La lluita antifranquista a Terrassa: Testimonis
Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat.
L’exposició: Combat per la Llibertat
El 26 de gener de 1939 les tropes nacionals entren triomfals a la ciutat pel carrer de Topete. A Terrassa s’acaba una guerra. Una altra comença de forma sòrdida i cruel contra qui s’oposi a la dictadura feixista del general Franco.
Consells de guerra, afusellaments, empresonaments i desterraments pretenen allunyar l’esperança de tornar a viure en una República i estroncar qualsevol inquietud de lluita per recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Durant prop de quaranta anys la Dictadura manté el control absolut sobre la memòria col·lectiva. Tan sols la persistència de les memòries personals i la tenacitat de la lluita clandestina s’oposen a la maquinària propagandística i repressiva del règim franquista.
Però la memòria sempre és selectiva. Durant la transició es confon reconciliació –necessària- amb un oblit que només afecta a la societat civil antifranquista i que silencia la memòria dels perdedors de la guerra. Incorporar a la memòria col·lectiva el que va significar la llarga negra nit del franquisme i el combat per la llibertat protagonitzat per nombroses persones que patiren detencions, tortures, presó i, fins i tot, la mort continua sent un deute històric de la Democràcia.
ESTABLIMENT DEL “NUEVO ESTADO”
La definitiva victòria dels nacionals l’1 d’abril de 1939 dóna pas a un període de repressió organitzada i estatalitzada sense precedents. Detencions i judicis arbitraris, depuracions, empresonaments i execucions sumàries situen la por als carrers de la ciutat. Mentre els tribunals de Responsabilitats Polítiques s’aprofiten del clima de por i delació, la Delegación de Información e Investigación de Falange al carrer de Sant Pau s’acarnissa amb els interrogatoris.
A la repressió política se li suma l’enquadrament totalitari de la societat (Frente de Juventudes, Sección Femenina) i dels treballadors (Sindicato Vertical), així com la inexistència de drets i llibertats fonamentals (reunió, associació, manifestació, llibertat d’expressió) o el menyspreu cap a la identitat nacional catalana.
La maquinària repressiva del règim està perfectament engrassada per controlar i reprimir la societat civil. El Feixisme, el Nacionalcatolicisme i l’estructura repres
siva del «Nuevo Estado» donen una ràpida i eficaç resposta a les necessitats d’unes classes benestants preocupades pel control de la societat i per la consolidació del seu poder social, polític i econòmic.
DE LA NECESSITAT A LA LLUITA
Salaris baixos, jornades de treball infernals, penúria econòmica, fam i malnutrició, immigració i urbanisme descontrolats, precarietat als nous barris. Les condicions de vida a Terrassa durant el primer franquisme fustiguen una societat ja atemorida per la repressió política.
Els que s’atreveixen a demanar millores socials i laborals reben la desatenció, el silenci, el menyspreu i la repressió com a resposta. Les autoritats municipals estan més preocupades per mantenir amb mà de ferro el control social i la seva situació privilegiada que per afrontar la crua realitat de la majoria de terrassencs.
Aquestes injustícies acosten petits nuclis cap a una lluita perillosa i desigual. A partir de l’any 1946 comencen a aparèixer petites cèl·lules clandestines del PSUC, de la CNT, del Front Nacional de Catalunya i un petit moviment de dissidència catalanista i catòlic mig tolerat pel règim, però distanciat del nacionalcatolicisme espanyolista.
La primera vaga amb gran ressò a la ciutat és la gen
eral del 12 de març de 1951, que s’estén sota consignes com “No a los salarios de hambre; No a las jornadas agotadoras”. L’oposició política es vincula amb les reivindicacions socials i laborals. El cas més paradigmàtic és el de la Vaga de les Bicicletes de 1956. Un increment desproporcionat de l’impost aplicat a un mitjà de transport fonamental per als treballadors de l’època porta un centenar de persones a manifestar-se demanant l’augment dels salaris i la reducció dels preus dels productes bàsics.
