Tema 1.- LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1788-1833)
1. CONTINGUTS
1. LA CRISI DEL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808)
1.1. La monarquia de Carles IV: la Guerra Gran
1.2. L’esfondrament de la monarquia borbònica
1.3. La monarquia de Josep Bonaparte: Josep I
2. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
2.1. La resistència contra la invasió
2.2. La lluita armada
2.3. Catalunya de l’ocupació a l’annexió
2.4. Les actituds dvant la invasió
3. LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DEL 1812
3.1. La convocatòria de les corts
3.2. La Constitució de 1812
3.3. L’acció legislativa deles corts
4. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
4.1. La restauració de l’absolutisme (1814-1820)
4.2. El trienni Liberal (1820-1823)
4.3. Les dificultats del Trienni
4.4. La Dècada Ominosa (1823-1833)
4.5. Conflicte dinàstic i transició politica
5. LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPÀNICA
5.1. L’Amèrica espanyola a final del segle XVII
5.2. Els procés d’independència
5.3. Les repercussions a Catalunya
6. VOCABULARI HISTÒRIC
2. ACTIVITATS
a) Comentari de text de l’exercici 2 de la pàg. 48. S’ha de fer segons l’esquema general de comentari de text. Com fer un comentari de text històric?
3. MATERIAL DE SUPORT
Fernando VII (1814-1833)
[slideshare id=307707&doc=fernando-vii-1814-33-1205599941811429-4&w=425]
ESQUEMES
|
 |
 |
…
INFO A LA WEB
Història contemporània d’Espanya i de Catalunya (J. Buxader)
| Crisi de l’Antic Règim (1808-1833) |
La guerra del Francès Josep I / Junta i Regència (1808-1814) |
||
| Regnat de Ferran VII (1814-1833) |
Restauració absolutista (1814-1820) |
||
| Trienni Liberal (1820-1823) |
|||
| Dècada Ominosa (1823-1833) |
|||
| Construcció de l’Estat liberal (1833-1874) |
El regnat d’Isabel II (1833-1868) |
L’època de les regències (1833-1843) |
Regència de Maria Cristina (1833-1840) |
| Regència d’Espartero (1840-1843) |
|||
| Majoria d’edat d’Isabel II (1843-1868) |
Dècada Moderada (1843-1854) |
||
| Bienni Progressista (1854-1856) |
|||
| Governs Unió Liberal i moderats (1856-1868) |
|||
| El Sexenni revolucionari (1868-1874) |
Revolució i govern Serrano (1868-1870) |
||
| Monarquia d’Amadeu I (1871-1873) |
|||
| La Primera República (1873-1874) |
|||
| Segon govern Serrano (1874) |
|||
| La Restauració (1874-1898) |
Regnat d’Alfons XII (1875-1885) |
||
| Regència de Maria Cristina (1885-1902) |
|||
| La crisi de la Restauració (1898-1931) |
Regnat d’Alfons XIII (1902-1931) |
La crisi del règim (1898-1923) |
|
| Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) |
|||
| Caiguda de la monarquia (1930-1931) |
|||
| La Segona República (1931-1936) |
Govern Provisional (1931) |
||
| Bienni Reformador (1931-1933) |
|||
| Bienni Negre (1933-1936) |
|||
| Govern del Front Popular (1936) |
|||
| La Guerra Civil espanyola (1936-1939) |
L’Espanya republicana L’Espanya nacional |
||
| El franquisme (1939-1975) |
Autarquia i aïllament (1939-1951) |
||
| Obertura i transició (1951-1959) |
|||
| Modernització i desenvolupament (1959-1973) |
|||
| Crisi del règim (1973-1975) |
|||
| Regnat de Joan Carles I (des de 1975) |
La transició (1975-1982) |
Govern Arias Navarro (1975-1976) |
|
| Govern Suárez (1976-1981) |
|||
| Govern Calvo Sotelo (1981-1982) |
|||
| La democràcia (des de 1982) |
Govern González (1982-1996) |
||
| Govern Aznar (1996-2004) |
|||
| Govern Zapatero (2004-2011) |
|||
| Guió conceptual. | 1. El regnat de Ferran VII (1814-1833). – La lluita entre absolutistes i liberals. – Grups absolutistes. 2. La Restauració absolutista (1814-1820). 3. El Trienni Liberal (1820-1823). – L’oposició absolutista. 4. La Dècada Ominosa (1823-1833). – La crisi successòria. |
