Arxiu de la categoria: SOCIETAT

DOCUMENTALS, General, POLÍTICA, PRIMER BATXILLERAT, SOCIETAT

EL ACCIDENTE DEL 11-S Y OTRAS FÁBULAS por Matías García y Coral Fernández B-12

1 comentari

El 11 de setiembre de 2001, ocurrió en el World Trade Center de Nueva York una de las peores tragedias de la historia, la caída de las Torres Gemelas. Tal y como los medios de comunicación informaron, Al-Qaeda, una organización terrorista saudita coordinada por Bin-Laden, había cometido un atentado suicida contra ambos edificios, así  estrellando dos aviones comerciales de las compañías American Airlines y United Airlines contra ellos, un avión en cada edificio. Finalmente, debido a los dos impactos, respectivamente, ambas torres terminaron cayendo así haciendo de una construcción progresista y moderna una pesadilla.

elmundo

Pero, ¿Y si todo lo que nos han contado tan solo fuera lo que ellos quieren que sepamos y no toda la verdad? ¿Realmente merecemos vivir en la mentira y la felicidad que nos puede proporcionar la ignorancia? Creemos que esto último no es lo correcto para las familias o los conocidos que perdieron a alguien en aquel catástrofe, pues en este artículo nos disponemos a desvelar algunas hipótesis de lo que realmente podría haber ocurrido en aquel fatídico día.

En primer lugar, hablaremos sobre lo que nos han contado acerca del derrumbamiento de las torres y la hipótesis de qué pasó realmente. Los medios de comunicación más específicos dieron a conocer que, a causa del incendio generado a partir del queroseno en contacto con el material inflamable de los edificios, surgieron dos incendios a gran escala, los cuales llegaron aproximadamente a 800Cº, uno en cada edificio, lo cual causó la dilatación de las bigas de los edificios así haciendo que éstos se derrumbaran. A cerca de la hipótesis que nosotros defendemos, creemos que en realidad habían cargas explosivas en el edificio (las cuales habrían puesto previamente agentes del gobierno), así haciendo una demolición controlada de las dos torres. Para defender esta última afirmación, alegamos que el portero de una de las Torres Gemelas,  William Rodríguez, quién después de los atentados encontró restos de explosivos en la zona, intentó demandar a Bush padre e hijo, desgraciadamente como consecuencia le quitaron todo su patrimonio y lo arruinaron.

En segundo lugar, nos gustaría comentar una hipótesis a cerca de Bush y su involucración en lo ocurrido. La mañana del 11 de setiembre de 2001,  Bush hijo estaba de camino a un colegio para pasar el día junto a los alumnos de dicho centro, cuando, poco después de llegar, uno de los secretarios que iban con él le comunicó que la nación estaba siendo atacada, aún así el presidente decidió seguir con lo planeado e ignorar el aviso de su secretario, minutos después Bush volvió a ser avisado de que se había dado lugar un nuevo atentado, aún este segundo y nuevo aviso, ignoró lo que ocurría y siguió adelante con su cita. A pesar del pasotismo que irradiaba el presidente, minutos después decidió retirarse y acudir en respuesta a los atentados. Aunque es un dato un tanto irrelevante, se puede observar en el siguiente video:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=IedVRYUNWUU[/youtube]

Otro dato interesante que podría corroborar nuestra hipótesis es, por ejemplo, el hecho de que Bush tenía contactos con la familia Bin Laden, ya que ésta había invertido en él años atrás, para que éste emprendiera nuevos negocios, a través de un socio estadounidense. Además, por aquel entonces, la familia Bin Laden, Bush y el socio, habían invertido acciones en la empresa puntera de abastecimiento de la Unidad de Defensa estadounidense, pues no es de extrañar que con lo ocurrido en el 11-S posteriormente los tres sujetos nombrados anteriormente sufrieran unos ingresos de miles de dólares. Cabe destacar que Bush prohibió toda investigación interna en el gobierno a cerca del accidente de las Torres Gemelas.

Finalmente, nos gustaría comentar que, además de lo ocurrido en el World Trade Center, hubieron dos aviones secuestrados más, uno de ellos fue derribado contra el Pentágono, y el segundo desapareció debido a, se dice, la intervención de los pasajeros a bordo. Cabe destacar que en las grabaciones de las cámaras de seguridad del Pentágono, se puede observar un objeto volador no identificado, el cual en teoría es un avión, pero que en el hueco creado a raíz del impacto las medidas no coinciden con las de uno, ya que el hueco es mucho más estrecho y pequeño que no el que debería haber hecho una aeronave de tal envergadura, en el siguiente video se puede observar lo dicho:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=LwIh_Cit1rs[/youtube]

Gracias por leer nuestra entrada, esperamos que os haya gustado y os haya resultado interesante.

