Simón José Antonio de la Santísma Trinidad Bolívar y Palacios, millor conegut com a Simón Bolívar, va néixer el 24 de juliol de 1783 a Caracas, Nova Granada (avui en dia Veneçuela). Als quinze anys, Bolívar ja era orfe de pare i mare, de manera que es va traslladar a Madrid per continuar els seus estudis, on amb tan sols 19 anys d’edat, es casaria amb María Teresa del Toro i Alayza i tornaria a Caracas per dedicar-se a l’agricultura de les hisendes heretades.
Bolívar en el seu casament
No obstant, el 22 gener 1803, mor la seva dona i Bolívar torna a Espanya per ampliar els seus coneixements sota la tutela del marquès Gerónimo d’Ustáriz, qui el va introduir a la lectura dels clàssics antics i moderns, dels filòsofs i dels grans pensadors. Va ser llavors quan al 1805 va jurar a Roma que no descansaria fins alliberar el seu país de la dominació espanyola.
Simón Bolívar, encara que no tingués cap formació militar, es va convertir en el principal dirigent de la guerra per la independència de les colònies hispanoamericanes i, on més tard se li va atribuïria el títol “El libertador”.
Al 1810, aprofitant que la metròpoli es trobava ocupada per l’exèrcit francès, es va unir a la revolució independentista que va esclatar a Veneçuela, dirigida per Francisco de Miranda. El fracàs d’aquesta primera revolució va obligar a Bolívar a fugir del país al 1812 i va prendre doncs, les regnes del moviment, llançant des de Cartagena d’Índies un manifest que incitava de nou a la rebel·lió, corregint els errors comesos en el passat (1812).
Al 1813 va llançar una segona revolució, on entraria triomfant a Caracas. No obstant, hi va haver una reacció sota la direcció de Morillo i Bobes, que van reconquerir el país per a la corona espanyola, expulsant a Bolívar cap a Jamaica. Bolívar però, no es dona per vençut ja que realitza una tercera revolució entre 1816 i 1819, la qual li dona el control del país.
Bolívar somiava en formar una gran confederació que unís a totes les antigues colònies espanyoles d’Amèrica, inspirada en el model dels Estats Units. Per això, insatisfet amb l’alliberament de només Veneçuela, va vèncer a les tropes espanyoles a la batalla de Boyacá (1819), que va donar lloc la independència al Virregnat de Nova Granada (l’actual Colòmbia).
Va reunir llavors un Congrés a Angostura per elaborar una constitució per a la nova República de Colòmbia, que englobava el que avui seria Colòmbia, Veneçuela, Equador i Panamà, on el mateix Bolívar va ser triat com a president d’aquesta “Gran Colòmbia”.
En aquell mateix any Bolívar es va reunir a Guayaquil amb l’altre gran cabdill del moviment independentista, José de San Martín (que havia alliberat Argentina i Xile) per veure la forma de cooperar en l’alliberament de Perú, l’últim país del continent en què resistien els espanyols. Els dos dirigents van xocar en les seves ambicions i en les seves apreciacions polítiques, ja que Sant Martí s’inclinava per crear règims monàrquics encapçalats per prínceps europeus. Al final, Sant Martí va desistir en entaular una lluita pel poder i marxa a Europa.
Bolívar va posar-se al capdavant de la insurrecció de Perú, i al 1824 va obtenir la victòria més decisiva en la batalla d’Ayacucho, que va determinar la fi de la presència espanyola a Sud-Amèrica i, es va crear la República de Bolívar (actual Bolívia).
Bolívar va ser president de Colòmbia, Perú i de Bolívia, implantant en aquestes dues últimes Repúbliques un model constitucional monocràtic, amb un president vitalici i hereditari. No obstant, la seva tendència a exercir el poder de manera dictatorial va despertar molta reticència i, l’ambiciós projecte d’una gran Hispanoamèrica unida no es va dur a terme, ja que cada país va acabar buscant la independència per separat.