| El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritza per la lluita entre absolutistes i liberals. | Absolutisme Sistema polític en què el governant o la institució que exerceix les funcions de govern no té limitacions de tipus jurídic. Bé que no sempre ha adoptat formes monàrquiques, la forma més usual de l’absolutisme ha estat la monàrquica, com la dels segles XVII i XVIII. No hi ha un cos unificat de doctrina de l’absolutisme. Hobbes, el pensador més important d’aquest corrent, basà la seva concepció sobre un individualisme laic i utilitari i una concepció pessimista de la condició humana, que ve a justificar la necessitat d’un ordre polític per submissió. Bossuet fonamentà l’altre corrent important de l’absolutisme en la tradició i en la providència. Amb l’accessió del liberalisme, aquest corrent remarcà l’aspecte de tradició (Joseph de Maistre, Louis de Bonald) i originà el tradicionalisme modern. L’absolutisme parteix de la creença que aquell qui exerceix el poder exerceix la sobirania total (i hom identifica així rei amb sobirà). De tota manera, el poder reial no fou mai completament absolut perquè, a part les limitacions de fet, les corts o parlaments imposaren unes certes limitacions (en l’aspecte fiscal, especialment). L’absolutisme és, també, la doctrina que propugna, defensa i justifica el sistema polític absolutista. Liberalisme Doctrina i sistema que defensen la llibertat política i econòmica com a dret per a tots els homes. Al segle XIX els partidaris del liberalisme polític es basaren en unes formes democràtiques de govern: creació de parlaments, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d’associació, de creences, etc. Doctrina política sorgida de la Revolució Francesa i difosa ràpidament per tot Europa durant la primera meitat del segle XIX, que defensa la llibertat individual, el règim constitucional, la divisió de poders, la sobirania nacional, la participació ciutadana en l’activitat política i la llibertat econòmica. Durant la primera meitat del segle XIX, el liberalisme s’escindí en dues branques: el liberalisme moderat o doctrinari (de signe burgès i estès durant les revolucions de 1830), defensor de la monarquia constitucional, el sufragi censatari, la sobirania nacional, la llibertat de premsa i la igualtat jurídica; i el liberalisme radical o democràtic (més popular i estès durant les revolucions de 1848), defensor de la república, el sufragi universal, la sobirania popular, la premsa independent i la justícia social. D’aquesta darrera línia de pensament liberal sorgirien, més endavant, els partits democràtics. |
| Durant el regnat de Ferran VII vegem diverses tendències polítiques conservadores, opositores al liberalisme. | Reialistes Nom amb el qual foren coneguts, a partir de les corts de Cadis, els defensors de l’antic règim i, per tant, contraris a la Constitució del 1812 i a la sobirania popular; sovint foren anomenats també absolutistes. A Catalunya els reialistes foren nombrosos, especialment entre les classes privilegiades de l’antic règim i la pagesia pobra. Després de la insurrecció contra el règim constitucional i dels avalots i la guerra dels Malcontents (1825-27), forniren la base social del carlisme. Ultrareialistes Dit de cadascun dels membres de la facció política sorgida entorn de Carles Maria Isidre de Borbó els anys 1820-30. Formada principalment per militars descontents, partidaris d’un absolutisme a ultrança, propugnaven la substitució de Ferran VII —massa tolerant, en llur opinió, i culpable de no haver restablert la Inquisició— pel seu germà Carles Maria Isidre. Uns grups ultrareialistes intentaren un alçament a Castella, dirigits per Georges Bessières; poc després se succeïren les sedicions al Principat, que culminaren en la guerra dels Malcontents i, més tard, en les guerres carlines. Apostòlics Membres de la facció extrema de l’absolutisme espanyol des del 1823 fins al començament de la primera guerra Carlina. El nom deriva probablement de l’hàbit d’anomenar junta apostòlica determinades reunions de clergues (per a repartiment de tributs, etc); aquest mateix nom de junta apostòlica fou adoptat per una junta constituïda a Galícia el 1820 per a lluitar contra el règim constitucional. Una altra junta apostòlica devia ésser un dels organismes dirigents dels grups absolutistes que, des del 1823, començaren a manifestar la seva hostilitat contra la moderació de Ferran VII i a coordinar l’acció d’una sèrie de societats secretes, de composició bàsicament clerical, esteses per tota la Península Ibèrica (societats de l’Àngel exterminador, de la Puríssima, etc). Els apostòlics sostingueren des de molt aviat la candidatura de l’infant Carles i donaren els primers nuclis dirigents del carlisme. Carlins O carlistes. Partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó o dels seus successors que han pretès la corona d’Espanya. |
