Per casa he trobat un número del 2009 de la revista GEO que m’ha cridat molt l’atenció, ja que a la portada hi deia:’El poder de las mujeres’ i ja que el poder és el tema que hem estat tractant a classe, he pensat fer un resum de les dades més interessants que he descobert en aquesta article.

Actualment, només el 20% dels parlamentaris són dones. Entre els alts executius de les empreses europees, el porcentatge és encara menor. A què són degudes aquestes dades? Són les dones més incapaces que els homes a l’hora de governar? Eren algunes de les preguntes que se m’acudien llegint aquest subtítol.

Al costat s’hi trobava una reflexió sobre aquest “mite de la diferència”:
Els científics han descobert algunes sorprenents diferències en l’anatomia cerebral dels homes i les dones. Ja en l’época victoriana, els erudits pensaven que el major tamany del cervell masculí volia dir que eren intel·lectualment superiors. A més, els metges de l’época creien que el cervell i els ovaris de les dones no es podien desenvolupar alhora, així que massa educació per les dones significava un perill per la maternitat. Va ser el segle XX que aquestes idees es varen corregir i es va acceptar que el volum del cervell és proporcional al del cos i que aquesta característica no té a veure amb l’intel·ligència. Així, els anys 70 va nèixer el moviment feminista tot i que en els anys noranta es va tornar a dubtar dels resultats neurològics. El 2005, Janet Hyde, de la Universitat de Wisconsin, després de reunir dades de 165 estudis sobre la capacitat lingüística que va resultar mostrar que, de fet, les dones són les comunicadores de la societat. Les seves àrees cerebrals dedicades al llenguatge són majors que les de l’home i el sexe femení és més empàtic per naturalesa.

A continuació, apareix un eix cronològic de les dones de la història que han tingut més poder i que demostra que la història no ofereix indicis de que la biologia estigui implicada amb la questió de qui es fa amb el poder i com l’utilitza.

1479. a.C. Hatshepsut: Faraona egípcia que es feia representar en els suntuosos edificis de la risa del Nil amb els símbolos que porta en els seus antecesors:barba real i nemes (mocador real).
51 a.C. Cleòpatra VII: Va seduir els caps militars romans Juli Cèsar i Marc Antoni. Un tercer, Octavi, va resistir-se las seus encants, va lluitar-hi i va aconseguir annexionar el seu regne. Fou l’última faraona d’Egipte i es va suïcidar amb verí.
690 Wu Zetian: Durant el Regne Mitjà, a la Xina era normal que un dona governés, però Wu Zhao va ser l’única en atrevir-se a adoptar el títol d’emperadriu (el seu nom del tron era Wu Zetian).
1184 Tamara de Georgia és considerada la millor monarca que ha tingut Georgia. L’anomenaven “la reina bona” i es va imposar amb el tema militar, negant repetides vegades els agresors turcs.
1474 Isabel I de Castilla: Preparà el camí d’Espanya cap al domini mundial, unificà grans regiones de la Península Ibèrica gràcies al seu matrimoni amb Fernando II d’Aragó i financià el viatge de Colom a les Índies. Va governar de forma cruel i despiadada fins la seva mort (1504). Va utilitzar el seu poder per perseguir severament als jueus i musulmans.
1558 Isabel I d’Inglaterra: Fins el 1603 va conduir Anglaterra cap a una edat dorada, i convertí Londres en una destacada ciudat cultural, defensà el país de l’Armada Espanyola i conservà la seva pròpia independència. Era astuta i evitava qualsevol matrimoni dient que ja estava casada amb el poble.

L’etapa següent de la història tenia dones que regnaven quan el més important era la sang i el parentesc, més important que el sexe: pubilles, soberanes regents…
Com María Estuardo, d’Escòcia (1561), Maria de Mèdici, de França (1610), Nur Yahan, de Pèrsia (1611), qui es deia Mehrunnisa i va rebre el títol honorari de Nur Yahan: llum del món, ja de que es va veure obligada a governar i controlar la Cort perquè el seu marit era addicte a l’opi i es passava el dia vegetant. També Nyinga Mbandi, d’Angola (1624) qui lluità enèrgicament contra els caçadors d’esclaus europeus però que alhora ella mateixa traficava amb éssers humans i Ana d’Àustria (1643), una educadora bondadosa, reina sàvia i política sòbria, originària d’Espanya, qui entregà un regne perfectament ordenat al seu fill Lluís XIV, consolidant els fonaments sobre els quals es convertiria en Rei Sol (monarquia absoluta).