El 17 de desembre de 1830, Bolívar mor a la ciutat de Santa Marta, on les seves últimes declaracions reflecteixen l’amargura que sentia per no haver aconseguit el seu objectiu d’unió:
“¡Colombianos! Mis últimos votos son por la felicidad de la patria. Si mi muerte contribuye para que cesen los partidos y se consolide la unión, yo bajaré tranquilo al sepulcro”.
La mort de Bolívar
Considero que Simón Bolívar representa la independència de les colònies hispanoamericanes, l’heroi ambiciós que pretenia crear uns “Estats Units de Sud-Amèrica” per dir-ho d’alguna manera. Va lluitar fins al final per dur a terme el seu somni, però no va comptar amb les diferències que podien originar-se entre els diferents països de l’Amèrica llatina. S’ha d’admetre que la seva perseverança és digne d’admiració, ja que tot i no va tenir cap tipus de formació, va arribar fins a on va arribar.
Esta semana hemos estado trabajando los diferentes tipos de relieve mirándolos en un mapa, pintando los mapas mudos y señalando donde se encontraban las cordilleras, las montañas,…
Entonces este pasado jueves Jordi nos mandó de deberes buscar en google maps o google earth donde se encontraban algunas de las cosas trabajadas en el mapa (entre 5 y 10).
Yo en mi caso he buscado las cordilleras más importantes:
– Mount Everest (Himalaya):Este monte se encuentra en la cordillera del Himalaya la cual está situada en Asia (Bután, China, Nepal, Tíbet, India y Pakistán). Una de las cosas que veo curiosas es que es la montaña más alta del mundo con 8848 metros sobre el nivel del mar.Además marca la frontera entre Nepal y China. Este fue llamado así en honor a George Everest un geógrafo galés.
– La cordillera de los Andes: Esta está situada en América del sud y una cosa curiosa es que está situada practicamente en la costa. Además se encuentra en diferentes países: Argentina, Bolivia, Chile, Colombia, Ecuador, Perú y Venezuela. Esta cordillera tiene una longitud de 7240 km y la montaña mas alta es la de Aconcagua (Argentina) con 6960,8 m los cuales convierten esta montaña en la más alta del mundo(sin contar las que se encuentran en el Himalaya).
– Los Alpes: La cordillera de Los Alpes se encuentra en Europa(pasando por Francia, Suiza, Italia, Austria, Mónaco, Eslovenia, Alemania y Liechtenstein). Lo que me ha parecido curioso de esta cordillera es que está favorecido por ríos importantes(.Esta tiene una longitud 1.200 km y una anchura 400 km., su máxima cota es de 4.810 m con la montaña Mont Blanc.
– Sierra Madre Oriental: Esta está situada en América (México).Lo que me ha parecido curioso de esta cordillera es que el transcurso de sus montañas se extiende paralelamente al golfo de México hasta llegar al Eje Neovolcánico que separa América del Norte de América Central. Esta cordillera con 1350 kilómetros de longitud tiene como montaña más alta Cerro San Rafael (3700 m).
– Pirineos: Esta cordillera se encuentra en Europa (España, Francia y Andorra). Una de las curiosidades es que sus montañas tienen más de 3000 metros de altura ,como el Aneto (3.404 m), el Posets (3.375 m), el Monte Perdido (3.355 m), etc… además de tener pequeños glaciares, lagos, y una enorme cantidad de valles y cañones.
El 19 de Marzo de 1812 nace la primera constitución española, conocida con el nombre de ” La Pepa” por ser aprobada el día de San José.
Esta constitución fue considerada como la primera propiamente española, ya que el estatuto de Baiona, su antecesor, no tenia carácter de constitución sino de Carta Otorgada (aprobada por Napoleón 8 de Julio de 1808) por ser aprobada fuera del territorio nacional y por tener un fuerte carácter afrancesado.
Su vigencia oficial fue muy reducida, sólo estuvo en vigor dos años (1812-14), uno de los puntos negativos era el exceso de artículos (384), la más extensa del constitucionalismo español. De esta constitución, entre otras cosas, podemos destacar:
-La religión de la nación es y será la católica.