| En un primer període (1814-1820), Ferran VII restaura l’absolutisme. Els liberals, fortament reprimits, intenten repetidament imposar les seves idees a través de “pronuncia- mientos”. |
Tractat de Valençay Acord signat entre França i Espanya, el 10 de desembre de 1813, a la localitat francesa de Valençay (departament d’Indre) que posà fi a la guerra contra Napoleó. Ferran VII recuperà la corona, es comprometé a respectar els càrrecs dels afrancesats i retornar a França les places frontereres franceses ocupades pels britànics. Les Corts de Cadis es negaren a ratificar l’acord fins que Ferran VII no hagués jurat la constitució. Manifest dels Perses Manifiesto de los Persas. Nom amb què és conegut el document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, que fou presentat a Ferran VII d’Espanya a València (abril del 1814). El manifest demanava la supressió de la constitució i dels decrets de les corts de Cadis, i serví a Ferran VII per a justificar a posteriori el restabliment de l’absolutisme. Restauració Període històric que comença amb la reposició al tron d’un rei destronat o del representant d’una dinastia foragitada. Camarilla Grup de persones que, sense reconeixement oficial i ocultament, influeix sobre les decisions del monarca o de l’autoritat superior de l’estat. El terme té l’origen en el conjunt de persones que, reunides davant la cambra reial de Ferran VII, influïren sobre la conducta política del rei durant els anys 1814-1820 i 1823-1833. Repressió Acció empresa, i estat o situació consegüentment creats, per una persona o per un grup o una classe socials o polítics, que tenen un cert poder o detenen aquest oficialment, sobre una altra persona o sobre un altre o altres grups socials o polítics, per tal de mantenir una situació determinada, tot reprimint d’arrel qualsevol manifestació, moviment o tendència que puguin, o que hom cregui que poden, entrar en conflicte amb la dita situació establerta, la qual és considerada per aquells que són objecte de la corresponent repressió precisament com a injusta i necessitada de transformació. Pronunciament Acció que un grup militar executa contra el govern per enderrocar-lo o alterar el sentit de la seva política. És de menys volum que la rebel·lió i la guerra civil, sol produir poques víctimes i ha de triomfar o fracassar en un espai molt breu de temps. És molt propi de societats amb estructures sòcio-econòmiques poc desenvolupades. Són diferents els pronunciaments comandats per generals o caps importants i els dirigits per oficials o classes. Els primers es beneficien del funcionament de l’estructura de la institució militar, els segons necessiten trencar-la i estan destinats al fracàs si no compten amb la possibilitat d’estendre’s cap a la població civil o d’arribar ràpidament als centres màxims del poder. És anomenat pronunciament negatiu quan hom actua incomplint col·lectivament les ordres d’una manera passiva però sense enfrontar-s’hi directament. |
| El segon període és el Trienni Liberal o Constitucional (1820-1823). El pronunciament de Riego força al rei a jurar la Constitució de 1812. |
Pronunciament de Las Cabezas de San Juan Aixecament militar de signe liberal promogut a la vila de Las Cabezas de San Juan (Andalusia, província de Sevilla) pel comandant Rafael del Riego, l’1 de gener de 1820, entre les tropes que havien d’ésser embarcades a Cadis per anar a sufocar el moviment independentista americà. Com a conseqüència de l’aixecament, que reeixí, hom restablí la Constitució del 1812 i s’inicià l’anomenat Trienni Constitucional. Trienni Liberal O Trienni Constitucional. Període de la història d’Espanya (març del 1820 — setembre del 1823), durant el regnat de Ferran VII, en què estigué vigent la Constitució del 1812 o de Cadis. La proclamà Rafael del Riego a Cabezas de San Juan (Andalusia occidental) l’1 de gener (1820), però el seu triomf no fou general fins que es produïren tot d’aixecaments de caràcter netament federalista (la Corunya, Barcelona, Saragossa, Pamplona). El 9 de març (1820) Ferran VII hagué de jurar la Constitució i es formà el gabinet Pérez de Castro – Argüelles. Les