Arxiu de la categoria: HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

La historia no está tan lejos como uno piensa. Rong Rong Hu/B21

Fue hace 70 años que el ejército soviético liberó el campo de concentración de Auschwitz, uno de los mayores campos de exterminio jamás construidos durante El III Reich. La Alemania nazi, liderada por Adolf Hitler, se extendió ocupando prácticamente todo el territorio europeo.
Resulta sorprendente como un único personaje, líder provocador de la Segunda Guerra Mundial, fuese capaz de llegar tan lejos, influenciando a casi todo un continente.

Tras leer la notícia que Jordi ha colgado anteriormente, he recordado que me gustaría compartir con vosotros un dato que considero realmente muy impactante que aprendí durante mis vacaciones de navidad, en mi increíble viaje a Berlín.

10891871_10205690422476856_2264205388115416984_n

Veréis, mi primo (de sangre) ha vivido en esta ciudad desde que nació, mientras que el resto de la familia nos encontramos esparcidos por China, España y quién sabe si algún país más.
La razón por la que él es “especial” es debido a que fue adoptado por una familia alemana como a consecuencia de la muerte de mis tíos, es decir, sus padres.
Durante mi estancia en Berlín visité a una parte de su gran familia adoptiva, muy agradables.

¿Y por qué os cuento todo esto?

Bien, ¡La razón es porque descubrí que la abuela de mi primo fue una de las secretarias de Hitler!
Además, sigue viva y tiene 94 años.
El abuelo, que en paz descanse, fue un soldado nazi capturado por el ejercito ruso. Lo mantuvieron prisionero durante 10 años, cuando finalmente lo soltaron ya que por fin había acabado la guerra. Desde Rusia a Alemania, supo encontrar el camino de vuelta a Berlín, pero una vez ahí, murió a causa de las heridas producidas por las torturas.

Con todo esto me he dado cuenta de que el mundo es de hecho, un pañuelo y que la historia no está tan lejos de nosotros como pensaba.

Si tenéis preguntas, ¡no tengáis vergüenza en preguntar!

 

Rong Rong Hu / B21

70º ANIVERSARIO DE LA LIBERACIÓN DE AUSCHWITZ

krakow-auschwitz-czeslawa-kwoka

auschwitz_plan

¿Qué fue Auschwitz y por qué se llegó a Auschwitz, a un proceso de industrialización en la eliminación de las personas? En la web de “La Vanguardia” aparece hoy un infográfico interactivo sobre el campo de exterminio más importante del Tercer Reich. Podría poner muchas informaciones aquí, pero considero que es mejor que lo veáis:

http://www.lavanguardia.com/internacional/20150123/54424726615/infografico-interactivo-auschwitz-70-anos-de-su-liberacion.html

Aquí tenéis también el enlace a la página del campo de concentración donde se muestran fotografías del campo, sus habitantes y el proceso de exterminio. No entréis si creéis que no podéis soportarlo. Está en inglés:

http://auschwitz.org/en/gallery/historical-pictures-and-documents/

Scarface: El Precio del Poder (Adaptación española) y Biografía de Juan March. Por Antoni-Guillem B-21

Las guerras no sólo son propulsadas por el carisma de un líder, o razones territoriales, o el afán de millones de soldados por derrocar a un gobierno. Hay algo detrás de todos ellos aún más vital; algo rudimentario, esencial: el dinero.

No sería la primera vez que una guerra ha empezado por cuestiones monetarias -veamos Iraq-, pero lo que es algo insólito es un individuo, ajeno totalmente a un conflicto bélico, con un poderío tan eminente, que es capaz de manipular todo el panorama político, no sólo de su país, sino también de un conflicto internacional conocido como Segunda Guerra Mundial.

Ese individuo es Juan March, un controvertido y manipulador empresario, cegado por su sed de dinero, y dotado por una inteligencia innata para los negocios. Fue tal su importancia en el sector empresarial, que puede ser comparado con grandes forjadores de imperios como Rockefeller o el mismo Hearst.