Juan Martínez Martínez.: “recuerdo que la noche antes preparábamos las pancartas e hicimos una que decía «que suban los salarios y bajen los comestibles». Íbamos unos 4 o 5 de la célula y fuimos al puesto de partida en la Rambleta donde entonces estaba el Doré [Plaça del Doré]. Allí empezó a venir gente con su pancarta de cartón o de lienzo, pero lo que menos había eran bicicletas…”
LA CONSOLIDACIÓ DE LA LLUITA
Tot i les contínues caigudes i detencions, els maltractaments i les tortures, tot i els empresonaments, les execucions, els consells de guerra o els judicis al TOP (Tribunal de Orden Público), als anys seixanta el teixit de la lluita clandestina i de l’oposició antifranquista s’eixampla i es consolida a Terrassa. Al marge del PSUC i les Joventuts Comunistes (JC) trobem nuclis socialistes vinculats al FOC (Front Obrer de Catalunya) i activistes sindicals sorgits de l’obrerisme cristià (JOC i HOAC) que donen suport al nou moviment de les Comissions Obreres (CCOO). A finals dels seixanta trobem un primer intent d’unitat democràtica amb la creació de la Comissió Cívica, que organitza reunions i concerts solidaris.
La lluita clandestina esdevé un veritable malson per a les autoritats locals. La ciutat comença a ser coneguda amb el sobrenom de «Terrassa la Roja». Les noves parrò
quies obreres de Ca n’Anglada o de Sant Llorenç donen suport logístic als partits clandestins, als moviments de reivindicació veïnal i a les Comissions Obreres, al temps que la societat s’organitza per ajudar els detinguts, els presos i les seves famílies (Comitè de Solidaritat) o per intentar esquerdar el règim des de dins (candidatures a terços familiars i sindicals).
La manifestació del 27 d’octubre de 1967 és un clar exemple de la consolidació de la lluita antifranquista a la ciutat. Uns quatre-cents manifestants es concentren per la tarda al capdavall de la Rambla amb pancartes que reivindiquen millores socials i laborals. Les forces d’ordre no dubten en carregar, com de costum, de forma violenta. Però per primer cop a Terrassa durant el franquisme els manifestants responen a la maquinària repressiva del règim amb cops de puny i pedrades.
Joan Rofes: “Ens vam reunir el dia abans de la manifestació i vam decidir qui es quedava a la parròquia de Sant Llorenç per a què no es quedés buida… A mi em va tocar quedar-me. Però l’endemà de la manifestació ens van venir a buscar a l’Agustí Daura, al Damià Sánchez-Bustamante i a mi. Ens van portar a Via Laietana i vam estar-hi els tres dies reglamentaris amb interrogatoris dels germans Creix. Com a sacerdots no ens van pegar, però sí que vam rebre amenaces de tot tipus.”
LA CONQUESTA DELS CARRERS
Els anys setanta veuen com l’hegemonia del PSUC en l’oposició política es completa amb l’aparició d’una extrema esquerra molt fragmentada (PCE, Bandera Roja, LC, LCR, PORE, PTE, ORT). Però també assistim a la dissolució del FOC, al renaixement de la CNT, a l’arribada a Terrassa de la lluita armada de la mà del FAC (Front d’Alliberament de Catalunya)i a la constitució de moviments socials unitaris contra el règim.
A principis de 1971 es constitueix l’Assemblea D emocràtica de Terrassa, abans i tot que l’Assemblea de Catalunya. Aglutina a partits polítics, associacions de veïns, sindicats i entitats, amb personalitats com Roc Fuentes (PSUC) i Joaquim Badia (UDC) que són impulsors a Terrassa d’un antifranquisme unitari i de consens.
L’efervescència creix amb la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975, mentre la ruptura o el pacte es perfilen com les úniques alternatives a una crisi política, social i econòmica que colpeja la ciutat. El sorgiment d’agrupacions locals de partit (PSC-Congrés, PSC-Reagrupament o UDC) segueixen el camí traçat per l’empenta antifranquista del poderós «cinturó roig» terrassenc.
Les mobilitzacions com la Marxa per la Llibertat o la celebració l’any 1976 de la Diada de l’11 de setembre esdevenen multitudinàries. El crit unànime és el de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». La conquesta dels carrers és un fet. La lluita i el sacrifici dels qui arriscaren durant molts anys més que la vida per defensar els drets i les llibertats democràtiques i nacionals perdudes obté finalment el seu fruit. El reconeixement públic de la seva lluita infatigable és un deute històric que encara té la Democràcia.
Rosalia Leon: “En aquell temps tots estàvem units. Tots teníem un objectiu comú que era enderrocar la Dictadura franquista. Això ens va unir a tots, vinguéssim d’on vinguéssim. L’entrega era total, tot i saber que podies anar a la presó… Estàvem convençuts que ho aconseguiríem… Tot i les moltes concessions, si no hi hagués hagut aquest moviment antifranquista tan fort, no s’hagués pogut aconseguir la Democràcia.”
