1.- LA DEMOGRAFIA AL SEGLE XIX.

A partir de la segona meitat del segle XVIII es produeix a Europa el que es coneix  com la “transició demogràfica”. La població d’ Europa va experimentar un increment important. Aquest augment de la població es el resultat bàsicament del descens de la mortalitat mentre que la natalitat es manté alta.

Els canvis en el comportament de la mortalitat s’han de relacionar amb les  transformacions viscudes a l’agricultura ( augment de la productivitat, millores tècniques, desaparició del guaret…) que permeten un augment de la producció. La millora en l’alimentació permet la reducció de les malalties i en definitiva la desaparició de les grans puntes catastròfiques de la mortalitat. La mortalitat infantil va disminuir de manera important. Cal tenir present també mèdiques i de les condicions higièniques.

En el cas d’Espanya, la població també va incrementar però menys que a la resta d’ Europa bàsicament degut al fet que la mortalitat es manté més alta que a Europa.

Entre 1717 i 1787, la població va augmentar  un 40%, passant de 7,5 milions a 10,5m.

Al llarg del segle XIX aquest augment de població es va consolidar ja que la mortalitat va continuar en descens mentre que la natalitat es va mantenir igualment alta. La població del segle XIX va arribar a 18,1 milions d’habitants.

Cal destacar però que aquest augment de població no és igual a tot el territori. De fet en aquest període es consolida la pèrdua de població en moltes zones de l’ interior mentre que augmenta de manera notòria a les zones del litoral. D’aquesta manera, allà on es va produir un creixement més gran va ser a Catalunya, el País Basc i Navarra, gràcies al desenvolupament industrial; Llevant, Navarra i La Rioja, gràcies al desenvolupament de l’agricultura comercial; i Madrid, pel fet de ser la capital del país. És a dir, les regions més avançades econòmicament van ser aquelles que van créixer per sobre la mitjana estatal.

Evolució demogràfica d’alguns països europeus en el segle XIX en relació a Espanya i Catalunya:

	Població		Augment 1800-1900	Taxa de mortalitat el 1900	Taxa de natalitat el 1900
	1800	1900
Alemanya	24.500.000	50.600.000	106,5%	22 per mil	36 per mil
Espanya	11.500.000	18.600.000	61,7%	29 per mil	34 per mil
Gran Bretanya	10.900.000	37.000.000	239,4%	18 per mil	29 per mil
Itàlia	17.200.000	32.500.000	89%	24 per mil	33 per mil
Catalunya	900.000	1.900.000	111,1%	23,5 per mil	27,6 per mil

 

Els fluxos migratoris seran molt importants al llarg del segle XIX. Els canvis que s’havien produït arrel de l’abolició de l’ Antic Règim, van suposar l’expulsió de molts pagesos de les seves terres. No obstant el poc desenvolupament de la indústria no va permetre absorbir l’excedent de població procedent del camp. Aquest fet explica la importància de la migració  cap a altres zones. Té un paper molt  important l’emigració cap Amèrica. Aquest moviment es fa més important a partir de la segona meitat del segle XIX. Entre 1882 i 1900 van emigrar una mitjana anual de 61.000 espanyols.

El creixement de les ciutats. L’èxode rural fa facilitar el creixement de les ciutats. Entre 1850 i 1900, la població urbana va arribar a duplicar-se. Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla, Màlaga i Saragossa van ser les ciutats que més van créixer. Però, malgrat tot, a començaments del segle XX la majoria de la població espanyola continuava emmarcada en el món rural.

 

La població a Catalunya . A Catalunya la població també va créixer. A principis del segle XVIII tenia 500.000 habitants i el 1787 ja en tenia 900.000.  Al llarg del segle XIX es va consolidar aquesta tendència i a finals de segle Catalunya tenia ja 1,9 milions.

A partir de la segona meitat del segle XIX es produeix l’ increment del moviment migratori  de les zones rurals cap a Barcelona i altres centres urbans com Terrassa, Sabadell, Mataró i Manresa.