“Mi general, no se meta en mis asuntos”

Si algún individuo cualquiera hubiera replicado de esta manera al tirano Francisco Franco, lo más probable es que hubiera sido fusilado al instante. Pero Juan March no fue un individuo cualquiera.

http://www.laaventuradelahistoria.es/wp-content/uploads/2012/06/march.jpg

Haciendo un rápido repaso a su compleja biografía, March aprende desde joven el poder del dinero con el contrabando de tabaco que, posteriormente, exportará a Marruecos. Más tarde se dedicará a la adquisición de terrenos como Mallorca, Levante y Castilla para revenderlos en parcelas al campesinado. Pero el eje de su imperio, los pilares de su fortuna son el tabaco.

En 1914, mientras la Gran Guerra removía los cimientos de Europa, March encontró en ella una gran fuente de capitales. Al entrar en el contrabando de mercancías en el norte de África y Gibraltar (que vendía en la península) y tener todo el monopolio del tabaco controlado en dichos territorios, March puso barcos y rutas a disposición de los británicos. Pero al mismo tiempo traficaba con los alemanes: les suministraba alimentos y abastecía sus submarinos de combustible. Posteriormente, denunciaba su localización a los ingleses. Una de las claves de su éxito, fue sin duda su capacidad de jugar a dos bandos.

Finalizada la Gran Guerra, J. March siguió con el contrabando de armas, tabaco, alcohol, pero también empezó a invertir en cualquier tipo de empresa en la que pudiera extraer grandes beneficios: navieras, eléctricas, mineras o petroleras.

El 29 de abril de 1923, fue nombrado diputado de Mallorca por parte del partido de Izquierda Liberal. Tras el ascenso del general Primo de Rivera, March fue perseguido con una orden de captura firmada en 1924. Se vio obligado a exiliar a Francia, pero regresó al poco tiempo para colaborar con el dictador. Con su regreso, constituyó la Banca March en Mallorca, obtuvo la concesión internacional de tabaco para Ceuta y Melilla y ingresó en CAMPSA (principal monopolio español del petróleo)

Con el triunfo de la II República en 1931, March fue procesado por la irregularidad en la concesión del monopolio de tabaco y por su colaboración con la dictadura. Fue encarcelado en 1932 para fugarse un año después tras el soborno al jefe del turno de noche y a un guardia.

El astuto March, exilió hacia Francia el mismo día en que el Frente Popular ganó las elecciones (16 de febrero de 1936). Con la victoria de la izquierda, sus bienes de Mallorca fueron confiscados. No obstante, financió el alquiler del Dragon Rapide, el avión inglés que trasladó a Franco desde Gran Canaria a Tetuán para situarse a la vanguardia de la sublevación militar del 18 de julio de 1936. March no tardó en situarse como el banquero del régimen además de facilitar el ascenso de Franco con la financiación del primer puente aéreo militar de la historia, por el que se trasladaron de África a Sevilla las unidades de élite -mediante aviones alemanes- con lo cual se plantaron casi a las puertas de Madrid en poco tiempo. Además de que algunos cronistas afirman que su papel en la Guerra Civil fue crucial para la victoria de los sublevados.

Pero, en lo que a mí respecta, su gran hazaña, su acto más significativo en su historial de jugador de ajedrez en el panorama político-económico, fue su influencia en la Segunda Guerra Mundial. Resulta inimaginable saber cómo habría afectado su ausencia en el conflicto y aún más como habría repercutido en la actualidad.

En 1942, el gobierno británico decidió sobornar a los principales generales de Franco para evitar la entrada de España en la Segunda Guerra Mundial en el bando de las potencias del eje. El intermediario encargado de ejecutar la operación fue March; sobornó y convenció a todos ellos con un soborno que, en total, asciende a diez millones de dólares de la época.

Tras unos actos financieros de menor grado, Juan March vivió sus últimos años en Madrid, alejado de la vida pública y política. La misma de la que había sacado partido para situarse en la vanguardia de los personajes más influyentes de la primera mitad del siglo veinte en España. Finalmente, murió el 25 de febrero de 1962 de las heridas sufridas en accidente de automóvil dos semanas antes.

