LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM

LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL.1808-1868

Les disputes internes del regnat de Carles IV, el motí d’Aranjuez i l’aixecament del maig de 1808 inicien el llarg procés de crisi de l’Àntic Règim. A partir del 1833 s’iniciarà la revolució liberal a Espanya amb la consolidació d’un nou règim polític. Al mateix temps aquests canvis polítics van tenir també la seva plasmació en l’àmbit econòmic i social. Cal dir però que aquests canvis es van produir en un context radicalitzat en el qual l’enfrontament entre les diferents posicions polítiques va ser violenta i va demostrar la força dels privilegiats de l’Antic Règim i la feblesa de les forces liberals així com la marginació per part del nou règim de la petita i mitjana burgesia i les capes populars.

 

1.- La crisi de l’Àntic Règim 1808-1833

Aquesta etapa es caracteritzaria per la crisi de l’Antic règim, els primers intents de transformacions que suposaven la liquidació del sistema de l’Antic Règim i la voluntat de la monarquia i de les classes privilegiades de mantenir l’ordre establert i no permetre els canvis que volen els sectors progressites que creuen que no es poden trobar solucions a la situació del país sense posar en qüestió la pròpia estructura del sistema. En aquest primer bloc estudiarem:

 

1.-a La crisi de la Monarquia (1807-08):

 

1.a-1/ Motí d’Aranjuez (Març 1808) disputes internes que acaben amb el poder de Godoy, l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill . Posa de manifest la crisi de la monarquia, la feblesa i la incapacitat de fer front a la situació i afavoreix els interessos de Napoleó el qual a Baiona fa abdicar els dos reis en favor seu i nomena el seu germà Josep rei d’Espanya.

 

1.a-2/ El Tractat de Fontainebleau:

Aquest tractat permet a Napoleó travessar Espanya en el context de guerra per tal d’atacar a Portugal. No obstant Napoleó va aprofitar la situació per ocupar el país.La divisió interna de la familia real, l’aparent debilitat del suport popular de la monarquia, la necessitat de reformes que alguns sectors veien necessàries etc va afavorir que Napoleó destituís els Borbons per imposar el seu germà com a rei.

 

1.-b La Guerra de la Independència

 

En aquesta etapa es posa en evidència per un cantó la força de les masses populars fidels a la monarquia i la d’aquells sectors que van veure en la crisi la possibilitat de tirar endavant un projecte d’Estat Liberal

D’aquesta etapa cal destacar:

• L’existència de dos poders paral·lels, la monarquia de Josep Bonaparte i la Creació de las Juntas.
• Les característiques de la pròpia guerra (guerrilles)
• Els intents de portar endavant les reformes necessàries per establir el nou Estat liberal i potenciar canvis econòmiques en la línea del liberalisme. Adestaca l’obra feta a les Corts de Cadis 1810. Podem dir que en aquestes Corts i amb la redacció de la Constitució de 1812 es fa el primer pas de la “revolució liberal”. Un pas frustat en la mesura que aquesta Constitució i el model d’Estat que se’n deriva no es consolidarà, generarà una forta oposició per part del la pròpia monarquia i de les classes privilegiades , les quals a partir de 1814 i fins el 33 voldran mantenir la monarquia absoluta i els privelgis de l’aristocràcia i l’Església. Malgrat tot s’evidenciarà la impossibilitat d’assolir aquests objectius, al mateix temps que la lluita dels sectors liberals serà cada vegada més important1.-c El retorn a l’absolutisme(1814-20)

Ferran VII elimina tota la legislació aprovada a les Corts de Cadis. No obstant las crisi econòmica i política va anar en augment. La crisi incrementada per les guerres d’emancipació dels territoris americans, va agreujar més la situació de la monarquia.

L’oposició intensificarà la seva lluita que es plasmarà en els pronunciaments

 

 

1.d El Trieni liberal 1820-33

Del 1820 al 1823 es va intentar per primera vegada portar a la pràctica tota la tasca i l’esperit de Cadis: abolició dels senyorius jurisdiccionals; supressió de la Inquisició; reorganització terriotiral i administrativa; llibertat de comerç etc

Tota aquesta gestió no va ser fácil ja que la noblesa, l’Església i els privilegiats s’hi oposaven i van bicotejar totes les reformes. També la Monarquia va frenar sempre l’aprovació de les lleis.

Davant les dificultats els liberals es van escindir en moderats i exaltats.

