“El hombre nunca sabe por quien padece y espera. Padece y espera, y trabaja por gentes que nunca conocerá, y que a su vez, padecerán y esperarán y trabajarán para otros que tampoco serán felices, pues el hombre ansía siempre una felicidad situada más allá de la porción que le es otorgada. Pero la grandeza el hombre está precisamente en querer mejorar lo que es. En imponerse tareas. En el reino de los cielos no hay grandeza que conquistar, puesto que allá todo es jerarquía establecida, incógnita despejada, existir sin término, imposibilidad de sacrificio, reposo y deleite. Por ello, agobiado de penas y de tareas, hermosos dentro de su miseria, capaz de amar en medio de las plagas; el hombre sólo puede hallar su grandeza, su máxima medida en el Reino de Este mundo” [1]
“Articular históricamente lo pasado no significa conocerlo “tal y como verdaderamente ha sido”. Significa adueñarse de un recuerdo tal y como relumbra en el instante de un peligro. Al materialismo histórico le incumbe fijar una imagen del pasado tal y como se le presenta de improviso al sujeto histórico en el instante del peligro. El peligro amenaza tanto al patrimonio de la tradición como a los que lo reciben. En ambos casos es uno y el mismo: prestarse a ser instrumento de la clase dominante. En toda época ha de intentarse arrancar la tradición al respectivo conformismo que está a punto de subyugarla. El Mesías no viene únicamente como redentor; viene como vencedor del Anticristo. El don de encender en lo pasado la chispa de la esperanza sólo es inherente al historiador que está penetrado de lo siguiente: tampoco los muertos estarán seguros ante el enemigo cuando éste venza. Y este enemigo no ha cesado de vencer.” [2]
Rellegint aquest dies d’estiu vells i bells llibres, i continuant amb algunes investigacions, articles i la navegació telemàtica, hom pot comprovar que el nostre ofici té futur!. Potser serà difícil exercir-lo en alguns àmbits acadèmics, (com deia la salsera, Celia Cruz “…no hay sillas pa tanta gente…”) però sempre tindrem la possibilitat de continuar en altres espais, pot ser no tan reconeguts, però com a mínim igual de vàlids des del punt de vista intel·lectual i personal.
Un indret nou, en aquest present immediat, és la xarxa telemàtica, que ens permet intercanviar amb companys d’ofici i amb persones interessades de diferents països i cultures, i en temps real, opinions, articles, llibres, imatges, sons, vídeos, etc., en definitiva en permet millora el nostre coneixement del món, trencar el nostre eurocentrisme i convertir-nos tots i totes [3] en el que Gramsci anomenava intel·lectual col·lectiu, però no pas en uns sentit universal i abstracte.[4] Una prova tangible d’aquest nou fenomen han estat i són l’organització de les mobilitzacions contra la guerra imperialista a l’Iraq, o contra la globalització capitalista des de Seattle a Cancun passant per Florència. [5]
Però l’aparició de nous espais ens torna a portar de nou a la necessitat d’un debat sobre la funció social de l’historiador i alhora sobre la utilitat del nostre ofici la qual cosa posa un cop més sobre la taula el que anomenem filosofia de la historia. Per alguns de nosaltres [6] la relació entre filosofia i historia és un element cabdal, car pensem que sense reflexionar des del terreny de la filosofia sobre la nostra ciència en construcció, el nostre ofici pot esdevenir una simple (no per això banal) recol·lecció de dades, a la vegada que l’opció contraria podria convertir-nos en una cosa encara pitjor, en simples constructors de teories, sense cap connexió (per manca de voluntat o per desconeixement) amb les realitats empíriques –que han d’ésser origen del nostre coneixement– i convertir-nos en teòrics del no-res, aquells que fan encaixar la realitat en la seva teoria i eliminen sense cap escrúpol tot el que no s’hi ajusta o emmotlla amb ella.
En general, els historiadors acostumem a fer incursions limitades en el camp de la teoria de la historia, en definitiva, en el de la filosofia, car la complexitat dels debats i el temps que hem d’esmerçar en el seu estudi ens allunyen de la nostra disciplina.[7] Però malgrat això sigui una veritat diàfana, hem de comprendre que sense una reflexió sobre la nostra activitat intel·lectual (filosofia de la historia), l’aproximació al coneixements històrics serien poca cosa més que un recull o narració de fets sense sentit o lligats als interessos dominants del moment històric (cronistes oficials), però res que ens ajudés a comprendre a l’ésser humà, res que se’ns plantegés com una disciplina socialment útil per col·laborar a posar punt i final a l’explotació en totes les seves vessants.