 

General, POLÍTICA, SOCIETAT, TERCER ESO

La Guerra Freda i el Mur de Berlín -Marina Moreno i Maria Fernández E31

1 comentari

A l’assignatura de ciutadania hem estat treballant les societats democràtiques del segle XX i XXI. Últimament hem parlat de la Guerra Freda i de la Caiguda del Mur de Berlín i com que són temes que també hem treballat a classe de socials (a la pel·lícula del Señor de la Guerra, per exemple), hem pensat resumir les idees que tractades i informació que hem trobat per Internet.

La Guerra Freda (1947-1991) va ser un enfrontament tàctic i no declarat entre la Unió Soviètica i els Estats Units (juntament amb els seus respectius aliats). Va començar després de la Segona Guerra Mundial i no va incloure ofensives militars, sinó que estava basada en l’amenaça, en l’intent per expandir les àrees d’influència, en la tensió entre les dues grans potències que dominaven el món en aquell moment i que el separaven en dos costats, l’Est (URSS) i l’Oest (EEUU) i alhora el separaven en dos blocs, el capitalista (EEUU) i el comunista (URSS). El primer bloc unia els països amb l’OTAN i el segon, amb el Pacte de Varsòvia.

Entre aquests dos blocs hi havia molta competència en tots els àmbits. Això va afavorir l’espionatge per tal d’obtenir informació confidencial de l’altre bàndol i la Cursa espacial, que és la competició entre EEUU i l’URSS per a l’explotació de l’espai, que va començar el 1957 amb el llançament de l’Spútnik (URSS) i que va esdevenir un mitjà eficaç de propaganda per a les dues superpotències. Així, la Guerra Freda va ser un enfrontament polític, ideològic, econòmic, tecnològic, militar i informatiu. Tot i que aquesta competitivitat va impulsar una millora científica, tecnològica i intel·lectual, és indiscutible que la Guerra Freda va separar el món en dos grans blocs i algunes ciutats, com Berlín, van patir una gran fragmentació social, tot anant en contra dels drets humans i la llibertat ciutadana.

Finalment, la Guerra Freda va acabar el 1991 degut al cop d’Estat a l’URSS (1991) i el desmembrament (separació en diferents països) de la Unió Soviètica que va provocar la caiguda del comunisme.

El final de la Guerra Freda va coincidir poc després de la caiguda del Mur de Berlín (1989).
El Mur de Berlín separava la capital d’Alemanya en dos costats, l’Est i l’Oest. Tan Alemanya com Berlín va ser dividit en quatre zones o sectors (controlats i administrats per l’URSS, Estats Units, Regne Unit i França, respectivament), així que la ciutat va convertir-se en un centre d’espionatge entre els dos blocs. Abans de que el bloc oriental decidís construir el mur, els habitants de l’Oest (el costat ric, que s’anava convertint en un estat federat alemany) freqüentaven el costat Est perquè allà els productes els hi sortien més barats. Per l’altra banda, els habitants del costat Est (el costat més pobre, que esdevenia la capital de la República Democràtica) sortien perjudicats pel canvi de moneda i, per tal de deixar de ser pobres, van començar a traslladar-se a l’altre costat. Així va ser que el bloc oriental va decidir construir el Mur, per tal d’evitar que sortissin més persones i béns. La construcció del Mur es va dur a terme en secret i a l’acabar van omplir les seves parets amb forces de seguretat, sobretot al costat Est. Molta gent va intentar saltar-lo, no només pel mateix Mur, sinó també pel filferro espinós que tenien alguns carrers o per les finestres de les cases contigües a la frontera.

Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat mentre fugien cap a l’Oest i com a mínim hi va haver 238 morts incloent-hi els morts en accident. Tot i això, les dades exactes són confuses.