Àngel Guimerà per Aina Santiago B-21

Àngel Guimerà va néixer 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys vivint a Tenerife després ell i la seva família es van traslladar a Catalunya.

Va començar la seva carrera literària com a poeta, va arribar a ser Mestre en Gai saber als Jocs Florals del 1877. Al cap de dos anys, ja es va començar a dedicar-se al teatre amb la seva obra teatral Gal·la Placídia (1879).

La seva trajectòria com a dramaturg es pot dividir en tres grans etapes:

Les tragèdies històriques com per exemple l’obra Mar i Cel (1888), on és evident la influència del drama romàntic.

Les obres més realistes que estaven escrites en prosa i ambientades en la seva pròpia època, això si es pot seguir observant un clar esperit romàntic. En aquesta etapa trobaríem obres com: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1896) o La filla del Mar (1900).

Una última etapa, ja a principis del segle XX. Actualment aquesta esta molt menys considerada que les anteriors. Serien el cas de les tragèdies en vers.

El 1904, li anava ser atorgat el Premi Nobel de Literatura, conjuntament amb Frederic Mistral (poeta occità). Finalment per pressions del govern central, que no volien que un poeta català rebis un premi d’aquestes magnituds, el premi va ser atorgat a José Echegaray – Frederic Mistral. Curiosament José Echegaray va ser traductor de moltes obres de Guimerà.

Imatge de la representació de l’obra Mar i Cel 2014

Amb Àngel Guimerà el teatre català va assumir amb ell uns nivells de qualitat que no havia tingut des de l’edat mitjana.

Però nosaltres a història no l’hem estudiat per la seva trajectòria literària sinó com a polític.

El 1882, es va unir, al Centre Català (organització cultural i política) fundada per Valentí Amirall. Com aquest últim no va aconseguir modificar la situació política de Catalunya, Guimerà va provocar un trencament en el Centre Català i van fundar la LLiga Catalunya el 1887, on seria elegit president dos anys després. Va redactar un missatge a la reina regent (Maria Cristina) durant uns actes de l’Exposició Universal del 1888, celebrada a Barcelona.

El 1892 és ponent de les Bases de Manresa, organitzades per la Unió Catalanista (1891), també va ser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid.

El seus discursos polítics estan recollits en una publicació anomenada Cants a la Pàtria.

Va morir el 18 de juliol del 1924 al carrer Petrixol de Barcelona.

ELS ORIGENS DELS CATALANISME – Ariadna Esteve Fenoy i Aina Santiago

Nosaltres a la classe d’avui ens hem dedicat a fer un estudi dels origens del Catalanisme, que són els següents:

Desprès de la derrota de l’11 de Setembre de 1714, amb el decret de nova planta, aquesta va intentar mantenir l’ús social de la seva llengua. Encara que va ser prohibida, la llengua catalana va seguir sen el vehicle de comunicació. Per lo tant havia un monolingüísme social.

A catalunya va sorgir un moviment al 1830 amb la finalitat de la recuperació literària de la llengua catalana, amb el nom de Renaixença. L’inici d’aquest moviment al 1833 va ser a causa de la publicació de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

 

                                24 de agost de 1833 del diari El Vapor

Anys abans Josep Pau Ballot, un sacerdot, gramàtic, pedagog català i defensor de la llengua catalana, va publicar la Gràmatica i apologia de la llengua catalana.

Pero fins que no va arribar Joaquim Rubió i Ors no es va produïr la decisiva recuperació de la nostra llengua. Finalment al arribar al 1859 es van restaurar els Jocs Florals, un certamen de poesia que va ajudar a l’ùs del català com a llengua pròpia, i principal senyal d’identitat de Catalunya. Gracies també a la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Bones Lletres i l’Ataneu Barcelonès van impulsar així la nostra llengua. I per concluir la influència del romanticisme europeu.