corts es reuniren pel juliol (1820) i aviat s’hi destriaren dos partits: el dels moderats, format en gran part pels “presidiaris”, o sia els empresonats per ordre del rei des de l’any 14, i els exaltats, sorgits de l’extensió de les classes populars urbanes de l’ideari liberal, les societats patriòtiques dels quals —n’hi havia algunes de secretes, com els Comuneros o els Hijos de Padilla— contribuïren a augmentar la confusió política que hi hagué durant el Trienni. L’1 de març de 1821 es reuní la segona legislatura, de la qual sorgí el ministeri Bardagí-Feliu, que es reorganitzà al final d’aquell any a conseqüència de l’agitació provocada per l’assassinat del capellà absolutista, condemnat per conspiració, Matías Vinuesa y López de Alfaro. Martínez de la Rosa, incorporat al govern, intentà de modificar la Constitució en un sentit moderat, puix la resistència passiva de Ferran VII dificultava la vida política. El 7 de juliol (1822) es produí el cop de força de la guàrdia reial, addicta al rei, que fou derrotada per la resistència de la milícia nacional de Madrid, manada per Evaristo San Miguel. Aquest formà govern, que actuà com una dictadura militar d’esquerra. Aleshores la insurrecció absolutista ja era general, sobretot a Catalunya, on Espoz y Mina la combatia amb aspror. L’estiu de 1822 fou establerta la regència d’ Urgell, formada pel bisbe Creus, pel marquès de Mataflorida i pel baró d’Eroles, que n’era el principal animador. Aquesta fou la primera guerra civil de la història contemporània de l’estat espanyol. La intervenció militar de la Santa Aliança, sol·licitada d’amagat pel rei, fou decidida pel congrés de Verona (octubre-desembre del 1822), que l’encarregà a França. El 7 d’abril de 1823 passà la frontera un exèrcit francès de més de cent mil homes (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), al qual s’afegiren immediatament com a avantguardes les partides de voluntaris absolutistes, que s’autodenominaren Exèrcit de la Fe. Les corts, amb el rei, es traslladaren a Sevilla (10 d’abril de 1823) i, després, a Cadis. La invasió fou per als francesos un passeig militar, puix que les forces liberals es desintegraven. Només oferiren resistència alguns militars prestigiosos, com El Empecinado i, sobretot, Espoz y Mina (aquest a Catalunya). El setge de Cadis i la presa per assalt del fort de Trocadero mogueren els diputats a posar en llibertat Ferran VII, en canvi de la promesa de no perseguir els constitucionals (1 d’octubre de 1823). Encara resistiren unes quantes ciutats, entre les quals Barcelona i València. Ferran VII declarà nul tot allò que havia estat actual o legislat des del 7 de març de 1820 i inicià la persecució dels liberals (mitigada a les ciutats on hi havia guarnicions franceses, algunes de les quals hi romangueren cinc anys). L’obra dels governs constitucionals fou essencialment una represa de la política interrompuda l’any 1814: supressió de mayorazgos i vinculacions (cosa que permetia als nobles de vendre llurs terres), limitacions per a l’adquisició de béns per part de l’Església, restabliment de la llibertat d’impremta, constitució d’ajuntaments constitucionals, ordenament del deute nacional i reforma del sistema fiscal. La supressió del Sant Ofici fou efectiva, perquè Ferran VII no el restablí. Constitució de 1812 Constitució de Cadis. Primera constitució política de la monarquia espanyola. El text fou aprovat per les corts de Cadis per 128 vots contra 24, i fou promulgat per la regència del regne el 19 de març de 1812 (diada de Sant Josep, i per això fou coneguda popularment per la Pepa). Rompent amb l’antic règim, declara que la sobirania resideix en la «nació». Defineix el govern com a monarquia moderada hereditària, declara la religió catòlica com a única religió oficial de l’estat i apunta el propòsit d’establir una divisió administrativa provincial. El poder legislatiu és atribuït a les corts amb el rei, l’executiu al rei, i el judicial als tribunals. Estableix unes corts unicamerals, elegides per sufragi limitat indirecte, que es renoven cada dos anys. El rei té dret de veto en dues sessions consecutives sobre un mateix projecte de llei, és inviolable i irresponsable políticament i nomena els secretaris del despatx