Arxiu de la categoria: General

Violència de Gènere per Mar Cebrian Vadillo

Aquest 26 de noviembre, l’ajuntament de Castelldefels ha lliurat els premis del XII concurs contra la violencia de gènere.

En primer lloc, no he guanyat, pero m’ha semblat molt interesant una xerrada sobre la violencia contra la gent gran. En quant als altres treballs, cal dir que no m’ha semblat molt acertada la decissió del jurat; la noia que ha guanyat el primer premi s’ho mereixia, però els altres dos… no va amb ànims d’ofendre, pero he vist treballs d’amigues meves de les Marines millor que els guanyadors. Ja s’escoltava per la sala la desaprobació en quan al tercer premi, ja que la noia ha copiat una cançó (La Bella y la Bestia de Porta) i ha afegit fotos tretes d’internet.

En qualsevol cas, crec que ha estat interesant. Aquí deixo el link de la meva presentació, crec que seria una bona idea veure-la a la clase i comentar-la.

BASES DE MANRESA – Noelia Fernández B-21

Hoy en clase hemos estado haciendo unos deberes en los que un apartado era sobre las  Bases de Manresa. He ido a buscarlas y me ha sorprendido porque sólo son 16. Me parece extraño porque al parecer estas bases fueron creadas como proyecto de un estatuto de autonomía presentado por la Unió Catalanista en el 1892 y creo que son muy pocas bases para ello. Sin embargo son claras y concisas, tal vez muy poco extensas en las que se deja la base 1 al Poder Central y el resto (2ª a la 16ª) al Poder Regional. Aquí dejo las bases extraídas directamente de Wikipedia para que podáis leerlas y comentar sobre ellas:

Poder central.

Base 1.ª. Sus atribuciones. Quedarán a cargo del Poder central:

a) Las relaciones internacionales.

b) El ejército de mar y tierra, las obras de defensa y la enseñanza militar.

c) Las relaciones económicas de España con los demás países y en consecuencia fijar los aranceles y el capítulo de Aduanas.

d) La construcción y conservación de carreteras, ferrocarriles, canales y puertos que sean de interés general. En los de interés interregional podrán ponerse libremente de acuerdo las regiones interesadas con intervención del poder central solo en caso de desacuerdo. Las vías de comunicación de interés regional serán de exclusiva competencia de las regiones: Idéntico criterio se seguirá en los servicios de Correos y Telégrafos.

e) La resolución de todos los problemas y conflictos interregionales.

f) La formación del presupuesto anual de gastos que, en lo que no alcancen las rentas de Aduana, deberá distribuirse entre las regiones en proporción de su riqueza.

Poder regional.

Base 2.ª. En la parte dogmática de la constitución regional catalana mantendrá el temperamento expansivo de nuestra antigua legislación, reformando, para ponerlas de acuerdo con las nuevas necesidades, las sabias disposiciones que contiene respecto a los derechos y libertades de los catalanes.

Base 3.ª. La lengua catalana será la única que podrá usarse con carácter oficial en Cataluña y en las relaciones de esta región con el poder central.

Base 4.ª. Sólo los catalanes, tanto los de nacimiento como los que lo sean por naturalización, podrán desempeñar cargos públicos en Cataluña, incluidos los gubernativos y administrativos que dependan del poder central. También deberán ser desempeñados por catalanes los cargos militares que comporten jurisdicción.

Base 5.ª. La división territorial en la que se desarrolla la graduación jerárquica de los poderes gubernativo, administrativo y judicial, tendrán como base la comarca natural y el Municipio.

Base 6.ª. Cataluña será la única soberana de su gobierno interior, por tanto dictará libremente sus leyes orgánicas; cuidará de su legislación civil, penal, mercantil, administrativa y procesal; establecimiento y percepción de impuestos; acuñación de moneda y tendrá todas las demás atribuciones inherentes a la soberanía y que no correspondan al poder central según la Base 1.ª.