 

Planes web consultades:

  • http://es.wikipedia.org/wiki/Bonaventura_Carles_Aribau
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pau_Ballot_i_Torres
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Jocs_Florals

El pà amb tomàquet, no pan tumaca – Per Rong Rong Hu/B21

Tots coneixem el famós pà amb tomàquet, oi? Però no us heu preguntat mai d’on prové aquesta singularitat gastronòmica? Doncs la veritat és que jo tampoc, mai se m’havia passat pel cap fins que l’altre dia a classe d’història vaig llegir un fet curiós que data de l’època del segle XIX.
Com ja sabeu, al segle XIX hi va haver una gran transformació econòmica tant en el País Basc com Catalunya, on es van produir autèntiques revolucions industrials. Fruit d’aquest desenvolupament econòmic, es va assolir una millor qualitat de vida i, un dels aspectes que van millorar va ser l’alimentació, gràcies a l’arribada dels aliments procedents d’Amèrica.
El pà amb tomàquet és un dels plats que podem trobar en gairebé completa totalitat en qualsevol servei de restauració, almenys aquí, a Catalunya. Us heu fixat a més, que a l’hora de parlar d’aquest plat, instantàniament l’associem amb les terres catalanes?

Pà amb tomàquet
No obstant, l’origen d’aquesta recepta no és gaire clar per alguns gastrònoms, ja que hi trobem dos bàndols que defensen les seves idees.
Per un costat, trobem els que consideren que no, que el pà amb tomàquet que tothom pensa que és originària de Catalunya no ho és realment, sinó que van ser els treballadors emmigrants provinents de Murcia que van arribar a Barcelona als anys 20 per a la construcció del metro de la Ciutat Comtal, els que van portar aquesta tradició. Aquests, varen cultivar tomaqueres a prop dels seus llocs de treball per estovar el dur pà que els hi era donat com a menjar, utilitzant el tomàquet com a ingredient essencial.
Per un altra banda, hi trobem els defensors de l’origen català i que de fet, considero que són els més acertats per la següent raó:
La primera referència escrita sobre el pà amb tomàquet prové de l’any 1884 a Catalunya, concretament en els versos de l’humorista i escriptor Pompeu Gener.

“Lo que comimos cierta noche es pan con aceite aliñado con tomate. Lo ha puesto de moda Mdaame Adam, que lo ha comido. A Judit Gautier le ha gustado tanto que incluso la gran Sarah Bernhardt se ha hecho una rebanada”

Tanmateix, aquest fet no és l’únic que dona suport al meu punt de vista, donat que amb l’arribada del tomàquet d’Amèrica, els pagesos del segle XIX ja feien servir el tomàquet en el pà ressec dels dies anteriors i per tant, aquesta recepta ja era present molt abans del 1920.

Per últim us deixo la recepta, molt senzilla, d’aquest plat, que jo marxo a la cuina a fer-me’n un també.

Necessitareu: un tomàquet, oli, una llesca de pà (preferible de pagès) i sal.

  1. Talleu el tomàquet per la meitat
  2. Frega’l per sobre del pà fins que surti el suc i la polpa
  3. Amaniu amb una mica de sal
  4. I finalment, li afegiu un raig d’oli per sobre

 

Rong Rong Hu / B21

 

20 de Novembre – per Meritxell Torres B21

39 ANYS SEPAREN DUES DATES QUE HAN MARCAT EN LA HISTÒRIA NACIONAL ESPANYOLA

Ahir, dijous 20 de Novembre va morir l’Aristòcrata més important i rellevant que hi ha hagut al nostre país en els últims 50 anys. La Duquesa d’Alba, amb un nom realment infinit ( María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia JosefaFausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay), va morir ahir als 88 anys després de passar uns dies crítics a la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI) degut a una forna pneumònia que ha fet que la Cap de la Casa d’Alba anés apagant-se poc a poc en els últims dies.

La tan exhuberant dona amb els cabells blancs i arrissats, a més de ser Duquesa d’Alba (títol pel qual era majoritàriament reconeguda) tenia 49 títols en total, era l’aristòcrata amb més títols nobiliaris del món segons el llibre Guiness dels rècords. Posseia una fortuna d’uns 2.800 milions d’euros que seran heredats per la seva família (fills, néts..). El seu marit Alfonso Díez va renunciar a l’herència de la Duquesa quan aquests van casar-se l’any 2011, ja que per a alguns dels seus fills, el casament d’aquests, per l’home només suposaria l’herència milionària de Cayetana, és a dir, no acabaven de creure’s que el motiu d’ell fós amor cap a la seva mare. És per això que Alfonso va renunciar als diners.