– Se reconocía la libertad civil, la igualdad, el sufragio activo y la libertad de expresión.
-El parlamento era unicameral y la legislatura era de 2 años.
-Se reconocía la integración del estado en comarcas y provincias.
-La soberanía pasa a manos del pueblo.
Como curiosidad comentar que el rey Fernando VII, primero anuló esta constitución para después en 1820 jurarla.
Molt sovint reflexionem poc sobre aspectes referits a la Història, la Geografia o aconteixements de l’actualitat. Ens deixem portar pels tòpics o per informacions parcials de determinats medis de comunicació, pel que diu la gent al carrer o les idees de coneguts nostres sense posar un filtre protector. En aquest l’inici de curs m’ha semblat convenient fer un exercici d’anàlisi i reflexió desprès de veure un documental sobre un tema d’actualitat, el referèndum escocès i la seva relació amb Catalunya.
Antoni MARÍ del B21 ha fet una plantilla molt ben feta (que ja us he enviat per correu) per explicar algunes de les similituds i diferències entre “els casos” d’Escòcia i Catalunya en quant al procès soberanista/independentista. S’ha basat en el documental de 8TV presentat per Josep Cuní que es va emetre el dimecres dia 17 de setembre.
Per entendre aquest referèndum i els seus resultats, ès interessant que mireu alguns minuts del documental clicant l’enllaç, llegiu la fitxa d’en Toni i feu comentaris seriosos i reflexius a l’entrada. Per exemple, coneixieu tantes coses sobre Escòcia i el seu referèndum? Com que en el referèndum va guanyar el NO podeu afegir idees sobre aquest fet i si influeix en el cas català.
Anàlisi documental CATALUNYA MIRA A ESCÒCIA produit per 8TV, 17 de setembre de 2014, per Toni MARÍ B21:
PERSONATGES ENTREVISTATS:
David Llamas (enginyer informàtic resident a Escòcia): Segons Llamas, Catalunya entra més en un context de nació: en un sentit de sentiment nacionalista, sentit cultural. etc. En canvi, Llamas considera què Escòcia entra en un context de país “on hi ha gent amb esperança de poder gestionar les seves coses, poder fer-ho millor”. “Aqui a Escòcia hi ha més raó que sentiment”.
Oriol Gracià (periodista): Considera que el fet nacional no té tant de pes en el debat com en el cas de Catalunya.
José Saval (prof. Estudis Hispànics Univ. Edimburg): Comenta que “son tan patriòtics uns com els altres” “Venezuela és un país amb molt de petroli però no he vist igualtat social”.
Rafael Ramos (La Vanguardia): “Los partidarios del “No” se sienten por encima de todo británicos y después escoceses”
Daniel Kenealy (politòleg i prof. Universitat Edimburg): “És un referèndum en el que el debat està centrat en les qüestions pràctiques. És més aviat el cap, no el cor”
Michael Keating (dir. Centre Escocès pel Canvi Constitucional): “puede ser una revolución social”. “las relaciones políticas entre Escocia y Inglaterra han cambiado para siempre”.
José Vicente Rodriguez Mora (prof. Economia Univ. Edimburg): “hay paralelismos que en el resumen de 2 líneas son muy parecidos, pero en el de 10 son bastante diferentes”. “Los dos nacionalismos son completamente distintos”. “la campanya del No ha estat un desastre”
Kathryn Crameri (dir. Centre Estudis Hispànics Univ. Glasgow): “Cameron és molt impopular” – Jil Murphy (Business for Scotland): “Mai penso amb ell (Cameron) com el meu primer ministre, la gent no vota al partit conservador en aquest país”
Guillem Carles Santacana (ANC): “són dos processos fonamentalment similars”, “veure com la gent lluita per la seva independència dóna certa enveja a aquí (Escòcia).
Quim Aranda (corresponsal “Avui”): “el què ensenya el procés escocès és que a Catalunya no es poden fer les coses tan a la lleugera.