DECLARACIONS DELS PROTAGONISTES
JUAN MARTÍNEZ
“Me acusan de haber dado propaganda debajo del puente de las Arenas… Vienen a buscarme directamente a casa y me llevan a la Comisaría de Barcelona… Allí me hicieron por primera vez «la rana», que consistía en esposarme, ponerme en cuclillas y en cueros e irme pegando donde podían… Recuerdo que me enseñaron una habitación donde había colgado de todo para pegar. Entonces me dijeron: «Vas a elegir lo que quieras y con eso vamos a estar contigo hasta que nos digas quién te las ha dado a ti»” [Juan Martínez, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 12, cinta 2, 29 d’abril de 2005.]
BARTOLOMÉ BAÑOS
“Me encontraron unas octavillas en casa pidiendo la libertad de los presos políticos… En la Comisaría el [inspector] Creix y todos sus secuaces formaron un corro y me pusieron en medio, pegándome puñetazos de un lado a otro… Las torturas aquí las hacían los que venían de fuera, pero algunos eran tan celosos que pedían «entrenarse»… El Álvarez de Terrassa me golpeó la cabeza con un artefacto de metal y perdí el conocimiento. Hasta la mañana siguiente no me desperté… Pensaron que me había matado.” [Bartolomé Baños, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 25, cinta 1, 22 de maig de 2005)]
ARSENIO FERNÁNDEZ “EL SASTRE”
“Cuando descubrieron quien era, porque ya estaba fichado, vino uno y me dice: «Oye, ¿Qué quieres quedarte con nuestra cara o qué?», y se lió a darme tortas. Pero no conforme con eso, a la media hora llega otro y me dice: «Oye, ¿qué te hemos hecho para que nos mires la cara?» y se lió a bofetadas conmigo hasta que se cansó, a tal extremo que estuve tres meses en la cárcel que no podía comer. Tenía que abrir la boca con las manos para poder engullir la comida. Cuando salí aún llevaba la cara como un mapa.” [Arsenio Fernández, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 24, cinta 1, 20 de maig de 2005]
JOAQUIM GARRIT
“Es va ensorrar un edifici on hi treballava gent de Terrassa. S’havia avisat que hi havia perill a l’edifici, però l’empresa els va fer continuar treballant. En van morir dos de la Maurina, i dos del Poble Nou. A l’enterrament va venir l’alcalde Clapés… Tot i que no vaig fer la missa, quan van portar els difunts al seu nínxol vaig fer una denúncia del que havia passat. L’alcalde va quedar blanc. A la nit, va comparèixer a la rectoria amb la seva dona i van entrar al despatx del mossèn. Em van treure de Terrassa.” [Joaquim Garrit, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 1, cinta 1, 5 de març de 2005]
MANUEL LINARES
“En el 59 empecé a trabajar en el aparato de propaganda. Por la frontera pasábamos en furgonetas isotérmicas de pollos y huevos o en maletas con doble fondo el Mundo Obrero en papel Bíblia o clichés… Una vez cogí una infección de boca con fiebre y me sustituyó Mario Diego Capote. Lo detuvieron en Irún. Le dieron tal paliza, que murió en Carabanchel. Lo reventaron. Ese hubiera sido yo.” [Manuel Linares, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 4, cinta 1, 20 d’abril de 2005]
AGUSTÍN ROMERO
“Nos detuvieron a mi y a Matías Aguilar después de una persecución, mientras repartíamos con la vespa hojas clandestinas. Nos llevaron a la caserna de la Guardia Civil y fuimos entregados a ese de la brigadilla de investigación. No recuerdo su nombre. Su apellido es Cuenca… Quería saber de donde venía la propaganda, cosa que no consiguió… Entonces me llevaron a la cuadra donde tenían los caballos. El Cuenca me colgó de los brazos y se lió a golpes… Al ver que no me sacaba nada, me colgó de los pies. Por fin, cuando caí al suelo, me quitó los zapatos y los calcetines. Entonces empezó a golpearme en los pies y me dejó que no podía caminar.” [Agustín Romero, AHT, Fons Història Oral: Combat per la Llibertat, 1939-1979, entrevista núm. 3, cinta 2, 19 d’abril de 2005]
Dades de l’exposició Combat per la Llibertat de Terrassa
