“The magic whip” el regreso de blur (Por Casto Ponsá E-41)

Según el mundo:

“La grandeza del nuevo disco de los ingleses radica precisamente en su capacidad para brillar en los momentos aparentemente pequeños”

 

Y en efecto,  ayer día 27 salió al mundo “The magic whip”, el primer album de la banda de brit pop y rock alternativo blur,después de 12 años con Think Tank. Y es que la banda aprovechó 5 días perdidos en una gira en Hong Kong para meterse al estudio y grabar algunos temas, la mayoria sin terminar.

No fue otro sino Graham Coxon, el guitarrista que abandonó la banda años atrás, quien decidió con su productor, terminar y producir los temas.

En este album se respira la nostalgia de esos felices años 90, sobretodo en Lonesome Streets, el tema pop guitarrero que abre el tema donde se respira buen humor.

No se puede evitar sentir el estilo grunge-punk que recuerda a canciones como Song 2, pero con un tono mucho mas dramático, el tema mas pop, llamado Ghost Ship no aspira a la felicidad y despreocupación como los felices Parklife o Country House, solo quiere recordar. Tambien, parece ser un album donde Damon Albarn vuelve a ser un blur.

El album, pese a tener un tono mas relajado, inspira un sentimiento mas acercado a la felicidad, como que se vuelve al sonido de calle, como si fueran unos blur cansados de fama y volvieran a las calles.

Eso si, algunos temas son difíciles de digerir, y que requieren ser escuchados un par de veces para captar su esencia, excepto un par, que  directamente malos.

Y como reseña final, solo decir que es un álbum sorprendente mente bueno, y merece almenos una oportunidad, sobretodo si eres fan como yo. Si no has escuchado a blur nunca, mejor escucha sus raíces (Parklife, The Great Escape, blur…) ya que este álbum es para recordar aquellos blur de 20 años con un gran futuro por delante.

 

 

La Guerra Freda i el Mur de Berlín -Marina Moreno i Maria Fernández E31

A l’assignatura de ciutadania hem estat treballant les societats democràtiques del segle XX i XXI. Últimament hem parlat de la Guerra Freda i de la Caiguda del Mur de Berlín i com que són temes que també hem treballat a classe de socials (a la pel·lícula del Señor de la Guerra, per exemple), hem pensat resumir les idees que tractades i informació que hem trobat per Internet.

La Guerra Freda (1947-1991) va ser un enfrontament tàctic i no declarat entre la Unió Soviètica i els Estats Units (juntament amb els seus respectius aliats). Va començar després de la Segona Guerra Mundial i no va incloure ofensives militars, sinó que estava basada en l’amenaça, en l’intent per expandir les àrees d’influència, en la tensió entre les dues grans potències que dominaven el món en aquell moment i que el separaven en dos costats, l’Est (URSS) i l’Oest (EEUU) i alhora el separaven en dos blocs, el capitalista (EEUU) i el comunista (URSS). El primer bloc unia els països amb l’OTAN i el segon, amb el Pacte de Varsòvia.

Entre aquests dos blocs hi havia molta competència en tots els àmbits. Això va afavorir l’espionatge per tal d’obtenir informació confidencial de l’altre bàndol i la Cursa espacial, que és la competició entre EEUU i l’URSS per a l’explotació de l’espai, que va començar el 1957 amb el llançament de l’Spútnik (URSS) i que va esdevenir un mitjà eficaç de propaganda per a les dues superpotències. Així, la Guerra Freda va ser un enfrontament polític, ideològic, econòmic, tecnològic, militar i informatiu. Tot i que aquesta competitivitat va impulsar una millora científica, tecnològica i intel·lectual, és indiscutible que la Guerra Freda va separar el món en dos grans blocs i algunes ciutats, com Berlín, van patir una gran fragmentació social, tot anant en contra dels drets humans i la llibertat ciutadana.

Finalment, la Guerra Freda va acabar el 1991 degut al cop d’Estat a l’URSS (1991) i el desmembrament (separació en diferents països) de la Unió Soviètica que va provocar la caiguda del comunisme.