 

1.-e La dècada Ominosa 1823-33

Significa el retorn a l’absolutisme, la repressió als liberals i l’eliminació de la lesgislació del trienni

El govern vol mantenir l’estructura de l’Àntic Règim, però en un context de malestar generalitzat, guerrilles, pronunciaments, pèrdua de les colònies d’Amèrica

2.- La construcció de l’Estat liberal.1833-68

La mort de Ferran VII va iniciar un nou període en el qual es va iniciar de manera irreversible el procés de revolució liberal i burgesa. Aquesta revolució va consistir en la liquidació del règim senyorial i de la societat estamental , alhora que en l’abolició de les institucions polítiques que caracteritzaven l’Antic Règim. Així es va anar configurant un nou règim polític basat en el pacte entre les classes triomfants, en especial la burgesia agrària , que van assolir la direcció de l’Estat i van establir un ordenament jurídic i econòmic que va fer possible el desenvolupament del capitalisme.

2.-a El problema successori

El testament de Ferran VII que deixava el tron a la seva filla Isabel, provoca:

• Aixecament de nombroses partides carlines que recolzaven a Don Carles com rei d’Espanya. S’iniciava així, sota un pretext dinàstic, un greu conflicte civil.

• Pèrdua del suport “natural” de la monarquia i la necessitat per tant de buscar un nou suport, la qual cosa l’obliga a acceptar un pacte amb els sectors liberals .

• Situació que explica la definitiva consolidació del nou Estat liberal basat amb un gran pacte entre una part important de la noblesa, la burgesia , les capes populars urbanes ,la monarquia, l’exèrcit. Es configurava doncs l’aliança entre les velles classes dirigents (aristocràcia terratinent) i la burgesia que, amb la monarquia i l’exèrcit fent-li costat van iniciar aquest procés de revolució liberal. Queda clar doncs que la regent Maria Cristina, amb un nou govern, lluny de cap aspiració revolucionària pretenia trobar el suport dels grups liberals burgesos, però sense trencar amb els vells grups dominants.

• 2.-b El règim de 1837 i l’inici del reformisme progressista

• Fracassat l’intent d’imposar l’Estatut Reial i malgrat que la Corona durant la major part del segle XIX no es limita a jugar un paper d’àrbitre entre els partits , sinó que intervé activament en la vida política, sempre a favor dels grups més moderats i mai no crida a govern els sectors progressistes, en certs moments i com a resultats de crisis importants s’imposen governs progressistes. Serà en aquests períodes que els canvis legislatius i la consolidació de l’Estat liberal serà més important.

• Una situació de crisi es donarà a partir del 1835 amb nombrosos aixecaments urbans i la formació de milícies i juntes revolucionàries. Davant d’aquesta pressió i tenint present l’avanç carlí la reina regent nomena cap de govern al progressista Mendizábal, el qual estarà pocs mesos al poder, però de nou el 1836 els progressistes arriben al poder després d’un “pronunciamiento”

• De l’obra del govern Mendizábal destaquem:

• 1. Desmantellament de l’Antic Règim

• 2. Organització de l’exèrcit liberal per derrotar el carlisme

 

Respecte del primer punt cal destacar:

a/ Constitució 1837 que inaugura definitivament un llarg període de monarquia constitucional.

b/ lleis de caire econòmic i social: desvinculació de les terres senyorials, desamortització, abolició dels delmes, supressió duanes interiors, extinció de gremis.

Tota aquesta legislació va permetre iniciar la reforma agrària liberal i els canvis en l’estructura de la propietat de la terra.

2.-c Canvis en l’estructura de la terra

L’abolició de l’Antic Règim ja que es va fer a partir del pacte entre burgesia liberal, monarquia i noblesa territorial, va suposar la marginació dels pagesos que de tot aquest procés , els quals en van sortir molt malparats. Això explica perquè molts sectors de pagesos recolzen el carlisme mentre que la noblesa seguirà la causa liberal.

És durant el govern Mendizábal que es dicten les normes que seguirà l’abolició del règim senyorial. Aquestes normes es poden agrupar en tres grans blocs:

• dissolució del règim senyorial

• desvinculació de les terres

• desamortitzacions.

 

Els dos primers punts van permetre abolir els senyorius jurisdiccionals, els privilegis de la Mesta, les proves de noblesa per accedir a l’exèrcit i l’Administració.

La jurisdicció senyorial passa a mans de l’Estat, però els senyorius continuen en mans dels senyors com a propietat privada

La desvinculació de la terra es va fer a partir de l’abolició dels “mayorazgos” de totes les propietats de “ma morta” (Església o altres institucions) i de totes les formes de propietat col·lectiva (terres comunals). La terra es transformava en una mercaderia que ja no estava perpètuament vinculada a una família o una institució i podia ser venuda i comprada. Aquest canvi suposada donar llum verda a la introducció de les relacions de producció capitalistes al camp i la desaparició dels trets fonamentals del feudalisme.

La desamortització, és a dir, l’expropiació per part de l’Estat de les propietats de l’Església i dels béns comunals i la seva posterior subhasta, es va realitzar en dues grans fases.

La primera va esdevenir-se el 1836 i va afectar fonamentalment a terres de l’Església, mentre que la segona es va realitzar durant el govern de Madoz el 1855 el qual va posar a la venda els béns comunals.

La desamortització de Mendizábal va molt lligada a :

• reforma del clergat

• amortització del deute públic

 

Es van suprimir les ordres religioses, excepte les que es dedicaven a la beneficència , es declaraven els convents i propietats de l’Església, béns nacionals i es posaven a la venda mitjançant subhasta pública tots aquests béns.

Qui comprava aquestes terres podia pagar amb Deute públic o diners en efectiu. Els beneficiaris van ser els burgesos i propietaris agraris.

 

Per Mendizábal, la desamortització era fonamentalment una mesura d’Hisenda, que eixugava el deute acumulat i proporcionava diners per fer front a les guerres carlines. A més a llarg termini havia de beneficiar al país ja que lliurava les terres a propietaris més emprenedors.

 

En definitiva amb tota aquesta legislació es va possibilitar la reforma agrària liberal que tenia com a finalitat abolir el conjunt de relacions productives de l’agricultura tradicional. Aquesta transformació té com a conseqüència alguns efectes immediats:

• concentració i individualització de la propietat (desapareix el concepte de propietat compartida)

• expulsió de molts dels pagesos que conreen la terra i progressiva proletarització d’aquesta massa de població.

 

En principi aquests canvis havien de possibilitar la mecanització del camp i el conreu més intensiu. No obstant hem de tenir present que en el cas d’Espanya donat que aquest procés no va anar acompanyat del paral·lel desenvolupament de la indústria, les conseqüències que se’n van derivar van ser un obstacle pel creixement econòmic. Els pagesos expulsats de la terra en no trobar un lloc en la indústria romandran al camp com a mà d’obra barata i seran un obstacle per la mecanització. Sovint mantenen explotacions que serien inviables i en no tenir capacitat adquisitiva suficient, són un obstacle per la formació d’un mercat nacional que sigui la base del creixement industrial.

Per altra part altres aspectes del procés legislatiu realitzat van incidir negativament en el desenvolupament del camp i del procés industrial. Arrel de les desamortitzacions, els nous propietaris sovint practicaven l’absentisme i el camp ara, dominat des de la ciutat no va viure grans millores. Com hem explicat el manteniment de mà d’obra barata no va afavorir la mecanització, ni l’especialització de conreus, ni la intensificació dels conreus. En general l’increment de la demanda del segle XIX es va cobrir augmentant la superfície conreada amb noves rompudes. Com a conseqüència d’això el paisatge agrari va patir canvis notables: a la Meseta, l’expansió es va fer a favor del cereals,a Catalunya i Andalusia a favor de la vinya.

Ara bé sovint aquestes rompudes van posar en conreu terres molt poc productives, que van fer baixar els rendiments globals, sobretot en el cas dels cereals. Aquest fet va suposar un encariment dels costos de producció que va impossibilitar sovint l’exportació. Els cerealistes abocats al mercat interior es van convertir en grans defensors del proteccionisme.

L’extensió dels conreus va suposar també la reducció de les terres de pastura i en conseqüència un descens de la ramaderia. La llana que des del segle XVI era la principal exportació espanyola, va cedir el seu lloc a la vinya i a partir de 1841 es va començar a importar llana.

 

2.-d L’hegemonia dels moderats (1843-1854)

 

Els moderats gràcies al suport de la reina i el sugragi molt restringit es van mantenir al poder durant 10 anys, al llarg dels quals van organitzar un Estat liberal a la seva mida. Es van imposar els interessos de l’oligarquia terratinent i financera i van aconseguir marginar del poder la petita i mitjna burgesia comercial i industrial i també les classes populars.

La peça clau del nou ordre polític va ser la Constitució de 1845. Aquesta Constitució substituïa la soberania nacional per la sobreania compartida entre les Corts i la Corona i ampliava els poder de l’executiu. Les Corts van veure disminuir les seves funcions i el Senat va passar a ser de nomenament reial.