El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del 1989, després de més de 28 anys alçat. Abans de la seva caiguda, es van dur a terme diverses manifestacions i protestes. Però el detonant va ser una conferència de premsa del membre del Politburó (màxim òrgan executiu del partit comunista), de Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per televisió i vista per la majoria de gent. Al final d’aquesta conferència va llegir un document que no estava aprovat encara i que deia que el reglament de visats canviava i que a partir d’aquell moment ja es podria viatjar d’un costat a l’altre del mur. La ràdio i televisió de l’Est van començar a emetre notícies com: “El Mur és obert”. La policia frontera no havia rebut ordres oficials, però per la pressió de les masses van començar a aixecar les barreres de tots els passos. Això va ser retransmès en directe per televisió en directe i va fer que encara sortís més gent i creués la frontera, sense control. A l’Oest, els de l’Est van ser molt ben rebuts, van donar cervesa de franc als bars propers al mur i van fer desfilades de cotxes tocant la botzina. Al saber la notícia, els diputats i diputades del Bundestag de Bonn (Parlament alemany) van interropre la sessió que estaven fent i van començar a cantar espontàniament l’himne nacional.

La caiguda del mur de Berlín va ser un esdeveniment excepcional de la història de la humanitat que va significar la reunificació d’Alemanya i un símbol del triomf de la llibertat. Tot i això, encara hi ha diferències entre ambdos costats d’Alemanya i en el pla econòmic, la unificació va exigir als alemanys de l’Oest una gran contribució econòmica i als alemanys de l’Est un gran esforç per adaptar-se a les condicions de treball i de vida.

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

“Uno de los dos está de más” por Rong Rong Hu/B21

1 comentari

Según el libro de Pilar Urbano, titulado “La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar”, el ex presidente  Adolfo Suárez supo que el Golpe de Estado del 23-F nació en Zarzuela y que el alma de la operación era el mismo rey.

Se dice que el rey se dejó convencer por el general Alfonso Armada, quien afirmó que se encontraban viviendo en una situación que necesitaba un golpe militar y que buena parte de la oposición pensaba de este modo. Por ello, el rey intentó convencer a Suárez, durante los primeros días de enero de 1981, de la necesidad de cambios en el gobierno. Sin embargo, Suárez, se mantuvo firme a sus principios: “Armada es un enredador que vende humo, que vende conspiraciones, sediciones, sublevaciones. Y lo malo es que se las vende al propio Rey”. Estas palabras, que le dijo Suárez a el rey, supuso el fin de su relación.

Juan Carlos forzó al presidente a dimitir, su conversación en la Zarzuela fue tan intensa que el rey expresó lo siguiente: “Uno de los dos sobra en este país. Uno de los dos está de más. Y, como comprenderás, yo no pienso abdicar”.

Suárez, quien ya no contaba ni con el apoyo del rey ni con la de su propio partido, UCD, le propone al rey disolver las Cortes y convocar nuevas elecciones, a lo que el rey descarta inmediatamente.

En el libro de Pilar Urbano se comenta que unos días después, mientras el presidente del gobierno se encontraba en la Zarzuela, los tenientes generales Elícegui, Merry Gordon, Milans del Bosch y Campano López, amenazaron de muerte al presidente si no dimitía, por lo que finalmente, presentaría su dimisión en una reunión con el rey poco después.

Personalmente, considero que Suárez fue un muy buen ejemplo en el ámbito político de España. Un político ejemplar que supo mantenerse firme a sus principios sin dejarse manipular por el miedo. Es más, considero que fue un personaje castigado injustamente, y que ¿Quién sabe? Quizás si no hubiese sido forzado a dimitir, el intento de golpe de estado del 23 de febrero no se hubiese llevado a cabo.

Me gustaría comentar además, la siguiente fotografía en la que aparecen Juan Carlos I y Adolfo Suárez en una fotografía tomada por el hijo de Suárez poco antes de morir este último.

suarez_rey1

La fotografía resulta irónica en sí. Después de la manera en que acabaron las cosas; un presidente frustrado ante la incapacidad de actuar o tener voto en las decisiones y, un rey aliviado por la dimisión del ex presidente, considero que el título del libro de Pilar Urbano le hace justícia a la historia, pues “La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar”, expresa de manera muy clara la pérdida de memoria progresiva que sufrió Suárez debido al Alzheimer y la preferencia del rey, y seguramente también alivio, al no tener testigos que recuerden su oscuro pasado.

General, POLÍTICA, SOCIETAT, TERCER ESO

El poder de les dones per Maria Fernández E31

1 comentari

Per casa he trobat un número del 2009 de la revista GEO que m’ha cridat molt l’atenció, ja que a la portada hi deia:’El poder de las mujeres’ i ja que el poder és el tema que hem estat tractant a classe, he pensat fer un resum de les dades més interessants que he descobert en aquesta article.

Actualment, només el 20% dels parlamentaris són dones. Entre els alts executius de les empreses europees, el porcentatge és encara menor. A què són degudes aquestes dades? Són les dones més incapaces que els homes a l’hora de governar? Eren algunes de les preguntes que se m’acudien llegint aquest subtítol.