Base 7.ª. El poder legislativo regional radicará en las Cortes catalanas que deberán reunirse cada año en época determinada y en lugar distinto. Las Cortes se formarán por sufragio de todos los cabezas de familia, agrupados por clases fundadas en el trabajo manual, en la capacidad o en las carreras profesionales y en la propiedad, industria y comercio a través de la correspondiente organización gremial donde sea posible.

Base 8.ª. El poder judicial se organizará restableciendo la antigua Audiencia de Cataluña; sus presidente y vicepresidente nombrados por las Cortes constituirán la suprema autoridad judicial de la región y se establecerán los tribunales inferiores que fueren necesarios, debiendo fallarse en un periodo de tiempo determinado y en última instancia dentro de Cataluña todos los pleitos y causas. Se organizarán jurisdicciones especiales como la industrial y la comercial. Los funcionarios del orden judicial serán responsables.

Base 9.ª. Ejercerán el poder ejecutivo cinco o siete altos funcionarios nombrados por las Cortes, los cuales estarán al frente de las diversas ramas de la administración regional.

Base 10.ª. Se reconocerá a la comarca natural la mayor latitud posible de atribuciones administrativas para gobernar sus intereses y satisfacer sus necesidades. En cada comarca se organizará un Consejo, nombrado por los municipios de la misma, el cual ejercerá las atribuciones citadas.

Base 11.ª. Se concederá al municipio todas las atribuciones que necesita para el cuidado de sus propios y exclusivos intereses. Para la elección de los cargos municipales se seguirá el mismo sistema de representación por clases adoptado para la formación de Cortes.

Base 12.ª. Cataluña contribuirá a la formación del ejército permanente de mar y tierra por medio de voluntarios o bien por una compensación en metálico convenida de antemano como antes de 1845. El cuerpo de ejército que corresponda a Cataluña será fijo y a él deberán pertenecer los voluntarios con que contribuya. Se establecerá con organización regional la reserva a la que quedan sujetos todos los muchachos de una edad determinada.

Base 13.ª. La conservación del orden público y seguridad interior de Cataluña estarán confiadas al Somatén y para el servicio activo permanente se creará un cuerpo parecido al de Mozos de Escuadra o de la Guardia Civil. Todas estas fuerzas dependerán únicamente del poder regional.

Base 14.ª. En la acuñación de moneda Cataluña deberá sujetarse a los tipos unitarios que convengan las regiones y los tratados internacionales de Unión Monetaria, siendo el curso de la moneda catalana, como la de las restantes regiones, obligatorio en toda España.

Base 15.ª. La enseñanza pública en sus diferentes grados y ramas deberá organizarse de una forma adecuada a las necesidades y carácter de la civilización de Cataluña. Deberá informar los planes de enseñanza, el principio de dividir y especializar las carreras evitando las enseñanzas enciclopédicas.

Base 16.ª. La Constitución catalana y los derechos de los catalanes estarán bajo la salvaguardia del poder ejecutivo catalán y cualquier ciudadano podrá demandar ante los tribunales a los funcionarios que los infrinjan.

Manresa, 27 de marzo de 1892. Por acuerdo de la Asamblea de Delegados de la Unió Catalanista. El Presidente: Lluis Domenech y Montaner. Los Secretarios: Joseph Soler y Palet; Enrich Prat de la Riba.

POSTAL CATALANISTA DE CONMEMORACIÓN DEL 1º DECENIO DE LAS BASES DE MANRESA - UNIÓ CATALANISTA. 1902 (Postales - Conmemorativas)

Esta es la imagen de una postal por la conmemoración del primer decenio de las Bases de Manresa. Esta postal era un obsequio del periodo “La Rierada”.

