Fa unes setmanes vam fer una sortida amb la classe d’història, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).
Un cop dins ens van dividir en dos grups, els que fan història de l’art, que anirien observant les obres necessàries per a la selectivitat, i els que no fan història de l’art. Nosaltres només vàrem veure les col·leccions d’art modern.
Com era el primer cop que anava a aquest museu, em va agradar molt veure l’interior del Palau Nacional de Montjuïc.
Imatge feta per mi mateixa amb el mòbil, al interior.Imatge del interior d’una de les cúpules del palau. També feta per mi.
Em va agradar tota l’exposició, però potser destacaria els cartells modernistes. Com per exemple:
Tournée du Chat Noir per Théophile Alexandre Steinlen
Aquest cartell és una litografia en color, que vaig veure molt a París, aquest estiu quan vam anar de viatge de fi de curs.
“Usines Delin” per Georges Gaudy
Una altra sala que em va agradar molt és la presentació d’art i guerracivil. D’aquesta sala destaco alguna propaganda o fotomuntatges de l’època.
“Aixafem el feixisme” per Pere Català Pic. Foto feta per mi.
Per acabar aquesta entrada, recomanaria aquesta exposició a tothom que li agradi l’art, veritablement val la pena anar-la a veure.
Parece que una vez más la sociedad sorprende con un acto de violencia injustificable.
Hoy se celebraba el partido del Atlético de Madrid-Deportivo de la Coruña. Pero antes del partido ya ha habido violencia fuera del campo, ya que los ultras de las dos aficiones se habían citado por los alrededores del estadio Vicente Calderón a las 9:00 h a través de redes sociales, por el simple echo de pelearse. Pero esto no acaba aquí, ya que un ultra del Deportivo se ha caído al río Manzanares. La Unidad de Buceo de Bomberos del Ayuntamiento de Madrid ha logrado rescatar al hombre de 43 años Francisco Javier Romero Taboada. Una vez que ya no estaba en el agua extremadamente fría del rio han conseguido detallar lo que sufrió Francisco, un traumatismo craneoencefálico, hipotermia, y estaba en parada cardiorrespiratoria. Finalmente la historia no acabo bien, ya que su mujer se ha quedado viuda y sus hijos sin padre.
Vivimos en una sociedad que ademas de ser cada vez mas corrupta es también violenta? Yo creo que lo echos responden a la pregunta a la perfección.
El Gran Recapte d’Aliments ha aconseguit superar un altre any l’objectiu amb la recollida de més de 4.000 tones de menjar que distribuirà el Banc dels Aliments, tots gràcies als participants i als més de 20.000 voluntaris que ho han fet possible.
En total han sigut més de 2.000 punts de recollida distribuïts per tot Catalunya els que han recollit aliments durant dues jornades. Aquest dissabte s’han començat les tasques de classificació i el recompte d’aliments que es començaran a distribuir a partir d’aquest dilluns.
Cal dir que gràcies a tots els voluntaris que han participat en aquesta jornada han sigut capaços de impulsar el Gran recapte, i la pluja no ha frenat el objectius marcats.
Àngel Guimerà va néixer 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys vivint a Tenerifedesprés ell i la seva família es van traslladar a Catalunya. Va començar la seva carrera literària com a poeta, va arribar a ser Mestre en Gai saber als Jocs Florals del 1877. Al cap de dos anys, ja es va començar a dedicar-se al teatre amb la seva obra teatral Gal·la Placídia (1879).
La seva trajectòria com a dramaturg es pot dividir en tres grans etapes:
Les tragèdies històriques com per exemple l’obra Mar i Cel (1888), on és evident la influència del drama romàntic.
Les obres més realistes que estaven escrites en prosa i ambientades en la seva pròpia època, això si es pot seguir observant un clar esperit romàntic. En aquesta etapa trobaríem obres com: Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1896) o La filla del Mar (1900).
Una última etapa, ja a principis del segle XX. Actualment aquesta esta molt menys considerada que les anteriors. Serien el cas de les tragèdies en vers.
El 1904, li anava ser atorgat el Premi Nobel de Literatura, conjuntament amb Frederic Mistral (poeta occità). Finalment per pressions del govern central, que no volien que un poeta català rebis un premi d’aquestes magnituds, el premi va ser atorgat a JoséEchegaray – Frederic Mistral. Curiosament JoséEchegaray va ser traductor de moltes obres de Guimerà.