Al costat s’hi trobava una reflexió sobre aquest “mite de la diferència”:
Els científics han descobert algunes sorprenents diferències en l’anatomia cerebral dels homes i les dones. Ja en l’época victoriana, els erudits pensaven que el major tamany del cervell masculí volia dir que eren intel·lectualment superiors. A més, els metges de l’época creien que el cervell i els ovaris de les dones no es podien desenvolupar alhora, així que massa educació per les dones significava un perill per la maternitat. Va ser el segle XX que aquestes idees es varen corregir i es va acceptar que el volum del cervell és proporcional al del cos i que aquesta característica no té a veure amb l’intel·ligència. Així, els anys 70 va nèixer el moviment feminista tot i que en els anys noranta es va tornar a dubtar dels resultats neurològics. El 2005, Janet Hyde, de la Universitat de Wisconsin, després de reunir dades de 165 estudis sobre la capacitat lingüística que va resultar mostrar que, de fet, les dones són les comunicadores de la societat. Les seves àrees cerebrals dedicades al llenguatge són majors que les de l’home i el sexe femení és més empàtic per naturalesa.

A continuació, apareix un eix cronològic de les dones de la història que han tingut més poder i que demostra que la història no ofereix indicis de que la biologia estigui implicada amb la questió de qui es fa amb el poder i com l’utilitza.

1479. a.C. Hatshepsut: Faraona egípcia que es feia representar en els suntuosos edificis de la risa del Nil amb els símbolos que porta en els seus antecesors:barba real i nemes (mocador real).
51 a.C. Cleòpatra VII: Va seduir els caps militars romans Juli Cèsar i Marc Antoni. Un tercer, Octavi, va resistir-se las seus encants, va lluitar-hi i va aconseguir annexionar el seu regne. Fou l’última faraona d’Egipte i es va suïcidar amb verí.
690 Wu Zetian: Durant el Regne Mitjà, a la Xina era normal que un dona governés, però Wu Zhao va ser l’única en atrevir-se a adoptar el títol d’emperadriu (el seu nom del tron era Wu Zetian).
1184 Tamara de Georgia és considerada la millor monarca que ha tingut Georgia. L’anomenaven “la reina bona” i es va imposar amb el tema militar, negant repetides vegades els agresors turcs.
1474 Isabel I de Castilla: Preparà el camí d’Espanya cap al domini mundial, unificà grans regiones de la Península Ibèrica gràcies al seu matrimoni amb Fernando II d’Aragó i financià el viatge de Colom a les Índies. Va governar de forma cruel i despiadada fins la seva mort (1504). Va utilitzar el seu poder per perseguir severament als jueus i musulmans.
1558 Isabel I d’Inglaterra: Fins el 1603 va conduir Anglaterra cap a una edat dorada, i convertí Londres en una destacada ciudat cultural, defensà el país de l’Armada Espanyola i conservà la seva pròpia independència. Era astuta i evitava qualsevol matrimoni dient que ja estava casada amb el poble.

L’etapa següent de la història tenia dones que regnaven quan el més important era la sang i el parentesc, més important que el sexe: pubilles, soberanes regents…
Com María Estuardo, d’Escòcia (1561), Maria de Mèdici, de França (1610), Nur Yahan, de Pèrsia (1611), qui es deia Mehrunnisa i va rebre el títol honorari de Nur Yahan: llum del món, ja de que es va veure obligada a governar i controlar la Cort perquè el seu marit era addicte a l’opi i es passava el dia vegetant. També Nyinga Mbandi, d’Angola (1624) qui lluità enèrgicament contra els caçadors d’esclaus europeus però que alhora ella mateixa traficava amb éssers humans i Ana d’Àustria (1643), una educadora bondadosa, reina sàvia i política sòbria, originària d’Espanya, qui entregà un regne perfectament ordenat al seu fill Lluís XIV, consolidant els fonaments sobre els quals es convertiria en Rei Sol (monarquia absoluta).

1644 Cristina de Suècia era molt culta, invitava a erudites i artistes a la Cort (a Descartes, per exemple). Després de deu anys al poder (començà a governar las 18) va renunciar al tron per dedicar-se a l’art i la ciència a Roma.
1745 Madame Pompadour va ser una de les dones més poderosas de l’época. Era una burguesa que Lluís XV va escollir com a amant. Ell es va tornar adicte a ella i ella es va convertir en una secreta “primera ministra” molt hàbil.
1762-1796 Catalina II era una filla d’un general prusià qui las 33 anys derrocà al seu marit i accedí al tron. Va tenir èxit com a reformadora: reorganitzà l’administració, fundà escoles i modernitzà el dret penal.

