Esta entrada está especialmente dedicada a mis alumnos del E31 pero cualquier puede ver, a traves de las fotografías que aparecen publicadas en THE ATLANTIC, cuáles son los problemas medioambientales más graves que sufre la Tierra: sobreexplotación de los recursos, contaminación, incendios, catástrofes…
Conmemoran la fecha de 22 de abril, el Día de la Tierra. O lo que queda de ella.
http://www.theatlantic.com/photo/2015/04/earth-day-45/390864/
23 d’abril dia de Sant Jordi . El dia de la rosa i del llibre.
Aquesta data es important a Catalunya ja que ve del segle XV desde la població de Montblanc.
Es diu que les roses creixen de la sang del drac que Sant Jordi va matar.
En aquest dia homes i dones de Catalunya celebren el seu amor ja que la rosa li has de regalar a dona que t’agrada i el llibre al home que estimes .
Diu la llegenda…… que per les terres de Montblanc hi vivia un Drac ferotge que tenia aterrida a tota la població de la comarca. El drac terrible portava anys devorant persones i remats sencers de bestiar i ningú podia viure tranquil. Un dia el rei va decidir buscar una solució al problema: per poder portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana i per això es va decidir que cada dia oferirien a la bèstia una persona escollida a l’atzar i així la resta dels vilatans podrien viure tranquils, almenys per aquella jornada. La sort va voler que la primera víctima en sacrifici fos la filla del rei. La jove i bella princesa va entrar en desconsol, però també tot el poble que l’estimava i l’adorava i que varen demanar clemència al pare de la noia. Però el rei, fidel a les seves decisions, va acceptar el que l’atzar havia marcat i amb tota la seva pena va enviar a la seva estimada filla cap a la cova del drac, per al seu sacrifici. Però de sobte, muntat en un cavall blanc, va aparèixer un cavaller. El seu nom era Jordi i venia a salvar a la Princesa i a tota la població de Montblanc. Va lluitar de la manera més heroica i valenta contra el drac i, finalment, va aconseguir travessar-lo amb la seva llarga llança. D’aquesta manera el cavaller no només va vèncer al drac, alliberant a tota la població d’aquell horror, sinó que també va salvar a la princesa d’una mort segura.  El rei, agraït, va oferir-li a la seva gentil filla en matrimoni, però el cavaller no va voler acceptar aquell honor. Va agafar el seu cavall blanc i va marxar. Al cap d’uns dies, allà on el cavaller havia matat al drac, hi va néixer un roser de flors vermelles, com la sang del drac vençut. |
Per casa he trobat un número del 2009 de la revista GEO que m’ha cridat molt l’atenció, ja que a la portada hi deia:’El poder de las mujeres’ i ja que el poder és el tema que hem estat tractant a classe, he pensat fer un resum de les dades més interessants que he descobert en aquesta article.
Actualment, només el 20% dels parlamentaris són dones. Entre els alts executius de les empreses europees, el porcentatge és encara menor. A què són degudes aquestes dades? Són les dones més incapaces que els homes a l’hora de governar? Eren algunes de les preguntes que se m’acudien llegint aquest subtítol.
Al costat s’hi trobava una reflexió sobre aquest “mite de la diferència”:
Els científics han descobert algunes sorprenents diferències en l’anatomia cerebral dels homes i les dones. Ja en l’época victoriana, els erudits pensaven que el major tamany del cervell masculí volia dir que eren intel·lectualment superiors. A més, els metges de l’época creien que el cervell i els ovaris de les dones no es podien desenvolupar alhora, així que massa educació per les dones significava un perill per la maternitat. Va ser el segle XX que aquestes idees es varen corregir i es va acceptar que el volum del cervell és proporcional al del cos i que aquesta característica no té a veure amb l’intel·ligència. Així, els anys 70 va nèixer el moviment feminista tot i que en els anys noranta es va tornar a dubtar dels resultats neurològics. El 2005, Janet Hyde, de la Universitat de Wisconsin, després de reunir dades de 165 estudis sobre la capacitat lingüística que va resultar mostrar que, de fet, les dones són les comunicadores de la societat. Les seves àrees cerebrals dedicades al llenguatge són majors que les de l’home i el sexe femení és més empàtic per naturalesa.