Imatge de la representació de l’obra Mar i Cel 2014
Amb Àngel Guimerà el teatre català va assumir amb ell uns nivells de qualitat que no havia tingut des de l’edat mitjana.
Però nosaltres a història no l’hem estudiat per la seva trajectòria literària sinó com a polític.
El 1882, es va unir, al Centre Català (organització cultural i política) fundada per Valentí Amirall. Com aquest últim no va aconseguir modificar la situació política de Catalunya, Guimerà va provocar un trencament en el Centre Català i van fundar la LLiga Catalunya el 1887, on seria elegit president dos anys després. Va redactar un missatge a la reina regent (Maria Cristina) durant uns actes de l’Exposició Universal del 1888, celebrada a Barcelona.
El 1892 és ponent de les Bases de Manresa, organitzades per la Unió Catalanista (1891), també va ser un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid.
El seus discursos polítics estan recollits en una publicació anomenada Cants a la Pàtria.
Va morir el 18 de juliol del 1924 al carrer Petrixol de Barcelona.
Nosaltres a la classe d’avui ens hem dedicat a fer un estudi dels origens del Catalanisme, que són els següents:
Desprès de la derrota de l’11 de Setembre de 1714, amb el decret de nova planta, aquesta va intentar mantenir l’ús social de la seva llengua. Encara que va ser prohibida, la llengua catalana va seguir sen el vehicle de comunicació. Per lo tant havia un monolingüísme social.
A catalunya va sorgir un moviment al 1830 amb la finalitat de la recuperació literària de la llengua catalana, amb el nom de Renaixença. L’inici d’aquest moviment al 1833 va ser a causa de la publicació de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.
24 de agost de 1833 del diari El Vapor
Anys abans Josep Pau Ballot, un sacerdot, gramàtic, pedagog català i defensor de la llengua catalana, va publicar la Gràmatica i apologia de la llengua catalana.
Pero fins que no va arribar Joaquim Rubió i Ors no es va produïr la decisiva recuperació de la nostra llengua. Finalment al arribar al 1859 es van restaurar els Jocs Florals, un certamen de poesia que va ajudar a l’ùs del català com a llengua pròpia, i principal senyal d’identitat de Catalunya. Gracies també a la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Bones Lletres i l’Ataneu Barcelonès van impulsar així la nostra llengua. I per concluir la influència del romanticisme europeu.
El 16 d’abril de 1746 va suposar el punt final a l’estil de vida de les Highlands escoceses.
Mapa d’Escòcia
Per entendre el que va passar aquell abril hem de fer un viatge al passat, exactament fins al 1688. La Revolució Gloriosa va ser, com el seu nom diu, una revolució de les classes altes angleses contra l’actual rei, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que va acabar amb el seu enderrocament.
Aquest fet va provocar un seguit de revoltes i guerres per tot el territori britànic entre els anys 1688 i 1745, anomenades aixecaments jacobites que tenien com a finalitat retornar el tron a la casa Estuard.
Pintura que recrea la batalla de Culloden, pintada per David Morier
L’últim aixecament jacobita va finalitzar amb la terrible batalla de Culloden el 16 d’abril del 1746. Culloden és un erm situat a prop d’Inverness (capital de les Highlands), on en poc més d’una hora va ser testimoni del qual es podria anomenar una de les batalles més sanguinàries en territori britànic.
Aquesta batalla es va lliurar entre aquest dos bàndols:
El bàndol dels jacobites, estava format majoritàriament per voluntaris dels clans de les pròpies Highlands, i donaven suport al fill de Jaume II, anomenat col·loquialment Bonnie Prince Charlie. Comptaven amb uns 5400 homes, on només el 25% de soldats estaven armats amb espases, clarament amb desvantatge.
El bàndol britànic estava capitanejat pel duc de Cumberland, Guillem August. Aquest bàndol comptava amb quasi bé 9000 homes.
La batalla va ser molt ràpida, gairebé no va durar una hora, ja que l’exèrcit britànic (el millor d’aquella època) superava en nombre als jacobites. Van morir o van ser ferits de gravetat aproximadament 2050 homes els quals 2000 eren jacobites.
Aquest fet va tenir un seguit de conseqüències, que van posar fi a l’estil de vida de les Highlands.
Cumberland en acabar la batalla va ordenar l’execució de tots els jacobites ferits o capturats. Van ser capturats aproximadament 376 jacobites. Les execucions van tindre lloc a Fort William i a la ciutat d’Inverness.