responsables davant les corts. El Consell d’Estat és un organisme consultiu que fa les funcions d’un consell reial. Preveu la unificació del codi civil i la realització d’un pla uniforme de l’ensenyament. Aquesta constitució fou anul·lada el 4 de maig de 1814 per Ferran VII; tornà a regir durant el Trienni Constitucional (1820-23); proclamada de nou interinament després del motí de La Granja (13 d’agost de 1836), regí formalment fins al 24 d’octubre del mateix any, que el govern presentà el nou projecte constitucional, promulgat el 18 de juny de 1837. La Constitució del 1812 fou bandera i model del liberalisme europeu fins el 1830. Milícia nacional La milícia nacional espanyola fou creada per les corts (15 d’abril de 1814), mitjançant decret, que fou anul·lat per Ferran VII (5 de maig de 1814). Restablerta durant el Trienni Constitucional (1820-23), hi tingué un paper de protagonista (7 de juliol de 1822, quan la milícia de Madrid derrotà la guàrdia reial). Dissolta en restablir-se l’absolutisme, durant la Dècada Ominosa fou substituïda per una milícia “servil” i policíaca: els voluntaris reialistes. |
| L’oposició al liberalisme, però, fou persistent, fins que la intervenció de la Santa Aliança, el 1823, va acabar amb el règim constitucional. | Banda de la fe Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes. Actuaren especialment a la zona nord de Catalunya. Es destacaren les dirigides per Joan Costa (el Misses), pel Trapense i per l’antic republicà Georges Bessièrs. Llur actuació facilità l’establiment de la Regència d’Urgell (1822), però, davant els atacs d’Espoz y Mina, la majoria passaren a França. Foren dissoltes el 1824, un cop restablert l’absolutisme. Regència d’Urgell Organisme de govern dels reialistes, revoltats contra el règim constitucional, instituït a la Seu d’Urgell després de la presa d’aquesta ciutat per El Trapense (juliol del 1822). El 15 d’agost fou instituïda oficialment, a partir d’una Junta Superior Provisional de Catalunya, i era formada per l’arquebisbe preconitzat de Tarragona, Jaume Creus, per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida, i per Joaquim d’Ibáñez-Cuevas, baró d’Eroles. Si bé l’arquebisbe Creus en detenia la presidència, el marquès de Mataflorida en fou la veritable ànima, mentre que el baró d’Eroles s’ocupava principalment de convertir les partides de guerrillers en un exèrcit organitzat, tasca que li resultà impossible. D’altra banda, no sembla haver-hi hagut gaire avinença entre els membres de la Regència: la proclama d’aquesta en nom de Ferran VII com a rei absolut fou seguida d’una altra de particular del baró d’Eroles adreçada als catalans i en la qual demanava l’existència d’unes corts que moderessin el poder del monarca. La instauració de la Regència mogué el govern liberal a actuar fermament a Catalunya; el general Francisco Espoz e Ilundain (conegut amb el nom d’Espoz y Mina), nomenat capità general de Catalunya, emprengué una campanya ràpida que li permeté d’ocupar la Seu d’Urgell (11 de novembre de 1822). La Regència passà a Llívia i, d’allí, a França, on els seus membres se separaren. Ni el govern francès ni Ferran VII, en recuperar aquest el poder absolut, no agraïren a la Regència la seva actuació, ja fos per les queixes dels mateixos caps de partida contra el marquès de Mataflorida, ja fos per les intrigues del grup absolutista rival, que dirigia Francisco Ramón de Eguía. Només el baró d’Eroles fou nomenat per a dirigir l’avantguarda de reialistes que s’adherí a l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís. Santa Aliança Tractat signat a París el 26 de setembre de 1815 per Frederic Guillem III de Prússia, Francesc I d’Àustria i Alexandre I de Rússia, del qual havia partit la iniciativa. El document, insòlit en la història diplomàtica, reflecteix l’extravagant espiritualitat del tsar i dels seus consellers, i s’entronca amb certs corrents romàntics irracionalistes: la política dels signataris havia d’inspirar-se en «les veritats sublims que ens ensenya la religió eterna del Déu Salvador» i en l’esperit de germanor, essent com eren «delegats de la Providència per a governar les tres branques d’una família, la nació cristiana»; acaba amb una crida als altres sobirans, demanant-los