A continuació, apareix un eix cronològic de les dones de la història que han tingut més poder i que demostra que la història no ofereix indicis de que la biologia estigui implicada amb la questió de qui es fa amb el poder i com l’utilitza.
1479. a.C. Hatshepsut: Faraona egípcia que es feia representar en els suntuosos edificis de la risa del Nil amb els símbolos que porta en els seus antecesors:barba real i nemes (mocador real).
51 a.C. Cleòpatra VII: Va seduir els caps militars romans Juli Cèsar i Marc Antoni. Un tercer, Octavi, va resistir-se las seus encants, va lluitar-hi i va aconseguir annexionar el seu regne. Fou l’última faraona d’Egipte i es va suïcidar amb verí.
690 Wu Zetian: Durant el Regne Mitjà, a la Xina era normal que un dona governés, però Wu Zhao va ser l’única en atrevir-se a adoptar el títol d’emperadriu (el seu nom del tron era Wu Zetian).
1184 Tamara de Georgia és considerada la millor monarca que ha tingut Georgia. L’anomenaven “la reina bona” i es va imposar amb el tema militar, negant repetides vegades els agresors turcs.
1474 Isabel I de Castilla: Preparà el camí d’Espanya cap al domini mundial, unificà grans regiones de la Península Ibèrica gràcies al seu matrimoni amb Fernando II d’Aragó i financià el viatge de Colom a les Índies. Va governar de forma cruel i despiadada fins la seva mort (1504). Va utilitzar el seu poder per perseguir severament als jueus i musulmans.
1558 Isabel I d’Inglaterra: Fins el 1603 va conduir Anglaterra cap a una edat dorada, i convertí Londres en una destacada ciudat cultural, defensà el país de l’Armada Espanyola i conservà la seva pròpia independència. Era astuta i evitava qualsevol matrimoni dient que ja estava casada amb el poble.
L’etapa següent de la història tenia dones que regnaven quan el més important era la sang i el parentesc, més important que el sexe: pubilles, soberanes regents…
Com María Estuardo, d’Escòcia (1561), Maria de Mèdici, de França (1610), Nur Yahan, de Pèrsia (1611), qui es deia Mehrunnisa i va rebre el títol honorari de Nur Yahan: llum del món, ja de que es va veure obligada a governar i controlar la Cort perquè el seu marit era addicte a l’opi i es passava el dia vegetant. També Nyinga Mbandi, d’Angola (1624) qui lluità enèrgicament contra els caçadors d’esclaus europeus però que alhora ella mateixa traficava amb éssers humans i Ana d’Àustria (1643), una educadora bondadosa, reina sàvia i política sòbria, originària d’Espanya, qui entregà un regne perfectament ordenat al seu fill Lluís XIV, consolidant els fonaments sobre els quals es convertiria en Rei Sol (monarquia absoluta).
1644 Cristina de Suècia era molt culta, invitava a erudites i artistes a la Cort (a Descartes, per exemple). Després de deu anys al poder (començà a governar las 18) va renunciar al tron per dedicar-se a l’art i la ciència a Roma.
1745 Madame Pompadour va ser una de les dones més poderosas de l’época. Era una burguesa que Lluís XV va escollir com a amant. Ell es va tornar adicte a ella i ella es va convertir en una secreta “primera ministra” molt hàbil.
1762-1796 Catalina II era una filla d’un general prusià qui las 33 anys derrocà al seu marit i accedí al tron. Va tenir èxit com a reformadora: reorganitzà l’administració, fundà escoles i modernitzà el dret penal.
