LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931)
En el context de la crisi que vivia la I República els monàrquics s’havien organitzat. Dirigits per Cánovas del Castillo, havien aconseguit que la reina Isabel II, abdiqués a favor del su fill, el príncep Alfons (1870).
El 31 de desembre , el general Martínez Campos va proclamar a Sagunt, el príncep Alfons de Borbó rei d’Espanya. El suport de tot l’exèrcit a aquesta proclamació va suposar la fi de la I República i la restauració de la Monarquia.
La Restauració Borbònica és una etapa que abarca del 1875 fins el 1931 moment final de la monarquia borbònica. No obstant podem diferenciar clarament dues etapes:
– 1875-1898: Restauració monàrquica. Consolidació del sistema
– 1898-1931: Crisi del sistema de la Restauració.
Són dues etapes que podem fer coincidir amb els últims 25 anys del segle XIX i el regnat d’Alfons XII i els primers 30 anys del segle XX i el regant d’Alfons XIII.
Nosaltres estudiarem ara en el tema nº3 el primer bloc de la Restauració
1875-1898: Restauració monàrquica. Consolidació del sistema
La reacció monàrquica no tenia cap altra motivació que la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores. Aquestes després del fort ensurt que havia suposat l’etapa del sexenni recobraven el control polític i allunyaven els perills revolucionaris i també els sectors més progressistes que lluny d’un model revolucionari intentaven imposar un model més democràtic que recollia els interessos dels sectors de la petita i mitjana burgesia i les capes més popular i que implicava la consolidació de conceptes com: sobirania popular, sufragi universal, llibertat religiosa…etc.
S’imposava ara un sistema que tenia el recolzament dels terratinents cerealistes castellans i andalusos, les burgesies catalana i basca, la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit… Tots ells van rebre amb bons ulls el nou sistema que els garantia el control del poder .
No obstant entenent que era impossible el 1875 retornar als temps anteriors el sistema es va basar en principis com la monarquia constitucional, l’atermància de poder i especialment una nova constitució que incorporés alguns principis i llibertats de l’etapa del sexenni.
En realitat però, el sistema de la Restauració, establia un sistema de partits, restringit de fet a dos (conservadors i liberals) que s’alternaven el poder i en la coacció i marginació de la vida política d’amplis sectors de les classes populars mitjançant el caciquisme.
1.- Bases del sistema
El sistema polític es va basar en:
– Nova Constitució , la del 1876. Aquesta Constitució si bé dissenyava un sistema parlamentari liberal, permetia un funcionament escassament democràtic. La qüestió fonamental era per un cantó les moltes atribucions que atorgava a la Corona i per l’altra malgrat reconèixer llibertats i drets civils clàssics, remetia a futures lleis especials que en desenvoluparien i precisarien l’exercici. Aquest possibilitava que els diferents governs regulessin les llibertats i drets en funció dels seus interessos. Així per exemple la llei electoral de 1878 va instaurar el sufragi censatari, pel qual només tenien dret a vot el 5% de la població.
– El bipartidisme. El sistema es basava en dos partits que monopolitzaven la vida política . Eren el partit conservador i elpartit liberal o fusionista.
– L’alternança de poder. En realitat la diferència entre els dos partits era molt petita i de fet existia un acord tàcit de no fer mai una llei que forcés a l’altre a abolir-la quan tornés al poder. Per altra part s’establí un torn pacífic en el govern pel qual els dos partits es van anar alternant el poder fins el 1917.
– El caciquismo. El caciquisme era un sistema de relacions de coacció, organitzat per les classes dominants durant la Restauració, amb la finalitat d’excloure les classes popular de tota participació política. Aixa després dels perills del sexenni democràtic, es va optar per fer institucional el joc brut, el falsejament electoral, la corrupció i el tracte de favor sistemàtic.S’ha de tenir present que el caciquisme no era únicament una manera de falsejar les eleccions, sinó una realitat quotidiana en el conjunt de l’Espanya rural. Així es va convertir en una eina per al sotmetiment total de les comunitats pagesos i per a la consolidació dels interessos i valors polítics i socials dels grans propietaris.