llur adhesió. Tots els d’Europa la hi donaren, tret del rei de la Gran Bretanya, del papa Pius VII i del soldà de Constantinoble. Però la Santa Aliança no passà d’ésser un gest retòric al gust de l’època, i el mateix Metternich la qualificà de «monument vide et sonore». Si el terme de Santa Aliança ha perdurat és perquè en el llenguatge comú passà a designar l’acció concertada de les potències vencedores de Napoleó per mantenir l’ordre europeu que resultà de llur victòria. Aquesta acció, iniciada a partir del tractat de Chaumont (1 de març de 1814) que establia la Quàdruple Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i Gran Bretanya) contra Napoleó, ratificat a Viena (25 de març de 1815) i a París (20 de novembre de 1815), es concretà en els acords del congrés d’Aquisgrà (1818), on ja fou admesa la França de la Restauració: els trets principals n’eren la celebració de congressos periòdics i l’aplicació del principi d’intervenció, restringit d’antuvi al cas d’una eventual revolució a França i ampliat en el congrés de Troppau (1820) als altres països de l’Aliança o a qualsevol altre que amb el seu exemple fes perillar l’estabilitat d’aquests. En virtut d’aquest principi, el congrés de Laibach del 1821 decidí la intervenció contra els règims liberals del Piemont i de Nàpols (1822) i contra el règim constitucional espanyol, materialitzada aquesta en la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823). Però aquesta política intervencionista provocà la defecció del govern britànic, i els anys següents la qüestió grega acabà d’afeblir l’Aliança: la seva inoperància fou posada de manifest quan les potències absolutistes no gosaren intervenir en produir-se a França la revolució del 1830. La convenció de Berlín (1833), signada ja només per les potències orientals (Prússia, Àustria i Rússia) il·lustra la seva fallida a nivell europeu; des d’aleshores la Santa Aliança restà reduïda a la categoria de símbol, tot i que, per exemple, durant la Primera Guerra Carlina (1833-40), un element present sovint en la propaganda carlina era encara l’esperança d’una possible intervenció de les armes austríaques i russes a favor del pretendent. Congrés de Verona Darrer congrés de les potències de la Santa Aliança, celebrat a Verona de l’octubre al desembre del 1822. Hi fou tractada la retirada de les tropes austríaques del Piemont i llur reducció a Nàpols, la retirada de les tropes turques de Moldàvia i Valàquia i la protecció a l’església greco-ortodoxa, i, sobretot, hi fou decidida la intervenció francesa a Espanya per tal de restaurar Ferran VII. Cent Mil Fills de Sant Lluís, els Nom amb què és conegut l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó, duc d’Angulema, que el 1823 penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional i de restaurar la monarquia absoluta de Ferran VII. La intervenció d’aquest exèrcit francès (un 60 000 homes), dividit en cinc cossos, procedia dels acords presos per les potències de la Santa Aliança al Congrés de Verona (1822). A les forces franceses s’uní l’exèrcit de voluntaris reialistes (uns 30 000 homes) comandats pel general Quesada, el comte d’Espanya i el baró d’Eroles. L’actitud poc resistent dels generals liberals, López Ballesteros a Aragó i el comte de la Bisbal a Castella, facilità l’avançada d’Angulema (que havia penetrat el 7 d’abril a la Península Ibèrica pel Bidasoa), el qual entrà a Madrid el 23 de maig. Per l’agost, Morillo capitulà a la Corunya sense resistència, i els francesos obtingueren, el 30 d’aquell mes, una victòria decisiva al Trocadero (Cadis), on s’havia retirat el govern liberal amb el rei. Els bombardeigs de l’esquadra francesa (setembre) i el suborn exercit sobre els diputats espanyols contribuïren a la rendició final. L’1 d’octubre Ferran VII es reuní al Puerto de Santa María amb el duc d’Angulema i pactà amb els francesos les condicions per a posar fi a les hostilitats. Als Països Catalans la resistència fou molt més dura. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18 000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8 000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz i Mina (20 000 homes), les quals lluitaren aferrissadament. La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya. Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 de novembre de 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins el 1827. València encara resistí fins al juny del 1824. |