Durant l’época moderna, al contrari de les dolces i sensibles dones, l’home està dinàmic violent, egoïsta i immoral. Hi va haver la Reina Victòria (1837) que va perdre poder pel Parlament, l’Emperadriu Viuda Cixí (1862) qui és considerada poc habilidosa pel seu càrrec, Sirimavo Bandaranaike, que el 1960. amb la mort del seu marit cap del govern de Sri Lanka, va convertir-se en primera ministra i va portar el país a la independència, Indira Gandhi va formar part de la dinastia més poderosa de Gandhi i va ser dos vegades ministra, fins el seu assassinat.
El punt culminant de la revolució femenina va ser als anys setanta degut a l’educació i a les no es possibilitats. La dona amb més poder de l’época va ser Margaret Thatcher, que el 1970 va ser ministra d’Educació i nou anys després es va convertir en cap del govern. Creia firmement en el feminisme i deia: “Si necessita algú per a pronunciar discursos, esculli un home, si es tracta de solucionar un problema, més val que pregunti a una dona.
En la dècada següent, la democràcia bloqueja més eficaçment que qualsevol altra forma de govern anterior l’accès femení al poder. Tot i així, algunes dones ho conseguiren, com Corazón Aquino (Filipines, 1986) qui expulsa al dictador corrupte Ferdinand Marcos i és capaç de no corrompre’s estant al poder, Benazir Bhutto (1988) qui dugué Pakistan a la modernitat com a cap de govern, governant amb seguretat fins a ser assassinada, Kim Campbell (1993) i Tansu Çiller (1993) han estat les úniques dones en ser primeres ministres del seu país, Canadà (i única de Nord-Amèrica) i Turquia, respectivament. Una altra dona que va demostrar la seva valentia va ser Vaira Vike-Freiberga (1999), Presidenta de Letònia, que va unir-se a l’Otan i la UE i allunyar-se de Rússia i de Putin, al qual parlava exclusivament alemany perquè era un idioma que ell odiava.
2005 Yuliya Tymoshenko, millonària pel Gas Natural, és Primera Ministra d’Ucraïna i lluita contra la política energètica.
2006 Ellen Johnsin-Sirleaf (Libèria) va pujar al poder ajudada per gent sense poder i és la primera presidenta del continent africà escollida lliurement.
2006 Michelle Bachelet, tot i ser soltera i atea, va ser escollida Presidenta de Xile, un dels països amb més tradició catòlica.
2009 Johanna Sigurdardottir ha de treure Islàndia de la crisi econòmica. És mare de dos fills i cap del govern després de divorciar-se del seu marit, viu obertament amb una parella del mateix sexe.
Com hem pogut veure, algunes dones han tingut molt poder al llarg de la història, però la xifra continua sent mínima comparada amb la dels homes que hi ha hagut amb poder. Com s’ha vist a la reflexió inicial, ambdos sexes tenen la mateixa capacitat de governar, les dones inclús tienen més capacitat lingüística en general. Així que considero essencial que es progressi en aquest aspecte, es necessita un canvi de manera de pensar de la població en general, com el que han intentat dur a terme tantes dones al llarg de la història.
Las nuevas revistas de humor, aparecidas en los últimos años del franquismo, eran más de carácter político y más críticas que las anteriores. Los dibujantes, con las limitaciones propias de la época, forzaron ingeniosamente los límites de la censura para anticipar la desaparición de Franco. Frente a la seriedad y las consignas políticas del régimen, la risa era una forma de rebeldía.
Poco a poco, el futuro comenzaba a cambiar y el humor político llevó a cabo su contribución a la esperada democracia. La transición nació así con algo más de alegría.
Aqui teneis algunas de las obras realizadas:
Vázquez de Sola
KIM (Joaquim Aubert Puigarnau)
Para más información de las obras recopiladas de esta exposición:
http://www.bne.es/es/Micrositios/Exposiciones/Transicion/Obras/
Sé que la meva exposició d’avui no és sobre algun tema de socials ni d’història, però crec que aquest tema va molt amb la nostre actualitat.