El final de la Guerra Freda va coincidir poc després de la caiguda del Mur de Berlín (1989).
El Mur de Berlín separava la capital d’Alemanya en dos costats, l’Est i l’Oest. Tan Alemanya com Berlín va ser dividit en quatre zones o sectors (controlats i administrats per l’URSS, Estats Units, Regne Unit i França, respectivament), així que la ciutat va convertir-se en un centre d’espionatge entre els dos blocs. Abans de que el bloc oriental decidís construir el mur, els habitants de l’Oest (el costat ric, que s’anava convertint en un estat federat alemany) freqüentaven el costat Est perquè allà els productes els hi sortien més barats. Per l’altra banda, els habitants del costat Est (el costat més pobre, que esdevenia la capital de la República Democràtica) sortien perjudicats pel canvi de moneda i, per tal de deixar de ser pobres, van començar a traslladar-se a l’altre costat. Així va ser que el bloc oriental va decidir construir el Mur, per tal d’evitar que sortissin més persones i béns. La construcció del Mur es va dur a terme en secret i a l’acabar van omplir les seves parets amb forces de seguretat, sobretot al costat Est. Molta gent va intentar saltar-lo, no només pel mateix Mur, sinó també pel filferro espinós que tenien alguns carrers o per les finestres de les cases contigües a la frontera.

Almenys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat mentre fugien cap a l’Oest i com a mínim hi va haver 238 morts incloent-hi els morts en accident. Tot i això, les dades exactes són confuses.

El Mur de Berlín va caure la nit del dijous 9 al divendres 10 de novembre del 1989, després de més de 28 anys alçat. Abans de la seva caiguda, es van dur a terme diverses manifestacions i protestes. Però el detonant va ser una conferència de premsa del membre del Politburó (màxim òrgan executiu del partit comunista), de Günter Schabowski que va ser retransmesa en directe per televisió i vista per la majoria de gent. Al final d’aquesta conferència va llegir un document que no estava aprovat encara i que deia que el reglament de visats canviava i que a partir d’aquell moment ja es podria viatjar d’un costat a l’altre del mur. La ràdio i televisió de l’Est van començar a emetre notícies com: “El Mur és obert”. La policia frontera no havia rebut ordres oficials, però per la pressió de les masses van començar a aixecar les barreres de tots els passos. Això va ser retransmès en directe per televisió en directe i va fer que encara sortís més gent i creués la frontera, sense control. A l’Oest, els de l’Est van ser molt ben rebuts, van donar cervesa de franc als bars propers al mur i van fer desfilades de cotxes tocant la botzina. Al saber la notícia, els diputats i diputades del Bundestag de Bonn (Parlament alemany) van interropre la sessió que estaven fent i van començar a cantar espontàniament l’himne nacional.

La caiguda del mur de Berlín va ser un esdeveniment excepcional de la història de la humanitat que va significar la reunificació d’Alemanya i un símbol del triomf de la llibertat. Tot i això, encara hi ha diferències entre ambdos costats d’Alemanya i en el pla econòmic, la unificació va exigir als alemanys de l’Oest una gran contribució econòmica i als alemanys de l’Est un gran esforç per adaptar-se a les condicions de treball i de vida.

¿Quién fue Alfonso de Borbón y Dampierre? Por Mar Parejo

Aunque acabó sin tener mucha relevancia en la historia española, este hombre pudo haberse convertido en el sucesor de Francisco Franco a la muerte de éste. Pero no nos adelantemos a acontecimientos y vayamos por partes para poder conocer mejor al primo de Juan Carlos de Borbón y Borbón.

Alfonso nació en Roma en 1936. Era hijo del infante Jaime de Borbón y Battenberg y Emmanuela Dampierre, por lo tanto nieto por línea paterna de los reyes de España Alfonso XIII y Victoria Eugenia de Battenberg y, por consiguiente, primo del rey de España Juan Carlos I.

Su padre renunció a los derechos de sucesión al trono español para él y sus descendientes por su limitación física y por expresa orden del rey Alfonso XIII. Continua la lectura de ¿Quién fue Alfonso de Borbón y Dampierre? Por Mar Parejo

UCD, el partido de la transición por Álvaro Martínez

El 3 de mayo de 1977 se funda UCD, que primero fue una coalición política que paso a ser un partido político con Adolfo Suárez al mando.

Las dos personas más importantes de UCD fueron el mismo Adolfo Suárez y Leopoldo Calvo Sotelo que fue sucesor del primero en la presidencia del gobierno de España.