Nikola tesla- Estefania Morena

Nicola Tesla nacido en Smiljan, en el Imperio austrohúngaro actualmente Croacia nació un 10 de julio de 1856 y murió el 7 de enero en Nueva York. Tesla fue un inventor, físico, ingeniero mecánico, ingeniero electricista de origen serbio. También fue uno de los personajes más importantes por el ser promotor del nacimiento de la electricidad comercial. Muy conocido también a finales del siglo XIX y principios del XX por todas sus numerosas y revolucionarias invenciones en el electromagnetismo. Todas sus patentes igual que su trabajo teórico, que son las bases de los sistemas modernos de potencia eléctrica por corriente alterna (CA) actuales, también el sistema polifásico y el motor de corriente alterna que tanto contribuyeron para el desarrollo de la segunda revolución industrial.

Tesla  era un personaje de carácter excéntrico y la historia sobre su experimento sobre transmisión inalámbrica actualmente son utilizados por aficionados para las teorías conspirativas. Nicola valoraba muchísimo que sus geniales inventos ayudaran a la humanidad, más allá de sacar cualquier beneficio o premio o reconocimiento, lo que en la época que le toco vivir, y todavía menos hoy en día, ningún inventor estaría dispuesto. Y ciertamente, este fue su error. Muchos de sus inventos fueron olvidados por la última etapa de su vida ya que termino en la pobreza.

Le fascinaba la energía radiante y la posibilidad de convertirla en una energía libre y gratuita al alcance de todos. Era consciente de se podía coger directamente energía conectándose ala varadera fuerza de la vida. La sociedad necesitaba cambiar, y a día de hoy también, Nikola deseaba ayudar a las naciones más necesitadas.

La meta de Tesla era hacer la energía eléctrica accesible para cualquier persona  de cualquier lugar del mundo ya que la energía dirige la economía del planeta y esto fue lo que le hundió.

Tesla estuvo en el punto de mira y fue objeto directo de ataques y intentos para manchar su carrera, incluso de hundirlo en la absoluta miseria, Sin embargo Tesla continuo promoviendo el plan para la transmisión de energía gratuita. Al morir la historia ha sido manipulada y han intentado borrar sus huellas.

“¡Ya antes de que desaparezcan muchas generaciones, nuestras máquinas van a ser movidas por la fuerza desde cualquier lugar del universo! En todo universo existe energía.

NIKOLA TESLA

SALVADOR DALI- ESTEFANIA MORENA

Hace cosa de unos pocos meses se cumplieron 110 años del nacimiento del artista surrealista mas polémico y excéntrico de todo el siglo XX. Dalí es un artista único en el mundo, su vida es como una caja de sorpresas. Con esta entrada quiero presentaros unas de las curiosidades de Salvador Dalí que seguramente no sabéis.

En primer lugar sus fobias. Salvador de niño sufría una fobia tremenda hacia los saltamontes, cosa que le perjudico mucho con sus compañeros de clase ya que estos aprovechaban para asustarle. Le metían los saltamontes en los bolsillos. Con el tiempo fue desarrollando otras fobias como miedo a la gente, a los niños, a conducir, o a abrir las puertas.

En segundo lugar: mientras este vivió en Paris, Dalí como mascota tuvo un oso hormiguero gigante al sacaba a pasear muy a menudo por el parque. Finalmente desarrollo una gran atracción  estos animales que acabaría criando en casa. Hay que destacar que antes del oso hormiguero también tuvo un ocelote, que es como una especie de leopardo, desafortunadamente las cosas no salieron bien.

En tercer lugar: antes del nacimiento de Dalí, este tuvo un hermano en 1901 al cual también le pusieron de nombre Salvador. Desafortunadamente el niño falleció aproximadamente a los dos años de nacer. El pintor durante toda su vida afirmo ser la reencarnación de su hermano fallecido, no solo por llevar el mismo nombre, sino también porque este decía comunicarse con él en sueños.

En cuarto lugar: después del fallecimiento de su madre Dalí mantuvo una fuerte discusión con su padre que lo alejaría de él para el resto de su vida. Al pasar unos pocos meses después del accidente, Dalí le envió a su padre una carta con su esperma. En la carta había escrito el siguiente mensaje: “esto es todo lo que te debo”.