Fa uns dies vaig anar a una passarel·la de moda a Plaça Catalunya, les passarel·les ensenyen les noves tendencies però la gent que s’ho mira des de dintre, el seu significat profund, les passarel·les de moda com la vida en general es molt superficial.
Els famosos, els artistes, les models…., no tenen defectes del seu físic, són molt perfectes. I nosaltres? Nosaltres que tenim molts defectes del físic…
LA VIDA ÉS MOLT SUPERFICIAL.
Como ya sabéis, el verano pasado estuve en Nueva York con mi familia y en la visita que hicimos al Top of the Rock en el techo del ascensor aparecían imágenes que explicaban la historia del edificio.
Por un momento, pensé que este vídeo que os muestro era el mismo que vimos, pero no, se trata de imágenes que muestran la evolución de la ciudad de Nueva York en el ascensor del nuevo rascacielos que está al lado de la Zona Cero, donde estaban las Torres Gemelas (sí, ese alto que se ve en la foto).
Que por un momento aparezca una de ellas y que desaparezca enseguida me ha dejado tocado.
http://www.nytimes.com/video/nyregion/100000003637210/sky-pods-show-rise-of-new-york-skyline.html?
Son 39 años los que diferencian la proclamación de Juan Carlos I y Felipe VI. En ese intervalo de tiempo diferenciamos dos polos en múltiples aspectos. Dos Españas completamente diferentes, dos contextos históricos radicalmente opuestos y dos proclamaciones que desbordan diferencias la una a la otra.
Primero de todo, Juan Carlos de Borbón juró sobre la Biblia, “por Dios” seguir los Principios del Movimiento Nacional del régimen franquista. Por otro lado, Felipe VI juró seguir los principios de la Constitución Española del 1978 sobre ésta misma, no sobre la Biblia.
Los símbolos e insignias que llevaron ambos reyes forman parte de esos detalles que marcan la diferencia. Mientras que el rey Juan Carlos I llevó el escudo con el yugo, las flechas de los Reyes Católicos y la cruz de Borgoña roja, Felipe VI no los llevó.
Las diferencias claramente progresistas de la proclamación de Felipe con la de Juan Carlos se basan, como he dicho anteriormente, en un extenso abanico de detalles. Además de los símbolos, las ausencias y presencias durante la coronación son otro factor a mencionar. La coronación de Juan Carlos I estuvo plagada de asistentes y jefes de Estado de todo el mundo; el dictador Pinochet o el rey de Jordania Husein I. Mientras que en la de Felipe VI no hubo presencia internacional a pesar de celebridades de la cultura y el deporte como Pau Gasol o Rafa Nadal.
De la misma forma que Felipe VI no llevó las flechas de los Reyes Católicos, también prescindió de todo tipo de elemento religioso así como la cruz que se sitúa entre la corona y el cetro, la Biblia, y la Misa del Espíritu Santo (celebrada cinco días después de la proclamación de Juan Carlos I), que fue sustituida por un acto en el Palacio Real en el que los reyes saludaron a los asistentes invitados por la Corona.
Sin embargo, el plato fuerte es sin lugar a dudas los discursos. Del discurso de Juan Carlos I cabe destacar el juramento mencionado: “Juro por Dios y sobre los santos evangelios”. La mención a Franco: “un hito (…) con respeto y gratitud quiero recordar la figura” y “una figura excepcional”. Las intenciones de Juan Carlos I acerca de sus planes reformistas para conducir a España hacia la democracia son intangibles para los “procuradores” debido a la ambigüedad de su discurso. Sin embargo, están allí: “hoy comienza una nueva etapa de la historia de España”, “confío en que todos sabremos cumplir la misión a la que estamos comprometidos, si todos permanecemos unidos, habremos ganado el futuro”. Juan Carlos I finaliza su discurso con un potente y vigorizante “Viva España”.