| El tercer període (1823-1833) és conegut com la Dècada Ominosa. Es tracta d’una època de retorn de l’absolutisme, de depuració de liberals i d’oposició al rei per part dels sectors absolutistes més radicals. |
Dècada Ominosa Nom amb el qual és conegut el període comprès entre la represa del poder absolut per Ferran VII d’Espanya, gràcies als Cent Mil Fills de Sant Lluís (octubre del 1823), i la seva mort (setembre del 1833). Es caracteritzà per una forta repressió antiliberal, que només la presència de les tropes fanceses pal·lià en part. Tot i això, el partit apostòlic considerà el rei massa indulgent perquè no havia restablert la inquisició, i es rebel·là, mentre els liberals intentaven alguns cops de mà (com Torrijos, el 1831). Del quart matrimoni de Ferran VII —sense fills fins aleshores— amb Maria Cristina de Nàpols nasqué la princesa Isabel (1830), declarada successora, i els apostòlics, partidaris del germà del rei, Carles Maria Isidre, prepararen l’assalt al poder per a quan morís Ferran VII. Això convencé Maria Cristina que, si volia salvar el tron per a Isabel, calia oferir als liberals una amnistia i la participació en el futur govern d’Isabel II. En morir el rei esclatà el conflicte. Depuració Acció política encaminada a mantenir i a garantir l’homogeneïtat político-ideològica d’un règim polític mitjançant l’eliminació dels membres considerats perillosos i desafectes. Manifest dels Reialistes Purs Manifiesto de la Federación de Realistas Puros. Proclama publicada pel novembre del 1826 pels voluntaris reialistes espanyols, partidaris de l’absolutisme i descontents per l’actitud lleugerament més moderada de Ferran VII. El document propugnava un pronunciament militar per tal de donar el poder al germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre de Borbó. És considerat el primer acte públic del carlisme. Contribuí poderosament a vigoritzar els alçaments absolutistes catalans. Guerra dels Malcontents O guerra dels Agraviats. Alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals. Les queixes principals es referien a la negativa a restablir la inquisició, a l’indult (bé que molt parcial) atorgat als liberals, a la permanència en l’exèrcit i els càrrecs públics de gent tinguda per liberal i a la relegació dels voluntaris reialistes (els antics guerrillers del Trienni Constitucional), els caps dels quals foren apartats en bloc de l’exèrcit, amb llicència il·limitada, i aviat deixaren de percebre els sous promesos. Les esperances ultrareialistes, posades primerament en Ferran VII, s’anaren decantant cap al seu germà Carles; la conspiració de la cort, mostra de la qual fou la revolta de G.Bessières per l’agost del 1825, enllaçava amb el descontentament dels reialistes catalans, principalment a través de personatges eclesiàstics, en contacte a la vegada amb antics caps de partida. El 1825 les queixes es convertiren en un malestar de semiconspiració a Cervera de Segarra, Manresa i algunes poblacions menors, i culminaren en un intent de Llobet i Trilla d’ocupar Tortosa. El 1826 el reglament dels cossos de voluntaris reialistes, molt poc favorable a les aspiracions d’aquests, produí una nova efervescència, testimoniada per la proclama d’aquell any mateix. La revolta esclatà pel març del 1827, amb l’aparició simultània de diverses partides. El fracàs d’un nou intent de Llobet i Trilla sobre Tortosa i l’afusellament d’aquests i alguns altres caps de partida fets presoners, juntament amb l’indult per a tots aquells qui deixessin les armes, i les pastorals dels bisbes contra els revoltats posaren fi a la primera fase de la rebel·lió. Però rebrotà aviat, amb una organització millor i amb l’obtenció del suport de molts batallons de voluntaris reialistes. Una sèrie de partides, dirigides per Planes, Narcís Abrés (el Carnisser), Bosc i Ballester, Guri (Dinat), Rafí i Vidal, Vilella, Castells i altres, amb una autoritat superior, que es disputaren Agustí Saperes (Cargol) i Josep Bussoms (Jep dels Estanys), dominaven a mitjan agost una gran part de la Catalunya de