La historia representa per a molts de nosaltres, una confiança inflexible en la gent comuna, és a dir, en nosaltres mateixos. Com diu la cita clàssica: “La història és una mirada al passat des del present cap al futur”. I encara avui ho és, una forma de conèixer el nostre passat (memòria històrica col·lectiva i individual-familiar) a la llum del nostre present (per tal de comprendre i contribuir com un més a la conformació d’una consciència col·lectiva que pugui respondre coherentment a les demandes de les persones que lluiten per un món humà i solidari on l’explotació passi a ser un record del passat.) i útil per planificar el nostre futur (utopia en el sentit de construcció d’un nou món possible a partir de les potencialitats del món present). En definitiva, la història és –i va ser per a molts de nosaltres– la millor forma d’encaixar la nostra existència individual en un projecte col·lectiu d’emancipació social humana. El materialisme històric (marxisme) ha estat una de les formes d’aproximació a aquesta realitat i alhora una eina de combat per la seva transformació, i malgré tout, encara avui ens reclamen d’aquesta tradició i proclamem la seva vigència, no tant per una qüestió de voluntat, que també, sinó per pura racionalitat. Davant un món capitalista que és la màxima expressió del desordre i la irracionalitat ens cal bastir un de nou impregnat pel humanisme [8].
Fa més de vint anys, Pierre Vilar, parlant en defensa del nostre ofici, deia: “…no habría elegido este oficio de historiador si hubiera creído que tan sólo iba a parar a unas verdades dudosas, o inútiles. En cambio este oficio me ayuda a definir y a penetrar una materia aún mal explorada, la materia social.”[9] I afegeix. “…la historia es el único instrumento que puede abrir las puertas a un conocimiento del mundo de una manera sino «científica» por lo menos «razonada»”[10]. Pot ser seria una “boutade”, inacceptable, reafirmar, el que el mateix Marx va escriure (i després esborrà): “No conocemos más que una ciencia, la ciencia de la historia”[11], però potser és una premissa sobre la que haurem d’incidir més, car per molts de nosaltres, la ciència que pot explicar la realitat en funció del pas del temps és aquesta. La realitat mai no és estàtica, justament aquesta es la nostra força, l’estudi del moviment, del canvi, pots ser tornaré a ser agosarat si parlo d’això com la dialèctica, però deixem aquestes reflexions per un futur.
Josep Fontana ha incidit crec d’alguna manera en aquest fet, quan parla de com les ciències naturals han descobert la importància de la dimensió històrica. L’exemple que dóna ens mostra com per aquest científics [12] –i per a nosaltres– el futur és imprevisible, ja que es construeix cada dia present, en l’acció o existència diària, en una relació dialèctica, l’ésser viu influeix en el medi, aquest a la vegada en l’ésser viu transformant-se l’un i l’altre, d’aquestes transformacions apareixen noves realitats que tornaran a produir amb el pas del temps noves interrelacions (contradiccions) i noves realitats en un procés in aeternum.
La historia humana no té ni fi –la qual cosa no pot deixar que l’home construeixi en cada moment històric el seu objectiu, la seva utopia–, ni final, evidentment el límit d’aquesta afirmació seria que continuï la nostra existència com a espècie, la qual cosa moltes vegades no està clara i no tan per l’acció de la natura, caigudes de meteorits, cataclismes naturals o de l’univers, no , sinó per la brutalitat de la que és capaç el propi ésser humà. Però deixant de banda aquest límit, la construcció de noves realitat es l’essència del ésser humà que sempre oscil·la entre la determinació (econòmica) i la llibertat (consciència de si i per a si). Davant aquesta realitat o comencen els historiadors a millorar les nostres eines metodològiques, explicatives i teòriques o ho faran uns altres que res tenen a veure amb el nostre coneixement, nosaltres som els especialistes en el coneixement del passat i nosaltres som els que hem de recollir i ajudar a mantenir la memòria històrica com única forma de preservar el coneixement del canvi, de l’esdevenir, com a una forma de descobrir les contradiccions que han destruït les velles realitats i donar explicacions racionals a les noves aparegudes.