Durant l’época moderna, al contrari de les dolces i sensibles dones, l’home està dinàmic violent, egoïsta i immoral. Hi va haver la Reina Victòria (1837) que va perdre poder pel Parlament, l’Emperadriu Viuda Cixí (1862) qui és considerada poc habilidosa pel seu càrrec, Sirimavo Bandaranaike, que el 1960. amb la mort del seu marit cap del govern de Sri Lanka, va convertir-se en primera ministra i va portar el país a la independència, Indira Gandhi va formar part de la dinastia més poderosa de Gandhi i va ser dos vegades ministra, fins el seu assassinat.

El punt culminant de la revolució femenina va ser als anys setanta degut a l’educació i a les no es possibilitats. La dona amb més poder de l’época va ser Margaret Thatcher, que el 1970 va ser ministra d’Educació i nou anys després es va convertir en cap del govern. Creia firmement en el feminisme i deia: “Si necessita algú per a pronunciar discursos, esculli un home, si es tracta de solucionar un problema, més val que pregunti a una dona.

En la dècada següent, la democràcia bloqueja més eficaçment que qualsevol altra forma de govern anterior l’accès femení al poder. Tot i així, algunes dones ho conseguiren, com Corazón Aquino (Filipines, 1986) qui expulsa al dictador corrupte Ferdinand Marcos i és capaç de no corrompre’s estant al poder, Benazir Bhutto (1988) qui dugué Pakistan a la modernitat com a cap de govern, governant amb seguretat fins a ser assassinada, Kim Campbell (1993) i Tansu Çiller (1993) han estat les úniques dones en ser primeres ministres del seu país, Canadà (i única de Nord-Amèrica) i Turquia, respectivament. Una altra dona que va demostrar la seva valentia va ser Vaira Vike-Freiberga (1999), Presidenta de Letònia, que va unir-se a l’Otan i la UE i allunyar-se de Rússia i de Putin, al qual parlava exclusivament alemany perquè era un idioma que ell odiava.

2005 Yuliya Tymoshenko, millonària pel Gas Natural, és Primera Ministra d’Ucraïna i lluita contra la política energètica.
2006 Ellen Johnsin-Sirleaf (Libèria) va pujar al poder ajudada per gent sense poder i és la primera presidenta del continent africà escollida lliurement.
2006 Michelle Bachelet, tot i ser soltera i atea, va ser escollida Presidenta de Xile, un dels països amb més tradició catòlica.
2009 Johanna Sigurdardottir ha de treure Islàndia de la crisi econòmica. És mare de dos fills i cap del govern després de divorciar-se del seu marit, viu obertament amb una parella del mateix sexe.

Com hem pogut veure, algunes dones han tingut molt poder al llarg de la història, però la xifra continua sent mínima comparada amb la dels homes que hi ha hagut amb poder. Com s’ha vist a la reflexió inicial, ambdos sexes tenen la mateixa capacitat de governar, les dones inclús tienen més capacitat lingüística en general. Així que considero essencial que es progressi en aquest aspecte, es necessita un canvi de manera de pensar de la població en general, com el que han intentat dur a terme tantes dones al llarg de la història.

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SOCIETAT

La democracia vence. Por Rong Rong Hu/B21

1 comentari

La transición española

 

La imagen escogida pertenece a la portada de la conocida revista americana llamada Time.

La razón por la que he decidido publicar ésta y no otra ha sido para destacar el hecho de que la transición española no solamente fue un acontecimiento importante en el territorio español, sino que también lo fue a nivel mundial . La prueba que sustenta esto último es la misma revista, la cual es enormemente popular universalmente.

En esta imagen, observamos que el personaje que aparece en primer plano, otorgándole más importancia es Adolfo Suárez, personaje indispensable para llevar a cabo la transición. En segundo lugar destacamos a Juan Carlos I de Borbón, rey de España y al fondo de todo, vemos un cuadro del recién fallecido, Francisco Franco.

El título Spain: Democracy Wins, significa España: La democracia gana. Sin duda, esto no hubiese sido posible si no fuese por Adolfo Suárez, quien llevó a cabo la Ley Fundamental de Reforma Política, desmontando la dictadura y acordó con los izquierdas para iniciar el proceso democrático con unas elecciones libres el 15 de Junio de 1977.