POLÍTICS QUE SURTEN:
Alex Salmond (primer ministre escocès en el moment en que es graba el documental que va dimitir el 19 de setembre): “Escòcia representa un 1% de la població europea, el 20% de la pesca, el 25% d’energies renovables i el 60% de les reserves de petroli”.
David Cameron (primer ministre britànic): “Em preocupo molt per aquest extraordinari país, aquest Regne Unit que hem construït junts. Em trencaria el cor si aquesta família de nacions fos destruïda” El primer ministre del govern conservador britànic, és molt impopular a Escòcia.
Margaret Thatcher (antiga dirigent conservadora): Escòcia tenia cert odi cap a Thatcher perquè va desindustrialitzar i va arruïnar Escòcia, i per això no voten als conservadors. I això els escocesos no ho han perdonat mai.
Tony Blair (Partit Laborista): va empènyer als votants escocesos cap a l’independentisme. Aconseguint que un 30% dels votants dels laboristes d’Escòcia es decantin pel Sí.
DIFERÈNCIES CATALUNYA-SCOTLAND:
El moviment independentista ha vingut de la classe política que del poble. Motiu per el qual podem explicar aquesta incertesa.
Hi ha certs paral·lelismes, com què són processos diferents i com els governs centrals s’ho han pres. Per tant, diferència de maduresa democràtica.
És significatiu que la identitat i història juguen un paper molt petit en Escòcia mentre què a Catalunya, el nacionalisme va a la avantuarda.
L’economia escocesa està relacionada amb el whisky, sent l’exportador més important. (1.300 milions d’ampolles per any). L’altre és la pesca, amb 178.200 tones per any. En l’àmbit turístic destaca el golf. Per tant, les raons són econòmiques i el nacionalisme ocupa un paper petit.
Catalunya no té petroli, i per l’electricitat depèn de França. Escòcia és el principal exportador Europeu de petroli, els partidaris del Sí esgrimen aquest argument com a garantia d’un benestar econòmic en una Escòcia independent. Encara que hi ha països amb molt de petroli com Venezuela, i amb poca igualtat social.
El nacionalisme escocès actual és impulsat als 70 pel descobriment de petroli. En canvi, el nacionalisme independentista català sorgeix al segle XX abans de la dictadura de Primo Rivera. Si el procés independentista què segueix Catalunya, s’hagués aplicat a Escòcia, hauria portat a la dimissió de Mas, dons s’està portant un referèndum quan no s’ha especificat un pla d’energia, transport, econòmic etcètera. I si el govern central hagués s’hagués limitat a dir “NO” i “nosaltres no parlem d’això, ens limitem a la Constitució”.
SIMILITUDS
Tant a Escòcia com a Catalunya els governs de dreta d’ambdós (Gran Bretanya i Espanya) són menyspreats i odiats. (El 1% dels vots per a escollir a Cameron com a primer ministre eren d’Escòcia)
Sòn dues de les nacions més antigues d’Europa.
En ambdós nacions hi ha l’element “econòmic” en els processos independentistes.
Els missatges que ataquen als independentistes amb el “NO” per davant es basen en amenaces i pors constants, predicant conseqüències desastroses.
He estat parlant amb la meva mare sobre el tema del referèndum d’Escòcia. Ja que les votacions per saber si es faria la independència van estar bastant igualades, els que van votar a favor amb 44’7 % i els que no la volien amb un 55’3 %.
Vaig llegir una notícia que deia que la gent devant el dubte van treure els seus diners de la borsa de Londres (FTSE) perquè no sabien el que passaria. Per aquest motiu la moneda “lliura esterlina” es va devaluar abans del referèndum. Però finalment al saber els resultats, els inversors tornen a confiar en la borsa de Londres , la qual torna a pujar.
El presidente del gobierno, Mariano Rajoy, ni siquiera intenta ocultar su satisfacción ante el “NO” que ha ganado en el referéndum de Escocia. Es más, de hecho afirma que se ha hecho lo correcto, ya que de este modo han logrado esquivar las “graves consecuencias de la independencia”; consecuencias económicas, sociales, institucionales y políticas.