UCD estuvo en activo durante tres elecciones generales españolas. es decir desde 1977 hasta 1983 cuando se disolvió. En las dos primeras elecciones sacó  166 escaños (34.4%) y 168 (34,84%), donde gobernó Adolfo Suárez. En las últimas que se presentó fue las de 1982 y solo sacó 11 escaños, alrededor del 6%.

En el 1981 Adolfo Suárez dimite como Presidente del Gobierno por conflictos internos y hereda el cargo Leopoldo Calvo Sotelo. A partir de entonces el partido fue deteriorándose hasta acabar desapareciendo.

Si comparamos la decada de los 70 con ahora, ¿podemos decir que PODEMOS asumirá el papel centrista que asumió UCD?

“Uno de los dos está de más” por Rong Rong Hu/B21

Según el libro de Pilar Urbano, titulado “La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar”, el ex presidente  Adolfo Suárez supo que el Golpe de Estado del 23-F nació en Zarzuela y que el alma de la operación era el mismo rey.

Se dice que el rey se dejó convencer por el general Alfonso Armada, quien afirmó que se encontraban viviendo en una situación que necesitaba un golpe militar y que buena parte de la oposición pensaba de este modo. Por ello, el rey intentó convencer a Suárez, durante los primeros días de enero de 1981, de la necesidad de cambios en el gobierno. Sin embargo, Suárez, se mantuvo firme a sus principios: “Armada es un enredador que vende humo, que vende conspiraciones, sediciones, sublevaciones. Y lo malo es que se las vende al propio Rey”. Estas palabras, que le dijo Suárez a el rey, supuso el fin de su relación.

Juan Carlos forzó al presidente a dimitir, su conversación en la Zarzuela fue tan intensa que el rey expresó lo siguiente: “Uno de los dos sobra en este país. Uno de los dos está de más. Y, como comprenderás, yo no pienso abdicar”.

Suárez, quien ya no contaba ni con el apoyo del rey ni con la de su propio partido, UCD, le propone al rey disolver las Cortes y convocar nuevas elecciones, a lo que el rey descarta inmediatamente.

En el libro de Pilar Urbano se comenta que unos días después, mientras el presidente del gobierno se encontraba en la Zarzuela, los tenientes generales Elícegui, Merry Gordon, Milans del Bosch y Campano López, amenazaron de muerte al presidente si no dimitía, por lo que finalmente, presentaría su dimisión en una reunión con el rey poco después.

Personalmente, considero que Suárez fue un muy buen ejemplo en el ámbito político de España. Un político ejemplar que supo mantenerse firme a sus principios sin dejarse manipular por el miedo. Es más, considero que fue un personaje castigado injustamente, y que ¿Quién sabe? Quizás si no hubiese sido forzado a dimitir, el intento de golpe de estado del 23 de febrero no se hubiese llevado a cabo.

Me gustaría comentar además, la siguiente fotografía en la que aparecen Juan Carlos I y Adolfo Suárez en una fotografía tomada por el hijo de Suárez poco antes de morir este último.

suarez_rey1

La fotografía resulta irónica en sí. Después de la manera en que acabaron las cosas; un presidente frustrado ante la incapacidad de actuar o tener voto en las decisiones y, un rey aliviado por la dimisión del ex presidente, considero que el título del libro de Pilar Urbano le hace justícia a la historia, pues “La gran desmemoria. Lo que Suárez olvidó y el Rey prefiere no recordar”, expresa de manera muy clara la pérdida de memoria progresiva que sufrió Suárez debido al Alzheimer y la preferencia del rey, y seguramente también alivio, al no tener testigos que recuerden su oscuro pasado.

El organizado funeral del General Francisco Franco

Hace unos días, iba vagando por “Wikileaks” para obtener la verdadera cara de las noticias actuales, cuando observé que había una serie de artículos sobre la transición española. Uno de estos artículos explicaba que el funeral de Franco había estado planeado con cuatro meses de antelación. Después de haber investigado un poco y estar seguro de que la noticia era completamente verdadera, he decidido comentarlo en el Blog para que todos puedan conocer los sucesos e incluso opinar.

El documento “funeral arrangements in eventuality of Franco’s death” ( arreglos funerarios par la muerte de Franco )  muestra que el 19 de julio de 1975 Garbiel Cisneros, consejero de las Cortes en aquellos tiempos, creó un grupo que no solo tenia la misión de preparar el funeral en sí,  también eran los encargados de asegurar la sucesión.  El objetivo principal era que acudieran a honrar al General el mayor número de políticos extranjeros. El segundo objetivo, era intentar asegurar la toma de posesión de Juan Carlos como rey de España en los próximos ocho días después de la muerte de Franco.