Pel que fa a l’emigració a l’exterior ja major part de catalans van anar a Cuba i Puerto Rico, no obstant a diferència de la resta de l’estat, el motiu s’ha de relacionar amb l’economia productiva lligada als canvis agraris i a l’activitat comercial . Aquests països constituïen el punt clau dels mercats on es venien els vins i aiguardents  i es compraven les matèries primeres del tèxtil.

 

2.-L’AGRICULTURA I EL MÓN RURAL.

A Espanya al segle XIX, l’agricultura va continuar com a principal sector econòmic. La major part de la població vivia al camp(70%) i la propietat de la terra era encara la major font de riquesa. Aquest fet que mostra un endarreriment  en relació a l’evolució de l’economia europea, s’esdevindrà un dels problemes que afectarà el desenvolupament econòmic.

Amb la instauració de l’Estat liberal i l’abolició de l’Antic Règim, es va produir una important reforma agrària que va afectar a la propietat. Va significar l’abolició de les terres amortitzades, l’eliminació dels drets jurisdiccionals senyorials.. Amb tot, amb les desamortitzacions i tots els canvis  de la propietat el que es va consolidar és el manteniment de la propietat en mans de la noblesa. Aquestes terres van constituir importants latifundis en mans de pocs, els nobles.  Per altra part la noblesa, va augmentar la seva propietat ja que en abolir el règim senyorial, molts nobles van aconseguir  que moltes terres sobre les quals només tenien jurisdicció es convertissin en terres seves.

Pel que fa a les desamortitzacions, els principals compradors van ser la burgesia de negocis, burgesia agrària i els nobles terratinents. Els camperols, donades les condicions de venda, no van poder comprar les terres i van veure  com les seves condicions de  vida empitjoraven.

Aquestes reformes van consolidar a Espanya la propietat individual i privada de la terra, que es va transformar en una mercaderia que es podia vendre i comprar lliurement. La desamortització dels béns eclesiàstics i comunals que representaven una gran quantitat de terres, normalment mal explotades o improductives, va suposar a Catalunya un increment de la productivitat ja que els nous propietaris van rendibilitzar al màxim les noves terres adquirides. Aquest procés, però,  no va produir-se a la resta de l’Estat espanyol on  es van crear nous latifundi.

Pel que fa a l’Estat amb les desamortitzacions  eclesiàstiques va obtenir menys ingressos dels que esperava i en el cas de les de Madoz (béns comunals i municipals) donat que només es van acceptar pagaments en metàl·lic es van obtenir més beneficis, però va significar la roina total de molts pagesos.

L’evolució de l’agricultura a Espanya va  posar de manifest el clar endarreriment d’aquest sector. Aquest endarreriment cal relacionar-lo amb el fet que la major part de propietaris (ara propietaris privats capitalistes) van continuar  sent  grans propietaris latifundistes que mantenien tècniques enrederides, no van estimular la  renovació tecnològica i tenien una visió molt poc capitalista de la terra. Per altra part la manca de sortida de treball a les indústries pels camperols arruïnats va permetre mantenir al cap una important quantitat de ma d’obra molt barata que no va estimular la renovació tecnològica.  El resultat va ser el manteniment d’uns rendiments agrícoles baixos i la pobresa d’una part de la població agrària, fet que, a més, suposava un pobre estímul de cara a la industrialització del país.

Així fins el 1868, el ritme de l’economia estava marcat pels fluxos agraris. Unes collites dolentes suposava  augment de la fam, augment de la mortalitat… Per altra part tampoc es va produir l’articulació del mercat i per tant no es podien portar els productes d’una zona a l’altra.

Uns camperols molt empobrits, tenien moltes dificultats per poder comprar altres productes manufacturats. Una petita crisi i un augment dels preus significava agreujar més aquesta incapacitat de compra. Aquesta situació va fer impossible estimular el desenvolupament industrial i articular els mercats.

En l’endarreriment agrari hi van tenir una influència molt destacada la distribució de la propietat de la terra i les desigualtats de riquesa al camp. Així, en una bona part de Castella i d’Andalusia hi havia grans latifundis amb uns propietaris absentistes que obtenien els seus beneficis gràcies al manteniment d’uns salaris molt baixos. A l’altre extrem del país, a la Meseta nord i a Galícia, hi predominava el minifundi, i en aquest cas l’ escassa dimensió de les propietats no permetia la mecanització i els rendiments amb prou feines arribaven per a poder mantenir una família. Només en alguns territoris com ara Catalunya, València, la cornisa cantàbrica i La Rioja, l’estructura de la propietat era més equilibrada i va permetre el desenvolupament agrícola.

