Nois i noies:

Un cop “atacat” l’art grec arcaic, toca parlar de classicisme i hel·lenisme. No farem cronologia perque ja l’hem feta prou a classe. Sí farem un petit recorregut per unes quantes escultures del moment que ens toca comentar. Si recordeu, contraposàvem el posat arcaic hieràtic i rígid amb el clàssic, més gràcil, amb més moviment i sobre tot, un tractament del cos més naturalista i amb una expressió que vol inspirar la famosa serenitat. Aquí veiem uns exemples:

El primer és el tron Ludovisi, on es comença a desenvolupar una tècnica anomenada “de la roba mullada”, on es pretén imitar l’efecte de la roba enganxada al cos quan està humida. L’obra és del segle V (460 a.C.) i pertany a Fídias o al seu cercle:

Segurament podreu apreciar com la roba s’enganxa al cos i marca perfectament els trets del cos. Evidentment no cal dir-vos que això és un relleu. Un altre relleu que és de la mateixa època i és de l’escola de Fïdies és la Niké deslligant-se la sabata. Fixeu-vos amb el cos i com fa servir aquesta tècnica de la roba mullada. A més, les sinuositats, l’efecte enganxós de la roba i els plecs ajuden a crear contrastos de llum força atractius:

Del mateix Fïdies destaquem dues obres: l’Atenea Lemnia (un cap), on queda perfectament demostrat allò que esmentava sobre la serenitat clàssica:

L’altra obra de Fïdias és monumental. Es tracta de l’escultura que guardava el Partenó. Correspon a la Palas Atenea Parthenos. Es tractava d’una estatua enorme feta amb ivori i or (crisoelefantina). L’original s’ha perdut i tot el que podem veure és una copia a tamany reduït que van fer els romans:

I ara anem amb els dos darrers: l’Apollo de Kassel (obra de Fidias):

I per fi la darrera: una obra de l’escultor grec Cal·límac (escultor que, segons la llegenda, inventà el capitell corinti, utilitzat per primer cop per Ictini, un dels coautors del Partenó). El títol és l’Afrodita de Frejus: