Arxiu de la categoria: HISTORIA DE ESPAÑA

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

Àngel Guimerà per Aina Santiago B-21

Deixa un comentari

Àngel Guimerà va néixer 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys vivint a Tenerife després ell i la seva família es van traslladar a Catalunya.

Va començar la seva carrera literària com a poeta, va arribar a ser Mestre en Gai saber als Jocs Florals del 1877. Al cap de dos anys, ja es va començar a dedicar-se al teatre amb la seva obra teatral Gal·la Placídia (1879).

La seva trajectòria com a dramaturg es pot dividir en tres grans etapes:

Les tragèdies històriques com per exemple l’obra Mar i Cel (1888), on és evident la influència del drama romàntic.

Les obres més realistes que estaven escrites en prosa i ambientades en la seva pròpia època, això si es pot seguir observant un clar esperit romàntic. En aquesta etapa trobaríem obres com: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1896) o La filla del Mar (1900).

Una última etapa, ja a principis del segle XX. Actualment aquesta esta molt menys considerada que les anteriors. Serien el cas de les tragèdies en vers.

El 1904, li anava ser atorgat el Premi Nobel de Literatura, conjuntament amb Frederic Mistral (poeta occità). Finalment per pressions del govern central, que no volien que un poeta català rebis un premi d’aquestes magnituds, el premi va ser atorgat a José Echegaray – Frederic Mistral. Curiosament José Echegaray va ser traductor de moltes obres de Guimerà.

Imatge de la representació de l’obra Mar i Cel 2014

Amb Àngel Guimerà el teatre català va assumir amb ell uns nivells de qualitat que no havia tingut des de l’edat mitjana.

Però nosaltres a història no l’hem estudiat per la seva trajectòria literària sinó com a polític.

El 1882, es va unir, al Centre Català (organització cultural i política) fundada per Valentí Amirall. Com aquest últim no va aconseguir modificar la situació política de Catalunya, Guimerà va provocar un trencament en el Centre Català i van fundar la LLiga Catalunya el 1887, on seria elegit president dos anys després. Va redactar un missatge a la reina regent (Maria Cristina) durant uns actes de l’Exposició Universal del 1888, celebrada a Barcelona.

El 1892 és ponent de les Bases de Manresa, organitzades per la Unió Catalanista (1891), també va ser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid.

El seus discursos polítics estan recollits en una publicació anomenada Cants a la Pàtria.

Va morir el 18 de juliol del 1924 al carrer Petrixol de Barcelona.

ECONOMIA, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

El pà amb tomàquet, no pan tumaca – Per Rong Rong Hu/B21

1 comentari

Tots coneixem el famós pà amb tomàquet, oi? Però no us heu preguntat mai d’on prové aquesta singularitat gastronòmica? Doncs la veritat és que jo tampoc, mai se m’havia passat pel cap fins que l’altre dia a classe d’història vaig llegir un fet curiós que data de l’època del segle XIX.
Com ja sabeu, al segle XIX hi va haver una gran transformació econòmica tant en el País Basc com Catalunya, on es van produir autèntiques revolucions industrials. Fruit d’aquest desenvolupament econòmic, es va assolir una millor qualitat de vida i, un dels aspectes que van millorar va ser l’alimentació, gràcies a l’arribada dels aliments procedents d’Amèrica.
El pà amb tomàquet és un dels plats que podem trobar en gairebé completa totalitat en qualsevol servei de restauració, almenys aquí, a Catalunya. Us heu fixat a més, que a l’hora de parlar d’aquest plat, instantàniament l’associem amb les terres catalanes?

Pà amb tomàquet
No obstant, l’origen d’aquesta recepta no és gaire clar per alguns gastrònoms, ja que hi trobem dos bàndols que defensen les seves idees.
Per un costat, trobem els que consideren que no, que el pà amb tomàquet que tothom pensa que és originària de Catalunya no ho és realment, sinó que van ser els treballadors emmigrants provinents de Murcia que van arribar a Barcelona als anys 20 per a la construcció del metro de la Ciutat Comtal, els que van portar aquesta tradició. Aquests, varen cultivar tomaqueres a prop dels seus llocs de treball per estovar el dur pà que els hi era donat com a menjar, utilitzant el tomàquet com a ingredient essencial.
Per un altra banda, hi trobem els defensors de l’origen català i que de fet, considero que són els més acertats per la següent raó:
La primera referència escrita sobre el pà amb tomàquet prové de l’any 1884 a Catalunya, concretament en els versos de l’humorista i escriptor Pompeu Gener.

“Lo que comimos cierta noche es pan con aceite aliñado con tomate. Lo ha puesto de moda Mdaame Adam, que lo ha comido. A Judit Gautier le ha gustado tanto que incluso la gran Sarah Bernhardt se ha hecho una rebanada”

Tanmateix, aquest fet no és l’únic que dona suport al meu punt de vista, donat que amb l’arribada del tomàquet d’Amèrica, els pagesos del segle XIX ja feien servir el tomàquet en el pà ressec dels dies anteriors i per tant, aquesta recepta ja era present molt abans del 1920.

Per últim us deixo la recepta, molt senzilla, d’aquest plat, que jo marxo a la cuina a fer-me’n un també.

Necessitareu: un tomàquet, oli, una llesca de pà (preferible de pagès) i sal.

  1. Talleu el tomàquet per la meitat
  2. Frega’l per sobre del pà fins que surti el suc i la polpa
  3. Amaniu amb una mica de sal
  4. I finalment, li afegiu un raig d’oli per sobre

 

Rong Rong Hu / B21

 

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

20 de Novembre – per Meritxell Torres B21

1 comentari

39 ANYS SEPAREN DUES DATES QUE HAN MARCAT EN LA HISTÒRIA NACIONAL ESPANYOLA

Ahir, dijous 20 de Novembre va morir l’Aristòcrata més important i rellevant que hi ha hagut al nostre país en els últims 50 anys. La Duquesa d’Alba, amb un nom realment infinit ( María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia JosefaFausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay), va morir ahir als 88 anys després de passar uns dies crítics a la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI) degut a una forna pneumònia que ha fet que la Cap de la Casa d’Alba anés apagant-se poc a poc en els últims dies.

La tan exhuberant dona amb els cabells blancs i arrissats, a més de ser Duquesa d’Alba (títol pel qual era majoritàriament reconeguda) tenia 49 títols en total, era l’aristòcrata amb més títols nobiliaris del món segons el llibre Guiness dels rècords. Posseia una fortuna d’uns 2.800 milions d’euros que seran heredats per la seva família (fills, néts..). El seu marit Alfonso Díez va renunciar a l’herència de la Duquesa quan aquests van casar-se l’any 2011, ja que per a alguns dels seus fills, el casament d’aquests, per l’home només suposaria l’herència milionària de Cayetana, és a dir, no acabaven de creure’s que el motiu d’ell fós amor cap a la seva mare. És per això que Alfonso va renunciar als diners.

Per casualitat (o no), trenta-nou anys abans de la mort de Cayetana d’Alba, un també dijous 20 de Novembre, aquest cop de 1975, va morir Francisco Franco, militar i dictador. Ell mateix va autoproclamar-se cap d’estat l’any 1939, quan acabà la Guerra Civil Espanyola, imposant “El Franquisme” una dictadura fomentada en la repressió dels drets i desitjos dels espanyols que durà fins la seva mort als 82 anys, ja molt debilitat.

Una altra casualitat pot ser que 39 anys abans d’això va morir també el falangista José Antonio Primo de Rivera als 33 anys, afusellat per la condemna d’un tribunal Republicà durant els inicis de la Guerra Civil.

 

Molta casualitat? 39 anys separen la mort del falangista i el dictador, i 39 anys més separen la mort d’aquest últim i l’aristòcrata més irrellevant del nostre país.

Poden ser conspiracions…? Qui sap? De totes maneres, els dos primers eren personatges que van fer mal a la societat espanyola, i la tercera tan sols era una representació de l’aristocràcia, tot i així també vivia gràcies als nostres diners, per tant, sento si sembla molt fort, però no és tan greu que tots els personatges importants políticament del nostre país vagin morint.

HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT

SOBRE EL NACIONALISMO CATALÁN

Deixa un comentari

Durante la última semana dos reconocidos historiadores, Santos Juliá y Josep Fontana, han aparecido en la páginas de EL PAÍS reflexionando sobre las características históricas del nacionalismo catalán y el llamado “proceso soberanista”. Como estamos tratando estos días el tema en clase, os propongo que les echéis un vistazo, aunque sean tres  artículos bastante largos, mirando en qué se parecen y en qué se diferencian los pensamientosdelos dos historiadores:

http://politica.elpais.com/politica/2014/10/31/actualidad/1414776528_960807.html

http://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/cultura/1415221082_397634.html

http://cat.elpais.com/cat/2014/11/05/actualidad/1415221818_198912.html

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

Manuel Pavía por Rong Rong Hu/B21

2 comentaris

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque, mejor conocido como General Pavía, fue un militar español que participó en la sublevación de Villarejo en 1866 bajo el mandato de Prim. No obstante, éste pronunciamiento fracasará, por lo que Pavía partirá al exilio, regresando a España años después, tras el triunfo de la Revolución de 1868, comúnmente conocida como La Gloriosa o La Septembrina, y destronando así, a Isabel II, monarca en aquel entonces.

General Pavia

Otro dato curioso es que Pavía fue designado Capitán General de Castilla la Nueva debido a que combatió, durante la Primera República,  contra los carlistas en Navarra y a los movimientos cantonales en Andalucía.

Pero, ¿cuál es la verdadera importancia de este hombre? Es decir, ¿qué papel ha aportado a la historia de España?

 

El acontecimiento principal por la que se le atribuye tanta importancia a este militar es debido al Golpe de Estado de Pavía producido el 3 de enero de 1874. Este golpe de estado, también conocido como Golpe de Pavía, fue encabezado obviamente, por el mismo Manuel de Pavía.

Consistió en la ocupación del edificio del Congreso de los diputados para interrumpir la votación de un nuevo presidente, sustituyendo así a Emilio Castelar.

Por lo tanto, el objetivo de este golpe fue impedir que Castelar fuera desalojado del gobierno, aunque éste no aceptó seguir en el poder a causa de éste medio anti-democrático que se usó por conseguir el propósito, de modo que Pavía, acabó poniendo al frente al general Francisco Serrano.

De este modo, dio paso a la segunda etapa de la Primera República Española, la cual recibe el nombre de “República Unitaria” o “Dictadura de Serrano”.

Entrada de las fuerzas de Pavía en el Congreso de los diputados

 

Rong Rong Hu / B21

ECONOMIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

ESTANISLAO FIGUERAS I MORAGAS – Ariadna Esteve B21

1 comentari

Va néixer a Barcelona el 1819 i va morir a Madrid l’any 1882.
Polític espanyol que va ser president de la Primera República al 1873. En 1851 va ser triat diputat per Tarragona, que va presidir durant els esdeveniments polítics que van conduir al Bienni Progressista.
En 1855 va ser triat diputat a Corts, on va liderar la minoria republicana.
En 1867 va ser condemnat a presó, la qual cosa va produir la seva fugida a Portugal, país del que va poder tornar a Espanya gràcies al triomf de la revolució de setembre de 1868, que va donar inici al Sexenni Democràtic. Al seu retorn va ingressar en el Partit Federal, liderat per Pi i Margall.

Figueras Estanislao

Després de la renúncia al tron ​​d’Amadeu de Savoia, va deixar de tenir validesa la Constitució de 1869 i les Corts van sotmetre a votació la proclamació d’una república, la qual va ser aprovada el febrer de 1873. Al febrer de 1873 va ser elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins al juny del mateix any, on és va proclamar l’Estat Català. També es va produir la seva substitució per Pi i Margall i la seva fugida a França, d’on va tornar a final d’any per intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
Allunyat a partir de llavors de Pi i Margall i del seu partit, el 1880 va fundar, al costat de Ruiz Zorrilla, el Partit Republicà Federal Orgànic, l’activitat, causa de la mort de Figueres poc després, va ser escassa.

HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

¿Qué me dices?: Especial Isabel II por Mar Parejo y Mireia Marquínez B21

1 comentari

Isabel nació el diez de octubre de 1830 en Madrid. Su padre era Fernando VII y su madre María Cristina de Borbón-Dos Sicilias, que era la cuarta esposa del rey y que además era su sobrina carnal. En sus tres anteriores matrimonios no habían dado descendencia a Fernando VII. Después de tener a Isabel II tuvo otra hija, la infanta Luisa Fernanda que nació en 1832.
Sé que os estaréis preguntando qué tiene de interesante la vida de esta reina en comparación a las demás. De momento solo añadiré que una de las razones por las que fue echada del trono era que, aparte de ser una pésima reina, aireaba todos sus amantes sin disimularlo, la cual cosa era una vergüenza por aquel entonces. Aunque no adelantemos acontecimientos, empecemos por el principio.
Isabel fue obligada a casarse con Francisco de Asís, hijo del Infante Francisco de Paula y de Luisa Carlota, que era además primo hermano de la reina. Francisco de Asís era conocido por su fama de homosexual, incluso una copla popular decía de éste:
Gran problema es en las Cortes
Averiguar si el consorte
Cuando acude al excusado
Mea de pie o mea sentado

Su noche de boda fue un fracaso. Es conocido el comentario que hace Isabel II al diplomático León y Castillo “que voy a decir de un hombre que en la noche de bodas llevaba en su camisa más bordados que yo en la mía”.
La vida de Isabel II se basa en una fiesta continua. Se acostaba a las cinco de la mañana y se levantaba a las tres de la tarde. Este modo de vida levantaba fuertes críticas en la sociedad española. Tuvo 14 amantes reconocidos, el primero de ellos fue el general Serrano y producía un auténtico escándalo porque la reina lo perseguía por todos los cuarteles de Madrid. Llegó a tal nivel el escándalo, que el ejército decidió trasladarlo fuera de la capital. Entre los demás destacan el capitán José María Arana y el general O’Donnell. En la primera relación hay una anécdota que su marido Francisco de Asís, un día le dijo a la reina que tuviera cuidado con José María Arana, que le estaba poniendo los cuernos. También hay que destacar la anécdota de que en el año 1860, O´Donnell va a despedirse de Isabel II antes de iniciar una nueva guerra en Marruecos, la reina le dice cariñosamente que si ella fuera hombre iría con él. Francisco de Asís que estaba presente, añadió “lo mismo te digo O´Donnell, lo mismo te digo”.

Mientras todo esto sucedía, Francisco de Asís y Borbón tuvo un amigo, Antonio Ramón Meneses, con el que convivió toda su vida. Ante los continuos amantes de Isabel II, los asumió con naturalidad. Por el reconocimiento de la paternidad de los hijos de Isabel II recibía a cambio un millón de reales por hacer la presentación de cada uno de ellos.
Acabamos diciendo que Isabel fue una mujer sin gran personalidad y con total falta de libertad siempre siendo juguete de los intereses políticos, religiosos y que su única expansión fueron sus amantes los cuales la utilizaron para conseguir sus propios fines.

HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT

La Constitución del 1856: Contexto histórico por Antoni Marí

Deixa un comentari

Después del rotundo éxito de la Revolución de 1854, cuando Espartero entró triunfante por las puertas de Madrid, se inició un breve periodo histórico en el cual, el Partido Progresista pretendió una reforma del sistema político de Isabel II.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/5/54/Baldomero_Espartero.jpg

Dos días después de la gloriosa entrada de Espartero, tres decepciones precedieron la promesa de convocar elecciones a Cortes Constituyentes –entre las que se encuentra el hecho de dejar impune y sin juicio a María Cristina de Borbón y, simplemente, ser expulsada-. Al aumentar el número de votantes de 100.000 a 500.000, hubo una victoria aplastante por una coalición formada por los puritanos y los progresistas, obteniendo 240 escaños.

España padeció una crisis de subsistencias debido a la alta exportación y aumento debido a la Guerra de Crimea. Seguido de una plaga de Cólera que acechó España durante 2 años. Esta situación provocó revueltas, cuya consecuencia fue la respuesta del gobierno que consistía en rebajar los impuestos de los consumos durante un tiempo y recurrir a la milicia para reprimirlos. A principios de 1856 cuando el gobierno restableció los consumos, a causa de los graves problemas que atravesaba la Hacienda Pública, los motines de subsistencias se multiplicaron exponencialmente. La solución planteada por el gobierno fue la Desamortización de Madoz. Por otra parte, la Ley de Ferrocarriles fue aplicada por el gobierno, garantizando grandes beneficios y privilegios a los inversores en la construcción de ferrocarriles. Logrando un paso más hacia adelante en la industrialización del país.

La conflictividad social que se vivió en los primeros meses de 1856 -motines de subsistencias, motines de quintas…- fue aprovechada por el general O’Donnell para acabar con el gobierno progresista del general Baldomero Espartero en el que él era ministro de la Guerra, y que estaba en el poder desde el inicio del bienio progresista. El general aseguró en sus discursos populistas que los movimientos reivindicativos eran crímenes que atacaban contra la propiedad y la familia. Éste sugirió la represión a cargo del Ejército. Para cuando Espartero se dio cuenta de las medidas tomadas por O’Donnell, los militares sometían al pueblo a represiones extremas con consejos de guerra y ejecuciones. Tras serle sugerida la destitución de O’Donnell, también se enteró gracias al mismo consejero –Escosura- que O’Donnell conspiraba contra él y estaba detrás de los motines de subsistencias.

http://3.bp.blogspot.com/-z4az35_Jjto/UysAZsjIAXI/AAAAAAAABvk/JOBxKF55FgY/s1600/capturada.jpg

Entonces O’Donnell forzó la situación enfrentándose con el ministro de la Gobernación, Pratricio de la Escosura. El conflicto fue planteado a la reina quien respaldó a O’Donnel y seguidamente, fue presentada la dimisión de Escosura y la del mismísimo Espartero, que presentó la suya al sentirse desautorizado por Isabel II. A continuación la reina nombró nuevo presidente del gobierno al general O’Donnell, que así logró su objetivo de acabar con el bienio progresista. Su nombramiento fue acompañado de la declaración del estado de guerra en toda España, en previsión de las revueltas de los progresistas y de la reacción de Espartero. Además el golpe contrarrevolucionario se había producido cuando las Cortes habían iniciado las vacaciones de verano desde el 1 de julio, habiendo dejado pendiente de la sanción real la nueva Constitución española del 1856 que ya estaba terminada.

La primera reacción fue el intento de censura del nuevo gobierno por parte de los diputados, cosa que terminó en suspense a la espera de respuesta de Espartero. Cosa que anunció su retirada. La propia Milicia Nacional de Madrid estaba a la espera del regreso a la dirección de Espartero pero su negación a asumir el cargo puso en peligro el reinado de Isabel II. Para la mañana del 16 de julio, la resistencia se había desvanecido; la disolución del Ayuntamiento y la Diputación de Madrid junto a la entrega de armas por parte de la Milicia fueron los resultados. La rebelión prosiguió unos días más en Barcelona.