Y en ultimo lugar los amigos y familiares más cercanos al artista aseguraban que este solía untarse los bigotes con miel, con la única razón de quelas moscas se posaran en sus bigotes. Además el artista también experimento con otros bichos como las cucarachas. Se dice que se dormía con una cucaracha en la mano para que cuando se durmiera esta cayera al suelo y así el se despertaría cada vez para plasmar sus sueños.

ELS ORIGENS DELS CATALANISME – Ariadna Esteve Fenoy i Aina Santiago

Nosaltres a la classe d’avui ens hem dedicat a fer un estudi dels origens del Catalanisme, que són els següents:

Desprès de la derrota de l’11 de Setembre de 1714, amb el decret de nova planta, aquesta va intentar mantenir l’ús social de la seva llengua. Encara que va ser prohibida, la llengua catalana va seguir sen el vehicle de comunicació. Per lo tant havia un monolingüísme social.

A catalunya va sorgir un moviment al 1830 amb la finalitat de la recuperació literària de la llengua catalana, amb el nom de Renaixença. L’inici d’aquest moviment al 1833 va ser a causa de la publicació de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

 

                                24 de agost de 1833 del diari El Vapor

Anys abans Josep Pau Ballot, un sacerdot, gramàtic, pedagog català i defensor de la llengua catalana, va publicar la Gràmatica i apologia de la llengua catalana.

Pero fins que no va arribar Joaquim Rubió i Ors no es va produïr la decisiva recuperació de la nostra llengua. Finalment al arribar al 1859 es van restaurar els Jocs Florals, un certamen de poesia que va ajudar a l’ùs del català com a llengua pròpia, i principal senyal d’identitat de Catalunya. Gracies també a la Universitat de Barcelona, l’Acadèmia de Bones Lletres i l’Ataneu Barcelonès van impulsar així la nostra llengua. I per concluir la influència del romanticisme europeu.

 

Planes web consultades:

  • http://es.wikipedia.org/wiki/Bonaventura_Carles_Aribau
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Pau_Ballot_i_Torres
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Jocs_Florals

El punt final de les “Highlands” Per Aina Santiago B-21

El 16 d’abril de 1746 va suposar el punt final a l’estil de vida de les Highlands escoceses.

Mapa d’Escòcia

Per entendre el que va passar aquell abril hem de fer un viatge al passat, exactament fins al 1688. La Revolució Gloriosa va ser, com el seu nom diu, una revolució de les classes altes angleses contra l’actual rei, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que va acabar amb el seu enderrocament.

Aquest fet va provocar un seguit de revoltes i guerres per tot el territori britànic entre els anys 1688 i 1745, anomenades aixecaments jacobites que tenien com a finalitat retornar el tron a la casa Estuard.

Pintura que recrea la batalla de Culloden, pintada per David Morier

L’últim aixecament jacobita va finalitzar amb la terrible batalla de Culloden el 16 d’abril del 1746. Culloden és un erm situat a prop d’Inverness (capital de les Highlands), on en poc més d’una hora va ser testimoni del qual es podria anomenar una de les batalles més sanguinàries en territori britànic.

Aquesta batalla es va lliurar entre aquest dos bàndols:

El bàndol dels jacobites, estava format majoritàriament per voluntaris dels clans de les pròpies Highlands, i donaven suport al fill de Jaume II, anomenat col·loquialment Bonnie Prince Charlie. Comptaven amb uns 5400 homes, on només el 25% de soldats estaven armats amb espases, clarament amb desvantatge.

El bàndol britànic estava capitanejat pel duc de Cumberland, Guillem August. Aquest bàndol comptava amb quasi bé 9000 homes.

La batalla va ser molt ràpida, gairebé no va durar una hora, ja que l’exèrcit britànic (el millor d’aquella època) superava en nombre als jacobites. Van morir o van ser ferits de gravetat aproximadament 2050 homes els quals 2000 eren jacobites.

Aquest fet va tenir un seguit de conseqüències, que van posar fi a l’estil de vida de les Highlands.

Cumberland en acabar la batalla va ordenar l’execució de tots els jacobites ferits o capturats. Van ser capturats aproximadament 376 jacobites. Les execucions van tindre lloc a Fort William i a la ciutat d’Inverness.