Per casualitat (o no), trenta-nou anys abans de la mort de Cayetana d’Alba, un també dijous 20 de Novembre, aquest cop de 1975, va morir Francisco Franco, militar i dictador. Ell mateix va autoproclamar-se cap d’estat l’any 1939, quan acabà la Guerra Civil Espanyola, imposant “El Franquisme” una dictadura fomentada en la repressió dels drets i desitjos dels espanyols que durà fins la seva mort als 82 anys, ja molt debilitat.

Una altra casualitat pot ser que 39 anys abans d’això va morir també el falangista José Antonio Primo de Rivera als 33 anys, afusellat per la condemna d’un tribunal Republicà durant els inicis de la Guerra Civil.

 

Molta casualitat? 39 anys separen la mort del falangista i el dictador, i 39 anys més separen la mort d’aquest últim i l’aristòcrata més irrellevant del nostre país.

Poden ser conspiracions…? Qui sap? De totes maneres, els dos primers eren personatges que van fer mal a la societat espanyola, i la tercera tan sols era una representació de l’aristocràcia, tot i així també vivia gràcies als nostres diners, per tant, sento si sembla molt fort, però no és tan greu que tots els personatges importants políticament del nostre país vagin morint.

La Guerra Inducida; El monopolio de Hearst. Parte II. Por Antoni-Guillem

Esta guerra fue una demostración de poderío por parte de la prensa; un golpe de estado por provocado por Hearst, dónde su diario tomó las riendas de la política y sociedad para convertirlas en instrumentos de ventas. Pues era capaz de todo por tal de vender ejemplares: la manipulación, la invención de escándalos, el sensacionalismo en ámbito criminal y sádico, la falsa exclusiva y la provocación eran sus gallinas de los huevos de oro. Y todos a las órdenes de Hearst y a su ideología y ambiciones políticas.

Con aquella guerra, Hearst demostró por primera vez el poder de la prensa, capaz de influir en el destino de la política y de los negocios. Era un personaje controvertido, capaz de dejar a un lado los escrúpulos con tal de vender más diarios; de alterar hechos, maquillarlos para que resultaran más escandalosos y truculentos, e incluso de provocarlos para que su diario fuera el primero en publicarlos. Imprimía a las noticias un estilo sensacionalista acusado y apostaba por temas que tenían que ver con crímenes, sucesos e historias pseudocientíficas, que a menudo acompañaba de periodismo de investigación al total servicio de su ideología y ambiciones políticas.

Por ejemplo, Hearst publicó un reportaje sobre un desvalido civil americano, encarcelado sin juicio alguno y afirmaba que ningún ciudadano de los EEUU estaba seguro en Cuba bajo mandato español. Con aquella historia, Hearst obtuvo una venta récord del Journal.

El 15 de febrero de 1989 a las 21.40 una explosión iluminó el puerto de La Habana e hizo saltar por los aires al buque Maine. De los 335 tripulantes, murieron 256. El desconcierto e inquietud por los sucesos era total, y mientras el resto de periódicos prefirió abordar el tema con extrema cautela, Hearst tenía otra cosa en mente:

Al día siguiente el New York Journal tenía en portada el siguiente titular: «El barco de guerra Maine partido por la mitad por un artefacto infernal secreto del enemigo». Y dos días después, “¿Guerra? ¡Seguro!”. La llama se fue avivando y presentó aquella tragedia como un ataque español contra una misión carente de intenciones bélicas por parte de EEUU.

http://cp91279.biography.com/William-Randolph-Hearst_Citizen-Hearst-Trailer_HD_768x432-16x9.jpg

Pero la prensa estadounidense no era un juego para un jugador. Hearst fue un personaje polémico y criticado por sus artículos, acusado de xenofobia y de apoyar, posteriormente, al gobierno nazi. Pero la opinión de unos pocos no detuvo el curso de su aptitud ante la manipulación. Era imparable, movió los hilos de tres décadas de historia convirtiendo a su periódico en el mayor monopolio de la comunicación de la historia, capaz de inventar una guerra para satisfacer la sed de dólar de unos pocos.