Una vez reprimidos todos los movimientos de resistencia y retirado Espartero de combate, el gobierno de O’Donnell decretó la supresión de la Milicia Nacional, destituyó ayuntamientos y diputaciones.

El 2 de septiembre de 1856 declaraba cerradas definitivamente por Real Decreto las Cortes Constituyentes, cuando aún no se había proclamado la Constitución. Finalmente, por otro Real Decreto, se restablecía la Constitución del 1945 modificada con un Acta Adicional que liberalizaba su contenido. Fue el final del bienio progresista.

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT

Simón Bolívar i la Independència de les colònies hispanoamericanes / B21 Rong Rong Hu

1 comentari
Simón Bolívar El Libertador

Simón José Antonio de la Santísma Trinidad Bolívar y Palacios, millor conegut com a Simón Bolívar, va néixer el 24 de juliol de 1783 a Caracas, Nova Granada (avui en dia Veneçuela). Als quinze anys, Bolívar ja era orfe de pare i mare, de manera que es va traslladar a Madrid per continuar els seus estudis, on amb tan sols 19 anys d’edat, es casaria amb María Teresa del Toro i Alayza i tornaria a Caracas per dedicar-se a l’agricultura de les hisendes heretades.

Bolívar en el seu casament

No obstant, el 22 gener 1803, mor la seva dona i Bolívar torna a Espanya per ampliar els seus coneixements sota la tutela del marquès Gerónimo d’Ustáriz, qui el va introduir a la lectura dels clàssics antics i moderns, dels filòsofs i dels grans pensadors. Va ser llavors quan al 1805 va jurar a Roma que no descansaria fins alliberar el seu país de la dominació espanyola.

Simón Bolívar, encara que no tingués cap formació militar, es va convertir en el principal dirigent de la guerra per la independència de les colònies hispanoamericanes i, on més tard se li va atribuïria el títol “El libertador”.

Al 1810, aprofitant que la metròpoli es trobava ocupada per l’exèrcit francès, es va unir a la revolució independentista que va esclatar a Veneçuela, dirigida per Francisco de Miranda. El fracàs d’aquesta primera revolució va obligar a Bolívar a fugir del país al 1812 i va prendre doncs, les regnes del moviment, llançant des de Cartagena d’Índies un manifest que incitava de nou a la rebel·lió, corregint els errors comesos en el passat (1812).

Al 1813 va llançar una segona revolució, on entraria triomfant a Caracas. No obstant, hi va haver una reacció sota la direcció de Morillo i Bobes, que van reconquerir el país per a la corona espanyola, expulsant a Bolívar cap a Jamaica. Bolívar però, no es dona per vençut ja que realitza una tercera revolució entre 1816 i 1819, la qual li dona el control del país.

Bolívar somiava en formar una gran confederació que unís a totes les antigues colònies espanyoles d’Amèrica, inspirada en el model dels Estats Units. Per això, insatisfet amb l’alliberament de només Veneçuela, va vèncer a les tropes espanyoles a la batalla de Boyacá (1819), que va donar lloc la independència al Virregnat de Nova Granada (l’actual Colòmbia).

Va reunir llavors un Congrés a Angostura per elaborar una constitució per a la nova República de Colòmbia, que englobava el que avui seria Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà, on el mateix Bolívar va ser triat com a president d’aquesta “Gran Colòmbia”.

En aquell mateix any Bolívar es va reunir a Guayaquil amb l’altre gran cabdill del moviment independentista, José de San Martín (que havia alliberat Argentina i Xile) per veure la forma de cooperar en l’alliberament de Perú, l’últim país del continent en què resistien els espanyols. Els dos dirigents van xocar en les seves ambicions i en les seves apreciacions polítiques, ja que Sant Martí s’inclinava per crear règims monàrquics encapçalats per prínceps europeus. Al final, Sant Martí va desistir en entaular una lluita pel poder i marxa a Europa.