“Han elegido entre la segregación y la integración, entre el aislamiento y la apertura, entre la estabilidad y la incertidumbre, entre la seguridad y el riesgo cierto. Y han elegido la opción más favorable para todos: para ellos, para el resto de ciudadanos británicos y para el conjunto de Europa“.
Esto es lo que Rajoy ha declarado en una grabación antes del Consejo de Ministros, felicitando a Escocia por su “sabia” elección.
Por otro lado, la opinión de Josu Erkoreka, portavoz del gobierno vasco, contrasta ante la del presidente del gobierno, Mariano Rajoy. Cree que la consulta de Escocia abre la puerta a otras naciones sin Estado de Europa, mostrando que es posible el derecho a decidir.
Erkoreka además, ha alabado a las autoridades británicas (Cameron e Isabel II) por ser un modelo ejemplar por haber renunciado a su poder frente a la unión y haber aceptado que esa decisión correspondía al propio pueblo escocés.
Personalmente, considero que tanto David Cameron como Isabel II han hecho lo correcto al permitir que Escocia decida por si misma ante el tema de la independencia, ya que esta simple acción demuestra un gran nivel de comprensión y madurez, aspectos que por lo visto, carecen en el gobierno español.
Ante los comentarios que ha realizado Rajoy, pienso que hay una diferencia abismal entre Cameron y Rajoy. Además, considero que mientras presenta EN VÍDEO todas las desgracias que Escocia podría haber sufrido al independizarse, nuestro presidente obvia el hecho de que Gran Bretaña nos ha dado una enorme lección.
Avui és el dia per als Escocesos, avui 18 de Setembre de 2014. Gairebé 4,3 milions d’Escocesos més grans de 16 anys decideixen si la seva regió, que forma part d’Anglaterra des de l’aprovació de l’acta d’Unió d’aquesta amb Escòcia com a un país comú, hauria de ser independent del Regne Unit.
Perquè ells han pogut convocar un referèndum tan senzillament i els catalans no? És molt senzill. A Anglaterra hi ha un “buit legal”, és a dir no existeix cap llei que impedeixi un referèndum (sigui de la temàtica que sigui), sempre que el parlament anglès n’estigui d’acord, i així va ésser l’any 2012 quan David Cameron, primer ministre anglès, i Alex Salmond, ministre principal del govern autonòmic escocès, van signar un acord on totes dues parts acceptaven un referèndum per a que els escocesos decidissin el futur del seu país, fós quin fós el resultat.
Aquí, a Catalunya, fa uns tres anys que es va engegar el procés sobiranista encapçalat llavors pel president Artur Mas i amb el recolzament dels partits sobiranistes catalans com Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP o IPC
Des de llavors s’han dut a terme tres manifestacions multitudinàries organitzades per l’Assamblea Nacional Catalana, una organització popular, unitària i plural amb l’objectiu de recuperar l’estat Català,coincidint amb l’11 de Setembre, diada de Catalunya. L’any 2012 es va celebrar una macro-manifestació als carrers de Barcelona que van omplir entre 1 i 1,5 milions de persones. L’any següent, el 2013, va tenir lloc una cadena humana de 400 km, la Via Catalana, que unia el nord amb el sud de Catalunya, des de la Jonquera fins a les Cases d’Alcanar reseguint tota la costa catalana amb una participació d’uns 1.600.000 catalans i catalanes a favor de la independència.
Aquest any, però, ha estat el més reivindicatiu. Els catalans a favor de la llibertat del seu poble van traçar una V gegant que recorria la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Diagonal de Barcelona, unint-se a la plaça de les Glòries, on hi havia el vèrtex d’aquesta lletra en reivindicació de la Victòria del poble català i del Vot que demanen a l’estat Espanyol. Fins a 1,8 milions de persones van assistir el passat dijous 11 de Setembre a la gran manifestació.
