Mostra tots els articles de historiadorsdelsertb21

General, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

El punt final de les “Highlands” Per Aina Santiago B-21

Deixa un comentari

El 16 d’abril de 1746 va suposar el punt final a l’estil de vida de les Highlands escoceses.

Mapa d’Escòcia

Per entendre el que va passar aquell abril hem de fer un viatge al passat, exactament fins al 1688. La Revolució Gloriosa va ser, com el seu nom diu, una revolució de les classes altes angleses contra l’actual rei, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que va acabar amb el seu enderrocament.

Aquest fet va provocar un seguit de revoltes i guerres per tot el territori britànic entre els anys 1688 i 1745, anomenades aixecaments jacobites que tenien com a finalitat retornar el tron a la casa Estuard.

Pintura que recrea la batalla de Culloden, pintada per David Morier

L’últim aixecament jacobita va finalitzar amb la terrible batalla de Culloden el 16 d’abril del 1746. Culloden és un erm situat a prop d’Inverness (capital de les Highlands), on en poc més d’una hora va ser testimoni del qual es podria anomenar una de les batalles més sanguinàries en territori britànic.

Aquesta batalla es va lliurar entre aquest dos bàndols:

El bàndol dels jacobites, estava format majoritàriament per voluntaris dels clans de les pròpies Highlands, i donaven suport al fill de Jaume II, anomenat col·loquialment Bonnie Prince Charlie. Comptaven amb uns 5400 homes, on només el 25% de soldats estaven armats amb espases, clarament amb desvantatge.

El bàndol britànic estava capitanejat pel duc de Cumberland, Guillem August. Aquest bàndol comptava amb quasi bé 9000 homes.

La batalla va ser molt ràpida, gairebé no va durar una hora, ja que l’exèrcit britànic (el millor d’aquella època) superava en nombre als jacobites. Van morir o van ser ferits de gravetat aproximadament 2050 homes els quals 2000 eren jacobites.

Aquest fet va tenir un seguit de conseqüències, que van posar fi a l’estil de vida de les Highlands.

Cumberland en acabar la batalla va ordenar l’execució de tots els jacobites ferits o capturats. Van ser capturats aproximadament 376 jacobites. Les execucions van tindre lloc a Fort William i a la ciutat d’Inverness.

Es va prohibir la religió episcopal, la utilització del gaèlic, el sistema de clans va quedar eradicat, no estava permès portar el kilt ni el tartà. Tots els escocesos es van veure obligats a entregar les seves armes a l’exèrcit britànic.

Bonnie Prince Charlie es va veure obligat a fugir a Franca per tal de salvar la seva vida. Aquest fet va originar una de les cançons populars escoceses més coneguda, “The Sky Boat Song”.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=vRjoJkb5OPY[/youtube]

Per finalitzar, actualment tant l’erm de Culloden, Fort William, i la ciutat d’ Inverness estan oberts al públic, on et pots endinsar més en aquests fets històrics.

Monument a les víctimes al erm de Culloden.

 

Pedres on estan escrits els noms dels clans que van participar en la batalla.

 

General, SEGON BATXILLERAT

LA LLEGENDA DEL TRESOR AMAGAT – Arianda Esteve b21

2 comentaris

 Castelló de Farfanya està situat a la comarca de la Noguera, pasada la capital, la qual és Balaguer i a tocar de la carretera que uneix aquesta darrera ciutat amb Algerri i Alferràs.

                          Comarca de la Noguera, la comarca més extensa

                                                          de tota Catalunya.

El castell de Castelló de Farfanya formava part de la línia defensiva. El castell es va malmetre, quedant en ruïnes, a la Guerra dels Segadors i més endavant amb altres esdeveniments militars, fins que es va abandonar definitivament a començament del segle XIX.

Ariadna Esteve Fenoy ©

Des de ven petita m’han explicat una llegenda relacionada amb el castell de Castelló de Farfanya, que es la següent:

«…Fa molts i molts anys, durant l’època dels sarraïns, vivia al castell de Castelló de Farfanya  una reina mora, la qual poseïa un gran tresor. 
Quan aquesta reina es va morir , totes les seves riqueses es van amagar dins d’una cova, en un barranc que hi ha a sota del castell  i que es conegut amb el nom del “Barranc dels Calçots” recordant la vestimenta característica dels sarraïns.