L’evolució de l’agricultura a Catalunya suposa la continuïtat de l’evolució feta ja en el segle XVIII quan a les zones del litoral es va imposar una agricultura especialitzada, moderna i destinada al comerç. El conreu principal era la vinya. El vi s’exportava a Europa i Amèrica i  suposava importants beneficis. Aquest conreu es va estendre per tot Catalunya  afavorit pel contracte de rabassa morta. Aquest sector va tenir una gran expansió entre el 1870 i el 1890 quan la crisi de la fil·loxera a França va incrementar les exportacions. Posteriorment l’entrada de la plaga a Espanya va suposar una important crisi en el sector.

Els beneficis obtinguts es van invertir en la modernització de l’agricultura catalana: noves rotacions, disminució del guaret, augment de fertilitzants, extensió de regadius etc.

3.-LA INDUSTRIALITZACIÓ.

Les característiques de l’economia espanyola del segle XIX, va fer impossible la industrialització del país. Aquest fet ha portat a parlar de la industrialització frustrada o el fracàs de la Revolució Industrial.

Els motius cal buscar-los en el manteniment de l’agricultura endarrerida que no generava beneficis. Així els camperols espanyols no tenien cap capacitat de compra. Aquesta situació no va possibilitar la creació d’un mercat interior integrat (mercat nacional) a causa del mateix endarreriment agrícola i de la manca d’una xarxa de  transport i comunicacions que facilités els intercanvis.

Un altre factor negatiu va ser la manca de capitals per invertir. Per un cantó l’agricultura no els facilitava i els qui en tenien van preferir invertir en la compra de terres desamortitzades

La indústria catalana. El procés d’industrialització a Catalunya es va iniciar al segle XVIII relacionat amb la indústria cotonera i les fàbriques d’indianes. És en aquestes fàbriques que es van incorporar les primeres màquines mecàniques. Aquesta evolució va quedar frenada per la Guerra del francès i  la  pèrdua del mercat colonial a mesura que els colònies americanes es van anar perdent.

La represa de la indústria tèxtil es va donar a partir del 1827, gràcies en part a la repatriació de  capitals de les excolònies i el retorn dels indians. En gran part aquesta indústria es va alimentar de capitals familiars. Les dimensions de les empreses eren reduïdes i el seu creixement es va fer gràcies a la reinversió dels beneficis obtinguts.

Les mesures proteccionistes adoptades pel govern , 1832, que van prohibir importar productes de cotó va estimular el sector tèxtil. El 1833 es va fundar la fàbrica Bonaplata que va ser la primera que va instaurar un vapor. Després de la primera guerra Carlina, 1844, definitivament es va produir  l’auge de la indústria basat en el sector del cotó. Es va produir a partir d’aquest moment la renovació tecnològica: introducció de les selfactines,  lenta incorporació dels telers mecànics i la implantació definitiva del sistema de fàbrica.  Es creen grans empreses com La Espanya Industrial

D’aquesta manera Catalunya es consolidava com la primera regió industrial d’ Espanya.

A finals del decenni del 1850, els productes catalans de cotó tenien una quota de mercat espanyol de més del 90%. Catalunya es convertia en la fàbrica d’Espanya.

 

El procés de mecanització de la indústria cotonera catalana, les màquines en funcionament:

MECANITZACIÓ DE LA FILATURA
	1835	1841	1850	1861
Fusos manuals (berguedans i jennies)	691.949	315.162	183.778	7.366
Fusos mecànics (mule-jennies, contínues i selfactines)	27.220	346.681	622.858	763.051
Mule-jennies	27.220	323.937	475.490	?
Contínues	–	22.744	51.040	?
Selfactines	–	–	96.328	?
TOTAL FUSOS	719.169	661.843	806.636	770.417
MECANITZACIÓ DEL TISSATGE
	1835	1841	1850	1861
Telers manuals	?	24.880	24.008	12.026
Telers mecànics	?	231	5.580	9.695
TOTAL TELERS	?	25.111	29.588	21.721

 

També a partir dels anys quaranta es va viure la  revolució del transport. Es va construir una xarxa de ferrocarrils que va iniciar una important etapa de prosperitat. El primer tren es va construir el 1849 entre Barcelona i Mataró. Aquests anys també van significar una gran expansió financera i borsàtil amb la creació de nombrosos bancs, com el Banc de Barcelona (1844) i la Societat Catalana General de Crèdit (1856), i la consolidació de Barcelona com la principal plaça financera de Catalunya i Espanya.