El que més volen els catalans és un vot que demostri la voluntat del poble, encara que potser sigui el NO el majoritari.
El govern Espanyol no permet a Catalunya dur a terme un referèndum com el que s’està portant a terme avui a Escocia, potser perquè la nostra comunitat autònoma és un dels principals motors econòmics del país? També he d’afegir que aquest sentiment independentista ha anat augmentant a mesura que al llarg de la crisi econòmica que està patint Europa l’estat Espanyol ha près molts privilegis als catalans i ha negat concessions com la d’una hisenda pròpia.
Per tant, Espanya s’està tirant pedres a la seva pròpia teulada; no permet el referèndum que tants catalans esperen, però tampoc els dona beneficis que facin que aquests afluixin el seu interès de lluitar.
Aquest any precisament ha estat clau, ja que és el tricentenari de l’11 de Setembre del 1714, dia que Barcelona va ser arrasada i any en que l’estat català va caure en mans de les tropes del rei Felip V.
Amar el cine, es una serie muy interesante, disponible online (http://www.ite.educacion.es/formacion/materiales/24/cd/amar_el_cine/index.html), la cual intenta transmitirnos los valores del cine y todo el proceso por el cual pasan las películas antes de poder ser vistas, e intenta mostrarnos que el cine es más que esas películas que se nos venden a lo largo de nuestras vidas, que detrás de eso hay un duro trabajo.
Logo de “Amar el Cine”
En los distintos capítulos que nos ofrece esta serie, aparecen distintos elementos como: el guión, la dirección, los personajes, el montaje, los trucos, etc. Pero en este capítulo 12, y final, lo que nos intenta transimitir es el hecho de “Ver Cine”.
En este capítulo, aparecen distintos aspectos como los significados que puede obtener un plano dependiendo de la medida, el enfoque, etc. También aparece cómo se elabora un guión, que es la base de cualquier película, el proceso de montaje y aparecen profesionales que ejercen distintos oficios cinematográficos, y, además, explica cómo se crea el efecto del movimiento mediante fotogramas. En definitiva, que este capítulo nos permite comprender mejor la estética y la historia del cine.
Durante el capítulo, salen diversas escenas de películas, como por ejemplo: “El Espíritu de la Colmena, por Víctor Erice“, “Salida de la Fábrica, por Louis y Auguste Lumiere“, “El Regador Regado, por Louis y Auguste Lumiere“, “Viaje a la Luna, por George Meliés“, “El Melómano, 1903, por George Meliés“, “En Busca del Arca Perdida, 1981, Steven Spielberg“, “El Hombre que pudo reinar, por John Huston“, “La Linterna Roja, por Zhang Yimou“, “Metropolis, por Fritz Lang” .Gracias a la diversidad de directores, el cine ha logrado acercarnos a distintas culturas, así destacando a los Hermanos Lumiere como pioneros del cine.
“El Melómano, 1903, por George Meliés”
Este capítulo nos ha parecido muy interesante e instructivo. Hemos descubierto varios aspectos del cine de los cuales no teníamos a penas ningún conocimiento, y hemos logrado ampliar la información que teníamos sobre otros aspectos más convencionales.
El nom de Joan Pujol pot resultar completament aliè per a algú amb manca de coneixements avançats en l’àmbit històric pel que fa a la Segona Guerra Mundial i, sobretot, pel que fa al Desembarcament de Normandia.
Resulta curiós pensar que un país com és Espanya, que no ha intervingut militarment i s’ha mantingut al marge d’aquesta guerra, sigui pàtria d’un civil, un català, que va canviar el destí en tots els àmbits (polític, econòmic, militar, social …) fins a saber quin any, de la Segona Guerra Mundial. Dons sembla dificultós pensar en com hauria estat aquell futur alternatiu sense la transcendental contribució de Joan Pujol.