Segons la llegenda, cada any per la Nit de Nadal, quan sonava la primera campanada de les dotze, aquesta cova s’obria i a l’última campanada es tornava a tancar. En aquest espai de temps es podia intentar anar a agafar part del tresor.
Els més valents del poble, cada any quan arribava la Nit de Nadal ,  anàven cap aquell indret i així poder ser una mica més rics.
Un any, hi havia una pobra dona que tenia un fillet i no tenien res per menjar i, va decidir provar sort: quan va arribar la Nit de Nadal, va agafar el seu fillet i se’n van anar cap al barranc. Va repicar la primera campanada i es va obrir la cova, llavors la dona va entrar-hi  i va començar a omplir-se el davantal de monedes  d’or . Quan va tocar l’última campanada va sortir esverada i , una vegada a fora, va adonar-se que s’havia oblidat el seu fillet dins la cova.
La pobra dona va  començar a plorar i cridar, llavors es va sentir una veu que deia:
– No ploris, et tornaré el teu fillet, però, amb una condició:
Durant tot un any i a la mateixa hora  has de dur la roba neta i t’emportaràs la bruta. Això ho faràs fins arribar a la Nit de Nadal.
Aquell any va ser molt dur per aquella dona, però va complir la condició i, quan va arribar la Nit de Nadal se’n va anar cap al barranc i efectivament, va passar allò que la veu li havia dit: a la primera campanada de les 12 , s’obrí la porta i de dins de la cova en sortí  el seu fillet.
Des  d’aquell dia no els va faltar mai més res i van poder viure feliços…»

A dia d’avui no podem dir a ciència certa que es real aquesta història, pero n’hi han indicis que ens fan creure que si.

Les planes web consultades:

  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell%C3%B3_de_Farfanya
  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castell%C3%B3_de_Farfanya
  • http://www.xtec.cat/centres/c5007906/activitats/jornades/c0304/tresor.html
ECONOMIA, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

El pà amb tomàquet, no pan tumaca – Per Rong Rong Hu/B21

1 comentari

Tots coneixem el famós pà amb tomàquet, oi? Però no us heu preguntat mai d’on prové aquesta singularitat gastronòmica? Doncs la veritat és que jo tampoc, mai se m’havia passat pel cap fins que l’altre dia a classe d’història vaig llegir un fet curiós que data de l’època del segle XIX.
Com ja sabeu, al segle XIX hi va haver una gran transformació econòmica tant en el País Basc com Catalunya, on es van produir autèntiques revolucions industrials. Fruit d’aquest desenvolupament econòmic, es va assolir una millor qualitat de vida i, un dels aspectes que van millorar va ser l’alimentació, gràcies a l’arribada dels aliments procedents d’Amèrica.
El pà amb tomàquet és un dels plats que podem trobar en gairebé completa totalitat en qualsevol servei de restauració, almenys aquí, a Catalunya. Us heu fixat a més, que a l’hora de parlar d’aquest plat, instantàniament l’associem amb les terres catalanes?

Pà amb tomàquet
No obstant, l’origen d’aquesta recepta no és gaire clar per alguns gastrònoms, ja que hi trobem dos bàndols que defensen les seves idees.
Per un costat, trobem els que consideren que no, que el pà amb tomàquet que tothom pensa que és originària de Catalunya no ho és realment, sinó que van ser els treballadors emmigrants provinents de Murcia que van arribar a Barcelona als anys 20 per a la construcció del metro de la Ciutat Comtal, els que van portar aquesta tradició. Aquests, varen cultivar tomaqueres a prop dels seus llocs de treball per estovar el dur pà que els hi era donat com a menjar, utilitzant el tomàquet com a ingredient essencial.
Per un altra banda, hi trobem els defensors de l’origen català i que de fet, considero que són els més acertats per la següent raó:
La primera referència escrita sobre el pà amb tomàquet prové de l’any 1884 a Catalunya, concretament en els versos de l’humorista i escriptor Pompeu Gener.