Manuel Pavía por Rong Rong Hu/B21

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque, mejor conocido como General Pavía, fue un militar español que participó en la sublevación de Villarejo en 1866 bajo el mandato de Prim. No obstante, éste pronunciamiento fracasará, por lo que Pavía partirá al exilio, regresando a España años después, tras el triunfo de la Revolución de 1868, comúnmente conocida como La Gloriosa o La Septembrina, y destronando así, a Isabel II, monarca en aquel entonces.

General Pavia

Otro dato curioso es que Pavía fue designado Capitán General de Castilla la Nueva debido a que combatió, durante la Primera República,  contra los carlistas en Navarra y a los movimientos cantonales en Andalucía.

Pero, ¿cuál es la verdadera importancia de este hombre? Es decir, ¿qué papel ha aportado a la historia de España?

 

El acontecimiento principal por la que se le atribuye tanta importancia a este militar es debido al Golpe de Estado de Pavía producido el 3 de enero de 1874. Este golpe de estado, también conocido como Golpe de Pavía, fue encabezado obviamente, por el mismo Manuel de Pavía.

Consistió en la ocupación del edificio del Congreso de los diputados para interrumpir la votación de un nuevo presidente, sustituyendo así a Emilio Castelar.

Por lo tanto, el objetivo de este golpe fue impedir que Castelar fuera desalojado del gobierno, aunque éste no aceptó seguir en el poder a causa de éste medio anti-democrático que se usó por conseguir el propósito, de modo que Pavía, acabó poniendo al frente al general Francisco Serrano.

De este modo, dio paso a la segunda etapa de la Primera República Española, la cual recibe el nombre de “República Unitaria” o “Dictadura de Serrano”.

Entrada de las fuerzas de Pavía en el Congreso de los diputados

 

Rong Rong Hu / B21

MÉS ENLLÀ DEL CONFLICTE ISRAEL-PALESTINA – per Meritxell Torres B21

El passat dijous vam estar al teatre Plaza de la nostra ciutat, en una conferència del conflicte que s’està vivint a l’altre costat del mar Mediterrani.
Un jove palestí i un argentí que se sent més israelita que argentí degut al vincle del país amb la seva religió, van explicar-nos la seva opinió sobre el que està passant entre els àrabs i els israelites.
Tots sabem que en una guerra o conflicte mai hi ha un “bo” i un “dolent” definits, i com no podia ser menys, en aquest cas tampoc podem designar un paper concret a cap dels dos bàndols si tenim en compte els fets que van começar durant l’imperi otomà i que fins a l’actualitat segueixen aportant un conflicte entre dues zones veïnes, una de les quals està dividida en dos territoris que no es toquen i en els quals hi ha poc accés per a entrar-hi i sortir-hi lliurement segons qui siguis.
Totes dues persones, una d’uns 30 anys (el Palestí) i una altra d’uns 50 (l’Israelita) defensaven arribar a un acord per assolir la pau entre els territoris, tot i que no van referir-se a la manera de com fer-ho, sí però, van deixar clar la necessitat d’acabar amb la repressió i l’estat de por sota el que viu el poble palestí.
El que em va cridar més l’atenció va ser que les seves idees eren molt semblants tot i que són cadascun d’un territori diferent, un de Palestina, l’altre de Jerusalem, Israel. Realment suposo que per al que veu el conflicte des de fora també els semblen els raonaments més lògics i justos.

Fa pocs dies, crec recordar que Noruega (?), no sé si es benbé aquest país tot i que sé que és un país nòrdic, va declarar públicament el seu recolzament a Palestina, per la misèria que estan vivint com a pobble i com a societat més enllà del conflicte territorial. Penso que és hora que s’intervingui des de fora per a arribar a una pau que posi fi a un problema que ja dura més d’un segle.

La xerrada em va semblar interessant, sobretot per la proximitat amb la que ens parlaven els dos homes.