Aquesta fase d’expansió va durar fins els anys seixanta quan degut a la Guerra de secessió nord-americana (1861-65), es va frenar l’arribada de cotó i v suposar una forta crisi per l indústria. A més la crisi  de les companyies ferroviàries el  1866 i la crisi financera també el 1866, molt important a Barcelona,  va provocar un estancament econòmic general que no es va superar fins el decenni 1879-80.

La Restauració va significar l’iniciï d’una nova etapa d’expansió, la febre d’or, que va proporcionar a Catalunya una gran prosperitat durant la dècada dels setanta i els primers vuitanta. Tres processos de renovació marcarien aquest període: la millora de la maquinària basada en la mecanització del tissatge, la transformació dels edificis industrials com a resultat de la introducció de la nova maquinària pesant i la substitució energètica. La utilització de l’energia hidràulica en comptes del vapor va comportar un canvi en la localització de les fàbriques i el sorgiment d’un gran nombre de colònies industrials a la vora dels rius, factor que va fer que poblets desconeguts i rurals passessin a ser uns centres urbans relativament importants i amb personalitat pròpia gràcies a la seva situació geogràfica a prop d’un corrent d’aigua, una font d’energia importantíssima durant el segle XIX.

L’objectiu dels empresaris catalans va ser monopolitzar el mercat peninsular i les restes del mercat colonial (Cuba, Puerto Rico i Filipines) mitjançant una política proteccionista. Aquests són anys d’importants canvis urbanístics, amb la modernització del port de Barcelona i la planificació de l’eixample de la ciutat. Un procés que culminaria amb l’Exposició Universal de 1888. Les bases d’aquesta expansió, però, eren febles i, a partir de 1885, es van començar a notar els primers símptomes de crisi. L’extensió de la fil·loxera a Catalunya i el nou tomb governamental cap a una política més lliurecanvista amb tractats comercials amb França van iniciar una etapa de dificultats que culminaria de forma dramàtica amb la pèrdua de les darreres colònies el 1898.

Producció d’energies primàries a Catalunya en el segle XIX (en tones equivalents de carbó):

Any	Aigua (ús directe)	Carbó	Hidroelectricitat	TOTAL
1860	88.651	4.705	–	93.356
1870	125.472	11.686	–	137.158
1880	169.358	10.571	2.001	181.930
1890	216.585	61.992	6.704	285.281
1900	299.489	54.986	39.693	394.168

Consum d’energies primàries a Catalunya en el segle XIX (en tones equivalents de carbó):

Any	Aigua (ús directe)	Carbó	Hidroelectricitat	Petroli	TOTAL
1860	88.651	131.367	–	–	220.018
1870	125.472	187.355	–	6.059	318.886
1880	169.358	367.419	2.014	5.552	544.343
1890	216.585	547.387	6.692	7.470	778.134
1900	299.489	775.661	39.694	9.670	1.124.514

 

Així doncs Catalunya, sí va consolidar el procés industrial, però de totes maneres aquesta industrialització va ser  basada exclusivament en el sector tèxtil i a més aquesta industrialització va ser reduïda sense fer el salt qualitatiu cap a una industrialització complexa.

Els motius de la limitació  d’aquest industrialització cal buscar-los en diferents factors. En primer lloc hem de destacar la manca de fonts d’energia (carbó de qualitat) i de primeres matèries (ferro i cotó) que va encarir el procés de producció.

Per altra part cal tenir present la limitació del mercat. La producció tèxtil catalana no podia competir  en el mercat internacional  amb l’anglesa i `per tant s’havia de dirigir quasi exclusivament al mercat espanyol, que era molt limitat per les raons econòmiques que hem explicat abans.  Cal tenir però present la importància del mercat cubà: l’illa de Cuba continuà sent  una colònia espanyola fins el 1898 i era un mercat privilegiat per Catalunya.