“Lo que comimos cierta noche es pan con aceite aliñado con tomate. Lo ha puesto de moda Mdaame Adam, que lo ha comido. A Judit Gautier le ha gustado tanto que incluso la gran Sarah Bernhardt se ha hecho una rebanada”

Tanmateix, aquest fet no és l’únic que dona suport al meu punt de vista, donat que amb l’arribada del tomàquet d’Amèrica, els pagesos del segle XIX ja feien servir el tomàquet en el pà ressec dels dies anteriors i per tant, aquesta recepta ja era present molt abans del 1920.

Per últim us deixo la recepta, molt senzilla, d’aquest plat, que jo marxo a la cuina a fer-me’n un també.

Necessitareu: un tomàquet, oli, una llesca de pà (preferible de pagès) i sal.

  1. Talleu el tomàquet per la meitat
  2. Frega’l per sobre del pà fins que surti el suc i la polpa
  3. Amaniu amb una mica de sal
  4. I finalment, li afegiu un raig d’oli per sobre

 

Rong Rong Hu / B21

 

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT, SOCIETAT

20 de Novembre – per Meritxell Torres B21

1 comentari

39 ANYS SEPAREN DUES DATES QUE HAN MARCAT EN LA HISTÒRIA NACIONAL ESPANYOLA

Ahir, dijous 20 de Novembre va morir l’Aristòcrata més important i rellevant que hi ha hagut al nostre país en els últims 50 anys. La Duquesa d’Alba, amb un nom realment infinit ( María del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia JosefaFausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay), va morir ahir als 88 anys després de passar uns dies crítics a la Unitat de Vigilància Intensiva (UVI) degut a una forna pneumònia que ha fet que la Cap de la Casa d’Alba anés apagant-se poc a poc en els últims dies.

La tan exhuberant dona amb els cabells blancs i arrissats, a més de ser Duquesa d’Alba (títol pel qual era majoritàriament reconeguda) tenia 49 títols en total, era l’aristòcrata amb més títols nobiliaris del món segons el llibre Guiness dels rècords. Posseia una fortuna d’uns 2.800 milions d’euros que seran heredats per la seva família (fills, néts..). El seu marit Alfonso Díez va renunciar a l’herència de la Duquesa quan aquests van casar-se l’any 2011, ja que per a alguns dels seus fills, el casament d’aquests, per l’home només suposaria l’herència milionària de Cayetana, és a dir, no acabaven de creure’s que el motiu d’ell fós amor cap a la seva mare. És per això que Alfonso va renunciar als diners.

Per casualitat (o no), trenta-nou anys abans de la mort de Cayetana d’Alba, un també dijous 20 de Novembre, aquest cop de 1975, va morir Francisco Franco, militar i dictador. Ell mateix va autoproclamar-se cap d’estat l’any 1939, quan acabà la Guerra Civil Espanyola, imposant “El Franquisme” una dictadura fomentada en la repressió dels drets i desitjos dels espanyols que durà fins la seva mort als 82 anys, ja molt debilitat.

Una altra casualitat pot ser que 39 anys abans d’això va morir també el falangista José Antonio Primo de Rivera als 33 anys, afusellat per la condemna d’un tribunal Republicà durant els inicis de la Guerra Civil.

 

Molta casualitat? 39 anys separen la mort del falangista i el dictador, i 39 anys més separen la mort d’aquest últim i l’aristòcrata més irrellevant del nostre país.

Poden ser conspiracions…? Qui sap? De totes maneres, els dos primers eren personatges que van fer mal a la societat espanyola, i la tercera tan sols era una representació de l’aristocràcia, tot i així també vivia gràcies als nostres diners, per tant, sento si sembla molt fort, però no és tan greu que tots els personatges importants políticament del nostre país vagin morint.

General

La Guerra Inducida; El monopolio de Hearst. Parte I. Por Antoni-Guillem

1 comentari

“Tú haz los dibujos, que yo pondré la guerra” William R. Hearst

William Hearst es uno de los personajes clave de la guerra hispano-americana. En aquel momento, se posicionaba en el marco social como uno de los magnates de la prensa más importantes de los Estados Unidos de América.

Esa citación anterior corresponde a la orden que le espetó a un dibujante de su periódico antes de que éste fuera enviado a La Habana para, una vez allí, mandar material gráfico a su diario (New York Journal) sobre el conflicto que, desde hacía tiempo, se libraba.