El gobierno de los Estados Unidos, era muy consciente de la muerte del General, ya que podía llevar a la pérdida de las bases militares en España, si el presidente no acudía al funeral, es por eso que el embajador norteamericano recomendó hacer publica la presencia del presidente en el funeral. Como he mencionado antes el plan era mantener las bases militares en España.

descarga

Funeral del General Francisco Franco Bahamonde, 22 de noviembre de 1975

FOTOGRAFÍAS APARECIDAS EN www.THEATLANTIC.COM

contaminacion_2

Esta entrada está especialmente dedicada a mis alumnos del E31 pero cualquier puede ver, a traves de las fotografías que aparecen publicadas en THE ATLANTIC, cuáles son los problemas medioambientales más graves que sufre la Tierra: sobreexplotación de los recursos, contaminación, incendios, catástrofes…

Conmemoran la fecha de 22 de abril, el Día de la Tierra. O lo que queda de ella.

http://www.theatlantic.com/photo/2015/04/earth-day-45/390864/

23 d’abril Sant Jordi

23 d’abril dia de Sant Jordi . El dia de la rosa  i del llibre.

Aquesta data es important a Catalunya ja que ve del segle XV desde la població de Montblanc.

Es diu que les roses creixen de la sang del drac que Sant Jordi va matar.

En aquest dia homes i dones de Catalunya celebren el seu amor ja que la rosa li has de regalar a dona que t’agrada i el llibre al home que estimes .

 

Diu la llegenda…

… que per les terres de Montblanc hi vivia un Drac ferotge que tenia aterrida a tota la població de la comarca. El drac terrible portava anys devorant persones i remats sencers  de bestiar i ningú podia viure tranquil. Un dia el rei va decidir buscar una solució al problema: per poder portar una vida normal havien d’aconseguir que el drac no tingués gana i per això es va  decidir que cada dia oferirien a la bèstia una persona escollida a l’atzar i així la resta dels vilatans podrien viure  tranquils, almenys per aquella jornada.

La sort va voler que la primera víctima en sacrifici fos la filla del rei. La jove i bella princesa va entrar en desconsol, però també tot el poble que l’estimava i l’adorava i que varen demanar clemència al pare de la noia. Però el rei, fidel a les seves decisions, va acceptar el que l’atzar havia marcat i amb tota la seva pena va enviar a la seva estimada filla cap a la cova del drac, per al seu sacrifici.

Però de sobte, muntat en un cavall blanc, va aparèixer un cavaller. El seu nom era Jordi i venia a salvar a la Princesa i a tota la població de Montblanc. Va lluitar de la manera més heroica i valenta contra el drac i, finalment, va aconseguir travessar-lo amb la seva llarga llança. D’aquesta manera el cavaller no només va vèncer al drac, alliberant a tota la població d’aquell horror, sinó que també va salvar a la princesa d’una mort segura.

El rei, agraït, va oferir-li a la seva gentil filla en matrimoni, però el cavaller no va voler acceptar aquell honor. Va agafar el seu cavall blanc i va marxar.

Al cap d’uns dies, allà on el cavaller havia matat al drac, hi va néixer un roser de flors vermelles, com la sang del drac vençut.

El poder de les dones per Maria Fernández E31

Per casa he trobat un número del 2009 de la revista GEO que m’ha cridat molt l’atenció, ja que a la portada hi deia:’El poder de las mujeres’ i ja que el poder és el tema que hem estat tractant a classe, he pensat fer un resum de les dades més interessants que he descobert en aquesta article.

Actualment, només el 20% dels parlamentaris són dones. Entre els alts executius de les empreses europees, el porcentatge és encara menor. A què són degudes aquestes dades? Són les dones més incapaces que els homes a l’hora de governar? Eren algunes de les preguntes que se m’acudien llegint aquest subtítol.