Recuperant el debat sobre la funció social de la historia –i dels historiadors– que s’està produint a la nostra revista (Terme) creiem que som nosaltres els que hem de decidir quin paper volem jugar en aquesta societat de classes, d’explotació i dominació, i no pas jugar el paper que aquesta (ideologia dominat i hegemònica) vol que juguem, és a dir d’apologistes del poder establert, car aquest paper l’estant desenvolupant uns altres prou bé (pèrdua de la memòria històrica). Per la qual els historiadors hem de ser rebels, i encara més, els que tenim com a mètode d’anàlisi el materialisme històric (marxistes o no marxistes), però rebels sempre, i practicar no un materialisme històric encarcarat i inflexible, que modelí les fonts històriques per tal d’adaptar-les a la teoria, no, ans el contrari, el que hem de fer –i estem fent– és estructurar i conformar la teoria perquè aquesta ens ajudi a comprendre la realitat i, recuperant a Marx –i a tants d’altres– és intervenir amb les nostres treballs a la seva transformació. [13]
En aquest sentit, la nostra concepció de la historia o de categories històriques com la de les classes social no correspon a la escolàstica d’origen estaliniana o la funcional estructuralista (Althusser o Balibar), sinó més aviat a la concepció d’E.P. Thompson, quan ens diu que si fem una anàlisi sincrònica de la societat no percebrem les classes social, “… Si detenemos la historia en un punto determinado entonces no hay clases sino simplemente una multitud de individuos con una multitud e ‘experiencias. Pero si observamos a esos hombres a lo largo de ‘un período suficiente de cambio social [de forma diacrònica, es a dir, històrica], observaremos pautas en sus relaciones, en sus ideas y sus instituciones. La clase la definen los hombres mientas vive su propia historia y, al fin y al cabo, esta es su única definición”[14] Així per nosaltres es necessari moderar la determinació de l’estructura econòmica en la conformació de la classe obrera i donar un paper més rellevant als elements culturals e ideològics, no per desmentir la centralitat del componen econòmic sinó per a situar-lo en el seu just valor,[15] tal i com va intentar fer Thompson en estudiar les tradicions preindustrials i precapitalistes en la constitució de les classe obrera anglesa.
Igualment per nosaltres l’anàlisi històrica no s’atura mai, el final de la historia només es concebible des del pensament dèbil, ideològic (conformat per la falsa consciència) i limitador de la llibertat humana. Nosaltres no formen part d’un corrent teleològic, ni finalista, per nosaltres totes les possibilites resten obertes, la llibertat parcial d’avui pot esdevenir sempre una llibertat més profunda (però mai definitiva, l’home es infinit), igualment però la injustícia d’avui pot tornar-se encara més gran e inhumana. El futur s’escriu cada dia i evidentment nosaltres hem d’ajudar a escriure’l tenint sempre present els vençuts, els perdedors, la majoria. Treballem, i hem de treballar, en el sentit gramscià, és a dir, amb l’optimisme de la voluntat (sense caure en el voluntarisme) però sense oblidar el pessimisme de la raó.
La societat en que vivim, a l’inici del tercer mil·leni, a Catalunya, és a dir, la nostra formació econòmica social –d’altra banda similar a la del conjunt del planeta–, és una societat de classes, una societat on l’explotació de la dona per l’home (patriarcat, masclisme, etc.), del capital sobre el treball, de l’home (genèric) sobre el mitjà (flora, fauna i l’espai geogràfic inorgànic) i de uns estats per uns altres.
Car dir clar i fort que no són pas tots els éssers humans els que dirigeixen i controlen aquesta explotació i aquest abús, només una minoria monopolitza els beneficis d’aquest mode de producció, només és una minoria la que obté les plus-vàlues (relatives i absolutes) que el sistema genera. La suposada redistribució limitada de la riquesa en el nostre país, com en una ínfima part del planeta (l’anomenat, món occidental) existeix gràcies d’una banda a la lluita dels sectors popular, però d’altra no gens menys important, no com a forma de justícia social, sinó com a mecanisme de dominació ideològica que ha conformat el que s’anomena societat de consum i del espectacle.