Nos situamos en 1898, en aquellos momentos Cuba pertenecía al Imperio Español i luchaba por su independencia. Con una población dividida entre la pertenencia o la separación, revueltas a favor de la independencia comenzaban a brotar y a multiplicarse.

Estados Unidos, o mejor dicho, la prensa de Estados Unidos, que seguía con lupa los sucesos en la isla, hablaba de revolución, de peleas sangrientas y torturas por parte de los españoles hacia los cubanos y la muerte de estos. La prensa americana, hacía ahínco en que suponía una amenaza para los ciudadanos estadounidenses que habitaban la isla.

Pero cabe destacar que en la prensa americana de estos tiempos, lo primordial y relevante no es el que; es el cómo. Las noticias iban acompañadas de sensacionalismo y morbosidad sobre catástrofes o sucesos bélicos. Pero, regresando al viaje del dibujante hacia La Habana, cuando éste llegó a su destino, descubrió que la situación planteada por el diario al que pertenecía era totalmente adversa: reinaba la tranquilidad. Fue entonces cuando pidió permiso para regresar y cuando llegó a Nueva York, recibió un comunicado de Hearst: “Yo hago las noticias”.

Esas cuatro palabras son sinónimas de la pequeña llama que viaja a través de una mecha para detonar una bomba. Y eso hizo Hearst; alimento una revolución, un conflicto que involucró y enfrentó a Estados Unidos con España y que puso fin al reinado y supremacía del Imperio Español en el continente americano, cuyas colonias pasaron a ser dominio de EEUU.

Centenares de páginas publicadas por New York Journal alimentaban la tensión en Estados Unidos y oscurecía sus relaciones con España.

HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, POLÍTICA

La Guerra Inducida; El monopolio de Hearst. Parte II. Por Antoni-Guillem

1 comentari

Esta guerra fue una demostración de poderío por parte de la prensa; un golpe de estado por provocado por Hearst, dónde su diario tomó las riendas de la política y sociedad para convertirlas en instrumentos de ventas. Pues era capaz de todo por tal de vender ejemplares: la manipulación, la invención de escándalos, el sensacionalismo en ámbito criminal y sádico, la falsa exclusiva y la provocación eran sus gallinas de los huevos de oro. Y todos a las órdenes de Hearst y a su ideología y ambiciones políticas.

Con aquella guerra, Hearst demostró por primera vez el poder de la prensa, capaz de influir en el destino de la política y de los negocios. Era un personaje controvertido, capaz de dejar a un lado los escrúpulos con tal de vender más diarios; de alterar hechos, maquillarlos para que resultaran más escandalosos y truculentos, e incluso de provocarlos para que su diario fuera el primero en publicarlos. Imprimía a las noticias un estilo sensacionalista acusado y apostaba por temas que tenían que ver con crímenes, sucesos e historias pseudocientíficas, que a menudo acompañaba de periodismo de investigación al total servicio de su ideología y ambiciones políticas.

Por ejemplo, Hearst publicó un reportaje sobre un desvalido civil americano, encarcelado sin juicio alguno y afirmaba que ningún ciudadano de los EEUU estaba seguro en Cuba bajo mandato español. Con aquella historia, Hearst obtuvo una venta récord del Journal.

El 15 de febrero de 1989 a las 21.40 una explosión iluminó el puerto de La Habana e hizo saltar por los aires al buque Maine. De los 335 tripulantes, murieron 256. El desconcierto e inquietud por los sucesos era total, y mientras el resto de periódicos prefirió abordar el tema con extrema cautela, Hearst tenía otra cosa en mente:

Al día siguiente el New York Journal tenía en portada el siguiente titular: «El barco de guerra Maine partido por la mitad por un artefacto infernal secreto del enemigo». Y dos días después, “¿Guerra? ¡Seguro!”. La llama se fue avivando y presentó aquella tragedia como un ataque español contra una misión carente de intenciones bélicas por parte de EEUU.

http://cp91279.biography.com/William-Randolph-Hearst_Citizen-Hearst-Trailer_HD_768x432-16x9.jpg

Pero la prensa estadounidense no era un juego para un jugador. Hearst fue un personaje polémico y criticado por sus artículos, acusado de xenofobia y de apoyar, posteriormente, al gobierno nazi. Pero la opinión de unos pocos no detuvo el curso de su aptitud ante la manipulación. Era imparable, movió los hilos de tres décadas de historia convirtiendo a su periódico en el mayor monopolio de la comunicación de la historia, capaz de inventar una guerra para satisfacer la sed de dólar de unos pocos.