Bolívar va posar-se al capdavant de la insurrecció de Perú, i al 1824 va obtenir la victòria més decisiva en la batalla d’Ayacucho, que va determinar la fi de la presència espanyola a Sud-Amèrica i, es va crear la República de Bolívar (actual Bolívia).

Bolívar va ser president de Colòmbia, Perú i de Bolívia, implantant en aquestes dues últimes Repúbliques un model constitucional monocràtic, amb un president vitalici i hereditari. No obstant, la seva tendència a exercir el poder de manera dictatorial va despertar molta reticència i, l’ambiciós projecte d’una gran Hispanoamèrica unida no es va dur a terme, ja que cada país va acabar buscant la independència per separat.

El 17 de desembre de 1830, Bolívar mor a la ciutat de Santa Marta, on les seves últimes declaracions reflecteixen l’amargura que sentia per no haver aconseguit el seu objectiu d’unió:

“¡Colombianos! Mis últimos votos son por la felicidad de la patria. Si mi muerte contribuye para que cesen los partidos y se consolide la unión, yo bajaré tranquilo al sepulcro”.

La mort de Bolívar

 

 

Considero que Simón Bolívar representa la independència de les colònies hispanoamericanes, l’heroi ambiciós que pretenia crear uns “Estats Units de Sud-Amèrica” per dir-ho d’alguna manera. Va lluitar fins al final per dur a terme el seu somni, però no va comptar amb les diferències que podien originar-se entre els diferents països de l’Amèrica llatina. S’ha d’admetre que la seva perseverança és digne d’admiració, ja que tot i no va tenir cap tipus de formació, va arribar fins a on va arribar.

 

Rong Rong Hu / B21

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

Rajoy VS Erkoreka por Rong Rong Hu/B21

1 comentari

El presidente del gobierno, Mariano Rajoy, ni siquiera intenta ocultar su satisfacción ante el “NO” que ha ganado en el referéndum de Escocia.  Es más, de hecho afirma que se ha hecho lo correcto, ya que de este modo han logrado esquivar las “graves consecuencias de la independencia”; consecuencias económicas, sociales, institucionales y políticas.

 “Han elegido entre la segregación y la integración, entre el aislamiento y la apertura, entre la estabilidad y la incertidumbre, entre la seguridad y el riesgo cierto. Y han elegido la opción más favorable para todos: para ellos, para el resto de ciudadanos británicos y para el conjunto de Europa“.

Esto es lo que Rajoy ha declarado en una grabación antes del Consejo de Ministros, felicitando a Escocia por su “sabia” elección.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=U6183j2MsGg[/youtube]

Por otro lado, la opinión de Josu Erkoreka, portavoz del gobierno vasco, contrasta ante la del presidente del gobierno, Mariano Rajoy. Cree que la consulta de Escocia abre la puerta a otras naciones sin Estado de Europa, mostrando que es posible el derecho a decidir.

Erkoreka además, ha alabado a las autoridades británicas (Cameron e Isabel II) por ser un modelo ejemplar por haber renunciado a su poder frente a la unión y haber aceptado que esa decisión correspondía al propio pueblo escocés.

 

Personalmente, considero que tanto David Cameron como Isabel II han hecho lo correcto al permitir que Escocia decida por si misma ante el tema de la independencia, ya que esta simple acción demuestra un gran nivel de comprensión y madurez, aspectos que por lo visto, carecen en el gobierno español.

Ante los comentarios que ha realizado Rajoy, pienso que hay una diferencia abismal entre Cameron y Rajoy. Además, considero que mientras presenta EN VÍDEO todas las desgracias que Escocia podría haber sufrido al independizarse, nuestro presidente obvia el hecho de que Gran Bretaña nos ha dado una enorme lección.

Rong Rong Hu / B21