Es va prohibir la religió episcopal, la utilització del gaèlic, el sistema de clans va quedar eradicat, no estava permès portar el kilt ni el tartà. Tots els escocesos es van veure obligats a entregar les seves armes a l’exèrcit britànic.

Bonnie Prince Charlie es va veure obligat a fugir a Franca per tal de salvar la seva vida. Aquest fet va originar una de les cançons populars escoceses més coneguda, “The Sky Boat Song”.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vRjoJkb5OPY[/youtube]

Per finalitzar, actualment tant l’erm de Culloden, Fort William, i la ciutat d’ Inverness estan oberts al públic, on et pots endinsar més en aquests fets històrics.

Monument a les víctimes al erm de Culloden.

 

Pedres on estan escrits els noms dels clans que van participar en la batalla.

 

LA LLEGENDA DEL TRESOR AMAGAT – Arianda Esteve b21

 Castelló de Farfanya està situat a la comarca de la Noguera, pasada la capital, la qual és Balaguer i a tocar de la carretera que uneix aquesta darrera ciutat amb Algerri i Alferràs.

                          Comarca de la Noguera, la comarca més extensa

                                                          de tota Catalunya.

El castell de Castelló de Farfanya formava part de la línia defensiva. El castell es va malmetre, quedant en ruïnes, a la Guerra dels Segadors i més endavant amb altres esdeveniments militars, fins que es va abandonar definitivament a començament del segle XIX.

Ariadna Esteve Fenoy ©

Des de ven petita m’han explicat una llegenda relacionada amb el castell de Castelló de Farfanya, que es la següent:

«…Fa molts i molts anys, durant l’època dels sarraïns, vivia al castell de Castelló de Farfanya  una reina mora, la qual poseïa un gran tresor. 
Quan aquesta reina es va morir , totes les seves riqueses es van amagar dins d’una cova, en un barranc que hi ha a sota del castell  i que es conegut amb el nom del “Barranc dels Calçots” recordant la vestimenta característica dels sarraïns.

Segons la llegenda, cada any per la Nit de Nadal, quan sonava la primera campanada de les dotze, aquesta cova s’obria i a l’última campanada es tornava a tancar. En aquest espai de temps es podia intentar anar a agafar part del tresor.
Els més valents del poble, cada any quan arribava la Nit de Nadal ,  anàven cap aquell indret i així poder ser una mica més rics.
Un any, hi havia una pobra dona que tenia un fillet i no tenien res per menjar i, va decidir provar sort: quan va arribar la Nit de Nadal, va agafar el seu fillet i se’n van anar cap al barranc. Va repicar la primera campanada i es va obrir la cova, llavors la dona va entrar-hi  i va començar a omplir-se el davantal de monedes  d’or . Quan va tocar l’última campanada va sortir esverada i , una vegada a fora, va adonar-se que s’havia oblidat el seu fillet dins la cova.
La pobra dona va  començar a plorar i cridar, llavors es va sentir una veu que deia:
– No ploris, et tornaré el teu fillet, però, amb una condició:
Durant tot un any i a la mateixa hora  has de dur la roba neta i t’emportaràs la bruta. Això ho faràs fins arribar a la Nit de Nadal.
Aquell any va ser molt dur per aquella dona, però va complir la condició i, quan va arribar la Nit de Nadal se’n va anar cap al barranc i efectivament, va passar allò que la veu li havia dit: a la primera campanada de les 12 , s’obrí la porta i de dins de la cova en sortí  el seu fillet.
Des  d’aquell dia no els va faltar mai més res i van poder viure feliços…»

A dia d’avui no podem dir a ciència certa que es real aquesta història, pero n’hi han indicis que ens fan creure que si.