General

AVUI ÉS UN DIA HISTÒRIC I QUE POT FER HISTÒRIA – per Meritxell Torres B21

1 comentari

SÍ, AVUI ÉS UN DIA IMPORTANT PER PARTIDA DOBLE.

25è ANIVERSARI DE LA CAIGUDA DEL MUR DE BERLÍN

Com a una mesura de protecció antifeixista es va justificar l’aixecament del mur de Berlín per part de la República Democràtica d’Alemanya. El 13 d’agost del 1961 una paret dde 45 kilòmetres va dividir la ciutat en dos costats, separant famílies, amics, coneguts, dividint una societat.

És el símbol de la Guerra Freda i la divisió del país en l’Alemanya Oriental i l’Alemanya Occidental. Per a la gent de l’est va ser una condemna, que els prenia les seves llibertats. Els ciutadans, “presos” al seu territori, desitjaven passar a la part Oest, cap ho aconseguia, i molts acabaven morts en l’intent. Després d’accidents com el del Checkpoint Charlie en què s’enfrontaren tropes soviètiques i americanes, els països comunistes van començar a obrir les seves froteres per permetre el pas dels habitants de l’est cap a l’oest. Seguit d’això, manifestacions, protestes i tot tipus d’actes reclamaven la destrucció del mur, que tantes vides humanes havia pres – encara que moltes no fóssin per mort, sinó per la pèrdua del seu dret a una vida digna – .

Finalment, el 9 de novembre del 1989, avui en fa 25 anys, va caure el mur, després de més 28 anys d’existència, aquell mur va ser enderrocat la nit del 9 al 10 d’un fred mes de novembre, però càlid a la vegada per aquella societat del bàndol est que tan havia patit, deixant-los recuperar part de les seves vides.

Visca la llibertat dels homes, i la llibertat d’expressió.

 

HA ARRIBAT EL TAN ESPERAT 9-N

Fa exactament dues hores, he votat. He votat per primera vegada a la meva vida, i he votat per a un futur millor, per a una vida digna, i per recuperar drets humans que en aquest procés sobiranista ens han intentat prendre de les mans. De moment no hi ha hagut cap incident, però és possible que al llarg del dia d’avui hi hagi situacions i moments que poden ser rellevants per al futur d’Espanya i del meu petit país, Catalunya.

Sí, és possible que el meu sentiment catalanista difumini la realitat sobre aquest procés participatiu i, no nego que pot arribar a perjudicar-nos com a societat si no aconseguim el que ens proposem però, més enllà del que seria una nova Catalunya, per a molts catalans avui és un dia important pel sentiment catalanista i independentista que es pot veure arreu del país.

Qui sap què passarà l’endemà del 9-N – a banda del meu aniversari – però si volem un país bonic i envejable, hem de començar per ser fidels als ideals, i començar a construir-lo nosaltres mateixos, posant-ne un granet de sorra, introduint el nostre vot a les urnes.

Com ja he dit, avui és un dia històric, però també pot fer història.

Avui és també, l’aniversari del meu avi. Per molts anys avi.

 

General, HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

Manuel Pavía por Rong Rong Hu/B21

2 comentaris

Manuel Pavía y Rodríguez de Alburquerque, mejor conocido como General Pavía, fue un militar español que participó en la sublevación de Villarejo en 1866 bajo el mandato de Prim. No obstante, éste pronunciamiento fracasará, por lo que Pavía partirá al exilio, regresando a España años después, tras el triunfo de la Revolución de 1868, comúnmente conocida como La Gloriosa o La Septembrina, y destronando así, a Isabel II, monarca en aquel entonces.

General Pavia

Otro dato curioso es que Pavía fue designado Capitán General de Castilla la Nueva debido a que combatió, durante la Primera República,  contra los carlistas en Navarra y a los movimientos cantonales en Andalucía.

