbauer, un periodista, descubrió que su verdadero nombre era George Michel Welzel y que su verdadera nacionalidad era alemana. Había huído de Alemania y tenía 3 hijos. Jordi Salvà fue el abagado que llevó el caso. Heinz/George pasó sus últimas horas jugando al parchís con unos funcionarios de prisión y con el sacerdote Joan de la Creu Bardell, que además estuvo con el hasta los últimos minutos antes de que fuera ejecutado. Para él tampoco llegó el indulto.

Salvador Puig Antich fue enterrado en el cementerio de Montjuic y Heinz en la fosa comuna de Tarragona. A pesar de que el gobierno sabía su verdadera identidad, nadie avisó a su familia.

Ellos fueron los últimos ejecutados por garrote vil en España, pero no los últimos ejecutados. Los 5 condenados de septiembre de 1975 fueron fusilados. La pena de muerte fue abolida en España en 1978 con la proclamación de la Constitución.

Els documentals de tv3 – Marisol en portada. Sergi Nogués, B-21

Ens trobem davant d’una producció de tv3, Vernal, elPeriodico i Endesa de 30′ de duració aproximadament en el que hi cal destacar la gran varietat de recursos periodistics (entrevistes entre d’altres) utilitzats per informar a l’espectador.

Resulta que amb la mort de Franco, durant la pujada al poder d’Adolfo Suárez, arriba a Espanya el bum de l’erotisme. El 2 de setembre de 1976, la revista Interviu desafia la censura i s’atreveix a treure, per primer cop en portada, una dona completament despullada: Pepa Flores (Marisol); que va ser fotografiada per Cesar Lucas. La revista costava 40 pesetas.

“Interviu era un cóctel: sexe, escándal polític i econòmic i sang; lo imprescindible. (…)I clar, aquesta dona estava alla representant una mica a tots aquests lectors. Si no sonés tant malament, diria que era: la nueva España(…)”.

Marisol quan era petita era una nena simpàtica i desenvolta amb un salero andaluç que agradava molt. En poques paraules, era la nena prodigi que el régim franquista va promoure com a model durant la década dels 60.

Paral·lelament era el moment en que el cotxe començava a estar a l’abast de tothom i esquivar la censura era tan façil com atravessar la frontera. Perpinyà va ser el paradigma d’aquestes peregrinacions. Anys més tard el mateix cine espanyol va parodiar aquestes escapades a frança amb la pel·lícula “Lo verde empieza en los Pirineos”. Per que us feu una idea, hi trobavem censures de l’estil “suprimir la expressión puta“.

Finalment, la revista no es va segrestar però l’atreviment d’interviu no va quedar impune. Cesar Lucas va estar a punt de ser condemnat a tres mesos d’arrest i a nou anys sense excercir però va ser absolt en el judici. Amb la llibertat d’expressió reconeguda, tres temes van continuar éssent intocables: l’exercit, el rei i la homosexualitat.

Els nens perduts del franquisme, Sònia Company i Florencia Alonso B-21

Els diaris de Gumersindo de Estella ens mostren la crueltat de Franco i l’exercit respecte els vençuts. Totes les presons es van omplir, hi havia molta més gent de la que en realitat hi hauria d’haver hagut. Això va passar perquè empresonaven a qualsevol persona que lis sembles sospitosa, per exemple molta gent en acabar la guerra no es volia quedar a Espanya i des de altres països van enviar vaixells perquè pugessin marxar. Però Franco va fer que aquest vaixells no pugessin sortir del port i tota aquella gent va ser empresonada.

Moltes dones van ser empresonades no només per haver sigut republicanes, sinó que també per ser dones, germanes, o familiars d’algun home que havia escapat. Moltes d’elles estaven embarassades o tenien fills petits, i van haver de endure-se’ls amb elles, perquè no tenien ningú més amb qui deixar-los. De camí al cementiri on afusellaven als republicans, els soldats i els guàrdies treien, per la força, les criatures de les mans de les seves mares, que anaven a morir. Elles, però, preferien que matessin els seus fills amb elles perquè no se’ls emportessin, ja que no sabien que els podrien fer, o com els podrien educar.

Com a conseqüència de la sobre població de les presons, no hi havia menjar, la higiene era nul·la. Els nens morien de gana, o per culpa de malalties que els metges de les presons no intentaven curar. Moltes mares no deien que els seus fills estaven malalts perquè sabien que si se’ls empotaven a d’infermeria no tornarien mai.

Un cop les criatures arribaven als tres anys dins la presó, els portaven a un “asilo” a Madrid. Això volia dir que les seves famílies ja no els tornarien a veure mai més. Això feia que moltes mares preferissin inclús asfixiar els seus propis fills abans no se’ls enduguessin, perquè llavors elles ja no serien responsables de la seva educació i no volien permetre que criessin els seus fills en contra del que havien defensat els seus pares. L’organització “Auxilio Social” s’encarregava de cuidar els fills dels vençuts. Els càstigs que aquests nens rebien eren molt durs, eren tractats com a delinqüents. A més, els mentalitzaven per a que pensessin com ells per por a que seguissin les passes dels seus pares i es convertissin en rebels.