Es va prohibir la religió episcopal, la utilització del gaèlic, el sistema de clans va quedar eradicat, no estava permès portar el kilt ni el tartà. Tots els escocesos es van veure obligats a entregar les seves armes a l’exèrcit britànic.
Bonnie Prince Charlie es va veure obligat a fugir a Franca per tal de salvar la seva vida. Aquest fet va originar una de les cançons populars escoceses més coneguda, “The Sky Boat Song”.
Per finalitzar, actualment tant l’erm de Culloden, Fort William, i la ciutat d’ Inverness estan oberts al públic, on et pots endinsar més en aquests fets històrics.
Monument a les víctimes al erm de Culloden.
Pedres on estan escrits els noms dels clans que van participar en la batalla.
39 ANYS SEPAREN DUES DATES QUE HAN MARCAT EN LA HISTÒRIA NACIONAL ESPANYOLA
Ahir, dijous 20 de Novembre va morir l’Aristòcrata més important i rellevant que hi ha hagut al nostre país en els últims 50 anys. La Duquesa d’Alba, amb un nom realment infinit ( María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia JosefaFausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay), va morir ahir als 88 anys després de passar uns dies crítics a la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI) degut a una forna pneumònia que ha fet que la Cap de la Casa d’Alba anés apagant-se poc a poc en els últims dies.
La tan exhuberant dona amb els cabells blancs i arrissats, a més de ser Duquesa d’Alba (títol pel qual era majoritàriament reconeguda) tenia 49 títols en total, era l’aristòcrata amb més títols nobiliaris del món segons el llibre Guiness dels rècords. Posseia una fortuna d’uns 2.800 milions d’euros que seran heredats per la seva família (fills, néts..). El seu marit Alfonso Díez va renunciar a l’herència de la Duquesa quan aquests van casar-se l’any 2011, ja que per a alguns dels seus fills, el casament d’aquests, per l’home només suposaria l’herència milionària de Cayetana, és a dir, no acabaven de creure’s que el motiu d’ell fós amor cap a la seva mare. És per això que Alfonso va renunciar als diners.
Per casualitat (o no), trenta-nou anys abans de la mort de Cayetana d’Alba, un també dijous 20 de Novembre, aquest cop de 1975, va morir Francisco Franco, militar i dictador. Ell mateix va autoproclamar-se cap d’estat l’any 1939, quan acabà la Guerra Civil Espanyola, imposant “El Franquisme” una dictadura fomentada en la repressió dels drets i desitjos dels espanyols que durà fins la seva mort als 82 anys, ja molt debilitat.
Una altra casualitat pot ser que 39 anys abans d’això va morir també el falangista José Antonio Primo de Rivera als 33 anys, afusellat per la condemna d’un tribunal Republicà durant els inicis de la Guerra Civil.
Molta casualitat? 39 anys separen la mort del falangista i el dictador, i 39 anys més separen la mort d’aquest últim i l’aristòcrata més irrellevant del nostre país.
Poden ser conspiracions…? Qui sap? De totes maneres, els dos primers eren personatges que van fer mal a la societat espanyola, i la tercera tan sols era una representació de l’aristocràcia, tot i així també vivia gràcies als nostres diners, per tant, sento si sembla molt fort, però no és tan greu que tots els personatges importants políticament del nostre país vagin morint.
La majoria ja hem oblidat el que tan sols fa uns mesos i a rel de l´abatiment d´un avió comercial de la companyia Malasyan Airlines amb passatgers europeus, entre d´altres, tant ens va preocupar. El motiu es que ja no es primera plana ni sembla que ens toqui tant d´aprop.
Però que està passant allà ?
-D´entrada, el dia 26 d´octubre, el país vota en les eleccions parlamentaries. En les eleccions presidencials adelantades del maig de 2014 i en mig de molta tensió provocada per els pro rusos que van boicotejar les eleccions evitant que 5 milions de personas votesin, va guanyar el magnat pro-europeo Petró Poroshenko i aixo no deuria agradar gens a Vladimir Putin.
Per que ens fem una idea, a Crimea pasa coses similars al que esta passant a Catalunya, el que pasa es que la presió de la población i la influencia de Rusia es han conseguit cedir a la voluntat del poble i de Rusia, que desde el primer moment veía amb bons ulls la incorporació de la zona al país. No ha acabat el conflicte, nomes ha canviat el tractament que n’es ta donant la prensa internacional i ens els propers messos veurem com es resol el problema.