Pero, ¿cuál es la verdadera importancia de este hombre? Es decir, ¿qué papel ha aportado a la historia de España?

 

El acontecimiento principal por la que se le atribuye tanta importancia a este militar es debido al Golpe de Estado de Pavía producido el 3 de enero de 1874. Este golpe de estado, también conocido como Golpe de Pavía, fue encabezado obviamente, por el mismo Manuel de Pavía.

Consistió en la ocupación del edificio del Congreso de los diputados para interrumpir la votación de un nuevo presidente, sustituyendo así a Emilio Castelar.

Por lo tanto, el objetivo de este golpe fue impedir que Castelar fuera desalojado del gobierno, aunque éste no aceptó seguir en el poder a causa de éste medio anti-democrático que se usó por conseguir el propósito, de modo que Pavía, acabó poniendo al frente al general Francisco Serrano.

De este modo, dio paso a la segunda etapa de la Primera República Española, la cual recibe el nombre de “República Unitaria” o “Dictadura de Serrano”.

Entrada de las fuerzas de Pavía en el Congreso de los diputados

 

Rong Rong Hu / B21

General

SEGADORS – ARIADNA ESTEVE B21

1 comentari

Al exclatà la Guerra dels Terenta Anys, l’any 1618, per causes religioses, polítiques i econòmiques, Felip IV d’Àustria, rei d’Espanya hi va participar en defensa de l’emperador Ferran II.
Els costos tan grans d’una guerra tan llarga van fer que Catalunya tingués que aportar homes i diners per la qual cosa va originar un profund rebuig i indignació de la població catalana, que es va veure forçada a acollir les tropes  per tal de defensar la frontera espanyola de l’atac francès.
La lletra d’Els Segadors pertany a una cançó popular del segle XVII, que va aparèixer sobre el 1640. Feia refèrencia directament a les ofenses produïdes als pajesos catalans per les tropes espanyoles allotjades a Catalunya.

Aquesta lletra va ser estudiada al XIX per Manuel Milà qui la va difondre a la seva edició Romancillo catalán, al 1882, amb el títol La guerra de los segadores.  Gracies a Milà es va recuperar eñ cançoner català, que estava a punt de desaperèixer. L’any 1870 en alguns ambient catalanistes es tenia la idea de convocar un certamen per premiar la composició musical, i així disposar d’un himne propi.

I ara, a continuació, l’himne dels segadors:

Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora, d’estar alerta!
Per quan vingui un altre juny,
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic,
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

ECONOMIA, HISTORIA DE ESPAÑA, SEGON BATXILLERAT

ESTANISLAO FIGUERAS I MORAGAS – Ariadna Esteve B21

1 comentari

Va néixer a Barcelona el 1819 i va morir a Madrid l’any 1882.
Polític espanyol que va ser president de la Primera República al 1873. En 1851 va ser triat diputat per Tarragona, que va presidir durant els esdeveniments polítics que van conduir al Bienni Progressista.
En 1855 va ser triat diputat a Corts, on va liderar la minoria republicana.
En 1867 va ser condemnat a presó, la qual cosa va produir la seva fugida a Portugal, país del que va poder tornar a Espanya gràcies al triomf de la revolució de setembre de 1868, que va donar inici al Sexenni Democràtic. Al seu retorn va ingressar en el Partit Federal, liderat per Pi i Margall.

Figueras Estanislao

Després de la renúncia al tron ​​d’Amadeu de Savoia, va deixar de tenir validesa la Constitució de 1869 i les Corts van sotmetre a votació la proclamació d’una república, la qual va ser aprovada el febrer de 1873. Al febrer de 1873 va ser elegit president de la Primera República, càrrec que va ocupar fins al juny del mateix any, on és va proclamar l’Estat Català. També es va produir la seva substitució per Pi i Margall i la seva fugida a França, d’on va tornar a final d’any per intentar, sense èxit, recompondre el fragmentat Partit Federal.
Allunyat a partir de llavors de Pi i Margall i del seu partit, el 1880 va fundar, al costat de Ruiz Zorrilla, el Partit Republicà Federal Orgànic, l’activitat, causa de la mort de Figueres poc després, va ser escassa.