Aquestes organitzacions eren com camps de concentració de nens. Les encarregades rebien quatre pessetes per dia i per nen, una xifra molt elevada per aquella època, i a més, no tots els diners anaven cap a les necessitats d’aquestes criatures. En aquests llocs molts nens van ser donats en adopció sense consentiment de la família. Molts cops, quan una dona paria, agafaven el nen per batejar-lo, però no el tornaven, i moltes mares no van arribar a conèixer els seus fills per aquesta raó.

 Un cop acabada la guerra, Franco va fer que tornessin els nens, que s’havien refugiat a l’estranger, a Espanya sense el permís de les pròpies famílies. Quan aquests nens arribaven a Espanya, no sempre eren tornats a les seves famílies perquè tenien por que pugessin anar en contra de Franco. A més, va sortir una llei firmada per Franco que permetia canviar els noms i cognoms dels nens per a que fos més difícil per a les famílies trobar-los.

Aquest és un tema que no es parla molt sobre tot perquè volen ocultar tot el que va passar, però això no s’hauria de fer. Tot el que va passar va ser molt greu es van destrossar la vida de milers de famílies. Els nens són les persones més innocents que hi han i tractar-los com se’ls va tractar és imperdonable, ningú té el dret de treure un fill als seus pares per la seva ideologia, i encara més donar-lo en adopció per això mateix. En el documental es pot veure que els nens eren tractat com delinqüents, i ells no entenien el perquè, no els semblava que els seus pares haguessin fet res dolent. Encara hi han persones que no saben on estan els seus fills, o qui són els seus pares i que els va passar. Quan tot això va passar el govern feia propagandes que mostraven tot el contrari, això va fer que molta gent no tingués ni idea del que passava i encara hi ha molta que no sap el que va passar. Tot el que va succeir va ser horrible, però és una par de la història d’Espanya i és important que tothom la conegui.

Sònia Company i Florencia Alonso B-21

Opus Dei, Queralt Hidalgo Haro y Roger Barrull Pérez, B-21

El Opus Dei es una institución perteneciente a la Iglesia católica. Fue fundada el 2 de octubre de 1928 por José María Escrivá de Balaguer, sacerdote español. El objetivo del Opus Dei es difundir el mensaje divino y garantizar la existencia de hombres y mujeres que amen y sirvan a Dios y a los demás a través de un trabajo ordinario. Esta organización es de ámbito mundial, y donde hay más miembros es en Europa.

En España, durante la Guerra Civil española, se persiguió a las entidades e ideologías religiosas. A partir de ahí, José María Escrivá de Balaguer vivió escondido en varios lugares del país. En 1937, Escrivá y otros miembros del Opus Dei llegaron a Francia. Desde allí ingeniaron el plan de volver a España, a la zona sublevada, donde la Iglesia no era perseguida. Estos hechos impidieron que Escrivá extendiese la labor apostólica fuera del terreno español. Al finalizar la guerra, en España se inició la dictadura de Franco, que apoyó plenamente a el clero. Con esto, José María Escrivá regresó a Madrid, y comenzó a expandir los ideales del Opus Dei. Sus intentos de expansión en un ámbito internacional volvieron a frustrarse por el inicio de la Segunda Guerra Mundial.

A finales de los años 50 Francisco Franco empezó a designar a miembros del Opus Dei como ocupantes de altos cargos del régimen, desarrollando los Planes de Estabilización y Desarrollo, que liberalizarían la economía española, abriéndola al exterior y dejando atrás la autarquía que llevaba 20 años desolando al país. Comenzó así la década de la tecnocracia, un periodo de gran crecimiento económico y social.

Los miembros del Opus Dei que ayudaron a Franco fueron los franquistas más conversos y progresistas que tuvo el régimen, de ahí el “odio” de Falange Española hacia ellos.

Recientemente, durante el gobierno de José María Aznar (1996-2004), miembros del Opus Dei ocuparon ministerios del dicho gobierno.

 

OPINIÓN PERSONAL:

No sabríamos determinar si se trata de una secta religiosa.

Por una parte hemos comprobado que para integrarse en la identidad hacen falta unos 6 años de selección, papeleo, pruebas y preparación, y algún que otro lavado de cerebro. Con lo que, en este aspecto, puede ser perfectamente tachada de secta.

Por otra parte, dada nuestra falta de información real, y consecuente y relativa imparcialidad, hemos de decir que, a pesar de los 6 años, cualquier persona con gran dedicación a la religión cristiana es capaz de posicionarse en el Opus Dei.

Creemos que Franco reclutó a miembros del Opus Dei por su habilidad técnica y política, y no precisamente por su pertenencia a una entidad religiosa de dicha importancia.