Com penseu que actuara Europa i la OTAN ? Han de intervenir-hi ?
El passat dijous vam estar al teatre Plaza de la nostra ciutat, en una conferència del conflicte que s’està vivint a l’altre costat del mar Mediterrani.
Un jove palestí i un argentí que se sent més israelita que argentí degut al vincle del país amb la seva religió, van explicar-nos la seva opinió sobre el que està passant entre els àrabs i els israelites.
Tots sabem que en una guerra o conflicte mai hi ha un “bo” i un “dolent” definits, i com no podia ser menys, en aquest cas tampoc podem designar un paper concret a cap dels dos bàndols si tenim en compte els fets que van começar durant l’imperi otomà i que fins a l’actualitat segueixen aportant un conflicte entre dues zones veïnes, una de les quals està dividida en dos territoris que no es toquen i en els quals hi ha poc accés per a entrar-hi i sortir-hi lliurement segons qui siguis.
Totes dues persones, una d’uns 30 anys (el Palestí) i una altra d’uns 50 (l’Israelita) defensaven arribar a un acord per assolir la pau entre els territoris, tot i que no van referir-se a la manera de com fer-ho, sí però, van deixar clar la necessitat d’acabar amb la repressió i l’estat de por sota el que viu el poble palestí.
El que em va cridar més l’atenció va ser que les seves idees eren molt semblants tot i que són cadascun d’un territori diferent, un de Palestina, l’altre de Jerusalem, Israel. Realment suposo que per al que veu el conflicte des de fora també els semblen els raonaments més lògics i justos.
Fa pocs dies, crec recordar que Noruega (?), no sé si es benbé aquest país tot i que sé que és un país nòrdic, va declarar públicament el seu recolzament a Palestina, per la misèria que estan vivint com a pobble i com a societat més enllà del conflicte territorial. Penso que és hora que s’intervingui des de fora per a arribar a una pau que posi fi a un problema que ja dura més d’un segle.
La xerrada em va semblar interessant, sobretot per la proximitat amb la que ens parlaven els dos homes.
Molt sovint reflexionem poc sobre aspectes referits a la Història, la Geografia o aconteixements de l’actualitat. Ens deixem portar pels tòpics o per informacions parcials de determinats medis de comunicació, pel que diu la gent al carrer o les idees de coneguts nostres sense posar un filtre protector. En aquest l’inici de curs m’ha semblat convenient fer un exercici d’anàlisi i reflexió desprès de veure un documental sobre un tema d’actualitat, el referèndum escocès i la seva relació amb Catalunya.
Antoni MARÍ del B21 ha fet una plantilla molt ben feta (que ja us he enviat per correu) per explicar algunes de les similituds i diferències entre “els casos” d’Escòcia i Catalunya en quant al procès soberanista/independentista. S’ha basat en el documental de 8TV presentat per Josep Cuní que es va emetre el dimecres dia 17 de setembre.
Per entendre aquest referèndum i els seus resultats, ès interessant que mireu alguns minuts del documental clicant l’enllaç, llegiu la fitxa d’en Toni i feu comentaris seriosos i reflexius a l’entrada. Per exemple, coneixieu tantes coses sobre Escòcia i el seu referèndum? Com que en el referèndum va guanyar el NO podeu afegir idees sobre aquest fet i si influeix en el cas català.
Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014, per Toni MARÍ B21:
PERSONATGES ENTREVISTATS:
David Llamas (enginyer informàtic resident a Escòcia): Segons Llamas, Catalunya entra més en un context de nació: en un sentit de sentiment nacionalista, sentit cultural. etc. En canvi, Llamas considera què Escòcia entra en un context de país “on hi ha gent amb esperança de poder gestionar les seves coses, poder fer-ho millor”. “Aqui a Escòcia hi ha més raó que sentiment”.
Oriol Gracià (periodista): Considera que el fet nacional no té tant de pes en el debat com en el cas de Catalunya.
José Saval (prof. Estudis Hispànics Univ. Edimburg): Comenta que “son tan patriòtics uns com els altres” “Venezuela és un país amb molt de petroli però no he vist igualtat social”.