 

POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

MOMENT DE FER CAMPANYA! – per Meritxell Torres B21

Deixa un comentari

Trist però cert, com es nota quan arriben eleccions… 

 

Sí, les eleccions municipals s’acosten, i això fa que de sobte, els partits polítics destapin la seva faceta d’amistat amb els ciutadans, o en el cas de la nostra ciutat, fa que un partit de dretes incorpori una part més “progresista”.

 

Fa set anys que visc a Castelldefels, i m’encanta el meu poble! Però no m’agrada gens veure com se’l tracta, veure com una ciutat tan bonica i turística com la nostra és deixada, no es cuida… Fins que arriben les eleccions, el pròxim diumenge 24 de Maig.

En un període de tres mesos, des que vam començar l’any he vist com rentaven la cara a les voreres del meu barri, posant-hi les tan esperades rampes als passos de peatons, rampes que havien estat reclamades moltíssimes vegades, sobretot per la gent gran (cal dir que aquí, a la platja, hi ha tres residències de la tercera edat) i que, quina casualitat, arriben a les portes del possible canvi de govern.

 

Això també amb l’ampliació del passeig marítim a partir de l’estació del Baixador fins les Botigues de Sitges.

I el que ve ara… digueu-me tancada de ment però, no entenc com les ideologies personals poden ser violades d’aquesta manera. Algú d’esquerres, progressista i (durant molt de temps) totalment en contra de les idees de l’actual govern de l’ajuntament, s’afegeix a l’equip del nostre alcalde del PP Manuel Reyes! Sincerament, no ho entenc massa, però potser sí, sóc jo que sóc massa radical en aquest sentit.

Jutgeu vosaltres mateixos, però a les portes de les eleccions… No és just que es maregin els ciutadans d’aquesta manera!

http://www.ppcastelldefels.es/angie-benavent-formara-part-de-la-candidatura-de-manuel-reyes-en-les-properes-eleccions-municipals/

 

Bona Setmana Santa, potser després dels actes del poble tornaré per opinar… Tinguem esperança.

 

General, HISTORIA DE ESPAÑA, SOCIETAT

La misión – Ariadna Esteve B21

Deixa un comentari
Ficha de la película:
CONTEXTO HISTÓRICO

La misión es una película británica de 1986   inspirada en la vida del sacerdote jesuita, misionero y escritor peruano Antonio Ruiz de Montoya.
ARGUMENTO

La acción se desarrolla en la jungla tropical próxima a las cataratas de Iguazú. Allí un misionero jesuita sigue el ejemplo de un jesuita crucificado, sin más armas que su fe y una flauta. Al ser aceptado por los indios guaraníes, Gabriel crea la misión de San Carlos. Entre sus seguidores está Rodrigo Mendoza, ex-traficante de esclavos, mercenario y asesino, que se hace jesuita y encuentra la redención entre sus antiguas víctimas. Después de luchar juntos durante años, se enfrentan a causa de la independencia de los nativos: Gabriel confía en el poder de la oración; Rodrigo, en la fuerza de la espada.
PREMIOS
  • Ganadora del premio Óscar 1987, a la Mejor fotografía (Cris Menges).
  • Ganadora del premio Palma de Oro 1986 del Festival de Cannes (Roland Joffé).
  • Ganadora de 3 premios BAFTA 1987, al Mejor actor secundario (Ray McAnally), al Mejor montaje (Jim Clark) y a la Mejor música (Ennio Morricone).
  • Ganadora del premio David di Donatello 1987, al Mejor productor extranjero (Fernando Ghia y David Puttnam).
  • Ganadora del premio Globo de Oro 1987, a la Mejor música (Ennio Morricone) y al Mejor guion (Robert Bolt).
PERSONAJES Intérpretes: Robert de Niro (Rodrigo de Mendoza), Jeremy Irons (Padre Gabriel), Aidan Quinn (Felipe de Mendoza), Cherie Chunghi (Carlota), Ray McAnally (Cardenal Altamirano), Ronald Pickup (Hontar); Asunción Ontiveros (Jefe indio), Liam Neeson (Fielding), Chuck Low (Don Cabeza), Bercelio Moya (Muchacho indio), Sigifredo Ismare (Hechicero), Daniel Berrigan (Sebastián), Rolf Daly (Noble), Luis Carlos González (Niño cantor), Harlan Venner (Secretario), Monirak Sisowath (Ibaye), Alvaro Guerrero (Jesuita), Tony Lawn (Padre Provincial), Rolf Gray (Joven jesuita), María Teresa Ripoll (Sirvienta), Silvestre Chiripua (Indio), Carlos Duplat (Embajador Portugués), Jacques des Grottes y Alberto Borja (sacerdotes).
PRODUCCIÓN

