LA CRISI DE LA RESTAURACIÓ.1898-1931

Durant el primer terç del segle XX, el sistema polític de la Restauració va entrar en la seva crisi definitiva. Després de la crisi del 98 hi van haver intents de reformar el sistema des de dins, però tots ells van resultar un fracàs. El caciquisme va continuar en molts llocs, la tensió i crisi social va augmentar al mateix temps que l’oposició era cada vegada més forta. La descomposició del sistema i la crisi en general va tenir moments de greus conflictes.

Per poder entendre la crisi en la seva globalitat, cal tenir present que els diferents factors que hi incideixen o l’expliquen s’entrellacen i no es poden entendre de manera aillada. Al mateix temps hem de tenir present també factors d’ordre internacional que acabaran d’incidir i influir en la crisi que es viu en aquesta època. A nivell d’esquema per entendre la complexitat de la crisi cal tenir present els següents factors:

1/Crisi militar

Si bé durant l’etapa anterior(sXIX) un dels èxits de la Restauració va ser reduir el paper dels militars en l’ambit polític, en iniciar el sXX es produirà una reactivació del militarisme i un augment de la intervenció dels caps militars en l’àmbit polític.

Cal tenir present el paper que fa l’exèrcit, després del fracàs del 98, en la nova política d’Espanya que intentarà expansir-se pel nord d’Àfrica. El conflicte del Marroc serà un element de crisi aquests anys i accentuarà encara més l’antimilitarisme de molts sectors socials en especial dels sectors obrers. Aquest expansionisme generarà també conflictes interns dins l’exèrcit possibilitant enfrontaments entre militars “africanistes” i “peninsulars”.

Finalment per entendre l’augment de l’antimilitarisme i el creixent paper que els militars tenen en la política cal entendre que la debilitat dels governs i en general del poder civil, fa que l’exèrcit s’autoproclami com a única garantia de l’ordre social , del manteniment dels interessos de certs sectors socials i de poder i de la idea “d’unitat d’Espanya”.

Moments claus de conflicte:

• Llei de jurisdiccions 1906 ( relacionar-hi l’auge del catalanisme. Solidaritat Catalana )pàg 153

• Problema del Marroc: 1909 Setmana Tràgica ( relacionar-hi la situació social, la lluita obrera) pàg 158/159

  1921 Desastre d’Annual.pàg 162/163

• Juntes militars de defensa 1917 (relacionar-hi tots els altres aspectes de la crisi)pàg 156/57

   

2/ Crisi política

El desprestigi del sistema polític arriba al seu punt màxim. El manteniment del caciquisme, el torn pacífic i el frau electoral són factors que posen en evidència la manca de democràcia del sistema. Aquest fet provoca una àmplia marginació de molts sectors socials i facilita la desmobilització política. Un altre factor que explicarà la crisi és la pròpia crisi dels partits dinàstics. Aquests partits mantindran rivalitats internes i manca de lideratge. (mort de Cánovas i Sagasta i després de Canalejas o Moret).

Després del 98 s’imposarà una política regeneracionista que pretenia una reforma des de dalt per tal de sanejar el sistema polític. Aquesta poítica té dos fases:

• política reformista dirigida per Antonio Maura (1903-1909)

  El primer intent regeneracionista va ser proposat per un govern conservador Silvela-Polvieja(1899-1900). Aquest programa va fracassar perquè en realitat la reforma només consistia en un pla de sanejament de la Hisenda que pretenia reduir el deute i augmentar els ingressos (tancament de caixes)(llibre pàg 148.)

  El segon gran intent ve també de la mà dels conservadors liderats per A.Maura. El seu lema va ser “La revolución des de arriba” Un dels seus objectius era acabar amb el caciquisme i incorporar a la política dinàstica noves forces socials. No obstant en el seus primers governs 1903-04 i 1909 no va aconseguir aquests objectius.

  Per reduir el caciquisme va reformar la llei electoral. Va redactar una nova llei d’adminsitració local que no va arribar a aprovar-se. Volia obrir una certa descentralització de l’adminsitració local, però introduia el vot corporatiu i va tenir el rebuig dels sectors liberals.

  La crisi de la Setmana Tràgica 1909 va suposar la caiguda del govern de Maura.