A més les deficiències de les xarxes de comunicació també feien difícil el mercat integrat.

També la manca de sistema financer sòlid  i desenvolupat dificultava el procés  ja que feia impossible la important inversió de capitals que era necessària.

Proteccionisme i lliurecanvi. Al llarg del segle XIX la burgesia catalana va estar demanant el proteccionisme econòmic.       El drama de Catalunya va ser que mentre els seus interessos es basaven a la recerca del proteccionisme per a la seva indústria, l’Estat liberal espanyol que es configurat en el segon terç del segle XIX i defensat per les classes dirigents espanyoles partia d’un pensament lliurecanvista i antiindustrialista. Així, el desenvolupament del nucli industrial català va estar sempre lligat a la demanda de lleis proteccionistes ja que la competència amb els productes estrangers era sempre desfavorable pels teixits catalans.

No va ser fins a finals del segle XIX que els interessos de la burgesia tèxtil  i els cerealistes castellans i andalusos, dels miners asturians i també els industrials siderometal·lúrgics bascos va fer possible que els proteccionisme s’imposés amb l’aranzel de 1891.

 

Vapors i colònies. El vapor  es va convertir en la font d’energia del procés d’industrialització. Les fàbriques que utilitzaven aquesta energia, vapor, es van localitzar en una primera etapa, entre 1830 i 1860, i amb l’objectiu de reduir els costos de producció a prop dels ports per on arribava el cotó a Catalunya, i així el protagonisme de la Revolució Industrial va correspondre a les comarques del Barcelonès, el Maresme i el Garraf  i sempre al costat dels nuclis urbans.

Els vapors constaven, fonamentalment, de l’edifici fabril i els seus annexos (carbonera, màquina de vapor, magatzems, etc.)

En una segona etapa, a partir de la dècada de 1870, i per tal d’estalviar els alts costos que comportava l’ús del carbó, es van buscar cursos d’aigua utilitzables per a obtenir energia hidràulica, i d’aquesta manera la indústria va desplaçar-se cap a les conques del Besòs, el Llobregat, el Cardener i el Ter. El model predominant serà la colònia industrial que es caracteritza a més de l’ús de l’energia hidràulica  pel fet de que a més de la fàbrica, els empresaris hi fan construir l’església, l’escola, l’economat, l’escorxador, el casal recreatiu , la taverna i els habitatges dels obrers. Aquestes dependències pertanyien als empresaris, de tal manera que els treballadors estaven molt subjectes a la disciplina empresarial.

Les colònies eren unes construccions més complexes i el model productiu exigia reduir el procés de producció quan, en els mesos d’estiu, es reduïa el cabal d’aigua. A més, el cost del transport era elevat a causa de la distància entre la fàbrica i els ports per on entraven al país les primeres matèries, així com fins als centres de consum situats fonamentalment en els nuclis urbans. En canvi, les colònies resultaven avantatjoses per la gratuïtat de l’aigua, pel fet de comptar amb una mà d’obra més barata i menys reivindicativa que l’ urbana, i pels beneficis concedits per les diverses disposicions legals encaminades a fomentar el poblament rural.

La indústria a Espanya. El fet que el desenvolupament econòmic d’Espanya al segle XIX quedi lluny del ritme d’altres països d’Europa  es motivat per diversos factors entre els quals  les característiques en que s’havia fet la revolució liberal agrària i en definitiva tot el procés de canvi polític i econòmic en el moment d’instaurar el nou model liberal.

Definitivament l’economia espanyola presentava moltes mancances que van fer impossible el desenvolupament industrial. Entre elles cal comentar: les dolentes comunicacions, manca de matèries primeres, inexistència  d’un mercat integrat, pobresa de la població, manca de capitals etc…

De fet aquesta situació explica que sovint van ser les empreses i els capitals estrangers qui van invertir en la creació de fàbriques, inversions en infraestructures i banca.