Rafael Ramos (La Vanguardia): “Los partidarios del “No” se sienten por encima de todo británicos y después escoceses”
Daniel Kenealy (politòleg i prof. Universitat Edimburg): “És un referèndum en el que el debat està centrat en les qüestions pràctiques. És més aviat el cap, no el cor”
Michael Keating (dir. Centre Escocès pel Canvi Constitucional): “puede ser una revolución social”. “las relaciones políticas entre Escocia y Inglaterra han cambiado para siempre”.
José Vicente Rodriguez Mora (prof. Economia Univ. Edimburg): “hay paralelismos que en el resumen de 2 líneas son muy parecidos, pero en el de 10 son bastante diferentes”. “Los dos nacionalismos son completamente distintos”. “la campanya del No ha estat un desastre”
Kathryn Crameri (dir. Centre Estudis Hispànics Univ. Glasgow): “Cameron és molt impopular” – Jil Murphy (Business for Scotland): “Mai penso amb ell (Cameron) com el meu primer ministre, la gent no vota al partit conservador en aquest país”
Guillem Carles Santacana (ANC): “són dos processos fonamentalment similars”, “veure com la gent lluita per la seva independència dóna certa enveja a aquí (Escòcia).
Quim Aranda (corresponsal “Avui”): “el què ensenya el procés escocès és que a Catalunya no es poden fer les coses tan a la lleugera.
POLÍTICS QUE SURTEN:
Alex Salmond (primer ministre escocès en el moment en que es graba el documental que va dimitir el 19 de setembre): “Escòcia representa un 1% de la població europea, el 20% de la pesca, el 25% d’energies renovables i el 60% de les reserves de petroli”.
David Cameron (primer ministre britànic): “Em preocupo molt per aquest extraordinari país, aquest Regne Unit que hem construït junts. Em trencaria el cor si aquesta família de nacions fos destruïda” El primer ministre del govern conservador britànic, és molt impopular a Escòcia.
Margaret Thatcher (antiga dirigent conservadora): Escòcia tenia cert odi cap a Thatcher perquè va desindustrialitzar i va arruïnar Escòcia, i per això no voten als conservadors. I això els escocesos no ho han perdonat mai.
Tony Blair (Partit Laborista): va empènyer als votants escocesos cap a l’independentisme. Aconseguint que un 30% dels votants dels laboristes d’Escòcia es decantin pel Sí.
DIFERÈNCIES CATALUNYA-SCOTLAND:
El moviment independentista ha vingut de la classe política que del poble. Motiu per el qual podem explicar aquesta incertesa.
Hi ha certs paral·lelismes, com què són processos diferents i com els governs centrals s’ho han pres. Per tant, diferència de maduresa democràtica.
És significatiu que la identitat i història juguen un paper molt petit en Escòcia mentre què a Catalunya, el nacionalisme va a la avantuarda.
L’economia escocesa està relacionada amb el whisky, sent l’exportador més important. (1.300 milions d’ampolles per any). L’altre és la pesca, amb 178.200 tones per any. En l’àmbit turístic destaca el golf. Per tant, les raons són econòmiques i el nacionalisme ocupa un paper petit.
Catalunya no té petroli, i per l’electricitat depèn de França. Escòcia és el principal exportador Europeu de petroli, els partidaris del Sí esgrimen aquest argument com a garantia d’un benestar econòmic en una Escòcia independent. Encara que hi ha països amb molt de petroli com Venezuela, i amb poca igualtat social.
El nacionalisme escocès actual és impulsat als 70 pel descobriment de petroli. En canvi, el nacionalisme independentista català sorgeix al segle XX abans de la dictadura de Primo Rivera. Si el procés independentista què segueix Catalunya, s’hagués aplicat a Escòcia, hauria portat a la dimissió de Mas, dons s’està portant un referèndum quan no s’ha especificat un pla d’energia, transport, econòmic etcètera. I si el govern central hagués s’hagués limitat a dir “NO” i “nosaltres no parlem d’això, ens limitem a la Constitució”.
SIMILITUDS
Tant a Escòcia com a Catalunya els governs de dreta d’ambdós (Gran Bretanya i Espanya) són menyspreats i odiats. (El 1% dels vots per a escollir a Cameron com a primer ministre eren d’Escòcia)
Sòn dues de les nacions més antigues d’Europa.
En ambdós nacions hi ha l’element “econòmic” en els processos independentistes.
Els missatges que ataquen als independentistes amb el “NO” per davant es basen en amenaces i pors constants, predicant conseqüències desastroses.