Al costat s’hi trobava una reflexió sobre aquest “mite de la diferència”:
Els científics han descobert algunes sorprenents diferències en l’anatomia cerebral dels homes i les dones. Ja en l’época victoriana, els erudits pensaven que el major tamany del cervell masculí volia dir que eren intel·lectualment superiors. A més, els metges de l’época creien que el cervell i els ovaris de les dones no es podien desenvolupar alhora, així que massa educació per les dones significava un perill per la maternitat. Va ser el segle XX que aquestes idees es varen corregir i es va acceptar que el volum del cervell és proporcional al del cos i que aquesta característica no té a veure amb l’intel·ligència. Així, els anys 70 va nèixer el moviment feminista tot i que en els anys noranta es va tornar a dubtar dels resultats neurològics. El 2005, Janet Hyde, de la Universitat de Wisconsin, després de reunir dades de 165 estudis sobre la capacitat lingüística que va resultar mostrar que, de fet, les dones són les comunicadores de la societat. Les seves àrees cerebrals dedicades al llenguatge són majors que les de l’home i el sexe femení és més empàtic per naturalesa.

A continuació, apareix un eix cronològic de les dones de la història que han tingut més poder i que demostra que la història no ofereix indicis de que la biologia estigui implicada amb la questió de qui es fa amb el poder i com l’utilitza.

1479. a.C. Hatshepsut: Faraona egípcia que es feia representar en els suntuosos edificis de la risa del Nil amb els símbolos que porta en els seus antecesors:barba real i nemes (mocador real).
51 a.C. Cleòpatra VII: Va seduir els caps militars romans Juli Cèsar i Marc Antoni. Un tercer, Octavi, va resistir-se las seus encants, va lluitar-hi i va aconseguir annexionar el seu regne. Fou l’última faraona d’Egipte i es va suïcidar amb verí.
690 Wu Zetian: Durant el Regne Mitjà, a la Xina era normal que un dona governés, però Wu Zhao va ser l’única en atrevir-se a adoptar el títol d’emperadriu (el seu nom del tron era Wu Zetian).
1184 Tamara de Georgia és considerada la millor monarca que ha tingut Georgia. L’anomenaven “la reina bona” i es va imposar amb el tema militar, negant repetides vegades els agresors turcs.
1474 Isabel I de Castilla: Preparà el camí d’Espanya cap al domini mundial, unificà grans regiones de la Península Ibèrica gràcies al seu matrimoni amb Fernando II d’Aragó i financià el viatge de Colom a les Índies. Va governar de forma cruel i despiadada fins la seva mort (1504). Va utilitzar el seu poder per perseguir severament als jueus i musulmans.
1558 Isabel I d’Inglaterra: Fins el 1603 va conduir Anglaterra cap a una edat dorada, i convertí Londres en una destacada ciudat cultural, defensà el país de l’Armada Espanyola i conservà la seva pròpia independència. Era astuta i evitava qualsevol matrimoni dient que ja estava casada amb el poble.

L’etapa següent de la història tenia dones que regnaven quan el més important era la sang i el parentesc, més important que el sexe: pubilles, soberanes regents…
Com María Estuardo, d’Escòcia (1561), Maria de Mèdici, de França (1610), Nur Yahan, de Pèrsia (1611), qui es deia Mehrunnisa i va rebre el títol honorari de Nur Yahan: llum del món, ja de que es va veure obligada a governar i controlar la Cort perquè el seu marit era addicte a l’opi i es passava el dia vegetant. També Nyinga Mbandi, d’Angola (1624) qui lluità enèrgicament contra els caçadors d’esclaus europeus però que alhora ella mateixa traficava amb éssers humans i Ana d’Àustria (1643), una educadora bondadosa, reina sàvia i política sòbria, originària d’Espanya, qui entregà un regne perfectament ordenat al seu fill Lluís XIV, consolidant els fonaments sobre els quals es convertiria en Rei Sol (monarquia absoluta).

1644 Cristina de Suècia era molt culta, invitava a erudites i artistes a la Cort (a Descartes, per exemple). Després de deu anys al poder (començà a governar las 18) va renunciar al tron per dedicar-se a l’art i la ciència a Roma.
1745 Madame Pompadour va ser una de les dones més poderosas de l’época. Era una burguesa que Lluís XV va escollir com a amant. Ell es va tornar adicte a ella i ella es va convertir en una secreta “primera ministra” molt hàbil.
1762-1796 Catalina II era una filla d’un general prusià qui las 33 anys derrocà al seu marit i accedí al tron. Va tenir èxit com a reformadora: reorganitzà l’administració, fundà escoles i modernitzà el dret penal.