Després de  la  indústria  tèxtil, el s primers intents d’organitzar una indústria moderna es va donar en el sector de la siderúrgia, perquè a partir de 1830 va créixer  la demanda de ferro a causa de la mecanització del camp i el tèxtil i de la construcció de la xarxa ferroviària. La localització d’aquesta indústria estava molt lligada a  les matèries primeres que necessita, carbó i ferro.

Les primeres indústries siderúrgiques es van crear a Màlaga i Astúries per la proximitat de les mines de ferro i carbó en aquests punts de la geografia espanyola. Tot i això, aquestes indústries mai van acabar de consolidar-se a causa dels elevats costos de transport del carbó asturià i de l’ escassa capacitat calorífica que representava aquest mineral. D’aquesta manera, a partir de la dècada de 1850, les siderúrgiques establertes a Astúries i Andalusia ja no van poder competir amb les basques.

Els motius pels quals es consolida la indústria del País Basc cal buscar-los en la gran quantitat de mineral de ferro d’excel·lent qualitat de les seves mines. Aquest ferro s’exportava massivament  al Regne Unit. A canvi s’importava carbó gal·lès   a baix preu, la qual cosa va facilitar la creació d’una potent indústria siderometal·lúrgica al País Basc que a partir de 1885 utilitza noves tècniques per produir acer. (Altos Hornos de Vizcaya 1902). Altres factors que van impulsar aquesta indústria van ser: augment de la mecanització industrial i agrària, noves indústries de construcció mecàniques com el ferrocarril.  A partir d’aquí la indústria basca es va saber diversificar creant important empreses de construcció mecànica i naval. A més saber desenvolupar un important sector bancari (Banc de Bilbao i Banc de Biscaia) que van donar suport financer a la industrialització

La mineria. La mineria espanyola es va desenvolupar a partir de la llei del 1868 que va permetre liberalitzar el sector. L’Estat va vendre les mines a particulars que es van convertir en els propietaris dels jaciments a canvi d’un pagament anual. Així la major part de companyies que es van dedicar a extreure el mineral van ser estrangeres.

Els últims trenta anys se segle aquesta indústria va viure una etapa d’esplendor. El país es va convertir en un dels principals països productors de minerals del món. Però les explotacions estaven sota control de capital estranger. Els principals productes eren el plom (Jaén), el coure (Huelva) i el mercuri (Ciudad Real) el ferro (Biscaia) i el zenc (Cantàbria). Pel que fa al carbó asturià era de qualitat inferior i més car que el britànic de manera que el sector només es va poder mantenir gràcies a la legislació proteccionista de 1891.

 

Pel que fa a Catalunya tots els intents de consolidar una indústria siderometal·lúrgica van fracassar per la manca  de carbó i ferro. Els inicis de la indústria metal·lúrgica catalana es relacionen  amb la tecnificació del tèxtil. Nuevo Vulcano 1836 va ser la primera empresa, però molt aviat es va centrar en la construcció naval. El 1855 es va fundar a Barcelona La Maquinista Terrestre i Marítima. Malgrat les dificultats cap a  finals del segle  la indústria metal·lúrgica va emprendre el camí de la producció de construccions mecàniques. El 1884 la Maquinista va produir la primera locomotora.

 

 

A finals del segle XIX la indústria espanyola va consolidar-se i també van desenvolupar-se nous sectors: l’electricitat, que es va utilitzar per a la il·luminació dels carrers de les grans ciutats, les fàbriques i els espais públics i com a font d’energia per a la indústria; el petroli, que va permetre la difusió de l’automòbil (Hispano Suïssa, 1904); i la indústria química, amb la fabricació d’adobs, pintures, medicaments i explosius, entre d’altres productes.

 

 

 

Els transports:el ferrocarril. Malgrat que la construcció d’una xarxa de comunicacions  i de transport interiors era fonamental per abaratir les mercaderies i posar les bases d’un mercat interior integrat , la realitat és que el desenvolupament del ferrocarril no arribarà fins el Bienni Progressista (1854.-56) quan  s’aprova la Llei de ferrocarrils (1855) que oferia importants incentius als inversos. La necessitat de construir amb rapidesa la xarxa ferroviària, especialment amb l’objectiu d’estimular el comerç interior, va fer que la majoria de materials per construir-la fossin importats de l’estranger sense l’aplicació d’aranzels.  Es produir una gran inversió de capitals especialment estrangers (francesos)   que van ser fonamentals. Aquests inversos van obtenir enormes beneficis gràcies  a les subvencions que rebien i per la facilitat que els donava la legislació espanyola per introduir els seus productes siderúrgics.