1644 Cristina de Suècia era molt culta, invitava a erudites i artistes a la Cort (a Descartes, per exemple). Després de deu anys al poder (començà a governar las 18) va renunciar al tron per dedicar-se a l’art i la ciència a Roma.
1745 Madame Pompadour va ser una de les dones més poderosas de l’época. Era una burguesa que Lluís XV va escollir com a amant. Ell es va tornar adicte a ella i ella es va convertir en una secreta “primera ministra” molt hàbil.
1762-1796 Catalina II era una filla d’un general prusià qui las 33 anys derrocà al seu marit i accedí al tron. Va tenir èxit com a reformadora: reorganitzà l’administració, fundà escoles i modernitzà el dret penal.

Durant l’época moderna, al contrari de les dolces i sensibles dones, l’home està dinàmic violent, egoïsta i immoral. Hi va haver la Reina Victòria (1837) que va perdre poder pel Parlament, l’Emperadriu Viuda Cixí (1862) qui és considerada poc habilidosa pel seu càrrec, Sirimavo Bandaranaike, que el 1960. amb la mort del seu marit cap del govern de Sri Lanka, va convertir-se en primera ministra i va portar el país a la independència, Indira Gandhi va formar part de la dinastia més poderosa de Gandhi i va ser dos vegades ministra, fins el seu assassinat.

El punt culminant de la revolució femenina va ser als anys setanta degut a l’educació i a les no es possibilitats. La dona amb més poder de l’época va ser Margaret Thatcher, que el 1970 va ser ministra d’Educació i nou anys després es va convertir en cap del govern. Creia firmement en el feminisme i deia: “Si necessita algú per a pronunciar discursos, esculli un home, si es tracta de solucionar un problema, més val que pregunti a una dona.

En la dècada següent, la democràcia bloqueja més eficaçment que qualsevol altra forma de govern anterior l’accès femení al poder. Tot i així, algunes dones ho conseguiren, com Corazón Aquino (Filipines, 1986) qui expulsa al dictador corrupte Ferdinand Marcos i és capaç de no corrompre’s estant al poder, Benazir Bhutto (1988) qui dugué Pakistan a la modernitat com a cap de govern, governant amb seguretat fins a ser assassinada, Kim Campbell (1993) i Tansu Çiller (1993) han estat les úniques dones en ser primeres ministres del seu país, Canadà (i única de Nord-Amèrica) i Turquia, respectivament. Una altra dona que va demostrar la seva valentia va ser Vaira Vike-Freiberga (1999), Presidenta de Letònia, que va unir-se a l’Otan i la UE i allunyar-se de Rússia i de Putin, al qual parlava exclusivament alemany perquè era un idioma que ell odiava.

2005 Yuliya Tymoshenko, millonària pel Gas Natural, és Primera Ministra d’Ucraïna i lluita contra la política energètica.
2006 Ellen Johnsin-Sirleaf (Libèria) va pujar al poder ajudada per gent sense poder i és la primera presidenta del continent africà escollida lliurement.
2006 Michelle Bachelet, tot i ser soltera i atea, va ser escollida Presidenta de Xile, un dels països amb més tradició catòlica.
2009 Johanna Sigurdardottir ha de treure Islàndia de la crisi econòmica. És mare de dos fills i cap del govern després de divorciar-se del seu marit, viu obertament amb una parella del mateix sexe.

Com hem pogut veure, algunes dones han tingut molt poder al llarg de la història, però la xifra continua sent mínima comparada amb la dels homes que hi ha hagut amb poder. Com s’ha vist a la reflexió inicial, ambdos sexes tenen la mateixa capacitat de governar, les dones inclús tienen més capacitat lingüística en general. Així que considero essencial que es progressi en aquest aspecte, es necessita un canvi de manera de pensar de la població en general, com el que han intentat dur a terme tantes dones al llarg de la història.