Els historiadors no som aliens a aquestes situacions, és més els historiadors dels vençuts, de la majoria, no tenim un camí fàcil, d’altra banda tampoc el volem, davant aquesta realitat les possibilitats d’intervenció des d’un punt de vista progressista són moltes i crec que són moltes les persones que volen fer alguna cosa per tal de canviar-la. D’aquesta manera, la funció social de l’historiador ha d’estar encaminada a vigilar que la “memòria dels vençuts” d’avui, la majoria, formi part de ple en la terminologia habitual, no només d’altres coneixements científics, sinó del llenguatge dels ciutadans, de les persones comuns i dels mitjans de comunicació veritablement democràtics, començant pels públics.
La conformació de la consciència en el si de la nostra societat, com en d’altres al llarg de la historia, determina que la majoria dels ciutadans no puguin veure i/o considerar aquest sistema de vida com a injust per al conjunt dels éssers humans, car no disposen del elements necessaris per a concebre una altra realitat, la dominació de la superestructura ideològica i els elements coercitius garantitzen una relativa estabilitat social, però aquest fet no ens pot paralitzar, no podem restar pendents de la hegemonia ideològica de la classe dominant, nacional o planetària, car això ens portaria a acceptar la derrota de la consciència lliure, que ha estat capaç de superar la determinació de les relacions socials de producció, tenim eines per elevar-nos sobre aquesta falsa consciència, som capaços de sostreure’ns a la seva força, la acció humana col·lectiva és la història, podem pensar una altra alternativa, és més hem de pensar en una altra alternativa!. La suposada determinació absoluta de lo econòmic no pot fer-nos retrocedir, és la vida la que conforma el ser social però la vida és molt més rica que la estructura econòmica.
Des del punt de vista metodològic creiem que l’historiador ha d’explicitar en la investigació el mètode d’anàlisi històrica que fa servir [16], per tal de mostrar el seu compromís moral amb les generacions futures. I si bé, el fets històrics són generalment acceptats per tots, la seva tria i el seu anàlisi es fa sempre segons la concepció filosòfica que cadascú té del món i això no l’hem d’amagar, ans al contrari. Prendre partit, però sense parcialitat,[17] per la majoria, seria la nostra opció de futur, triar la nostra posició és un dret, però alhora una obligació moral. Donar esperança als que res tenim i tot esperem seria per nosaltres una elecció encertada i digna per qualsevol persona que es dediqui a aquesta professió, o a d’altres que tinguin com a objectiu el bé de la majoria i no els de la minoria explotadora que ens està abocant a un futur sense esperança fa ja massa temps.
La presa de partit, que no la parcialitat, és un element fonamental del nostre ofici, i alhora uns del elements de crítica que des del pensament “científic” se’ns fa, sense adonar-se’n que tots estem sotmesos a aquesta subjectivitat [18] i que això forma part del procés de coneixement, car nosaltres som el subjecte i no pas, el problema no es ser subjectiu sinó intentar controlar aquesta subjectivitat: “Sin embargo, Ricoeur advierte que esa subjetividad es inherente al proceso del conocimiento y que, por lo tanto, no es en sí misma mala. Se convierte en mala solamente cuando el historiador permite que sus intereses y parcialidades deformen el conocimiento que aspira construir. Concluyendo que la objetividad que pretende el historiador no puede ser resultado de un intento de anularse a sí mismo porque es imposible, sino de un compromiso moral para evitar que sus intereses deformen o perviertan el resultado de su trabajo. Por lo que de acuerdo a Ricoeur, la objetividad es para el historiador un compromiso e imperativo moral y no un simple requerimiento metodológico.”[19]
El pensament crític, que està disposat a posar en dubte tot coneixement adquirit, com a única forma d’avançar en aquest coneixement parcial i històricament determinat, però útil i necessari per al coneixement absolut (recordem con funcionen la construcció de les teories científiques), és la única forma de preparar homes i dones lliures que puguin sostreure’s a l’alienació estructural i superestructural i intervenir sense acceptar cegament els principis singular d’aquesta societat capitalista mundialitzada en la que malviuen la immensa majoria dels habitants del planeta.