Les planes web consultades:

  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell%C3%B3_de_Farfanya
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castell%C3%B3_de_Farfanya
  • http://www.xtec.cat/centres/c5007906/activitats/jornades/c0304/tresor.html

El pà amb tomàquet, no pan tumaca – Per Rong Rong Hu/B21

Tots coneixem el famós pà amb tomàquet, oi? Però no us heu preguntat mai d’on prové aquesta singularitat gastronòmica? Doncs la veritat és que jo tampoc, mai se m’havia passat pel cap fins que l’altre dia a classe d’història vaig llegir un fet curiós que data de l’època del segle XIX.
Com ja sabeu, al segle XIX hi va haver una gran transformació econòmica tant en el País Basc com Catalunya, on es van produir autèntiques revolucions industrials. Fruit d’aquest desenvolupament econòmic, es va assolir una millor qualitat de vida i, un dels aspectes que van millorar va ser l’alimentació, gràcies a l’arribada dels aliments procedents d’Amèrica.
El pà amb tomàquet és un dels plats que podem trobar en gairebé completa totalitat en qualsevol servei de restauració, almenys aquí, a Catalunya. Us heu fixat a més, que a l’hora de parlar d’aquest plat, instantàniament l’associem amb les terres catalanes?

Pà amb tomàquet
No obstant, l’origen d’aquesta recepta no és gaire clar per alguns gastrònoms, ja que hi trobem dos bàndols que defensen les seves idees.
Per un costat, trobem els que consideren que no, que el pà amb tomàquet que tothom pensa que és originària de Catalunya no ho és realment, sinó que van ser els treballadors emmigrants provinents de Murcia que van arribar a Barcelona als anys 20 per a la construcció del metro de la Ciutat Comtal, els que van portar aquesta tradició. Aquests, varen cultivar tomaqueres a prop dels seus llocs de treball per estovar el dur pà que els hi era donat com a menjar, utilitzant el tomàquet com a ingredient essencial.
Per un altra banda, hi trobem els defensors de l’origen català i que de fet, considero que són els més acertats per la següent raó:
La primera referència escrita sobre el pà amb tomàquet prové de l’any 1884 a Catalunya, concretament en els versos de l’humorista i escriptor Pompeu Gener.

“Lo que comimos cierta noche es pan con aceite aliñado con tomate. Lo ha puesto de moda Mdaame Adam, que lo ha comido. A Judit Gautier le ha gustado tanto que incluso la gran Sarah Bernhardt se ha hecho una rebanada”

Tanmateix, aquest fet no és l’únic que dona suport al meu punt de vista, donat que amb l’arribada del tomàquet d’Amèrica, els pagesos del segle XIX ja feien servir el tomàquet en el pà ressec dels dies anteriors i per tant, aquesta recepta ja era present molt abans del 1920.

Per últim us deixo la recepta, molt senzilla, d’aquest plat, que jo marxo a la cuina a fer-me’n un també.

Necessitareu: un tomàquet, oli, una llesca de pà (preferible de pagès) i sal.

  1. Talleu el tomàquet per la meitat
  2. Frega’l per sobre del pà fins que surti el suc i la polpa
  3. Amaniu amb una mica de sal
  4. I finalment, li afegiu un raig d’oli per sobre

 

Rong Rong Hu / B21

 

20 de Novembre – per Meritxell Torres B21

39 ANYS SEPAREN DUES DATES QUE HAN MARCAT EN LA HISTÒRIA NACIONAL ESPANYOLA

Ahir, dijous 20 de Novembre va morir l’Aristòcrata més important i rellevant que hi ha hagut al nostre país en els últims 50 anys. La Duquesa d’Alba, amb un nom realment infinit ( María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia JosefaFausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay), va morir ahir als 88 anys després de passar uns dies crítics a la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI) degut a una forna pneumònia que ha fet que la Cap de la Casa d’Alba anés apagant-se poc a poc en els últims dies.