Productores: David Puttnan & Fernando Ghia. Director: Roland Joffé. Argumento y guión: Robert Bolt. Fotografía: Chris Menges. Música: Ennio Morricone, interpretada por la London Philharmonic Orchestra. Diseño de producción: Stuard Craig. Diseño de vestuario: Enrico Sabbatini. Decorados: Norma Dorne, Francesco Bronzi, George Richardson, John King. Montaje: Jim Clark.
ELEMENTOS FORMALES La música hace un factor clave para el desarrollo de ella. Excelentes paisajes tropicales de la América Latina, con mucha iluminación y sobretodo color. Los planos utilizados mas destacados son el americano y general, pero también encontramos escenas en primer plano. El vestuario, el cual el encargado, fue Enrico Sabbatini es un autentico éxito.
CONCLUSIONES GENERALES  La película no situa en el debate sobre la consideración y el trato que merecen los indígenas entre los distintos sectores colonizadores. También podemos observarla diferentes posiciones de la Iglesia frente al poder del Estado y frente a la población indígena. Y como ultima conclusión la película plantea la evolución de la población indígena frente a los colonizadores.
OBSERVACIONES La posición del director es claramente favorable para los indígenas.
BIBLIOGRAFÍA/ PAGINAS WEB
  • http://es.wikipedia.org/wiki/La_misi%C3%B3n
  • http://decine21.com/peliculas/la-mision-6808
  • http://www.culturahistorica.es/mision.html
CONCLUSIONES  La película, puedo decir que es muy conmovedora y fascinante a la vez. La música hace un factor clave para el desarrollo de ella. Excelentes paisajes tropicales de la América Latina. En mi opinión es recomendable, para publico de nuestra edad.

 

 descargaGoogle imatges ©

DOCUMENTALS, General, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

“CLOSE ENOUGH” per Aina Santiago B-21

1 comentari

Com a continuació de la meva entrada dels fotògrafs Robert Capa i Gerda Taro, faig aquesta petita entrada per informar que estan treballant per fer una adaptació cinematogràfica de les seves vides.

Actualment no se sap molt de com serà aquesta adaptació de moment se sap que la pel·lícula és, dirà “Close Enough“ i estarà dirigida per Paul Andrew Williams (“Una canción para Marion”).

Els elegits per interpretar a Robert Capa i Gerda Taro són Tom Hiddleston i Hayley Atwell respectivament.

Hayley Atwell a Capitán América 2: El soldado de invierno
Tom Hiddleston

Aquests dos actors britànics estan tenint molta tirada dins de l’univers Marvel, però tots dos tenen produccions de drama històric. El nom de Hayley Atwell va començar a ressonar gràcies a la seva interpretació d’Aliena en l’adaptació per la petita pantalla de “Els pilars de la terra”. En canvi Tom Hiddleston, era conegut a Anglaterra per algunes adaptacions de la BBC però no va saltar a la fama fins a la seva interpretació de Loki a la pel·lícula “Thor“.

Aquesta pel·lícula ens explicarà part de la vida dels reporters de guerra Robert Capa i Gerda Taro. Així, la seva trama es desenvoluparà a la París de mitjans de la dècada dels trenta, concloent en la Guerra Civil Espanyola.

Una de les possibles raons per la qual s’està enrederint la preproducció d’aquesta pel·lícula és la complicada agenda de tots dos.

Per una cosa puc estar segura, no puc esperar a veure la.

General, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

La persecución religiosa durante la Guerra Civil – Rong Rong Hu/B21

Deixa un comentari

El período de la Guerra Civil (1936-1939) provocó un gran nombre víctimas en el territorio español. Entre estos fallecidos, destacamos sobretodo el clérigo, puesto que en la zona republicana se desencadenó la mayor persecución religiosa conocida en la historia desde los tiempos del Imperio Romano, superior incluso a la Revolución Francesa.

El pueblo español, como a consecuencia de la insurrección militar del 18 de julio de 1936, se levantó con las armas que poseían, asesinando en tan solo dos meses, a unos 3.400 clérigos.