El resultat de tota investigació històrica no deu defugir els judicis de valor sobre el passat que hem decidir estudiar i recordar –com deia Walter Benjamin–, perquè recuperar els valors del vençuts (dels nostres vençuts), en el passat es una forma de donar-los una altra oportunitat de lluita des del nostre present i alhora donar-nos-la a nosaltres mateixos. En aquest aspecte la recuperació de la memòria històrica en el nostre país, ara s’està iniciant la recuperació dels cossos dels assassinats per la dictadura franquista al conjunt de l’estat espanyol, un cop recuperada aquesta historia haurem de expressar el nostres judicis i valors per que aquests puguin jugar en aquest anys un important paper en la nostra lluita (que era la d’ells i elles) per un món millor. Potser això no canvia res, però: “Y no obstante, puede cambiarlo todo. Porque estamos diciendo que estos valores y no esos otros, son los que hacen que esta historia tenga sentido para nosotros, y que estos son los valores que tratamos de extender y apoyar en nuestro presente.” [20]
El nostre paper com a constructors d’una identitat col·lectiva –recuperant les opinions de Cardús–, ens pot ajudar a saber on som i alhora qui som, la qual cosa en uneix amb la nostra comunitat i evidentment ens fa útils per ella, però sense deixar d’adonar-nos que aquesta és una comunitat de classes i que el nostre discurs no pot ésser legitimador del poder existent, en paraules de Cruz: “Durante largo tiempo la historia ha servido para ayudar a vivir… a los que detentaban el poder. Lo cual se materializaba en una práctica historiográfica justificadora del estado de cosas dado, que en realidad no era dado, sino hecho”. [21] No adonar-nos d’això seria una traïció per als vençuts i una legitimació de la derrotes de les classes populars.
Per finalitzar, als historiadors ens cal preguntar-nos: Per què investiguem?. Hi ha cap motiu concret?. Ho fem simplement perquè és la moda del moment?, Per què és el que toca?. Tenim algun principi ètic o estètic que orienti las nostres estudis?. Al servei de qui estan les nostres investigacions? I a més a més, Deu i pot l’historiador intervenir en aquest combat per la llibertat, la democràcia i la justícia social?. Com pot l’historiador participar i animar als altres a participar en una contesa per tal d’acabar amb l’explotació de la dona per part de l’home, de les persones per les persones, de les persones sobre el medi ambient i d’unes nacions sobre unes altres?. La resposta a aquestes preguntes evidentment és profundament ideològica (però no de falsa consciència) i cal que cadascun de nosaltres li doni resposta i decideixi, la llibertat, sempre la llibertat… però també moltes vegades la necessitat. Però com ho hem de fer?, crec que amb les úniques armes (no en tenim d’altres) de les que disposem: la nostra capacitat de recerca, d’anàlisi, de debat entre companys d’ofici i la societat civil, d’exposició raonada dels nostres treballs i/o descobriment i de divulgació, ara per ara, no conec un altra camí.
[1]· Carpentier, Alejo. El Reino de Este Mundo. La Habana: Ed. Arte y Literatura, 1976, p.136
[2]· Benjamin, Walter. Tesis de filosofia de la historia. Discursos interrumpidos. Barcelona: Planeta, 1992. Tesi, 6 o en: http://www.altediciones.com/t25.htm
[3]· Ara si que podem parlar de una part important de la humanitat (molts moviments, organitzacions de la societat civil o institucions estan ajudant a d’altres de països del anomenat tercer món a tenir accés a la xarxa), però reconeixent que encara són la immensa majoria del éssers humans del planeta les que no tenen accés ni al medi ni a unes condicions de vida dignes, per això una de les lluites que haurem de donar en aquest tercer mil·leni, a més de la dels drets bàsics, serà la del dret a la lliure comunicació, car aquesta lluita no pot ser aliena al combat general per la dignitat humana.