• Política reformista del partit liberal (1910-1914)

  Després de la caiguda dels conservadors, els liberals van iniciar la seva experiència reformista (Moret fins febrer 1910 i Canalejas fins novembre 1912) que no va aconseguir tampoc els resultats esperats. En aquesta etapa els liberals es volen desmarcar dels conservadors (s’ha trencat el torn pacífic) i per això intenten una política reformista que recull alguns dels principis de 1868. Es promulguen reformes polítiques (democratització Senat, reforçament de l’adminsitració local etc), imposició del poder civil i de l’Estat sobre l’Església ( foment de l’ensenyament públic, control de les associacions religioses , prohibició d’establir nous ordres religiosos a Espanya etc). També es promulgaren lleis de caire social com les lleis de protecció social que regulaven la jornada màxima de treball, els contractes d’aprenentatge i el treball femení. Va establir també el servei militar obligatori. Finalment destacar que en relació al tema dels regionalismes es va iniciar una política de moderades concessions descentralitzadores ( Mancomunitat de Catalaunya).

  No obstant, atacat per la dreta i afeblit per divisions internes del partit la politica reformista va fracassar. L’assassinat de Canalejas el 1912 va obrir una lluita per la direcció del partit liberal la qual cosa va suposar la defintiva divisió en dos blocs rivals.

Un altre factor que explicarà la crisi política és el paper que fa el propi rei que en general té una actitud d’intromissió en tots els afers polítics. (dictadura de Primo de Rivera)

A més cal tenir present el creixement dels partits de l’oposició (llibre pàg 152/53)

 

Cal destacar el creixement dels partirs republicans i obrers.

• Partit republicà Radical (pàg 152)

• Republicanisme d’esquerres i catalanista : Unió Federal Nacionalista Republicana

• 1917 Partit republicà català.

• Partit Reformista (Melquíadez Alvarez)

• Creació de la CNT (1910)

• Creixement del PSOE.

També tindrà un pes molt important el creixement del nacionalisme i en concret l’aparició de la Lliga Regionalista (pàg 149).

La lliga es va convertit en el partit hegemònic del nacionalisme català i va tenir un pes polític molt important.

La força de l’oposició i el creixement del nacionalisme es posa de manifest amb Solidaritat Catalana, 1906, el predomini electoral de la Lliga i els fets de la crisi de 1917 amb l’Assemblea de Parlamentaris.

3/ Crisi social

Amb el desenvolupament del capitalisme i el creixement industrial, cada vegada hi haurà una classe obrera més important i desenvolupada. Per altra part les condicions del camp a Espanya fan que el camperolat, que viu en condicions molt difícils, (manca de terres, salaris de misèria, jornalers molts dies sense treball etc) tingui posicions cada vegada més radicaltzades.

En general les condicions de les classes populars en començar el segle són molt precàries. El nivell de vida, les condicions de treball, les llibertats per organitzar-se etc eren de les més baixes del món occidental.

La lluita de les classes populars i en especial a les zones més industrials(cas de Catalunya) s’havia incrementat des de la segona meitat del segle XIX. En girar el segle la repressió del poder sobre aquestes organitzacions és molt dura, especialment a Castalunya després dels fets de finals de segle quan es produiexen diversos atemptats amb bombes (cas del Liceu, procés de Montjuïc) (llibre pàg111)

En aquest context veurem com creixeran les organitzacions obreres: UGT i CNT,.

La CNT (1910) serà un sindicat anarquista (anarcosindicalisme) que tindrà un paper clau en la història de Catalunya d’aquests anys.

Hem de tenir present també el context internacional que influirà de manera potent en el desenvolupament del moviment obrer: I Gmundial, Revolució Russa 1917.

Moments importants de la lluita obrera : Setmana tràgica 1909, Vaga 1917, Trienni bolxevic 1919-21.(llibre pàg 156/57 i pàg 160/161)

Aquesta situació, de manera conjunta explicarà la crisi del sistema. Sobre aquesta crisi cal tenir present la incidència dels fets internacionals com són l’esclat de la Iguerra Mundial, La Revolució Russa, la crisi del liberalisme i el sorgiment d’alternatives dictatorials (feixismes). En el cas d’Espanya la crisi de l’Estat Liberal acabarà en l’intent de buscar una solució per la via del cop d’estat sota el vist-i-plau del rei Alfons XIII.: Cop d’estat Primo de Rivera 1923.

El fracàs de la dictadura de Primo de Riera arrossegarà també la pròpia monarquia. El 1931 s’acabarà amb la monarquia i es proclamarà la II República.