l’interior, i el 25 entraren, sense resistència, a Manresa, on Saperes organitzà la Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya. Ràpidament foren ocupades Vic, Cervera, Valls, Reus, Talarn i Puigcerdà, i romanien assetjades Cardona, Hostalric, Girona i Tarragona. Simultàniament aparegueren grups de revoltats a Aragó, el País Basc, Còrdova i el Maestrat (excepte aquest darrer, tots ràpidament abatuts). El govern actuà amb decisió. El 14 de setembre el marquès de Campo Sagrado era substituït en la capitania general de Catalunya pel comte d’Espanya, alhora nomenat cap de l’exèrcit expedicionari, i el 18 Ferran VII anunciava el seu viatge a Catalunya; el 23 el comte d’Espanya era ja a Tortosa amb les seves tropes, i el 28 el monarca i el comte entraren a Tarragona. La presència del rei, l’indult concedit i el paper de la jerarquia eclesiàstica facilitaren la campanya del comte d’Espanya. Manresa es rendí, sense lluita, el 8 d’octubre, i a continuació ho feren Cervera, Vic i Olot. Quan tothom pensava en un tractament benigne dels implicats, Ferran VII defugí qualsevol petició de gràcia; nou dels principals insurrectes foren afusellats a Tarragona, mentre que uns 300 foren deportats a Ceuta. Després el rei passà a Barcelona, on, gràcies a nous decrets proteccionistes, s’atragué els liberals moderats i la burgesia tèxtil; restaven, així, delimitats els camps per a la propera primera guerra Carlina. |
| A finals del regnat de Ferran VII esclatà la crisi successòria. Era el començament del moviment carlista, que originarà tres guerres al llarg del segle XIX. | Llei Sàlica Disposició que excloïa del tron les dones de les famílies reials i llurs descendents. D’origen sàlic (franc), fou invocada per Felip V de França a la mort del seu germà Lluís X (1316). Vigent també a la corona catalano-aragonesa, fou introduïda a la corona d’Espanya per Felip V d’Espanya (1713). Carles IV intentà d’anul·lar-la, bé que les corts reunides pel seu president Campomanes el 1789 en declararen la vigència. Fou suprimida per Ferran VII en la Pragmàtica Sanció del 20 de març de 1830, fet que motivà la primera guerra Carlina. Pragmàtica Sanció Resolució presa per les Corts espanyoles (1789), seguint una proposta de Campomanes, per la qual hom no feia distinció de sexes en la successió al tron i derogava la llei sàlica. Carles IV no arribà a publicar-la, però ho féu Ferran VII (1830), quan Maria Cristina esperava la futura Isabel II. Això provocà el plet successori d’on nasqué el carlisme. Després dels fets de La Granja, Isabel II accedí al tron (1833) —sota la regència de la seva mare—, cosa que menà a la primera guerra Carlina. Carlisme Moviment polític sorgit el 1833 entorn del plet dinàstic plantejat en la successió a la corona d’Espanya a la mort de Ferran VII. Defensà els drets del germà d’aquest, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents a ocupar el tron i, alhora, canalitzà un corrent d’opinió antiliberal, amb programes inspirats en les institucions de l’Antic Règim: monarquia absoluta i manteniment de la preponderància de l’Església, resumits en el lema Religió, Rei i Furs. El problema successori tenia origen en l’anomenada llei Sàlica, la qual excloïa la successió femenina a la corona, feta aprovar per Felip V (1713). Les corts de 1789 i Carles IV havien derogat aquesta llei, però mai no en fou publicat l’acord. Quan Ferran VII, mancat de descendència masculina, publicà una pragmàtica (1830) que promulgava l’acord del 1789 i preveia la successió de la seva filla Isabel, els partidaris de Carles Maria Isidre es negaren a acceptar-la, considerant que Ferran VII no tenia potestat jurídica suficient per a adoptar el dit acord sense consultar les corts. Mort el rei (29 de setembre de 1833), començà immediatament una insurrecció armada a favor de Carles Maria Isidre, proclamat rei amb el nom de Carles V (Primera Guerra Carlina). Aquest moviment recollia la tradició d’una sèrie de temptatives anteriors (Regència d’Urgell, Guerra dels Malcontents, etc) i la del moviment dels apostòlics, que ja havia postulat la candidatura del germà de Ferran VII i que tenia característiques netament absolutistes, en contrast amb la tendència vagament liberal dels últims anys de Ferran VII. |