[4]· No en un sentit liberal de la creació d’un intel·lectual col·lectiu universal, dotat d’un valors ètics, cultural o polítics mínims universals i acceptats per tots i de validesa eterna, sense tenir en compte que aquest estat sotmesos al pas del temps, a la historia, sinó en uns altres lligats a les realitat de la historia, tradició i cultura de cada societat. El procés d’universalització dels valors es donarà en un procés dialèctic de confrontació i no de consens, en el que els diferents valors ètics polítics i culturals s’aniran fixant com a realitats noves sempre posades en entredit, però mai eternes, ni immutables, no hi ha un intel·lectual col·lectiu ni un valors ètics, polítics i culturals perdurables, car pensar això es nega el materialisme històric en la seva essència nuclear. La historia no acabarà mai i el final de l’explotació (si arriba) no serà tampoc el final de la historia, no podem negar que la necessitat de l’home de dominar la matèria (mitjançant el treball) determinarà formes de dominació no previsibles ara en aquest moment històric, car justament la característica bàsica de la matèria és la seva capacitat de canvi, interacció i moviment, la qual cosa suposa que l’home per tal de dominar-la evolucionarà amb ella en un procés dialèctic etern (interrelació diacrònica absoluta matèria-home). Vegeu: Fernández Buey, Francisco, Ética y política en la obra de Antonio Gramsci, Comunicació a un Congrés sobre Gramsci: Torino, XII/1997 (http://www.upf.es/iuc/buey/etica-c/gramsci.htm): “La ética del intelectual colectivo debe ser concebida como capaz de convertirse en norma de conducta de toda la humanidad por el carácter tendencialmente universal que le confieren las relaciones históricamente determinadas”. No se trata, pues, de la negación de la universalidad, sino de la reafirmación de la universalidad tendencialmente posible en un marco histórico dado, concreto. Esto indica que el acento, respecto del imperativo categórico de Kant, ha sido de nuevo desplazado del individuo a la colectividad, a la asociación”.
[5]· Vegeu: Fernández Buey, Francisco, De la invención del príncipe moderno a la controversia sobre el príncipe posmoderno, La Insignia. México, junio del 2003 o a: (http://www.espaimarx.org/invencion-principe-moderno.htm). “Esta es una pregunta que empieza a tomar cuerpo en el más importante de los movimientos sociales alternativos del presente, sobre todo a partir del momento en que la gran prensa admitió que la red de redes que se ha ido configurando entre Seatle y Florencia es el antagonista principal del capitalismo imperial en su actual fase”.
[6]· En el meu cas, en acabar Magisteri (Ciències Humanes), vaig haver de decidir-me entre continuar la meva formació com a historiador o com a filòsof, finalment vaig decantar-me per la historia però intentant no abandonar mai la vessant filosòfica del nostre ofici.
[7]· DOMÈNEC, X. “Una història de tots. Entrevista amb Josep Fontana”. Desafectos, num. 2. (http://www.historiacritica.org/anteriors/anteriors2/index.html) “El problema és que per raons molt diverses, en un moment molt determinat tu et trobes preocupat per justificar la mena de coses que estàs fent i resulta que és clar: jo no sóc un historiador de la historiografia i per tant ja he decidit que aquí plego, que el que em toca de fer és el meu treball d’historiador que ha quedat massa abandonat per culpa d’això”.
[8]· El que es caracteritza pel respecte a la dignitat i la llibertat humana, que vol el bé comú i recolza la intercultural, que lluita per crear unes condicions de vida socials favorables per a la majoria dels éssers humans i que te els seu origen en les lluites del poble contra l’explotació i els explotadors.
[9]· Vilar, p. Iniciación al vocabulario del análisis histórico. Barcelona: Critica, 1982, p.11.
[10]· Ibídem, p.12.
[11]· Ibídem, p.9.
[12]· FONTANA, J. La historia de los hombres. Barcelona: Crítica, 2001, pp. 15-16.
[13]· Recollint l’opinió de Salvador Cardús (Vegeu: Cardús i ros, s. “El paper social de la història”. Terme núm: 16, pp. 171-179), afirmem que hem d’intervenir en la societat com a ciutadans, però com a ciutadans d’una classe social determinada, d’una classe la majoria de la qual no gaudeix dels beneficis del seu esforç, ni en els seu país ni en el conjunt del planeta, Hem de prendre posició i com deia el gran poeta, Gabriel Celaya a: La poesía es un arma cargada de futuro: “Maldigo la poesía (la historia també) concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las mano, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse”, però no pas per a justifica les formacions econòmiques i socials o les posicions ideològiques (cap ni una) sinó per a confrontar aquestes amb la realitat amb les nostre eines metodològiques presents i futures.
[14]· THOMPSON, E.P. La formación de la clase obrera en Inglaterra. (Vol.I), Barcelona, Crítica, 1989, Prefaci p. XV.