De nom en clau Garbo, Pujol va rebre una ordre directa, a gairebé 6 mesos de l’anomenat dia D, del futur president dels Estats Units i, per aquells temps, general i comandant aliat a càrrec d’aquesta invasió, Dwight D. Eisenhower . Aquesta ordre deia el següent: “Només et demano que em treguis de sobre el XV exèrcit els dos primers dies. Res més “. Doncs al llarg de les costes es trobaven les forces alemanyes: 56 divisions (entre 560.000 i 840.000 soldats o unitats), 10 d’elles eren ni més ni menys que Panzer blindats i 4 divisions de la SS. Cobrien, protegien i estaven alerta de possibles assalts per mar al llarg de la costa atlàntica francesa i belga, sector Calais, principalment.
Fer un desembarcament amb aquests nivells de defensa seria un carreró sense sortida que portaria a les forces anglo-americanes directament a l’aniquilació i haurien cobrat un alt preu en vides humanes. Calia aclarir el camí, i aquesta era precisament la missió que acolliria el nom d’Operació Fortalesa; mantenir les divisions alemanyes allunyades del punt de desembarcament el temps suficient per desplegar l’exèrcit anglo-americà en les seves costes. El pla constava d’un desembarcament fantasma a Calais i un arriscat i rigorós comès d’espies dobles del qual, Joan Pujol, va ser la peça clau. Va ser l’home que va guanyar-se la confiança del servei d’intel·ligència alemanya i influir en les decisions de fins al mateix Hitler, tenint un paper tant crucial i determinant, que va ser condecorat amb medalles d’ambdós bàndols (La Creu de Ferro i l’Ordre de l’Imperi Britànic ) i ser nomenat “l’espia més valuós”, també en tots dos bàndols.
Durant la seva joventut, afectat i dominat pel seu odi cap al totalitarisme, Pujol va buscar la forma de servir a l’únic país que es mantenia ferma davant Hitler: espiar com a agent doble per demolir el nazisme. Però Pujol va ser rebutjat i va ser llavors quan es va oferir a Abwehr, els serveis d’intel·ligència alemanya que a Espanya, disposaven d’alt poder. Aquesta vegada, va ser acceptat i Arabel va ser el seu nom en clau per als alemanys. A l’abril de 1942, Pujol va ser captat com a espia doble per al bàndol anglès i va ser portat a Anglaterra per participar en aquesta farsa.
Amb el suport d’un grup d’espies i la supervisió del coronel Strangeways, es va crear FUSAG, un exèrcit fantasma d’un milió de soldats inexistents sota el comandament del general Patton, amb un únic objectiu: convèncer a Hitler que el desembarcament es produiria en Calais. Aquesta farsa va ser portada a terme mitjançant una xarxa d’estratagemes en les quals constaven 1200 missatges que Garbo va enviar a l’Abwehr. El nombre de missatges era equivalent al seu objectiu, ja que també havia de fer desaparèixer l’exèrcit aliat real a mesura que creava l’exèrcit fantasma. La medalla d’honor va venir al convèncer a Hitler per mantenir en les seves bases de Calais les divisions de tancs alemanyes el temps suficient pera que l’exèrcit aliat realitzés amb èxit el seu desplegament -malgrat el quantiós nombre de baixes- i, d’aquesta manera, obrir un sender cap a la reconquesta d’Europa.
Ja fa tres diades que més d’un milió i mig de persones es mobilitzen, però la mobilització del 2014 supera totes les expectatives i congrega 1,8 milions de persones que demanen de manera festiva i acolorida posar les urnes el 9-N.
Un milió i mig de persones van omplir els carrers de Barceloona l’any 2012, un anys més tard 1,6 milions van entrellaçar les mans des del Pertús fins a Vinarós per dibuixar una Via Catalana, que repetís el que van fer els lituans i letons a la Cadena Bàltica que va prolongar la seva independència.
Tram 37 – Amposta
Però aquest 11 de Setembre va anar més enllà i 1,8 milions van escriure una nova pàgina pròpia per a la història amb una impresionant i mai vista V per deixar clar que confiem a no haver d’esperar dos anys per assolir l’autodeterminació.