Entre 1856-1866 van entrar en funcionament 4.500Km . De fet la construcció es va fer amb una certa precipitació, perquè el negoci era construir i cobrar les subvencions. Per altra part es va fer una xarxa de caràcter radial amb el centre a Madrid i l’ample  de les vies també era diferent a la d’Europa. Aquest fet dificultava els intercanvis internacionals i obligava a transbordar les mercaderies a la frontera. L’estructura radial no era en cap cas la millor per afavorir els contactes entre les zones de la perifèria peninsular, les zones més poblades i dinàmiques des del punt de vista comercial i industrial.

 

 

4.-LES TRANSFORMACIONS SOCIALS.

Els canvis que es van produir  degut  a la instauració de l’Estat liberal i el desenvolupament del capitalisme van  suposar també importants transformacions en la  societat que va passar a ser una societat de classes fent desaparèixer l’antiga organització estamental.

La noblesa malgrat els canvis ocorreguts va continuar mantenint el seu monopoli en el poder econòmic. Totes les transformacions de la propietat els van beneficiar i van passar de  ser propietaris senyorials a propietaris privats de la terra. Sovint eren propietaris absentistes  ja que vivien a la ciutat  i estaven molt lluny de tenir una mentalitat capitalista per les seves propietats. Al mateix temps van poder conservar el seu prestigi social, ja que gran part de la població agrària, la qual depenia totalment d’aquests propietaris, van continuar valorant el títol i el prestigi social. A nivell polític malgrat  el canvi de model, gràcies al seu pacte amb la monarquia i la imposició de reformes molt restrictives (sufragis molt limitats) van poder controlar les Corts i en definitiva imposar el seu poder marginant als sectors de classes mitjanes i evidentment a les capes populars urbanes i rurals. No serà fins a finals del segle quan algunes d’aquestes famílies incapaces d’incorporar-se a les noves activitats econòmiques  acabaran arruïnant-se.

La burgesia. Una de les característiques del procés burgès a Espanya és el poc pes que tindrà la burgesia industrial. Aquest fet va lligat a les característiques del desenvolupament econòmic que hem explicat. La indústria era pràcticament inexistent fora de Catalunya, així la burgesia industrial queda localitzada a Catalunya.  La gran burgesia a Espanya era formada bàsicament pels grans propietaris agraris que s’havien beneficiat de les desamortitzacions. Aquesta burgesia junt amb la noblesa formava l’aristocràcia del diner i controlava el poder polític a  través del Partit Moderat. Serà aquesta oligarquia qui  imposa els seus interessos durant tot el procés de l’establiment de l’estat liberal i qui posarà les bases del sistema de la  Restauració per garantir el control total del poder i evitar ensurts com el del Sexenni democràtic.

Un altre tret que ens diferenciarà de la resta d’ Europa és que la classe mitjana es un grup molt poc nombrós. Una part d’aquesta classe eren funcionaris, burocràcia administrativa, també militars i per altra banda professionals liberals i intel·lectuals.

Les classes populars, majoritàriament eren camperols, el grup més gran dels quals eren jornalers que només treballaven  quan hi havia feina i cobraven sous molt baixos. Els jornalers dels latifundis del sud d’Espanya erren víctimes de l’atur crònic i vivien en la misèria.

 

La societat catalana, a l’igual que l’economia presenta algunes diferències respecte Espanya.  L’èxit de la Revolució Industrial fa que la burgesia es convertís en un grup social hegemònic. Va ser un grup dinàmic que amb una actitud productiva i el seu afany de beneficis va canalitzar l’embranzida econòmica del país.

Quant  a les capes populars cal destacar l’aparició del  proletariat industrial el qual a partir de 1840 va créixer força i es va concentrar en el nuclis industrials.

Cal recordar però que malgrat tot una àmplia majoria de població al  llarg dels segle XIX vivia al camp