La tan exhuberant dona amb els cabells blancs i arrissats, a més de ser Duquesa d’Alba (títol pel qual era majoritàriament reconeguda) tenia 49 títols en total, era l’aristòcrata amb més títols nobiliaris del món segons el llibre Guiness dels rècords. Posseia una fortuna d’uns 2.800 milions d’euros que seran heredats per la seva família (fills, néts..). El seu marit Alfonso Díez va renunciar a l’herència de la Duquesa quan aquests van casar-se l’any 2011, ja que per a alguns dels seus fills, el casament d’aquests, per l’home només suposaria l’herència milionària de Cayetana, és a dir, no acabaven de creure’s que el motiu d’ell fós amor cap a la seva mare. És per això que Alfonso va renunciar als diners.

Per casualitat (o no), trenta-nou anys abans de la mort de Cayetana d’Alba, un també dijous 20 de Novembre, aquest cop de 1975, va morir Francisco Franco, militar i dictador. Ell mateix va autoproclamar-se cap d’estat l’any 1939, quan acabà la Guerra Civil Espanyola, imposant “El Franquisme” una dictadura fomentada en la repressió dels drets i desitjos dels espanyols que durà fins la seva mort als 82 anys, ja molt debilitat.

Una altra casualitat pot ser que 39 anys abans d’això va morir també el falangista José Antonio Primo de Rivera als 33 anys, afusellat per la condemna d’un tribunal Republicà durant els inicis de la Guerra Civil.

 

Molta casualitat? 39 anys separen la mort del falangista i el dictador, i 39 anys més separen la mort d’aquest últim i l’aristòcrata més irrellevant del nostre país.

Poden ser conspiracions…? Qui sap? De totes maneres, els dos primers eren personatges que van fer mal a la societat espanyola, i la tercera tan sols era una representació de l’aristocràcia, tot i així també vivia gràcies als nostres diners, per tant, sento si sembla molt fort, però no és tan greu que tots els personatges importants políticament del nostre país vagin morint.

La Guerra Inducida; El monopolio de Hearst. Parte I. Por Antoni-Guillem

“Tú haz los dibujos, que yo pondré la guerra” William R. Hearst

William Hearst es uno de los personajes clave de la guerra hispano-americana. En aquel momento, se posicionaba en el marco social como uno de los magnates de la prensa más importantes de los Estados Unidos de América.

Esa citación anterior corresponde a la orden que le espetó a un dibujante de su periódico antes de que éste fuera enviado a La Habana para, una vez allí, mandar material gráfico a su diario (New York Journal) sobre el conflicto que, desde hacía tiempo, se libraba.

Nos situamos en 1898, en aquellos momentos Cuba pertenecía al Imperio Español i luchaba por su independencia. Con una población dividida entre la pertenencia o la separación, revueltas a favor de la independencia comenzaban a brotar y a multiplicarse.

Estados Unidos, o mejor dicho, la prensa de Estados Unidos, que seguía con lupa los sucesos en la isla, hablaba de revolución, de peleas sangrientas y torturas por parte de los españoles hacia los cubanos y la muerte de estos. La prensa americana, hacía ahínco en que suponía una amenaza para los ciudadanos estadounidenses que habitaban la isla.

Pero cabe destacar que en la prensa americana de estos tiempos, lo primordial y relevante no es el que; es el cómo. Las noticias iban acompañadas de sensacionalismo y morbosidad sobre catástrofes o sucesos bélicos. Pero, regresando al viaje del dibujante hacia La Habana, cuando éste llegó a su destino, descubrió que la situación planteada por el diario al que pertenecía era totalmente adversa: reinaba la tranquilidad. Fue entonces cuando pidió permiso para regresar y cuando llegó a Nueva York, recibió un comunicado de Hearst: “Yo hago las noticias”.

Esas cuatro palabras son sinónimas de la pequeña llama que viaja a través de una mecha para detonar una bomba. Y eso hizo Hearst; alimento una revolución, un conflicto que involucró y enfrentó a Estados Unidos con España y que puso fin al reinado y supremacía del Imperio Español en el continente americano, cuyas colonias pasaron a ser dominio de EEUU.

Centenares de páginas publicadas por New York Journal alimentaban la tensión en Estados Unidos y oscurecía sus relaciones con España.