[15]· El debat dintre del materialisme històric sobre base (estructura) i superestructura resta obert, i en lloc d’insistir en la preponderància d’un sobre el altre el que ens cal explicar com es conforma la consciència de que les relacions social de producció són injustes en el si dels que les pateixen. Thompson ho intenta, potser no donant tot un cos teòric dur per sustentar llurs opinions, però de moment el que ens apropa és a una visió més oberta de la formació de la consciència dels explotats, gràcies a la revalorització de l’experiència vital del homes i dones que la patiren. L’ús dels conceptes clàssic de classe en si i, per a si, són categories útils, però no suficients per a explicar el procés de conformació universal de la consciència dels explotats. La utilització dels elements ideològics i coercitius superestructurals per part de la classe hegemònica limita o fins i tot impedeix la capacitat de pressa de consciència dels explotats –la prova més evident és el món en el que vivim–, per la qual cosa malgrat les profundes contradiccions estructurals d’aquest mode de producció els explotats no són capaços de prendre consciència de la seva inviabilitat, pot ser serà degut a que el que determina en última instància la presa de consciència i el canvi social tindrà alguna cosa a veure té amb la superestructura. Vegeu un interessant debat sobre aquest tema i d’altres relacionat al numero especial sobre Thompson a Historia social núm. 18.
[16]· Ho hem de fer sempre deixant clar que l’opció d’aquest mètode d’anàlisi i explicació, no el fa insensible a d’altres explicacions a d’altres mètodes o models. Els historiadors que estem construint la nostra ciència social, en aquest cas ens caldria aprofitar l’opció presa per ciències més consolidades. Quan un físic (alguns molt de bons tenim a la ciutat) tenen una teoria que explica un fenomen, i apareix un altre que no pot explicar, analitzar o justificar amb la seva teoria, pot prendre dues vies de solució: o intentar reformar i ampliar la vella o elaborar una de nova, però no pas una de nova del no res. La ciència no pot llençar per la finestra una teoria científica que ha donat explicació a els fenòmens coneguts durant un període de temps. Així la física clàssica d’Isaac Newton (1688) va poder explicar (amb les millores consegüents) els fenòmens físics coneguts fins l’aparició de la teoria de la relativitat d’Albert Einstein (1905) la qual no llença més de dos-cents anys de física, ans al contrari, el que va fer és absorbir la vella, perquè són la mateixa per a uns fenòmens determinats. El fenòmens físics relacionats amb les baixes velocitats poden ésser explicats per la teoria de Newton de forma correcta i alhora evidentment per la d’Einstein. Molts de nosaltres pensem que hem de fer el mateix en el món de la historia amb el materialisme històric.
[17]· THOMPSON, E.P. Tradición, revuelta y conciencia de clase. Estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial, Barcelona, Crítica, 1984, pp. 297-298, Diu respecte a la posició del historiador: “…Recuperar una historia alternativa supone a menudo entrar en polémica con la ideología establecida.” “…queriendo hacer te caer en decir, está bien toda la historia es ideología, de derechas o de izquierda. Yo no estoy de acuerdo con esto en absoluto. Lo que uno intenta es acercarse a problemas objetivos muy complejos del proceso histórico (esto es lo que hacía también Marx). Ello supone una disciplina precisa que conlleva el distanciamiento y la objetivación–ser consciente de las propias inclinaciones, consciente de las preguntas que estas planteando– y en gran parte de tu trabajo como historiador intentas o bien hacer la intrusión de las propias actitudes y valores, si es que están influyendo, o mantenerlas a distancia para evitar que esta intrusión ocurra.”
[18]· Vegeu, per tal d’adonar-vos de la subsumpció dels científics per la formació econòmica social en la que treballen, el vell i bell llibre de: SONATTI S. Ciencia y científicos en la sociedad burguesa. Barcelona: Icaria, 1977.
[19]· García Leduc, José M. “Dando vueltas al Asunto: El historiador al desnudo” 28 de gener de 1997 a la CUH de Puerto Rico en: http://cuhwww.upr.clu.edu/exegesis/ano10/29/Garcia_Leduc.html.
[20]· THOMPSON, E.P. Miseria de la teoría, Barcelona, Crítica, 1981, p. 72.
[21]· CRUZ, M. Filosofía de la Historia, Barcelona: Paidos, 1996, p.21-22.