Según el filólogo catalán, Jordi Albertí, estas matanzas del 36 fueron totalmente planificadas por la FAI y la CNT,

En Cataluña, el clero catalán fue de las más castigadas; aquí he recogido unos datos que me han sorprendido muchísimo:

Lérida: 270 clérigos asesinados, el 65% de los que había. [Sólo Barbastro supera este número: el 88%].
Tortosa: 316 asesinados, el 62% del clero.
Vic: 177 asesinados, el 27% del clero.
Barcelona: 279 asesinados, el 22% del clero.
Gerona: 194 asesinados, el 20% del clero.

Preparando la hoguera

Además, he encontrado estos sucesos cronológicos que ayudan a comprender muy bien los diferentes sucesos anticlericales:

  • Año 1931, Mayo; asaltos, saqueos y quemas de casi 100 iglesias y edificios religiosos en Madrid, Valencia, Alicante, Murcia, Sevilla y Cádiz. La Guardia Civil y los bomberos no intervienen.
  • Año 1932: Expulsión de los jesuitas (más de 3.000). Quemas y asaltos de edificios eclesiales en Zaragoza, Córdoba, Cádiz (enero); Sevilla (abril); Granada (julio), Cádiz, Sevilla y Granada (octubre). Sensación de impunidad.
  • Año 1934: Revolución de Asturias, 33 curas y religiosos asesinados en Mieres, Turón, Oviedo.
  • Año 1936, antes del 18 de julio, día de la rebelión militar: 17 curas y religiosos asesinados.
  • Del 18 de julio al 1 de agosto: 861 clérigos asesinados.  
  •  Agosto de 1936: 2.077 asesinatos (más de 70 al día), incluyendo 10 obispos.  
  • Asesinatos acumulados a 14 de septiembre : 3.400 sacerdotes y religiosos asesinados (no contamos laicos) en menos de 2 meses.

(El resto de las víctimas se repartirán durante los siguientes años de la guerra).

Homenaje a José Antonio Primo de Rivera en la Catedral de Cuenca

A esta situación de represión hacia la iglesia hay que añadirle la prensa antirreligiosa. En 1936 existían alrededor de 146 diarios antirreligiosos, como El socialista, El Pueblo, o El Crisol, que aplaudieron la quema de conventos y pedían más. 

No cabe duda que los más perjudicados durante el periodo anterior, la II República, y durante la Guerra Civil fue el clérigo. Me ha sorprendido mucho descubrir esta gran cantidad de afectados, y aún más el hecho de que la iglesia ha perdonado a los asesinos diversas veces, como se puede apreciar en diferentes documentos “Constructores de la Paz” (1986) o “La fidelidad de Dios dura siempre” (1999). Sin embargo, ninguna de las organizaciones implicadas ha pedido jamás perdón.

Rong Rong Hu/B21

General, HISTORIA DE ESPAÑA, POLÍTICA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

LLUIS COMPANYS I JOVER – Arianda Esteve B21

1 comentari

Lluis Companys va néixer al Tarròs, a la comarca de l’Urgell, l’any 1882. A nou anys va ingressar al Liceu Poliglot de Barcelona, on va estudiar el batxillerat. Més endavant hi estudià dret. Ja atret per la política, l’any 1900 va fundar a la universitat l’Associació Escolar Republicana .

L’evolució del polític cap al catalanisme ja era evident a finals de 1933, quan va ser elegit president de la Generalitat. Companys va ser el líder de la minoria catalana a les Corts el 1931. En aquella època, la seva segona esposa, militant d’Estat Català, el va acabar d’atreure cap a posicions cada vegada més catalanistes. Aquesta tendència va créixer encara més després de ser elegit president del Parlament, el 1932, i de substituir a Francesc Macià a la Presidència de la Generalitat el dia de Nadal de 1933.

Lluís Companys, com a president de la Generalitat, es va veure desbordat pel caos que es va generar a Catalunya després de la revolta militar.

Lluis_Companys

Wikipedia ©

Des del 29 d’agost fins el 3 d’octubre de 1940, Companys ser torturat a la Direcció General de Seguretat, a la madrilenya Puerta del Sol. Després va ser traslladat al Castell de Montjuïc, a Barcelona, Convertit en Presó, Sotmès Ser per a l’ONU Consell de Guerra sumaríssim. Les indicacions de Franco Eren clares: condemnar-lo a mort i afusellar pecat Possible el dels abans donar notícia a la premsa.

En el seu testament hològraf, Companys va escriure: “A tots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament (…). Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor “.

Els polítics d’avui no són com Companys, ell si volia Catalunya, demostrant-ho aixi, amb la seva mort. Va morir amb els peus a la seva terra i mirant als seus assassins.