Una sèrie de lleis i reformes van copletar la configuració del nou Estat moderat que en el període 44-68 va institutcionalitzar el règim liberl al servei del nou grup dominant (la burgesia terratinent):

 

• Lle electoral: limita el vot a l’1% de la poblció
• Llei imprenta que suposa la limitació de la llibertat d’expressió
• Reforma fiscal i de la Hisenda. Suposa centralitzar els impostos en mans de l’Estat i propiciar la contribució directa
• Concordat amb la Sanata Seu 1851. Implica la reconciliació amb l’Església mitjançánt la suspensió de la venda de béns desamortitzats, el retorn dels no venuts i el finançament públic del culte i del clergat.
• Llei d’administració local 1845, encaminada a controlr el poder dels municipis
• Sistema administratiu consolidava la tendència uniformitzadora i centralitzadora
• Creació de la Guàrdia Civil 1844. Voluntat de garantir l’ordre en l’àmbit rural.

D’aquesta manera bona part de la petita i mitjana burgesia quedava al marge del sistema i l’oposició progressista quedava pràcticament impossibilitada d’assolir el poder a no ser que fos mitjnçant mètodes violents.

 

Al llarg de la dècada moderada, el desenvolupament d’una política econòmica clarament favorable als sectors agraris terratinents més el fet dels amplis poder que tenia la Corona, va propiciar l’aparició d’importants grups de pressió, les camarilles, que acaparaven i es disputaven el poder al marge de l’organització parlamentària, fet que va viciar i corrompre enormement el sistema. La manipulació i el control electoral van degradar definitivament el sistema i van deixar l’opisició en la més absoluta marginació política.

El juny 1854 el “pronunciamiento” de Vicálvaro va portar al poder els progressites.

 

2.-e El bienni progressita (1854-56)

 

La tasca més important que van iniciar va ser la repressa de l’obra de desmantellament de l’Antic Règim i l’aprofundiment del règim liberal . La tasca més important es va fer en l’ àmbit econòmic, destacant la llei de desamortitzacions de Madoz i en la llei general de ferrocarrils.

 

Les desamortitzacions civils van afectar de manera especial les terres dels municipis de béns propis i comunals. La llei també afectava als béns desamortitzats anteriorment i que no s’havien pogut vendre, perquè durant la dècada moderada s’havien aturat les vendes.

L’objectiu d’aquesta desamortització era invertir els diners obtinguts en la modernització de l’economia del país. Aquesta modernització passava per la construcció del ferrocarril .

 

La llei del ferrocarril va permetre la construcció de la xarxa ferroviària entre el 1855-65. Aquesta llei concedia molts avantatges als inversos estrangers, de manera que la major part de capital invertit va ser estranger. Va propiciar també la creació de companyies de crèdit i de bancs que canalitzaven els capitals i que van permetre el desenvolupament del capitalisme espanyol.

Per altra part la importació de bona part del material ferroviari va constituir allò que alguns autors han anomenat “la gran ocasió perduda de la siderúrgia”. La modernitzció de l’economia que s’esperava no es va produir del tot perquè la construcció de la xarxa no va servir per desenvolupar la naixent siderúrgia espanyola i el ferrocarril a la llarga va ser un negoci poc rendible.

No obstant si que a la llarga va ajudar a dinamitzar el mercat interior.

Els problemes més importants que va tenir van ser:

• lliure importació de material ferroviari no va estimular el desenvolupament de la siderúrgia (la xifra del material importat entre 1860-64 era igual al 50% de la producció siderúrgica espanyola de tot el quinquenni següent)
• els costos de la siderúrgia eren més elevats que els estrangers. La manca de ferro anava lligada a la carestia del carbó que venia determinada pel cost del transport. El transport d’hulla d’Astúries a altres ports era tan car que era millor importanr-lo d’Anglaterra a més de tenir un poder calorífic més gran.
• manca de capacitat adquisitiva per part de la majó part de població. Gran part d’aquesta població eren camperols que es mantenien com jornalers i amb una agricultura poc modernitzada . Aquest fet implicava l’existència de molt poc volum de mercaderies.
• amplada diferent de la xarxa ferroviària que va aïllar encara més els mercats hispànics dels europeus
• la disposició radial no va afavorir el desenvolupament econòmic en un país on la majoria de la població, de la industria i el comerç eren a la perifèria.

 

2.-f El restabliment del moderantisme(1856-1868)

 

Aquesta etapa suposa restaurar el règim anterior. De nou es va tornar a restablir la Constitució de 1845.

Els últims anys es van caracteritzar per una política conservadora i autoritària i per contactes de l’oposició per enderrocar el règim

El juliol de 1866 els progressites i els demòcrates van signar el Pacte d’Ostende, l’objectiu del qual era posar fi a la Monarquia d’Isabel II i elegir una assemblea constituent per sufragi universal.

La gran crisi financera de 1866 i la crisi de subsistències de 1868 van contribuir decididament a augmentar el descontent d’amplis sectors socials.