Por otro lado, Felipe VI pronuncia un discurso más cercano en el que muestra un cariñoso agradecimiento a sus padres. Felipe también hace mención de futuro con alusiones a la renovación y unidad de España (refiriéndose a los focos nacionalistas de Catalunya y País Vasco): “en esta España abemos todos. La diversidad define nuestra propia identidad”, además de definir a las lenguas cooficiales en las comunidades autónomas, como el catalán y el vasco, como “patrimonio común”. Felipe VI finalizó su discurso a sustitución del “Viva España” con un “Muchas gracias. Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas”.
La imagen escogida pertenece a la portada de la conocida revista americana llamada Time.
La razón por la que he decidido publicar ésta y no otra ha sido para destacar el hecho de que la transición española no solamente fue un acontecimiento importante en el territorio español, sino que también lo fue a nivel mundial . La prueba que sustenta esto último es la misma revista, la cual es enormemente popular universalmente.
En esta imagen, observamos que el personaje que aparece en primer plano, otorgándole más importancia es Adolfo Suárez, personaje indispensable para llevar a cabo la transición. En segundo lugar destacamos a Juan Carlos I de Borbón, rey de España y al fondo de todo, vemos un cuadro del recién fallecido, Francisco Franco.
El título Spain: Democracy Wins, significa España: La democracia gana. Sin duda, esto no hubiese sido posible si no fuese por Adolfo Suárez, quien llevó a cabo la Ley Fundamental de Reforma Política, desmontando la dictadura y acordó con los izquierdas para iniciar el proceso democrático con unas elecciones libres el 15 de Junio de 1977.
He escogido esta imagen porqué salen los dos hombres más importantes en la Transición Española: Juan Carlos de Borbón (el rey) y Adolfo Suárez (presidente del gobierno).
Juan Carlos heredó la jefatura del estado de Franco y pronto supo que quería una democracia para España, por tanto pasó de ser un rey franquista a un rey constitucional. Juan Carlos eligió correctamente los hombre que quería a su lado: Torcuato Fernández-Medina y Adolfo Suárez entre otros.
Adolfo Suárez asumió la presidencia después de haber sido escogido por el rey a dedo, aunque más tarde gana las elecciones con el partido UCD. Quizás es el hombre de la transición ya que tuvo que gobernar uno de los períodos más complicados de la historia de España y lo hizo con éxito. Una de sus frases más famosas fue “Puedo prometer y prometo…”
Como podemos ver sin ellos la transición española no hubiera sido lo mismo y puede que hubiera fracasado
Torcuato Fernández-Miranda nació en Gijón el 10 Noviembre del 1915 y murió en Londres el 19 de Julio del 1980. Entre otros cargos, ocupó el de Presidente del gobierno y Ministro secretario general del movimiento.
Fue franquista y por ello, después de la muerte de Franco, ayudó al rey a impulsar la transición pacífica hacia una democracia. Una de las cosas que hizo junto al rey fue la de sustituir a Arias Navarro por Adolfo Suárez.
Gracias al trabajo de Torcuato se pudo elaborar la ley para la reforma pública, a partir de la cual se legalizaron los partidos politicos y se hizo la actual constitución. Se libró de la implicación en las ejeccuciones del 1975 ya que en esos momentos estaba fuera del poder.
Su lema era “De la Ley a la Ley a través de la Ley” ya que quería pasar a un sistema de libertades pero sin romper ninguna legalidad. Su carrera acabó cuando se opuso al Estado de Autonomías.
Por todo ello, sin él la Transición Política hubiera sido muy diferente o incluso podría no haberse producido. Entonces podemos decir que España le debe a este personaje de nuestra Historia reciente el reconocimiento por haber sido una pieza clave en el origen de nuestro actual marco de libertades.