2.- Les forces de l’oposició.
El règim de la Restauració va mantenir una gran discriminació i també una forta repressió sobre les forces polítiques i socials considerades d’oposició.
– Les forces republicanes. Els republicans estaven fortament dividits. Els partits es van organitzar al voltant dels dos grans líders del sexenni: Pi i Margall que dirigia el sector federal i Cautelar que organitzava la dreta republicana. A finals de segle van aparèixer grups republicans molt radicalitzats. Destaquem Alejandro Lerroux a Barcelona i Vicent Blasco Ibáñez a Valencia que van revitalitzar el republicanisme en aquestes ciutats.
– El carlisme. Malgrat la seva derrota el 1876 va conservar presència en algunes zones com Navarra, País Basc o Catalunya. El partit allunyant-se del tema dinàstic va anar cap a la defensa de l’ultracatolicisme i la defensa del foralisme i regionalisme.
– El moviment obrer. Els obrers no únicament es veien marginats del sistema polític, sinó que a més van patir una forta repressió política i un notable empobriment que soviet els va portar a l’emigració. Dins del moviment obrer distingim l’anarquisme, i el corrent marxista que va donar peu a la formació del PSOE (1879) i l’UGT (1888)
– Els nacionalismes. Un fet important en aquesta època va ser l’emergència d’importants moviments de caràcter nacionalista a Catalunya, País basc i Galícia. Aquests moviments sorgeixen com oposició al sistema de la Restauració i van reaccionar en contra de la voluntat del sistema de consolidar un model d’estat centralista i uniformitzador.
En aquest tema estudiarem a més de les bases del sistema, l’oposició al règim en especial el desenvolupament obrer, lligat a les transformacions econòmiques del segle XIX, i el naixement i evolució dels moviments nacionalistes en especial del catalanisme polític.
El nou règim obtingué en els primers temps dos èxits importants. En primer lloc l’any 1876, els exèrcits alfonsins van derrotardefinitivament les tropes carlines. Tot i que es van abolir els furs i lleis tradicionals que havien possibilitat l’autogovern de les províncies basques, va mantenir el concert econòmic.
El segon èxit va ser la pau de Zanjón el 1878, per la qual es pacificava l’illa de Cuba.
3.-La crisi de 1898
A finals del segle, de nou esclata el conflicte colonial. Malgrat la victòria de Zajón, el govern no va iniciar una política que permetés anular el moviment secessionista cubà. L’illa de Cuba, un zona rica en aquells moments, tenia una economia cada vegada més controlada pels interessos nord-americans. Per altra part la corrupció de l’administració colonial, i la negativa de concedir autonomia a l’illa provocaren que el 1895 comencés l segona i definitiva guerra d’independència.
Paral·lelament a l’aixecament cubà s’inicià a Filipines un moviment independentista (1896).
Pel tractat de Paris(1898) Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia les Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guam als Estats Units. Finalment el 1899, el govern espanyol va vendre per 25 milions de pessetes les restes de l’imperi del Pacífic: les illes Carolines,les Mariannes i les Palau.
El desastre colonial va posar de manifest, la crisi que vivia Espanya, va provocar un fort desencís i l’arrelament d’un clar sentiment de pessimisme.
Una bona part de la societat exigia canvis en profunditat. Va créixer un moviment conegut com Regeneracionisme que pretenia la moralització de la gestió pública, la reforma de l’ Estat, el foment de la riquesa, l’ impuls de l’ensenyament i l’oblit de les “glòries” passades.
A Catalunya fou on les conseqüències de la pèrdua de les colònies va tenir un impacte més important i també una repercussió política.
La pèrdua de les colònies va suposar la pèrdua d’importants mercats. La burgesia industrial que fins ara havia donat suport als partits dinàstics, havia criticat molt la política colonial. Davant el desastre va iniciar un procés d’allunyament dels partits dinàstics i s’inclinarà per donar suport al creixent moviment nacionalista que defensa els drets d’autogovern.