Durant l’época moderna, al contrari de les dolces i sensibles dones, l’home està dinàmic violent, egoïsta i immoral. Hi va haver la Reina Victòria (1837) que va perdre poder pel Parlament, l’Emperadriu Viuda Cixí (1862) qui és considerada poc habilidosa pel seu càrrec, Sirimavo Bandaranaike, que el 1960. amb la mort del seu marit cap del govern de Sri Lanka, va convertir-se en primera ministra i va portar el país a la independència, Indira Gandhi va formar part de la dinastia més poderosa de Gandhi i va ser dos vegades ministra, fins el seu assassinat.

El punt culminant de la revolució femenina va ser als anys setanta degut a l’educació i a les no es possibilitats. La dona amb més poder de l’época va ser Margaret Thatcher, que el 1970 va ser ministra d’Educació i nou anys després es va convertir en cap del govern. Creia firmement en el feminisme i deia: “Si necessita algú per a pronunciar discursos, esculli un home, si es tracta de solucionar un problema, més val que pregunti a una dona.

En la dècada següent, la democràcia bloqueja més eficaçment que qualsevol altra forma de govern anterior l’accès femení al poder. Tot i així, algunes dones ho conseguiren, com Corazón Aquino (Filipines, 1986) qui expulsa al dictador corrupte Ferdinand Marcos i és capaç de no corrompre’s estant al poder, Benazir Bhutto (1988) qui dugué Pakistan a la modernitat com a cap de govern, governant amb seguretat fins a ser assassinada, Kim Campbell (1993) i Tansu Çiller (1993) han estat les úniques dones en ser primeres ministres del seu país, Canadà (i única de Nord-Amèrica) i Turquia, respectivament. Una altra dona que va demostrar la seva valentia va ser Vaira Vike-Freiberga (1999), Presidenta de Letònia, que va unir-se a l’Otan i la UE i allunyar-se de Rússia i de Putin, al qual parlava exclusivament alemany perquè era un idioma que ell odiava.

2005 Yuliya Tymoshenko, millonària pel Gas Natural, és Primera Ministra d’Ucraïna i lluita contra la política energètica.
2006 Ellen Johnsin-Sirleaf (Libèria) va pujar al poder ajudada per gent sense poder i és la primera presidenta del continent africà escollida lliurement.
2006 Michelle Bachelet, tot i ser soltera i atea, va ser escollida Presidenta de Xile, un dels països amb més tradició catòlica.
2009 Johanna Sigurdardottir ha de treure Islàndia de la crisi econòmica. És mare de dos fills i cap del govern després de divorciar-se del seu marit, viu obertament amb una parella del mateix sexe.

Com hem pogut veure, algunes dones han tingut molt poder al llarg de la història, però la xifra continua sent mínima comparada amb la dels homes que hi ha hagut amb poder. Com s’ha vist a la reflexió inicial, ambdos sexes tenen la mateixa capacitat de governar, les dones inclús tienen més capacitat lingüística en general. Així que considero essencial que es progressi en aquest aspecte, es necessita un canvi de manera de pensar de la població en general, com el que han intentat dur a terme tantes dones al llarg de la història.

LA TRANSICIÓN EN TINTA CHINA – Valentina Fassi

Resultado de imagen de la transicion en tinta china

Las nuevas revistas de humor, aparecidas en los últimos años del franquismo, eran más de carácter político y más críticas que las anteriores. Los dibujantes, con las limitaciones propias de la época, forzaron ingeniosamente los límites de la censura para anticipar la desaparición de Franco. Frente a la seriedad y las consignas políticas del régimen, la risa era una forma de rebeldía.

Poco a poco, el futuro comenzaba a cambiar y el humor político llevó a cabo su contribución a la esperada democracia. La transición nació así con algo más de alegría.

Aqui teneis algunas de las obras realizadas:

Franco, 1972. Vázquez de Sola.

Franco, 1972

Vázquez de Sola

Falangistas en el Valle de los Caídos imitando a los Beatles. Kim. 1984.

Falangistas en el Valle de los Caídos imitando a los Beatles, 1984

KIM (Joaquim Aubert Puigarnau)

 

Para más información de las obras recopiladas de esta exposición:

http://www.bne.es/es/Micrositios/Exposiciones/Transicion/Obras/